Silas Marner – George Eliot

Silas Marner és la tercera novel·la de George Eliot (nom de ploma de Mary Ann Evans), la gran escriptora de l’època victoriana i una de les millors de la literatura anglesa.

Si al 1920 va ser Josep Carner, ara Jordi Fité és l’encarregat de la nova traducció de les desventures del teixidor de Raveloe en l’Anglaterra canviant de la Revolució industrial. A Stroligut en podeu llegir el primer capítol.

////Més d’Edicions de 1984 i un tast de Middlemarch

Silas Marner

«Una criatura, més que qualsevol altre regal
que la terra pugui oferir a un home que declina,
portarà amb ella l’esperança i pensaments de futur.»
W. Wordsworth

Capítol 1

En els dies en què les filoses grinyolaven enfeinades dins les cases de pagès, i fins i tot grans dames vestides amb seda i puntes tenien les seves filoses de joguina fetes de roure polit, es podien veure en comarques allunyades, pels camins o bé al fons de les valls, al peu dels turons, certs homes pàl·lids i més petits del compte, els quals, al costat dels forçuts pagesos, semblaven com les restes d’una raça sense herència. El gos del pastor bordava feroçment quan un d’aquests homes d’aspecte forà apareixia a l’horitzó, una figura fosca contra el crepuscle d’hivern a primera hora de la tarda; i és que, ¿a quin gos li agrada una figura corbada sota el pes d’una bossa? I aquests homes pàl·lids rares vegades s’aventuraven per terres desconegudes sense aquella càrrega misteriosa. El pastor mateix, tot i que tenia bones raons per creure que la bossa no contenia altra cosa que fil de lli, o si no, madeixes de lli molt ferm filat amb aquell fil, no estava del tot segur que aquest ofici de teixidor, malgrat que fos del tot indispensable, es pogués realitzar completament sense l’ajut del Maligne. En aquella època tan llunyana, la superstició s’aferrava fàcilment a qualsevol persona o cosa que fos del tot desconeguda, o fins i tot transitòria i merament ocasional, com les visites del falconer o l’afilador de ganivets. Ningú sabia on vivien aquells rodamons ni el seu origen; i ¿com es podia comprendre una persona si no coneixies ningú que com a mínim sabés qui era el seu pare o la seva mare? Per als pagesos d’aquelles èpoques antigues, el món que estava més enllà de la seva experiència directa era una regió de vaguetat i misteri; per a la seva mentalitat sedentària, el concepte de vagar pel món era una idea tan fosca i incomprensible com la vida d’hivern de les orenetes que tornaven amb la primavera; i fins i tot algú que s’hagués instal·lat allà però que hagués vingut d’algun lloc llunyà gairebé mai era deixat de ser vist amb una certa descon­fiança, que hauria evitat qualsevol sorpresa si després de molts anys d’una conducta inofensiva hagués acabat cometent algun delicte; sobretot si tenia fama de saber i tenir coneixements, o bé mostrava alguna habilitat manual. Tota intel·ligència, ja fos amb l’ús ràpid d’aquell difícil instrument que és la llengua, o amb qualsevol altre art desconegut als vilatans, era per si mateixa sospitosa: la gent honesta, nascuda i criada als ulls de tothom, no era majoritàriament molt llesta o intel·ligent, almenys no més enllà de qüestions com ara conèixer els senyals del temps que faria; i el procés per adquirir rapidesa i qualsevol tipus de destresa era tan del tot desconegut i ocult que ho prenien per algun tipus de conjur. Així va passar que aquells teixidors de fil escampats pel país, emigrants de la ciutat al camp, van ser sempre considerats foresters pels seus rústecs veïns, i en general van adquirir els costums excèntrics propis de la solitud.

