Trenta poemes és el primer recull d’Elizabeth Bishop que es publica en català. L’edita Flâneur i aplega poemes de tota la carrera de la poeta guardonada amb el Pulitzer.
A Stroligut podeu llegir una tria de quatre dels poemes en la traducció del també poeta (i narrador) Jaume C. Pons Alorda.
////Més de l’Editorial Flâneur
Trenta poemes
Un miracle per esmorzar / North & South, 1946
A les sis en punt esperàvem el cafè,
esperàvem el cafè i la caritativa engruna
que se serviria des d’un cert balcó
—com els antics reis, o com un miracle.
Encara era fosc. Un peu del sol
buscava l’equilibri en una llarga ona del riu.
El primer ferri del dia havia acabat de creuar el riu.
Feia tant de fred que esperàvem que el cafè
estigués molt calent, veient que el sol
no ens escalfaria; i que l’engruna
seria un pa sencer, untat amb mantega, de miracle.
A les set un home va sortir al balcó.
Va estar un minut tot sol al balcó
mirant per sobre dels nostres caps cap al riu.
Un servent li va lliurar els ingredients d’un miracle,
que consistia en una única tassa de cafè
i un panet, que va desfer en engrunes,
el seu cap, per dir-ho així, als núvols —amb el sol.
Era boig, l’home? Què era el que sota el sol
estava intentant fer, allà dalt al seu balcó?
Cada home va rebre una dura engruna,
que alguns varen llençar amb menyspreu al riu,
i, en una tassa, una gota del cafè.
Uns quants ens vàrem quedar, esperant el miracle.
Jo et puc dir què vaig veure després; i no era cap miracle.
Una preciosa vil·la estava sota el sol
i de les seves portes arribava l’aroma del cafè.
A davant, un balcó barroc de guix blanc
amb ocells que nien al llarg del riu,
—ho vaig veure sense treure l’ull de l’engruna—
i galeries i cambres de marbre. La meva engruna
és la meva mansió, feta per a mi gràcies a un miracle,
a través d’èpoques, per insectes, ocells i el riu
erosionant la pedra. Cada dia, al sol,
a l’hora de l’esmorzar, m’assec al balcó
amb els peus enlaire, i bec litres de cafè.
Llepàvem l’engruna i engolíem el cafè.
Una finestra a l’altra banda del riu atrapava el sol
com si el miracle tingués lloc al balcó equivocat.
❧
A Miracle for Breakfast
At six o’clock we were waiting for coffee,
waiting for coffee and the charitable crumb
that was going to be served from a certain balcony
—like kings of old, or like a miracle.
It was still dark. One foot of the sun
steadied itself on a long ripple in the river.
The first ferry of the day had just crossed the river.
It was so cold we hoped that the coffee
would be very hot, seeing that the sun
was not going to warm us; and that the crumb
would be a loaf each, buttered, by a miracle.
At seven a man stepped out on the balcony.
He stood for a minute alone on the balcony
looking over our heads toward the river.
A servant handed him the makings of a miracle,
consisting of one lone cup of coffee
and one roll, which he proceeded to crumb,
his head, so to speak, in the clouds—along with the sun.
Was the man crazy? What under the sun
was he trying to do, up there on his balcony!
Each man received one rather hard crumb,
which some flicked scornfully into the river,
and, in a cup, one drop of the coffee.
Some of us stood around, waiting for the miracle.
I can tell what I saw next; it was not a miracle.
A beautiful villa stood in the sun
and from its doors came the smell of hot coffee.
In front, a baroque white plaster balcony
added by birds, who nest along the river,
—I saw it with one eye close to the crumb—
and galleries and marble chambers. My crumb
my mansion, made for me by a miracle,
through ages, by insects, birds, and the river
working the stone. Every day, in the sun,
at breakfast time I sit on my balcony
with my feet up, and drink gallons of coffee.
We licked up the crumb and swallowed the coffee.
A window across the river caught the sun
as if the miracle were working, on the wrong balcony.
A les cases dels pescadors / A Cold Spring, 1955
Encara que sigui un vespre fred,
allà baix, en una de les cases dels pescadors,
un vell pescador està assegut cosint
la seva xarxa en el crepuscle gairebé invisible,
d’un color porpra i marró foscos,
en la seva barqueta gastada i polida.
L’aire fa tanta olor de bacallà
que fa que el nas s’humitegi i que els ulls s’aigualeixin.
Les cinc cases de pescadors tenen teulades molt punxegudes
i estretes i rugoses passarel·les porten
als magatzems
perquè les carretes puguin pujar i baixar.
Tot és plata: la pesada superfície de la mar,
que ascendeix lentament com si tingués por de vessar-se,
és opaca, però la plata dels bancs,
dels cistells de llagostes i els pals, repartits
entre les roques salvatges i dentades,
té un aspecte aparentment translúcid
com els petits edificis vells coberts de molsa maragda
que creix a les parets que donen a la costa.
