Dolça a la Torra de Fang és la segona novel·la d’Antoni Veciana i, com Nicolau —que també podeu llegir a Stroligut— l’edita La Segona Perifèria.
Veciana conta l’arribada de Dolça de Provença, comtessa de Provença, a Barcelona com a consort de Ramon Berenguer III, i el bastiment de la nació, tot espigolant-hi contalles a la manera d’un conte de contes. Llegiu-ne les primeres pàgines.
////Més de La Segona Perifèria
Dolça a la Torre de Fang
El trencalòs es banya en fang. El fang és de ferro. Aquets moixonots es banyen en fang per tenyir les plomes del pit i del ventre. El trencalòs de naixença té les plomes envernissades de gris i de marró, però després del bany de fang li queden d’un sol color, uniforme, excloent, de carabassa, de taronja, de presó, de ferro.
Els trencalossos sempre tenen la mateixa parella. El trencalòs s’aparella quan és jove i manté la parella la resta de la seva vida. La resta. Les parelles de trencalossos es reprodueixen un camí a l’any, només.
Les parelles de trencalòs són sedentàries, s’estableixen en un lloc i no se’n mouen fins que es moren o les maten.
Ponen dos ous, el pollet més fort mata el més dèbil i aquet és el que els pares alimenten.
Les parelles de trencalòs sempre han perillat.
Cada vegada hi ha menys parelles, també de trencalossos.
Els camins són lents. Xolls de fang. Són plens de forats i la carreta avança a poc a poc, tirada per un matxo. Dos moixons nos volen per dessús dels cabells, són carbassats, rovellats, com taronges de ferro alades.
—Quin presagi són aquets aucells? —em pregunta.
Si fos un somni podria respondre. Quan somiem taronges i n’és el temps, vol dir que presagien un viatge llarg i profitós, però si no n’és temporada, les taronges volen dir que hi ha qui vol fer mal i per això cal prendre precaucions.
—És bon senyal, mes ara és temps de taronges?
No tinc ni ideia de si a Barcelona ara tenen taronges, només sé que ara mateix a la Provença no en podríeu
trobar ni una de mostra. Ni en mercat ni en rama. Els tarongers s’han podrit de la humitat i les escorces són tan renegrides com les llacunes per on passem.
—I al teu país dels almoràvits?
Jo ja no tinc país, ni casa, ni res més que la mercè de ma senyora des que el seu marit ens va prendre i portar de regal de casament. Em van portar esclava per entremig de valls que s’ensulsien i em colgaven de pena. Aquets dos moixonots que ens volten no són un somni, encara que la suor xafogosa ens enfebri el xarot. La senyora Dolça em va demanar que la distragués, que el viatge se li feia llarg i pastós com una becada del vi ranci que beuen els infidels. Prou la distrauria el comte quan arribés a Barcelona, però no semblava que això fes que la senyora Dolça arriés amb més ànsia els matxos. Segurament s’havia adonat que el comte tenia més a mà l’espasa de ferro que no els palpissos de la senyora Dolça.
Des d’Arle fins a Barcelona hi ha massa jornades per camins de fang i xolls de merda per no avorrir-se mortalment. La senyora Dolça hauria preferit que Ramon Berenguer hagués disposat d’algunes naus pisanes per fer el viatge per mar i poder entrar a Barcelona baixant de les aigües, tal com si fos una oceànide, el Peix Nicolau o el Nostro Senyor que camina per les aigües segons les vostres escriptures. Però Ramon Berenguer, el tercer dels barcelonins, estava ocupat apariant expedicions marines contra els que jo hauria de considerar germans pel fet de tenir la mateixa religió i la mateixa llengua, però que al capdavall em tractaven igual de malament que aquets cristians que no es renten prou. Tarat tarera, tarats a grapats.
El comte va demanar a Dolça que fes el viatge per terra, com un caragol, arrossegada per un carro tirat per rossins, una esclava de les terres frontereres i una guàrdia de quatre guardes que no l’hauria defensada ni d’un estornut si el senyor dels Baus o Ató de Besiers l’haguessin volguda assassinar.
De fet, la vida de Dolça no valia gaire més que el que li pogués entrar i sortir del serení. La senyora Dolça era filla de Gilbert de Millau, de Gavaldà i del Carlat, i de Gerberga, comtessa de Provença. Gilbert i Gerberga només havien tingut dugues filles: la pubilla Dolça i la petita Estefania, que s’havia casat amb el senyor dels Baus, bon altre peça.
Així doncs, per a Dolça havia estat tot el país de la Provença més els tres comtats paterns que ja havia heretat quan van pelar son pare. Va ser tot per a ella un dia sencer, des que sa mare li va fer donació de tot fins que ella ho va cedir tot al seu consort com a dot. A canvi d’un mascle havia perdut la seva sobirania. Ramon Berenguer s’intitulà «comes Barchinonensis ac Provinciae» i Dolça quedà de crossa d’ell, d’esma, perquè tocava, talment com la conjunció ac, com la hac, muda, sense veu.
També tocava que Dolça hagués de sortir del seu delicat país d’espígol i recs transparents per anar a petar a la frontera argilosa amb l’islam. El comte de Barcelona, i ara de Provença, podia campar pels seus territoris i els que no ho eren, però la seva muller bé havia d’esperar-lo al seu palau, disposada a donar-li els successors, que aqueta era la seva fenya i el seu encàrrec a la vida mortal. L’eterna, qui l’ha vista.
—Explica’m un altre conte, criada.
Els contes d’ogres que la meva padrina m’explicava en una cabana no li agraden, diu que sempre acaben malament i amb una dona morta o al pap d’algun ogre. Llavors li he d’explicar els que ella ja sap i que vol que li faci bonics. En lloc d’un ogre li parlo d’un onso, l’os més gros que ha fet mal pels Pirineus i que un dia va enxampar un xic i una xica que plegaven rama per fer foc. El xic s’afuà, i l’onso bé l’hauria caçat i se l’hauria empassat, si no fos que va triar quedar-se per la xica jove i bonica. I de xica la va portar a dona a la seva cova, on la va emparedar amb una pedra, ja que l’onso és l’animal més gelós de la creació.
Però el camí cap a la capital fronterera no és de pedra, que és pantanós. Ens perdem de camí, i jo perdo el fil del conte a prop de Magalona. Tots els estanys ens semblen iguals, aiguamolls igual de pudents, marjals igual de boirosos, i per sort trobem un pont que ens porta a la catedral de Sant Pere, sota la protecció del bisbe Raimon.
© Antoni Veciana
© de l’edició, La Segona Perifèria