A començaments del segle xix, un d’aquests teixidors de lli, de nom Silas Marner, treballava en el seu ofici en una caseta de pedra situada en un bosquet d’avellaners a prop del poble de Raveloe i no gaire lluny d’una pedrera abandonada. El soroll sospitós del teler de Silas, tan diferent del trotar alegre i natural de la ventadora o del ritme senzill de la batolla, despertava una fascinació mig barrejada amb por entre els nois de Raveloe, els quals sovint deixaven de collir avellanes o de buscar nius d’ocells per posar-se a mirar per la finestra de la casa de pedra, contrapesant un cert temor davant els moviments misteriosos del teler amb una agradable sensació de superioritat desdenyosa, gràcies a la burla d’aquells sorolls repetitius, juntament amb la postura corbada i els gestos rutinaris del teixidor. Però de vegades passava que Marner, aturant-se un moment per corregir una irregularitat del fil, s’adonava de la presència d’aquells petits bergants i, tot i que era molt reticent a malgastar el temps, li agradaven tan poc aquelles intromissions que baixava del teler, obria la porta i els mirava de tal manera que n’hi havia prou per fer-los fugir corrent aterrits. I és que, ¿com era possible creure que aquells ulls marrons, tan grossos i sortits, enmig de la cara pàl·lida de Silas, gairebé no podien distingir res de manera clara tret que estiguessin molt a prop, i que la seva terrible mirada penetrant ni molt menys podia provocar rampes o raquitisme o boques torçades a cap d’aquells nois que es quedés enrere? Potser havien sentit els seus pares i mares deixar anar que Silas Marner, si volia, podia guarir la gent de reumatisme i encara afegir de manera més sinistra que, si trobaves les paraules per parlar amb aquell dimoni, et podia estalviar haver de pagar un metge. Encara avui en dia, algú que escolti amb atenció, potser podria captar entre els pagesos de cabells grisos ressons estranys i persistents de l’antiga adoració del dimoni; perquè les ments tosques difícilment associen les idees de poder i bondat. Una concepció fosca del poder que amb molta persuasió pot ser induït a estar-se de fer mal és la forma que més fàcilment pren el sentit de l’Invisible en les mentalitats dels homes que sempre han sigut empesos per necessitats primitives, i per als qui tota una vida de treballar dur no s’ha vist mai il·luminada per cap fe religiosa entu­siasta. Per a aquests homes, el dolor i les desgràcies presenten un ventall més extens de possibilitats que no pas l’alegria i el plaer: la seva imaginació està gairebé buida de les imatges que alimenten el desig i l’esperança, però està del tot replena de records que són pastures perpètues per a la por. «¿Hi ha alguna cosa que li agradaria menjar?», vaig preguntar una vegada a un vell pagès, que estava ja a punt de morir i que havia rebutjat tot el menjar que la seva dona li havia ofert. «No», va respondre, «no he menjat mai res que no siguin els aliments més comuns, i ara no em venen de gust.» L’experiència no havia fet créixer en ell cap desig que pogués despertar-li el fantasma de la gana.
I Raveloe era un poble on persistien molts dels vells ressons que les veus joves no havien pogut ofegar. No és que fos una d’aquelles parròquies pobres i estèrils als afores de la civilització, habitades per escasses ovelles i uns pocs pastors escampats: al contrari, estava situat al bell mig de la rica plana central d’allò que ens agrada anomenar l’alegre Anglaterra, i tenia granges que, parlant des del punt de vista espiritual, pagaven delmes altament desitjables. Però estava situat en una acollidora fondalada plena d’arbres, a més d’una hora de camí a cavall de qualsevol carretera, de manera que mai hi arribaven les vibracions del corn de la diligència, o de l’opinió pública. Era un poble d’aspecte important, amb una bonica església antiga i el seu gran cementiri si­tuats al bell mig, i dues o tres grans cases de totxo i pedra, amb horts i jardins ben tancats i panells ornamentats, no gaire lluny del carrer i amb unes façanes que s’aixecaven més imponents que la de la rectoria, que treia el cap enmig dels arbres a l’altra banda del cementiri. Un poble que mostrava a l’instant les cimes de la seva vida social i explicava a l’ull experimentat l’absència de qualsevol parc extens o mansions aristocràtiques als voltants, però també la presència d’unes quantes persones importants a Raveloe que po­dien explotar malament les seves propietats però que, malgrat la desídia, en treien prou diners, en aquells temps de guerres, com per poder viure d’una manera despreocupada, i celebrar un Nadal feliç, la Pentecosta i la Pasqua de resurrecció.

