Núvols – Aristòfanes

Les comèdies alades és un volum que recull tres de les comèdies més cèlebres i líriques del més gran poeta còmic de l’antiguitat, Aristòfanes: La pau, Núvols i Els ocells.

Eloi Creus tradueix Aristòfanes per primer cop en català respectant la forma de l’original, en vers, i sense cap mena de censura. El publica Edicions de 1984.

Us oferim una mostra d’un dels passatges més famosos de Núvols, en què el protagonista, Capgiríades, un vell pagès arruïnat que vol aprendre el discurs sofístic per fer-se perdonar els deutes, intenta aprendre les subtileses que li ensenya el més gran sofista (a ulls de la comèdia) de l’antiguitat: Sòcrates. En aquest tros en concret, Sòcrates li intenta fer veure els problemes de les etiquetes de la mètrica i, sobretot, dels gèneres de les paraules, una qüestió que encara avui ens fa rodar el cap.

////Més Eloi Creus a Stroligut

Núvols

SÒCRATES
Vejam, llavors ¿què vols aprendre en primer lloc
de tot allò que no t’han ensenyat mai? Digues.
¿Potser de ritmes, versos lírics o bé metres?

CAPGIRÍADES
Un metre m’aniria bé per mesurar
les coses i que no m’estafin a mercat.¹Intento mantenir així el joc que hi ha en grec sobre la polisèmia de métra (‘metres’ i ‘mesures’), que Capgiríades entén en la segona accepció: si aprèn sobre mesures, el venedor de farina no li podrà estafar més quènixs, una unitat de mesura per comptar blat i farina.

SÒCRATES
No et demanava això, sinó quin metre creus
que és més formós, el trímetre o potser el tetràmetre.

CAPGIRÍADES
Jo trobo que és francament bona la dotzena.

SÒCRATES
Desbarres, home.

CAPGIRÍADES
                                Aviam, si no! Què us hi jugueu
que una dotzena és força més que tres o quatre!²El pagès entén el trímetre i el tetràmetre (això és, versos de tres o quatre metres) com si fossin una unitat de mesura i respon dient que ell prefereix el «semisextari», una unitat de mesura que es feia servir per farina i que equivalia a quatre quènixs (vegeu la nota anterior), de manera que, per a Capgiríades, quatre mesures (un tetràmetre) són iguals que mig sextari.

SÒCRATES
A pastar fang! Ets un estúpid primitiu,
dur pel saber. Potser ets més viu parlant de ritmes.

CAPGIRÍADES
¿De què em serveixen per guanyar-me el pa, aquests ritmes?

SÒCRATES
Primer, per ser més refinat en societat,
i per aprendre a distingir quins són els ritmes
amb anapestos i quins tenen peus dactílics.

CAPGIRÍADES
Ep, ¿peus? A fe de Zeus que els sé fer anar.

SÒCRATES
¿Vejam?

CAPGIRÍADES
Aquí hi ha el dret i aquí l’esquerre. Ho sé de nano.³Continuen els jocs entre termes mètrics que Capgiríades entén de manera concreta i no abstracta. En l’original hi ha un joc entre la polisèmia de dáktylos (‘dit’ i ‘dàctil’, el peu mètric). Una solució més acostada seria la següent: «Sòcrates: “[…] i per aprendre a distingir quins són els ritmes / de la batalla i quins es compten amb els dits”. / Capgiríades: “Ep, ¿dit? A fe de Zeus que el sé fer anar”. Sòcrates: “¿Quin dius?” / Capgiríades: “Fa temps, quan era nano, era el del mig”». Amb la meva solució, que juga amb el doble sentit de peu per mantenir l’acudit, es perd el que semblaria que és un dels primers testimonis de l’insult digital encara usat avui dia i que els grecs anomenaven skimalísai, i que potser ja apareix a Els acarnesos, 444, i a La pau, 549. Val a dir, però, que no ho sabem amb seguretat. De fet, en aquest passatge hi ha un problema textual, que he resolt suprimint un dels versos que sembla espuri, seguint les lliçons de Dover (1968).
(Assenyalant-se els peus.)

SÒCRATES
Ets un vulgar tanoca.

CAPGIRÍADES
                                        No, home, no, infeliç!
És que no vull aprendre res d’això.

SÒCRATES
                                                                     ¿Què, doncs?

CAPGIRÍADES
Allò, dallò… Sí, el raonament més injust!

