De la prosa de Josep Carner és el pròleg que Alexandre Plana va escriure per a la primera edició de Les Bonhomies.
Aquesta primera edició amb els articles que Carner havia escrit a La Veu de Catalunya es va publicar a la Biblioteca Literària de la Llibreria Catalana el 1925.
////A més, llegiu Les noves valors de la poesia catalana de Joaquim Folguera, repàs de la poesia primerenca de Carner
Pròleg a «Les Bonhomies» de Josep Carner
És un poeta del nostre temps el que ha dit que els déus a vegades fan, graciosament, el do d’un primer vers i que llavors al poeta li pertoca de compondre un segon vers que hi consoni i que sigui digne del seu diví germà. L’obra sencera de Josep Carner —en vers o en prosa— diríem que, a cada punt, obeeix una llei semblant, com si una ratlla fos nascuda d’una divina alenada i la que segueix ho fos d’una pacient estona de treball. És a dir: com si el llampar de la intuïció i la reflexió més lúcida s’anessin alternant com dues veus en el fil d’una mateixa melodia. I mai no sabríem descobrir quines paraules són filles de l’esforç i quines són la inspirada troballa.
La prosa de Carner fa d’antuvi una impressió de vivíssima facilitat, de natural correntia, d’abundor inacabable. Sembla talment que una fada, en néixer el poeta, l’hagués tocat entre les dues celles perquè mai de la vida no hagués de maldar en cerca d’un mot o d’una imatge. Res hi ha, però, més immoral que pensar que un bell estil pugui ésser un regal de la fada o cosa semblant. Res és tan perillós com gronxar-se en la facilitat, llevat de confondre-la amb aquella mena d’esgarrifança que a voltes pessiga la gent desvagada. L’obra que més espontània ens sembla, el vers que diríem si ha socarrimat el paper perquè venia com un llamp, tot el que prenem per expressió planera, no acostuma a ésser sinó la seqüència d’un llarguíssim seguit d’hores de treball, de vacil·lacions vençudes, d’innúmeres provatures que no han deixat més que un gra d’or, que de tan petit es confondria amb un polsim de cendra.
En aquesta lluita per l’expressió, com en totes les lluites, hi ha qui domina més aviat que no els altres la duresa de l’enemic. Hi ha en aquesta lluita una mena de selecció més inexorable que en el món animal. La boira de l’anonimat colga piadosament els més febles. Ningú, però, defugiria d’aprendre, de l’obra pròpia i de la tasca aliena, la lliçó de cada dia, sense la qual li fóra inabastable el secret del bell dir, aquest secret que, entre nosaltres, fou Josep Carner dels primers a dominar. Ara, llegint la seva prosa, tot sovint ens fugiria el fil dels conceptes si no féssim per manera de no perdre’l, o perquè ens en distreu a cada ratlla la llei de música que les ordena. Tant ens fa el que diu. Tant se’ns en dóna del tema. Parli del que parli, ens sobtarà per la gràcia d’una imatge o per la gràcia d’un mot. Carner no és d’aquells que muden el to de la veu segons que hagin de dir una cosa banal o expressar una idea profunda. Carner no és d’aquells que s’adeleren darrere d’un tema literari, amb la pruïja de trobar-ne un que sembli digne d’ésser tocat. Tots els subjectes literaris li són iguals. I és perquè la riquesa de la seva vida interior dóna per la pàgina de cada dia.
Un crític deia, a propòsit d’un poeta, que el procés de la poesia és ben senzill: el poeta es gira devers la seva vida interior per ésser la que té més a la vora, li fa experimentar una mena de preparació traduint-la en termes lògics i tradueix de seguida aquests termes lògics en termes poètics. I afegia que en la poesia pura el procés és encara més breu perquè entre la vida interior i l’expressió poètica no cal la mediació d’un pla lògic quan el poeta sap posar-les en contacte. Aquest és, em sembla, el cas de Josep Carner.