Les grans tines de peix estan completament cobertes
de capes de precioses escates d’arengades
i les carretes estan igualment enguixades
amb iridescents i cremoses cotes de malla,
amb diminutes mosques iridescents que volen al voltant.
Pendent amunt, rere les cases,
plantat en el brillant espurneig espars de l’herba,
hi ha un antic cabestrant de fusta,
tot esquerdat, amb dues manetes descolorides
i unes quantes taques melancòliques, com sang seca,
allà on el ferro s’ha rovellat.
El vell accepta un Lucky Strike.
Era un amic del meu avi.
Parlem del decreixement de la població
i del bacallà i l’arengada
mentre espera que arribi la barca de les arengades.
Té escates a l’armilla i al polze.
Ha rascat les escates, la bellesa principal,
d’innumerables peixos amb aquest ganivet negre i antic,
i que té la fulla gairebé gastada.
A baix, al llindar de l’aigua, al lloc
on estiren les barques sobre la llarga rampa
que baixa cap al mar, prims i platejats
troncs d’arbre jeuen horitzontalment
sobre pedres grises, baixen i baixen
a intervals de quatre o cinc peus.
Freda fosca profunda i absolutament clara,
element insuportable per a tot mortal,
per als peixos i per a les foques… Una foca en concret
vaig veure aquí nit rere nit.
Sentia curiositat per mi. Tenia interès en la música;
era una creient com jo en la total immersió,
per això li solia cantar himnes baptistes.
També li vaig cantar «El nostre Déu és una fortalesa poderosa».
Aguantava dins l’aigua i em mirava
atenta, movent el cap una miqueta.
Després desapareixia, i de sobte emergia
gairebé al mateix lloc, amb una mena d’indiferència
com si allò estigués en contra de la seva consciència.
Freda fosca profunda i absolutament clara,
l’aigua clara, grisa i congelada… Enrere, rere nostre,
els dignificats i altíssims avets comencen.
Blavosos, reunits amb les seves ombres,
un milió d’arbres nadalencs
esperen el Nadal. L’aigua sembla suspesa
sobre les rodones pedres grises i blau grises.
Ho he vist una vegada i una altra, la mateixa mar, la mateixa,
lleugerament, indiferentment balancejant-se sobre les pedres,
geladament lliure sobre les pedres,
sobre les pedres i per tant sobre el món.
Si hi enfonsessis la mà,
el canell et faria mal immediatament,
els ossos començarien a fer-te mal i la mà se’t cremaria
com si l’aigua fos una transmutació del foc
que s’alimenta de pedres i crema amb una fosca flama grisa.
Si la tastessis, primer tindria un gust amarg,
després salobrenc, després segur que et cremaria la llengua.
És com ens imaginem el coneixement:
fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure,
obtingut de la freda i dura boca
del món, nascuda dels pits rocosos
per sempre, fluint i enretirant-se, i com que
el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.
❧
At the Fishhouses
Although it is a cold evening,
down by one of the fishhouses
an old man sits netting,
his net, in the gloaming almost invisible,
a dark purple-brown,
and his shuttle worn and polished.
The air smells so strong of codfish
it makes one’s nose run and one’s eyes water.
The five fishhouses have steeply peaked roofs
and narrow, cleated gangplanks slant up
to storerooms in the gables
for the wheelbarrows to be pushed up and down on.
All is silver: the heavy surface of the sea,
swelling slowly as if considering spilling over,
is opaque, but the silver of the benches,
the lobster pots, and masts, scattered
among the wild jagged rocks,
is of an apparent translucence
like the small old buildings with an emerald moss
growing on their shoreward walls.
The big fish tubs are completely lined
with layers of beautiful herring scales
and the wheelbarrows are similarly plastered
with creamy iridescent coats of mail,
with small iridescent flies crawling on them.
Up on the little slope behind the houses,
set in the sparse bright sprinkle of grass,
is an ancient wooden capstan,
cracked, with two long bleached handles
and some melancholy stains, like dried blood,
where the ironwork has rusted.
The old man accepts a Lucky Strike.
He was a friend of my grandfather.
We talk of the decline in the population
and of codfish and herring
while he waits for a herring boat to come in.
There are sequins on his vest and on his thumb.
He has scraped the scales, the principal beauty,
from unnumbered fish with that black old knife,
the blade of which is almost worn away.
Down at the water’s edge, at the place
where they haul up the boats, up the long ramp
descending into the water, thin silver
tree trunks are laid horizontally
across the gray stones, down and down
at intervals of four or five feet.
Cold dark deep and absolutely clear,
element bearable to no mortal,
to fish and to seals… One seal particularly
I have seen here evening after evening.
He was curious about me. He was interested in music;
like me a believer in total immersion,
so I used to sing him Baptist hymns.
I also sang “A Mighty Fortress Is Our God.”
He stood up in the water and regarded me
steadily, moving his head a little.
