Els plaers del condemnat – Charles Bukowski

Els plaers del condemnat és el recull de l’obra poètica completa de Charles Bukowski en traducció al català de Martí Sales per a Edicions de 1984.

Aplega, a partir de l’edició de John Martin, tots els poemes de Bukowski escrits entre el 1951 i el 1993. A Stroligut podeu llegir-ne deu triats per Sales.

////Més d’Edicions de 1984

Els plaers del condemnat

un somriure memorable

enganyant la Marie (el poema)

la va conèixer a l’hipòdrom, una rossa
maduixa amb malucs rodons, bon pitram, cames llargues,
nas sortit i boca de flor, amb un vestit rosa
i sabates de taló alt.
va començar a fer-li preguntes sobre alguns
cavalls mentre se’l mirava amb els seus ulls
blau cel.

ell li va proposar d’anar al bar, on van fer un got
i van mirar plegats la següent cursa.
ell va guanyar una bona aposta i ella
va començar a saltar.
i llavors li va dir a cau d’orella:
«ets un bruixot! vull follar-te!».
ell va somriure i va dir: «m’encantaria, però
la Marie… la meva dona…».
ella va riure, «anem a un motel!»

així que van cobrar l’aposta, van anar al pàrquing
i van pujar al cotxe d’ella. «et torno a casa
després», va dir somrient.

a menys de dos quilòmetres van trobar un motel.
va aparcar, van sortir, van registrar-se i van anar
a l’habitació 302.
havien comprat una ampolla de Jack Daniel’s
pel camí. ell va treure la cel·lofana
dels gots i mentre ella es despullava va servir dos tragos.

ella tenia un cos jove i meravellós. va seure a la vora
del llit bevent Jack Daniel’s mentre ell
es despullava. ell es va sentir incòmode, gras i vell,
però sabia que tenia sort: feia pinta que seria el millor dia
de la seva vida.
va seure a la vora del llit amb ella i
el seu got de Jack Daniel’s. ella se li va acostar
i va grapejar-li l’entrecuix, es va inclinar
i l’hi va començar a menjar.

ell la va estirar a sota el cobrellit i van jugar una mica més.
al final, la va muntar i va ser genial, un
miracle, però va acabar aviat i quan ella
va anar cap al quarto de bany ell va servir dos gots més
pensant: em dutxaré ben dutxat i la Marie no ho sabrà
mai.

ella va sortir i van seure al llit
xerrant de qualsevol cosa.
«ara em dutxaré», li va dir ell,
«aniré ràpid.»

«molt bé, maco», va dir ella.

a la dutxa es va ensabonar de dalt a baix, esbandint-se tot
el perfum, l’olor de dona.

«afanya’t, rei!», va sentir que deia.

«no trigo gens, nena!», va cridar de la
dutxa estant.

va sortir de la dutxa, es va embolicar amb la tovallola, va obrir
la porta del quarto de bany i va sortir.

l’habitació del motel estava buida.
se n’havia anat.

li va agafar un rampell i va córrer cap a l’armari, va obrir la
porta: només hi havia els penjadors.

aleshores es va adonar que no hi havia la seva roba, la interior,
la camisa, els pantalons amb les claus del cotxe i la cartera,
els diners, les sabates, els mitjons, res.

li va agafar un altre rampell i va mirar sota el llit.
res.

aleshores va veure l’ampolla de Jack Daniel’s, mig plena,
damunt de la calaixera.
va anar-hi i es va servir una copa.
mentre ho feia, va veure una paraula gargotejada al mirall
de la calaixera amb pintallavis rosa: PALLÚS.

va fer un glop, va deixar el got i es va mirar
al mirall, molt gras, molt cansat, molt vell.
no tenia ni idea de què fer.

es va endur el whisky cap al llit, va seure,
va aixecar l’ampolla i s’hi va amorrar sota la llum del
bulevard que entrava per les persianes polsegoses. i es
va quedar mirant els cotxes que passaven amunt i
avall.