Havien passat quinze anys des de l’arribada de Silas a Raveloe; llavors era, simplement, un jove pàl·lid, amb uns ulls marrons prominents i miops, l’aspecte del qual no hauria estranyat a les persones de cultura mitjana i certa ex­periència, però que per als vilatans a prop dels quals s’havia establert tenia unes peculiaritats misterioses que es corres­ponien amb la naturalesa del seu ofici i al fet de venir d’una regió desconeguda anomenada «del nord». Passava el mateix amb el seu estil de vida: mai convidava ningú a travessar el llindar de la porta i no anava mai al poble per fer una cervesa al Rainbow, o per xafardejar a casa del carreter. No buscava la companyia de cap home ni de cap dona, excepte per a coses de la feina o per a les coses que necessitava per viure, i aviat va quedar clar entre les noies de Raveloe que mai insistiria perquè cap d’elles l’acceptés contra la seva voluntat, com si ja les hagués sentit dir que mai es casarien amb un mort ressuscitat. Aquesta opinió sobre la personalitat de Marner tenia un altre fonament, més enllà de la seva cara pàl·lida i aquells ulls mai vistos; i és que Jem Rodney, el caçador de talps, assegurava que una nit, quan tornava cap a casa, va veure Silas Marner recolzat en una tanca i amb una bossa molt pesada a l’espatlla, en lloc de deixar la bossa damunt la tanca, com hauria fet una persona sensata, i que en acostar-s’hi va veure que els ulls de Marner no es movien, com els ulls d’un mort, i que va parlar amb ell i el va sacsejar, i que tenia els braços completament rígids, i les mans aferraven la bossa com si fossin de ferro; però just quan ja veia clar que el teixidor era mort, aquest va tornar en si, com si diguéssim en un tancar i obrir d’ulls, i va dir «bona nit» i se’n va anar caminant. Tot això Jem va jurar haver-ho vist, i va afegir que havia sigut el mateix dia que havia estat caçant talps a la finca de l’Squire Cass, el terratinent, a prop de l’antiga serradora. Alguns van dir que Marner devia haver tingut un «atac», una paraula que semblava poder explicar coses que, si no, serien incomprensibles; però el polemista senyor Macey, sagristà de la parròquia, va fer que no amb el cap i va preguntar si mai havien sentit parlar d’algú que hagués tingut un atac i no hagués caigut a terra. Un atac era una embòlia, ¿veritat?, i una part de les conseqüències d’una embòlia era la pèrdua de l’ús de les extremitats i l’haver de viure de la caritat de la parròquia, si un no tenia fills que el poguessin mantenir. No, no; no era una embòlia, si deixava que la persona es pogués quedar dreta, com un cavall davant d’un carro, i llavors posar-se a caminar tan bon punt dius «arri». Però podria ser que passés que l’ànima d’un home se separés del cos, i que sortís i entrés, com un ocell que marxa i torna al niu; i era així com algunes persones es tornaven més sàvies del compte, perquè anaven a l’escola en aquella mena d’estat, sense protecció, incorpori, per aprendre d’aquells que els podien ensenyar més del que els seus veïns podien aprendre amb els cinc sentits i l’ajut del capellà. I si no, ¿d’on havia tret mestre Marner els seus coneixements d’herbes i també d’encanteris, si volia fer-los servir? La història de Jem Rodney no era res més que la que es podia esperar de qualsevol persona que hagués vist com Marner havia guarit Sally Oates, i com la va fer dormir com un nadó, després que el cor li hagués estat bategant tan fort que semblava haver-li de rebentar el pit durant més de dos mesos i sota l’atenció del metge. Podia curar més gent, si volia; però valia la pena parlar bé d’ell, ni que fos per evitar que et fes males passades.