SÒCRATES
Però és que hi ha altres coses que has d’aprendre abans,
com quins són els quadrúpedes que a dreta llei
són masculins.⁴Comença aquí una paròdia que s’estén molts versos sobre la discussió, molt candent a l’època, dels gèneres dels substantius. Protàgoras va ser el primer de plantejar la necessitat d’estudiar els tres gèneres gramaticals i de posar-los unes etiquetes que encara avui han provocat molts maldecaps que poc tenen a veure amb la gramàtica: masculins (árrena), femenins (thēlea) i neutres (skeúē). Totes les bromes que segueixen es basen en la gramàtica o el vocabulari grec i, per tant, per mantenir la coherència textual han hagut de ser poc o molt recreades.

CAPGIRÍADES
                              Ja sé quins són, si encara hi toco,
com el moltó, el cabró, el toro, el gos o l’indiot.⁵A l’original no hi apareix cap gall dindi ni cap gall fer, sinó un simple pollastre, un mot que no em permetia reproduir el joc lingüístic. Això a banda, que Capgiríades de cop parli d’un bípede ha de ser un altre recurs còmic.

SÒCRATES
¿Que ho veus, què et passa, o no? A l’indiot femella
tu l’anomenes amb el mateix mot que el mascle.

CAPGIRÍADES
¿I com dieu que ho faig?

SÒCRATES
                                           Dius «indiot» a ambdós!

CAPGIRÍADES
Per Posidó, ¿i com coi voleu que en digui, ara?

SÒCRATES
Doncs l’un designa’l indiot; l’altra, indiota.

CAPGIRÍADES
INDIOTA! Sí, m’agrada d’allò més, per l’Aire!
Només per tal lliçó et recompensaré omplint-te
de gra el rebost i et cuinaré un bon bacallà.

SÒCRATES
Ho veus, ja hi tornes! «Bacallà» el fas masculí,
i és clar que cal que sigui femení!

CAPGIRÍADES
                                                              Va, calla!
¿Dieu que jo el bacallà el faig masculí?

SÒCRATES
                                                                         I tant!
Ho fas com en «Cleònim».

CAPGIRÍADES
                                                   No ho entenc. Torneu-hi.

SÒCRATES
¿Et sembla que «CleònIM» i «bacallÀ» tenen
el mateix gènere?

CAPGIRÍADES
                                      Estimat, de bacallà
Cleònim no en vol. Ell és més de botifarra.⁶El grec, en tota aquesta tirada, utilitza la paraula kárdopos (‘pastera’), una paraula que, en grec, sembla masculina, però que és femenina. Capgiríades li ha promès omplir-li fins dalt de farina la pastera, com a recompensa per la lliçó. Després, a partir de la kárdopos, Capgiríades fa un joc obscè sobre Cleònim acusant-lo de preferir, més que una pastera, un «morter rodó», que no sabem ben bé si es refereix a la masturbació o al coit anal. He substituït els referents grecs per mots catalans que poguessin oferir un equívoc semblant.
Pro, a veure, ¿com li he de dir d’ara endavant?

SÒCRATES
                                                                                     ¿Com?
LA bacallà, igual que també dius LA SòstratA.

CAPGIRÍADES
¿LA bacallÀ, en femení, doncs?

SÒCRATES
                                                                  Això mateix.

CAPGIRÍADES
Ja ho tinc! Seria, doncs, LA bacallÀ i CleònimA.

SÒCRATES
(Assenteix)
I encara cal que aprenguis coses dels noms propis:
quins són els masculins i quins els femenins.

CAPGIRÍADES
Pro si ja ho sé, quins són femenins, jo!

SÒCRATES
                                                                      ¿Com ara?

CAPGIRÍADES
Clitàgora, Demètria, Filinna i Lisil·la.

SÒCRATES
Vejam, ¿i quins són masculins?

CAPGIRÍADES
                                                            Ui, n’hi ha milers!
Sarassas, Datpelsacas o Marikonàs.

SÒCRATES
Totxo! Però si aquests no són pas masculins!

CAPGIRÍADES
¿A casa vostra no són masculins?

SÒCRATES
                                                               No gens!
¿Com crides en Marikonàs tu, si te’l trobes?

CAPGIRÍADES
¿Com? Doncs així: ei, marieta, marieta!⁷En grec hi ha un joc lingüístic molt ben trobat. Els noms que cita Capgiríades són, pel que sembla, tots de famosos homosexuals de l’Atenes de l’època de qui sabem poc o res, i, seguint el criteri de tot el volum, els he substituït per aptònims que els defineixin (vegeu la taula de correspondències). La broma, excelsa, és, però, sobretot lingüística. Resulta que dos d’aquests noms (Melèsias i Amínias) són masculins de la primera declinació, en què la –s final serveix per distingir-los dels noms femenins, majoritaris a la primera declinació, que acaben en –a. La gràcia està en el fet que el vocatiu tant de masculins com femenins coincideix en un final en –a, que feia pensar en el femení. D’aquí la remarca de Sòcrates. Evidentment, en una llengua no flexiva com el català tal joc és irreproduïble, i he hagut d’optar per una altra solució, que, tanmateix, sembla prou aristofànica.