perquè tenien coses a dir

perquè tenien coses a dir
hi havia els canaris el llimoner
i la vella amb les berrugues
i jo també hi era, un nano
que tocava les tecles del piano
mentre xerraven
però no gaire fort
perquè tenien coses a dir
tots tres;
i mirava com tapaven els canaris de nit
amb sacs de farina:
«perquè puguin dormir, rei».

tocava el piano fluix
una nota rere l’altra,
els canaris sota els sacs,
i hi havia pebrers bords,
pebrers bords que fregaven el terrat com si plogués
i penjaven davant les finestres
com pluja verda,
i xerraven, tots tres,
feien mitja rotllana en la nit càlida,
i les tecles eren negres i blanques
i responien als meus dits
com la màgia atrapada
d’un món d’adults, expectant;
i ja han desaparegut, tots tres,
i jo m’he fet gran:
peus de pirates han calcigat els terres de palla neta
de la meva ànima
i els canaris ja no canten.

l’àngel que empenyia la cadira de rodes

fa temps editava una revisteta 
a San Francisco 
durant l’època beat 
quan es feien tots aquells recitals experimentals de poesia i jazz 
i el recordo perquè mai no em va tornar els originals 
tot i que li vaig escriure moltes cartes, 
cartes humils, cartes sensates, i, al final, cartes furibundes; 
m’han dit que s’havia llençat daltabaix 
perquè una dona no l’estimava. 
és igual. quan el vaig tornar a veure 
anava en cadira de rodes i duia una ampolla de vi per pixar-hi; 
escrivia uns poemes molt delicats 
que jo, evidentment, no entenia; 
em va signar el seu llibre 
(que va dir que no m’agradaria) 
i un dia en una festa li vaig dir que li fotria un cop de puny i 
jo anava pet i ell va plorar i 
em va fer pena i en lloc de pegar-li vaig llançar al primer poeta que passava 
la seva ampolla de pixats pel cap; així que 
al capdavall ens vam entendre. 

tenia una dona molt prima i geniüda 
l’empenyia amunt i avall, era els seus braços i cames i 
potser durant una temporada 
el seu cor. 
era habitual
als recitals de poesia on el convidaven a llegir 
veure-la empenye’l veloç endins 
de vegades s’aturava al meu costat i deia: 
«no sé com ens ho farem per pujar-lo a l’escenari!». 
de vegades ho aconseguia. tot sovint ho aconseguia. 
llavors va començar a escriure poesia, no en vaig veure gaire, 
però, d’alguna manera, m’alegrava per ella. 
i un dia es va lesionar el coll mentre feia ioga 
i li van donar la incapacitat i altre cop me’n vaig alegrar per ella, 
tots els poetes volen que els donin la incapacitat 
era millor que la immortalitat. 

un dia me la vaig trobar al supermercat 
a la secció del pa i em va agafar les mans i 
tremolava tota 
i em vaig preguntar si mai havien follat 
aquells dos. bé, sigui com sigui, tenien les muses 
i ella em va dir que estava escrivint poesia i articles 
però molta més poesia, escrivia molt, 
i va ser l’últim cop que la vaig veure 
fins que una nit algú em va dir que s’havia mort de sobredosi 
i vaig dir, no, ella no 
i em van dir, sí, ella. 

al cap d’un dia o així 
en algun moment de la tarda 
havia d’anar a l’oficina de correus de Los Feliz 
per enviar uns contes marrans a una revista porno. 
de tornada 
davant d’una església 
vaig veure unes criatures que somreien 
moltes somreien 
els homes duien barba, cabells llargs i 
texans blaus 
i la majoria de les dones eren rosses, 
de cara xuclada i somriure mínim,
i vaig pensar, ah, una boda,
una boda maca com les d’abans, 
i llavors el vaig veure a la vorera 
a la seva cadira de rodes 
afectat però amb una certa calma 
més gris, amb perfil d’àguila domada, 
i vaig adonar-me que era el seu funeral, 
que era veritat que s’havia mort de sobredosi 
i sí que se’l veia afectat, allà fora. 