Era, en part, gràcies a aquesta por inconcreta que Marner estava protegit contra la persecució que les seves singularitats podrien haver-li causat, però encara més gràcies al fet que, en haver mort el vell teixidor de la veïna parròquia de Tarley, el seu ofici el va fer molt benvingut entre les mestresses de casa més adinerades del districte i fins i tot entre les més modestes i prudents, les quals tenien les seves reserves de fil a finals d’any. El sentit que donaven a la utilitat de Marner hauria contrarestat qualsevol repugnància o sospita que no fos confirmada per una deficiència en la qualitat o la quantitat de la roba que teixia per a elles. I els anys havien anat passant sense fer que canviés res en les impressions que els veïns tenien de Marner, excepte el canvi de la novetat a costum. Al cap de quinze anys, els habitants de Raveloe deien les mateixes coses sobre Silas Marner que deien al començament; no les deien tan sovint, però les creien amb més força quan les deien. Només hi havia un afegit important que els anys havien portat, i era que mestre Marner havia guardat una bona suma de diners en algun lloc i que podia comprar «homes més importants» que ell.

Però mentre les opinions sobre ell s’havien mantingut gairebé estacionàries, i els seus costums diaris amb prou feines presentaven cap canvi visible, la vida interior de Marner havia patit una metamorfosi, com ha de passar-li a qualsevol naturalesa fervent que ha hagut de fugir o s’ha vist condemnada a la solitud. La seva vida, abans d’arribar a Raveloe, havia estat plena de moviment, d’activitat mental i de companyonia sincera que, tant en aquell temps com ara, marcaven la vida d’un artesà incorporat de ben jove a una estricta secta religiosa, on el més humil dels seglars té l’oportunitat de distingir-se amb el do de la paraula i té, almenys, el pes d’un votant silenciós en el govern de la seva comunitat. Marner estava molt ben considerat en aquell petit món ocult, que els seus membres coneixien com l’església que es reunia a Lantern Yard; el veien com un jove de vida exemplar i d’una fe ardent; i que havia despertat un interès particular d’ençà aquell dia que, mentre feia pregària comunitària, havia caigut en una rigidesa misteriosa i una suspensió de consciència que, en durar més d’una hora, havia fet que equivocadament el donessin per mort. Haver buscat l’explicació mèdica d’aquest fenomen hauria suposat per a Silas, i també per al seu ministre i els seus companys, una capritxosa autoexclusió del significat espiritual que pogués contenir. Silas era, evidentment, un germà escollit per a una tasca especial, i malgrat que l’esforç per interpretar aquesta tasca era descoratjador per la manca de qualsevol tipus de visió espiritual durant el seu trànsit, tant ell com d’altres creien que el seu efecte es podia veure en un augment de llum i fervor. Un home menys sincer que ell podria haver estat temptat a inventar-se una versió que prengués la forma d’un record recobrat; un home menys equilibrat podria haver-se cregut una visió com aquella; però Silas tenia les dues coses, equilibri i honestedat, tot i que, com passava amb molts homes honestos i fervents, la cultura no l’havia dotat amb cap canal per al sentit del misteri i, per tant, s’escampava pel camí correcte de la recerca i el coneixement. Havia heretat de la seva mare uns certs coneixements sobre herbes medicinals i la seva preparació; una petita provisió de saviesa que ella li havia transmès com a regal solemne, tot i que en anys posteriors havia tingut dubtes sobre la legitimitat d’aplicar aquells coneixements i estava convençut que les herbes no podien tenir eficàcia si no anaven acompanyades de la pregària; i que amb la pregària ja n’hi podia haver prou, sense les herbes; de manera que el goig heretat de vagar pels camps tot buscant didalera i dent de lleó i pota de cavall va començar-li a semblar que tenia el caràcter d’una temptació.