Then he would disappear, then suddenly emerge
almost in the same spot, with a sort of shrug
as if it were against his better judgment.
Cold dark deep and absolutely clear,
the clear gray icy water… Back, behind us,
the dignified tall firs begin.
Bluish, associating with their shadows,
a million Christmas trees stand
waiting for Christmas. The water seems suspended
above the rounded gray and blue-gray stones.
I have seen it over and over, the same sea, the same,
slightly, indifferently swinging above the stones,
icily free above the stones,
above the stones and then the world.
If you should dip your hand in,
your wrist would ache immediately,
your bones would begin to ache and your hand would burn
as if the water were a transmutation of fire
that feeds on stones and burns with a dark gray flame.
If you tasted it, it would first taste bitter,
then briny, then surely burn your tongue.
It is like what we imagine knowledge to be:
dark, salt, clear, moving, utterly free,
drawn from the cold hard mouth
of the world, derived from the rocky breasts
forever, flowing and drawn, and since
our knowledge is historical, flowing, and flown.
Estació de servei / Elsewhere
Oh, que bruta!
—aquesta petita estació de servei,
xopa d’oli, impregnada d’oli
fins arribar a una pertorbadora i negra
translucidesa total.
Vigila amb el misto!
El pare porta una brutíssima
granota xopa d’oli
cenyida per davall dels braços,
i molts fills, ràpids i trapelles
i greixosos l’ajuden
(és una estació de servei familiar),
tots completament bruts.
Viuen a l’estació?
Té una porxada de ciment
rere els sortidors, i allà hi ha
tot de mobles de vímet aixafats
i impregnats d’oli;
en el sofà de vímet
un gos brut, força còmode.
Uns quants còmics proporcionen
l’única nota de color—
un cert color. Estan damunt
d’un gran cobretaula ombrívol
que tapa un tamboret
(un altre dels mobles), al costat
d’una gran begònia hirsuta.
Per què la planta estranya?
Per què el tamboret?
Per què, oh, per què, el cobretaula?
(Brodat amb un punt de margarida
amb moltes margalides, em penso,
i amb molt ganxet gruixut i gris.)
Algú va brodar el cobretaula.
Algú rega la planta,
o la impregna d’oli, potser. Algú
col·loca les fileres de bidons
perquè diguin en veu baixa:
ESSO–SO–SO–SO
als automòbils nerviosos.
Algú ens estima a tots.
❧
Filling Station
Oh, but it is dirty!
—this little filling station,
oil-soaked, oil-permeated
to a disturbing, over-all
black translucency.
Be careful with that match!
Father wears a dirty,
oil-soaked monkey suit
that cuts him under the arms,
and several quick and saucy
and greasy sons assist him
(it’s a family filling station),
all quite thoroughly dirty.
Do they live in the station?
It has a cement porch
behind the pumps, and on it
a set of crushed and grease-
impregnated wickerwork;
on the wicker sofa
a dirty dog, quite comfy.
Some comic books provide
the only note of color—
of certain color. They lie
upon a big dim doily
draping a taboret
(part of the set), beside
a big hirsute begonia.
Why the extraneous plant?
Why the taboret?
Why, oh why, the doily?
(Embroidered in daisy stitch
with marguerites, I think,
and heavy with gray crochet.)
Somebody embroidered the doily.
Somebody waters the plant,
or oils it, maybe. Somebody
arranges the rows of cans
so that they softly say:
ESSO—SO—SO—SO
to high-strung automobiles.
Somebody loves us all.
Un art / Geography III, 1976
L’art de perdre no és difícil de dominar;
tantes coses semblen plenes de la intenció
de perdre’s que la seva pèrdua no és cap desastre.
Perd alguna cosa cada dia. Accepta l’atabalament
de les claus de la porta perdudes, l’hora malaguanyada.
L’art de perdre no és difícil de dominar.
Després practica a perdre una mica més, i més ràpid:
cares, i noms, i els llocs on pensaves
viatjar. Perdre aquestes coses no serà cap desastre.
Vaig perdre el rellotge de la meva mare. I mira! L’última, o
la penúltima, de tres cases que vaig estimar ja no hi és.
L’art de perdre no és difícil de dominar.
Vaig perdre dues ciutats adorables. I, encara més,
alguns reialmes meus, dos rius, un continent.
Els enyoro, però no va ser cap desastre.
—Fins i tot havent-te perdut (la veu burleta, un gest
que m’encanta) no hauré mentit. És evident
que l’art de perdre no és difícil de dominar
encara que sembli (Escriu-ho!) un desastre.
❧
One Art
The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.
Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn’t hard to master.
Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.
I lost my mother’s watch. And look! my last, or
next-to-last, of three loved houses went.
The art of losing isn’t hard to master.
I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn’t a disaster.
—Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan’t have lied. It’s evident
the art of losing’s not too hard to master
though it may look like (Write it!) like disaster.
© de l’edició, Flâneur
© de la traducció, Jaume C. Pons Alorda