jo també tinc sentiments, eh? 

potser aquesta nit em posaré a llegir el seu llibre.

no m’estranya

en Tony em va trucar i em va explicar que 
la Jan l’havia deixat però que ell estava bé; 
l’havia ajudat, va dir, pensar en altres grans homes 
com D. H. Lawrence 
emprenyat amb la vida en general però sense deixar de 
munyir la vaca; 
o pensar en 
T. Dreiser amb aquelles muntanyes de 
notes 
construint amb penes i treballs les seves novel·les que després 
fins i tot les parets aplaudien; 
o pensar en Van Gogh, continuava en Tony, un sonat 
que va seguir fent quadres magnífics mentre els 
vailets del poble li llençaven pedres a la 
finestra; 
o en Harry Crosby i la seva amant 
en aquella habitació luxosa d’hotel, morint plegats, devorats pel 
Sol Negre;¹Al·lusió a Black Sun Press, editorial fundada el 1927 a París per Harry i Caresse Crosby. 
o Txaikovski, aquell marica, que es va casar amb 
una cantant d’òpera i després se’n va anar a la vora d’un riu 
glaçat amb l’esperança de pescar una pneumònia mentre ella es tornava boja; 
o Dos Passos, que després d’aquells llibres d’esquerres 
es va posar trajo i corbata i va començar a votar els republicans;
o el marica de Lorca, mort a trets a la carretera, en teoria 
per les seves idees polítiques però en realitat perquè l’alcalde d’aquell 
poble creia que la seva dona estava enamorada del poeta; 
o l’altre marica, Crane, que va saltar per la borda 
directe a l’hèlix perquè mentre anava pet s’havia 
promès amb no sé quina dona; 
o Dostoievski crucificat a la ruleta amb 
Crist al cap; 
o Hemingway, apallissat per Callaghan 
(però Hem tenia raó en afirmar que F. 
Scott no sabia escriure); 
o, de vegades, continuava en Tony, recordo aquell paio 
sifilític que es va grillar i no parava de remar en 
cercles per un llac —un francès—, fos com fos, 
va escriure uns contes magnífics…

escolta, li vaig preguntar, creus que te’n 
sortiràs?

sí, sí, va respondre, només volia trucar-te, bona
nit.

i va penjar 
i jo vaig penjar tot pensant Mare 
de Déu, no m’estranya que la Jan 
l’hagi deixat.

consells per a un jove de l’any 2064

deixa’m que et parli com un amic 
encara que hi hagin segles 
entre nosaltres i ni tu ni jo 
puguem veure la lluna. 

ves amb compte que la ceba no et faci plorar 
ni et piqui la serp 
ni els escarabats s’apoderin de casa teva 
ni l’amant de la teva dona 
ni el govern del teu fill 
ni el vi de la teva voluntat 
ni el metge del teu cor 
ni el carnisser de la teva panxa 
ni el gat de la teva cadira 
ni l’advocat de la teva ignorància de la llei 
ni la llei vestida d’home uniformat et mati. 

descarta la perfecció com un mal dels 
cobdiciosos 
però no cedeixis a la modèstia popular de 
la imperfecció fàcil. 

i recorda 
que la panxa de la balena és plena de 
grans homes.