Entre els membres de la seva església hi havia un jove, una mica més gran que Silas, amb qui havia viscut una amistat tan llarga que els germans de Lantern Yard tenien el costum d’anomenar-los David i Jonathan. El nom real de l’amic era William Dane, i també era considerat un exemple brillant de pietat juvenil, tot i que era donat a un excés de severitat amb els germans més dèbils i a sentir-se tan enlluernat amb la seva pròpia llum que es tenia per més savi que els seus mestres. Però fos quina fos la tara que els altres poguessin veure en William, segons Silas, el seu amic no tenia cap defecte; perquè Marner tenia una manera de ser d’aquelles impressionables i insegures, que fa que, quan un és jove i poc experimentat, admiri l’autoritarisme i es recolzi en la contradicció. L’expressió confiada i senzilla del rostre de Marner, incrementada per l’absència d’una observació detinguda, aquella mirada indefensa, com de cérvol, asso­ciada als ulls grossos, contrastava fortament amb la dissimulada satisfacció interior de triomf, que s’intuïa en els ulls estrets i caiguts i en els llavis premuts de William Dane. Un dels temes de conversa més freqüent entre els dos amics era la possibilitat d’aconseguir la salvació eterna: Silas confessava que no podria arribar mai més enllà d’una esperança barrejada amb por i escoltava amb anhel desitjós quan William declarava que ell sempre havia tingut una certesa indestructible des que, durant l’etapa de la seva conversió, havia somiat que veia les paraules «crida i elecció segura» totes soles enmig d’una pàgina en blanc d’una Bíblia oberta. Aquesta mena de converses ocupaven moltes parelles de teixidors pàl·lids, amb ànimes sense educar, semblants a petits insectes alats que voltegen, abandonats i buscant la llum en el crepuscle.

Li havia semblat al poc desconfiat Silas que la seva amistat no havia patit cap mena de refredament, ni tan sols per haver establert un altre lligam més íntim. Des de feia uns mesos, estava promès amb una jove serventa i només esperaven poder augmentar una mica els seus estalvis per poder-se casar; i va estar molt content quan Sarah no va posar cap objecció a la presència ocasional de William durant les seves trobades dels diumenges. Va ser en aquest moment de la seva història quan Silas va patir l’atac catalèptic mentre feien pregària comunitària, i entre les diverses preguntes i mostres d’interès que li van adreçar els seus correligionaris, només el suggeriment de William va desentonar amb la simpatia general cap a un germà que havia sigut escollit d’aquesta manera per a tasques especials. Va fer notar que, segons ell, aquell trànsit semblava més una visita de Satanàs que no una prova del favor diví i va exhortar el seu amic a mirar bé que no tingués cap maledicció dins la seva ànima. Silas, disposat a acceptar els renys i els advertiments amb submissió fraternal, no va sentir cap mena de ressentiment, tan sols dolor, pels dubtes del seu amic cap a ell; i a això s’hi va afegir aviat una ansietat en veure que la percepció que Sarah tenia d’ell començava a mostrar una estranya fluctuació entre l’esforç per manifestar-li un apreci més gran i les mostres involuntàries d’allunyament i disgust. Li va preguntar si volia trencar el compromís però ella va dir que no; la congregació coneixia el compromís i l’havia reconegut en les reunions dels fidels; no podia ser trencat sense una investigació estricta, i Sarah no podia oferir cap motiu que el sentir de la comunitat pogués sancionar. Va ser llavors quan un dels diaques de més edat es va posar malalt, i essent vidu i sense fills, era atès dia i nit per alguns dels germans i les germanes més joves. Silas sovint feia el seu torn de vetlla durant la nit amb William, que el substituïa a les dues de la matinada. L’ancià, en contra del que s’esperava, semblava que s’anava recuperant quan, una nit, Silas, assegut al costat del llit, es va adonar que la respiració, ja normalment imperceptible, havia cessat. L’espelma cremava, molt fluix, i la va haver d’alçar per poder veure la cara del pacient amb claredat. L’examen el va convèncer que el diaca era mort; ja feia estona que era mort, perquè tenia les extremitats rígides. Silas es va preguntar si s’havia adormit i va mirar el rellotge: ja eren les quatre de la matinada. ¿Com era possible que William no hagués vingut encara? Ple de neguit va anar a cercar ajut i ben aviat ja hi havia uns quants amics reunits a la casa, amb el ministre pastor entre ells, mentre Silas va marxar a treballar, esperant poder trobar-se amb William i saber per què no s’havia presentat. Però a les sis, quan estava pensant a anar a veure el seu amic, es va presentar William i, amb ell, el ministre. El van venir a convocar que es presentés a Lantern Yard i es reunís amb els membres de l’església, i quan va preguntar la raó per ser convocat, l’única resposta va ser: «Ja ho sentiràs». No es va dir res més fins que Silas es va asseure a la sagristia, davant del ministre, amb els ulls d’aquells que, per a ell, representaven el poble de Déu solemnement fixos damunt d’ell. Llavors el ministre, traient un ganivet, el va mostrar a Silas i li va preguntar si sabia on se l’havia deixat. Silas va dir que no sabia que se l’hagués deixat enlloc, fora de la seva butxaca, però aquest estrany interrogatori el feia tremolar. Aleshores el van exhortar a no amagar el seu pecat i a confessar-lo i a penedir-se’n. Havien trobat el ganivet sobre l’escriptori que hi havia al costat del llit del difunt diaca, trobat al lloc on hi havia hagut una bossa amb els diners de l’església, que el propi ministre havia vist el dia abans. Alguna mà s’havia emportat la bossa; ¿i quina mà podia ser, si no era la mà del propietari d’aquell ganivet? Durant uns moments Silas es va quedar mut, pel desconcert; llavors va dir: «Déu m’absoldrà. No en sé res, del ganivet, ni que estigués allà, tampoc dels diners. Escorcolleu-me, i també casa meva. No hi trobareu res més que tres lliures amb cinc xílings dels meus estalvis que, com sap William Dane, els he tingut des de fa sis mesos». En sentir-ho, William va fer un gemec, però el ministre va dir: «Les proves contra tu són de pes, germà Marner. Els diners van ser robats la nit passada i no hi va haver ningú més que tu amb el nostre germà difunt, perquè William Dane declara que una indisposició sobtada li va impedir ocupar el seu lloc, com feia cada dia, i tu mateix vas dir que no havia vingut; i a més a més vas desatendre el mort».