SÒCRATES
¿Ho veus o no? Tu el crides amb un nom de dona.

CAPGIRÍADES
Li escau i és just perquè ella no vol fer la mili!
Pro ¿a què treu cap aprendre això, si ho sap tothom?

SÒCRATES
Deixem-ho córrer. […]

© de la traducció, Eloi Creus
© de l’edició, Edicions de 1984

• 1
  Intento mantenir així el joc que hi ha en grec sobre la polisèmia de métra (‘metres’ i ‘mesures’), que Capgiríades entén en la segona accepció: si aprèn sobre mesures, el venedor de farina no li podrà estafar més quènixs, una unitat de mesura per comptar blat i farina.
• 2
  El pagès entén el trímetre i el tetràmetre (això és, versos de tres o quatre metres) com si fossin una unitat de mesura i respon dient que ell prefereix el «semisextari», una unitat de mesura que es feia servir per farina i que equivalia a quatre quènixs (vegeu la nota anterior), de manera que, per a Capgiríades, quatre mesures (un tetràmetre) són iguals que mig sextari.
• 3
  Continuen els jocs entre termes mètrics que Capgiríades entén de manera concreta i no abstracta. En l’original hi ha un joc entre la polisèmia de dáktylos (‘dit’ i ‘dàctil’, el peu mètric). Una solució més acostada seria la següent: «Sòcrates: “[…] i per aprendre a distingir quins són els ritmes / de la batalla i quins es compten amb els dits”. / Capgiríades: “Ep, ¿dit? A fe de Zeus que el sé fer anar”. Sòcrates: “¿Quin dius?” / Capgiríades: “Fa temps, quan era nano, era el del mig”». Amb la meva solució, que juga amb el doble sentit de peu per mantenir l’acudit, es perd el que semblaria que és un dels primers testimonis de l’insult digital encara usat avui dia i que els grecs anomenaven skimalísai, i que potser ja apareix a Els acarnesos, 444, i a La pau, 549. Val a dir, però, que no ho sabem amb seguretat. De fet, en aquest passatge hi ha un problema textual, que he resolt suprimint un dels versos que sembla espuri, seguint les lliçons de Dover (1968).
• 4
  Comença aquí una paròdia que s’estén molts versos sobre la discussió, molt candent a l’època, dels gèneres dels substantius. Protàgoras va ser el primer de plantejar la necessitat d’estudiar els tres gèneres gramaticals i de posar-los unes etiquetes que encara avui han provocat molts maldecaps que poc tenen a veure amb la gramàtica: masculins (árrena), femenins (thēlea) i neutres (skeúē). Totes les bromes que segueixen es basen en la gramàtica o el vocabulari grec i, per tant, per mantenir la coherència textual han hagut de ser poc o molt recreades.
• 5
  A l’original no hi apareix cap gall dindi ni cap gall fer, sinó un simple pollastre, un mot que no em permetia reproduir el joc lingüístic. Això a banda, que Capgiríades de cop parli d’un bípede ha de ser un altre recurs còmic.
• 6
  El grec, en tota aquesta tirada, utilitza la paraula kárdopos (‘pastera’), una paraula que, en grec, sembla masculina, però que és femenina. Capgiríades li ha promès omplir-li fins dalt de farina la pastera, com a recompensa per la lliçó. Després, a partir de la kárdopos, Capgiríades fa un joc obscè sobre Cleònim acusant-lo de preferir, més que una pastera, un «morter rodó», que no sabem ben bé si es refereix a la masturbació o al coit anal. He substituït els referents grecs per mots catalans que poguessin oferir un equívoc semblant.
• 7
  En grec hi ha un joc lingüístic molt ben trobat. Els noms que cita Capgiríades són, pel que sembla, tots de famosos homosexuals de l’Atenes de l’època de qui sabem poc o res, i, seguint el criteri de tot el volum, els he substituït per aptònims que els defineixin (vegeu la taula de correspondències). La broma, excelsa, és, però, sobretot lingüística. Resulta que dos d’aquests noms (Melèsias i Amínias) són masculins de la primera declinació, en què la –s final serveix per distingir-los dels noms femenins, majoritaris a la primera declinació, que acaben en –a. La gràcia està en el fet que el vocatiu tant de masculins com femenins coincideix en un final en –a, que feia pensar en el femení. D’aquí la remarca de Sòcrates. Evidentment, en una llengua no flexiva com el català tal joc és irreproduïble, i he hagut d’optar per una altra solució, que, tanmateix, sembla prou aristofànica.