Com escriure sobre Àfrica és el títol de l’article més conegut de l’escriptor kenyà Binyavanga Wainaina, i el que dona el nom al recull dels seus textos publicat per Eumo Editorial.
Els podeu llegir per primer cop en català en traducció de Martí Sales, amb un epíleg de l’activista antiracista i feminista Desirée Bela-Lobedde.
La descolonització de la ment1En referència a l’assaig de Ngũgĩ wa Thiong’o. no és només un acte de resistència individual, sinó una necessitat col·lectiva per a la construcció d’una societat més justa i equitativa. Desmuntar les narratives colonials i substituir-les per històries autèntiques és essencial per a la dignitat i el respecte dels pobles africans. Això és el que Wainaina fa a través dels seus escrits, convidant-nos a participar en aquest procés de reavaluació i reconeixement.
Desirée Bela-Lobedde
////Més assaig a Stroligut
Com escriure sobre Àfrica
Fes servir sempre la paraula Àfrica, foscor o safari al títol. Al subtítol pots posar-hi paraules com ara Zanzíbar, massai, zulu, Zambezi, Congo, Nil, gran, cel, ombra, tambor, sol o atàvic. Altres mots escaients: guerrilles, etern, primordial i tribal. Tingues en compte que gent significa africans que no són negres, mentre que la gent significa africans negres.
No posis una fotografia d’un africà equilibrat a la coberta o a l’interior del llibre, tret que hagi guanyat el premi Nobel. Posa-hi algú amb una AK-47, les costelles marcades i els pits descoberts. Si hi has de posar un africà, que vagi amb un vestit massai, zulu o dogon.
Al text, tracta Àfrica com si fos un sol país. Un sol país on hi fa molta calor, hi ha pols i sabanes infinites amb ramats immensos d’animals i gent alta i prima que es mor de gana. O hi fa molta xafogor i la gent són molt baixets i es mengen els primats. No t’emboliquis a fer descripcions detallades. Àfrica és gran: cinquanta-quatre països, nou-cents milions d’habitants que estan massa ocupats morint-se de gana, combatent i emigrant per llegir el teu llibre. El continent és ple de deserts, jungles, altiplans, sabanes i moltes altres coses, però al teu lector tot això no li importa, així que fes unes descripcions romàntiques, evocadores i poc concretes.
Assegura’t de mostrar que els africans duen la música i el ritme al moll de l’os, i que mengen coses que cap altre humà no menja. No parlis d’arròs, carn i blat: el menjar preferit dels africans són els cervellets de mico, juntament amb la cabra, la serp, els cucs, les larves i tota mena de carn de caça. Assegura’t d’explicar que ets capaç de menjar tot això sense pestanyejar, i descriu com vas aprendre a gaudir-ne, perquè t’importa.
Temes tabú: escenes domèstiques quotidianes, amor entre africans (tret que hi hagi una mort involucrada), referències a escriptors o intel·lectuals africans, infants que vagin a escola i no pateixin pian, ebola o ablació.
Al llibre, parla sotto voce com si conspiressis amb el lector, i un to trist de «m’esperava molt més». Fes notar de seguida que ets tolerant i obert, i digues de bon començament com n’estàs, d’Àfrica, com te’n vas enamorar i com et seria impossible de viure sense Àfrica. Àfrica és l’únic continent que pots estimar —aprofita-te’n. Si ets un home, llança’t de cap als seus boscos càlids i verges. Si ets una dona, tracta Àfrica com un home que duu una jaqueta sahariana i desapareix per l’horitzó amb el sol ponent-se. D’Àfrica te n’has de compadir, l’has de venerar o l’has de dominar. Tria el punt de vista que vulguis, però assegura’t que tothom quedi convençut que, sense la teva intervenció i el teu llibre tan important, Àfrica està perduda.
Els teus personatges africans poden ser guerrers despullats, servents lleials, endevins o vaticinadors, vells savis que viuen en l’eremitisme més esplèndid. O polítics corruptes, guies de viatge ineptes i polígams, i prostitutes amb qui hagis anat al llit. El Servent Lleial sempre es comporta com si tingués set anys i li calgués mà ferma; li fan por les serps, és bo amb la mainada i sempre t’involucra en els seus complexos drames familiars. El Vell Savi sempre ve d’una tribu noble (no de les tribus cobdicioses com ara els kikuiu,els igbo o els xona.) Té els ulls plorosos i està prop de la Terra. L’Africà Modern és un home gras que roba i treballa a l’oficina dels visats, negant-se a donar permisos de treball als occidentals qualificats que realment es preocupen per Àfrica. És un enemic del progrés, sempre se serveix del càrrec institucional per dificultar que els expats pragmàtics i de bon cor puguin engegar una ONG o tirar endavant una zona natural protegida. O és un intel·lectual format a Oxford que s’ha convertit en polític assassí en sèrie i duu un trajo de marca. Un caníbal a qui li agrada el xampany francès, i la seva mare és una curandera rica que és la que realment mana al país.