—Em devia quedar adormit —va dir Silas. Llavors, després d’una pausa, va afegir—: O potser vaig tenir un altre episodi, com aquell que tots vau poder veure, de manera que el lladre devia venir i marxar mentre jo no estava dins del meu cos, sinó fora. Però, ho torno a dir: escorcolleu-me i casa meva també, perquè no he estat enlloc més.

Es va fer l’escorcoll i es va acabar quan… William Dane va trobar la bossa, ben coneguda per tots, buida, entaforada darrere uns calaixos a l’habitació de Silas! Davant d’això, William va demanar al seu amic que confessés i que no amagués més el seu pecat. Silas se’l va mirar amb un profund retret i va dir: «William, fa nou anys que hem anat sempre junts a tot arreu, ¿m’has sentit mai dir una mentida? Però Déu m’absoldrà».

—Germà —va dir William—, ¿com puc saber les coses que has fet en els racons més amagats del teu cor, perquè Satanàs s’apoderi de tu?

Silas seguia mirant-se el seu amic. De cop, va notar com la sang li feia bullir la cara, i estava a punt de parlar impe­tuosament quan va semblar que, de nou, s’aturava a causa d’algun sacseig interior que el va deixar pàl·lid i tremolós. Finalment, però, va parlar molt fluix, mirant-se William.

—Ara ho recordo…, el ganivet no era a la meva butxaca.
—No sé de què m’estàs parlant —va dir William. Tot i així, les altres persones que estaven presents van començar a preguntar a Silas on era el ganivet, segons ell, però ell no va donar cap més explicació. Només va dir—: Estic profundament afectat, no puc dir res. Déu m’absoldrà.