(inèdit)

l’infern és un lloc solitari

tenia 65 anys, la dona 66, patia 
Alzheimer. 

havia tingut càncer de 
boca. 
les operacions i la radioteràpia 
li havien desgastat els ossos de la 
mandíbula 
i li van haver de cosir amb 
ferros. 

cada dia posava 
bolquers 
a la dona 
com a un
bebè. 

com que no estava en condicions 
per conduir
havia d’agafar un taxi per anar
al centre
mèdic,
li costava parlar,
havia
d’escriure les adreces.

a la darrera visita
li van dir
que l’haurien d’operar
altre cop: una mica més
de galta
esquerra i una mica més de
llengua. 

quan va arribar a casa
va canviar els bolquers
a la dona
va posar el sopar preparat
a escalfar, va mirar
les notícies del vespre
i llavors va anar al
dormitori, va agafar la
pistola, li va posar a la
templa i va disparar. 

va caure
cap a l’esquerra, ell va seure
al sofà
es va posar la pistola a la
boca, va prémer el
gallet. 

els trets no van alertar
els veïns. 

després
el sopar que es cremava
sí que els va alertar. 

algú va arribar, va obrir
la porta d’una bursada, ho va
veure.

no va trigar a arribar
la policia i
van iniciar
els procediments, van trobar
algunes coses:
una llibreta
d’estalvis i un
talonari amb
un saldo
d’1,14 $. 

suïcidi, van
deduir. 

al cap de tres setmanes
ja hi havia dos
nous llogaters:
un enginyer informàtic
que es deia
Ross
i la seva dona
Anatana
que estudiava
ballet. 

semblaven la típica parella
que prosperaria
socialment.

ionquis

sec en un dormitori a les fosques amb tres ionquis,
dones.
per tot arreu
hi ha bosses marrons de paper plenes de porqueria.
són dos quarts de dues de la tarda. 
parlen de manicomis,
d’hospitals.
esperen per xutar-se.
cap d’elles no treballa.
subsidis, vals de menjar i
atenció sanitària pública. 

els homes són objectes manipulables
per aconseguir la dosi. 

són dos quarts de dues de la tarda
i a fora creixen les plantetes.
els seus fills encara són a escola.
les dones fumen cigarros
i mamen sense esma birres i
tequila
que he comprat. 

sec amb elles.
jo també em vull xutar:
soc un ionqui de la poesia.

van arrossegar Ezra pels carrers
en una gàbia de fusta.
Blake estava segur que Déu existeix.
Villon era un atracador.
Lorca menjava polles.
T. S. Eliot treballava de caixer. 

la majoria de poetes són cignes,
martinets. 

sec amb tres ionquis
a dos quarts de dues de la tarda. 

el fum pixa cap amunt. 

espero. 

la mort és un gran sopar de duro. 

una de les dones diu que li agrada
la meva camisa groga. 

crec en la violència senzilla. 

vet aquí
una mostra.

esquela

els cignes s’ofeguen a la sentina,
traieu els rètols,
tasteu els verins,
poseu una tanca entre la vaca
i el toro,
entre la peònia i el sol,
endueu-vos els petons d’espígol de la meva nit,
traieu les simfonies als carrers
com pidolaires,
prepareu els claus,
fuetegeu les esquenes dels sants,
atordiu les granotes i els ratolins per al gat,
cremeu els quadros fascinants,
pixeu sobre l’alba,
el meu amor
és mort.

sant tornem-hi

ara que el territori està conquerit
i els caps de turc sacrificats,
que la història es torna a gratar en parets groguenques,
que els banquers s’afanyen a salvar-se,
que les jovenetes es pinten els llavis àvids,
que els gossos dormen una pau efímera,
que l’ombra està a punt de caure,
que els oceans s’empassen els verins dels homes,
que cel i infern dansen al vestíbul,
sant tornem-hi:
a fer pomes al forn,
comprar el cotxe,
tallar la gespa,
pagar els impostos,
penjar el paper de vàter,
tallar-se les ungles,
escoltar els grills,
inflar els globus,
beure’s el suc de taronja,
oblidar el passat,
passar la mostassa,
prendre les pastilles,
comprovar la pressió de les rodes,
cordar-se els guants,
sona el timbre,
la perla és dins l’ostra,
cau la pluja
ara que l’ombra està a punt de tornar a caure.

© de la traducció, Martí Sales
© de l’edició, Edicions de 1984

• 1
  Al·lusió a Black Sun Press, editorial fundada el 1927 a París per Harry i Caresse Crosby.