Entre els teus personatges, sempre hi has d’incloure l’Africana Morta de Gana, que ronda pel camp de refugiats gairebé despullada, esperant la benevolència d’Occident. Les seves criatures tenen mosques als ulls i el ventre inflat, i ella té els pits plans i buits. Ha de semblar totalment desesperada. No cal que tingui passat ni història: aquestes distraccions arruïnarien el dramatisme del moment. Els gemecs van bé. Mai has de dir res sobre ella en els diàlegs, excepte per parlar del seu patiment (inenarrable). Assegura’t també d’incloure una dona afable i casolana que té una rialla encomanadissa i que es preocupa pel teu benestar. Digue-li Mama. Els seus fills són tots delinqüents. Aquests personatges han de voleiar al voltant del teu heroi, fent-lo quedar bé. El teu heroi els pot ensenyar coses, els pot banyar i alimentar; s’encarrega de tot de nadons i ha vist la Mort. El teu heroi ets tu (si és un reportatge) o una celebritat/aristòcrata internacional preciosa i tràgica que ara es preocupa pels animals (si és ficció).
Els personatges occidentals dolents poden ser els fills d’un ministre tory, afrikàners, treballadors del Banc Mundial. Quan parlis de l’explotació dels estrangers, esmenta els comerciants xinesos i indis. Culpa Occident de la situació d’Àfrica. Però no entris en detalls.
Les pinzellades gruixudes van bé. Evita que els personatges africans riguin o intentin educar els seus fills, o senzillament que vagin fent en circumstàncies quotidianes. Que il·luminin alguna cosa sobre Europa o l’Amèrica del Nord des d’Àfrica. Els personatges africans han de ser vistosos, exòtics, exuberants, però buits per dins, sense diàlegs, sense conflictes ni conclusions a les seves històries, sense profunditat o particularitats que distreguin.
Descriu detalladament els pits nus (joves, vells, conservadors, acabats de violar, grans o petits), o els genitals mutilats, o genitals alterats. O qualsevol mena de genitals. I cadàvers. O encara millor, cadàvers despullats. I especialment cadàvers despullats i podrint-se. Recorda: tota obra que presentis en què la gent sembli bruta i miserable serà etiquetada com «l’Àfrica real», i això és el que vols que posi a la faixa. Que no et faci res: tu només vols que rebin ajuda d’Occident. El tabú més gran quan s’escriu sobre Àfrica és descriure o mostrar blancs morts o patint.
Per altra banda, els animals s’han de tractar com a personatges complets i complexos. Parlen (o grunyen mentre belluguen les crineres amb orgull) i tenen noms, ambicions i desigs. També tenen valors familiars: «Veus com els lleons ensenyen els seus cadells?». Els elefants són atents, i bons feministes o patriarques circumspectes. Com els goril·les. Mai de la vida no diguis res de negatiu sobre un elefant o un goril·la. Un elefant pot destruir la propietat privada d’algú, arrasar els cultius i fins i tot matar persones. Posa’t sempre del cantó de l’elefant. Els grans felins tenen accent de col·legi privat. Les hienes són presa fàcil i tenen un accent com de l’Orient Mitjà. Qualsevol africà baixet que visqui a la jungla o al desert se’l pot retratar amb bon humor (llevat que estigui en conflicte amb un elefant, un ximpanzé o un goril·la: en aquest cas, és el dimoni).
Després dels activistes famosos i els cooperadors, els ecologistes són la gent més important d’Àfrica. No els ofenguis. Has de fer que et convidin al seu ranxo de dotze mil hectàrees o «zona protegida», perquè aquesta és l’única manera d’aconseguir entrevistar l’activista famós. Sovint, una coberta amb un ecologista amb pinta d’heroi fa que el llibre es vengui com xurros. Qualsevol persona blanca i colrada pel sol, que vagi vestit de caqui i hagi tingut un antílop d’animal de companyia o una granja, és un ecologista, algú que preserva el ric llegat d’Àfrica. Quan l’entrevistis, no li preguntis de quants fons disposen; no preguntis quants diners fan. Mai preguntis quant paguen als seus treballadors.
Els lectors quedaran decebuts si no parles de la llum d’Àfrica. I les postes de sol: la posta de sol africana és un must. Sempre és enorme i roja. Sempre hi ha un cel immens. Els espais vastos i deserts i la caça són crucials: Àfrica és el País dels Espais Vastos i Deserts. Quan parlis de la flora i de la fauna en perill, no et descuidis de dir que Àfrica està superpoblada. Quan el teu personatge principal estigui en un desert o en una jungla vivint entre indígenes (que siguin baixets), pots dir que Àfrica ha estat severament despoblada per la Sida i la Guerra (fes servir majúscules).
També et caldrà una discoteca que es digui Tropicana, freqüentada per mercenaris, malvats nou-rics africans, prostitutes, guerrillers i expats.
Acaba sempre el teu llibre amb Nelson Mandela dient alguna cosa sobre arcs de Sant Martí o renaixements. Perquè Àfrica t’importa.
© de la traducció, Martí Sales
© de l’edició, Eumo Editorial
- 1En referència a l’assaig de Ngũgĩ wa Thiong’o.