En tornar tots a la sagristia van continuar amb les deliberacions. Recórrer a qualsevol mesura legal per determinar el culpable era contrari als principis de l’església de Lantern Yard, els quals prohibien les acusacions contra els cristians, ni tan sols quan un cas era menys escandalós per a la comunitat que aquell. Però els membres estaven decidits a prendre altres mesures per descobrir la veritat i van decidir fer pregària i després decidir-ho a la sort, amb uns daus. Aquesta decisió podria ser motiu de sorpresa per a tots aquells que no estan familiaritzats amb l’obscura vida religiosa que ha anat fent via pels carrerons dels nostres pobles. Silas es va agenollar amb els seus germans, confiant que la seva innocència quedaria demostrada de seguida per intervenció divina, però sentia, fins i tot llavors, que el que l’esperava després era la tristesa i el dolor, que la seva confiança en la humanitat havia quedat cruelment malmesa. La sort va declarar que Silas Marner era culpable. Va ser expulsat solemnement de la comunitat i cridat a tornar els diners robats. Només si confessava, com a senyal de penediment, se’l podria tornar a acceptar en el si de l’església. Marner va escoltar en silenci. Finalment, quan tots es van aixecar per anar-se’n, es va acostar a William Dane i va dir, amb una veu plena d’agitació:
—L’última vegada que recordo haver fet servir el ganivet és quan el vaig treure per tallar una corretja per a tu. No recordo tornar-me’l a posar a la butxaca. Tu vas robar els diners i has teixit un pla per posar el pecat a la meva porta. Però és molt probable que te’n surtis i prosperis. No existeix un Déu just que governi la terra amb justícia, sinó que hi ha un Déu de mentides, que testifica contra l’innocent.

Hi va haver una esgarrifança generalitzada com a conseqüència d’aquella blasfèmia.

William va dir amb resignació: «Deixo que els meus germans jutgin si aquesta és o no és la veu de Satanàs: No puc fer res més que resar per tu, Silas».

El pobre Marner va sortir d’allà amb l’ànima desesperada; destruïda la confiança en Déu i en l’espècie humana, la qual cosa vol dir estar molt a prop de la bogeria, per a una naturalesa que estima els altres. En l’amargor del seu esperit ferit, es va dir: «Ella també m’abandonarà». I va pensar que, si Sarah no es creia el testimoni en contra seu, la seva fe hauria d’estar tan malmesa com la d’ell. Per a les persones acostumades a reflexionar sobre les maneres en què els han nascut sentiments religiosos, és difícil entrar en aquell estat d’ànim senzill, instintiu, en el qual la forma i el sentiment no s’han vist mai separats per un acte de reflexió. Trobem inevitable pensar que un home en la posició de Marner s’hauria hagut de qüestionar la validesa de recórrer a un judici diví que decideix amb la sort; però, per a ell, això hauria significat un esforç de pensament independent que mai abans havia intentat; i hauria hagut de fer aquest esforç en el moment en què totes les seves energies s’havien transformat en l’angoixa d’una fe decebuda. Si existeix un àngel que escrigui les penes dels homes i també els seus pecats, sap quantes són i com són de profundes les penes que surten d’idees falses de les quals ningú és culpable.

Marner se’n va anar a casa, i durant tot un dia va estar sol, atordit per la desesperació, sense ànims per anar a veure Sarah i mirar d’aconseguir que es cregués la seva innocència. El segon dia va buscar refugi contra la incredulitat que l’entumia anant-se’n al teler i treballant com feia sempre; i abans no haguessin passat moltes hores, el ministre i un dels diaques hi van anar amb un missatge de Sarah on deia que donava per acabat el seu compromís. Silas va rebre el missatge en silenci, i llavors es va girar i va tornar a treballar al teler. Poc més d’un mes després, Sarah s’havia casat amb William; i no gaire temps després els germans de la comunitat de Lantern Yard es van assabentar que Silas Marner havia marxat de la ciutat.

© de la traducció, Jordi Fité
© de l’edició, Edicions de 1984