Aquestes dues coses: la independència de l’esperit de Carner respecte de la valor dels temes i motius literaris i el contacte immediat que hi ha entre la seva vida interior i la seva traducció en temes poètics, són les dues coses que expliquen la meravellosa unitat del seu estil.
Cal tenir esment de com s’ha format un llibre com Les Bonhomies. És un llibre compost a contracor; sense la pruïja o el desig de la composició, que vol dir ordre, disciplina i correcció seguida. No és un llibre que s’hagi retallat d’aquí i eixamplat d’allà, amb un retoc en aquesta frase i una afegidura en aquella altra, sempre amb vista a la total perspectiva del llibre. No és sinó un recull d’articles de diari o —si la paraula no us sembla escaient— un aplec de fragments enviats dia a dia, des d’Itàlia, a la redacció d’un diari. I amb tot, pocs llibres d’aquest llinatge trobaríem que oferissin una tan bella i densa unitat d’estil.
Veiem la mena de temes i subjectes a través dels quals és aconseguida aquesta unitat que tant més ens sobta perquè no és nascuda d’un esforç projectat en una determinada direcció —com ho fóra en una novel·la—, sinó que ho és per entremig la trencada multiplicitat d’una tasca periodística.
Són temes d’una varietat calidoscòpica; motius que rellisquen per les vores del pensament, sense aturar-se gaire; nòtules al marge de l’espectacle del carrer o de la renovada lectura dels diaris del matí; impressions fugisseres d’un instant que s’esmuny com la casa o el fanal llucats darrere el vidre d’un tramvia; torterols que s’allarguen arran de terra i s’enfilen tot d’una; fumera que es desfà en l’oblit; la sensació d’una hora del diumenge, quan torna a anguniejar-nos la proximitat del dilluns; o l’altra sensació d’alliberament que ens fa, també en una tarda de diumenge, poder-nos jeure en un tou d’herba; la tafaneria per l’eixida veïna que mai no havíem mirat o la manca d’humanitat d’un llum de gas amb “camiseta”, perquè la seva flama immòbil no segueix la tremolor de les ombres al seu voltant; la delícia de passejar-nos per la ciutat deserta a mitjanit, quan “els sons esdevenen d’una estranya frescor i tots llunyans l’un de l’altre”; consideracions sobre la pèrdua que ha significat al prestigi masculí el model “tubular” en el vestir o les suggerides per la veu d’un venedor de diaris, en una cantonada…
Els temes i les imatges en la prosa de Carner es disposen i ordenen en les més insospitades corbes que hom podria pensar, i a tota hora les anima un alè humaníssim. Perquè la gràcia més pura del seu estil s’escau, pel meu gust, en la seva gran naturalitat. L’artifici hi és. Altrament, no fóra l’obra artística. Però és un artifici que en lloc de crear formes irreals i fredes, suggereix totes les formes sensibles que dormien en l’obaga del nostre record.
Jo distingiria la bona retòrica de la dolenta en una cosa: en què la retòrica bona, o l’obra d’art perfecta, neix d’un moviment espontani de la nostra vida interior, mentre que la mala retòrica, o l’obra d’art disgraciosa, neix d’una contracció mecànica, forçada. Per l’una, el poeta en té prou amb obrir els ulls i amb agitar els llums i les ombres que li reposen dins l’ànima. Per l’altre, cal que el poeta regiri llibres i confegeixi coses apreses i idees manllevades, amb la intenció de fer veure que li surten de dins. L’espontaneïtat de l’obra artística —i d’això la prosa de Carner n’és un bell exemple— fa que sembli, a vegades, contradictòria, que les qualitats més diverses s’hi ajuntin en estranyes associacions d’imatges, tan estranyes que a un esperit obtús li semblarien inversemblants o cridaneres.
Fixem-nos, posem per cas, en aquesta frase de Carner: «La joventut, en el sentit màgic, potser no ha mai existit i potser no és sinó un equador convencional entre la il·lusió i el record». A un lector mancat de finesa el sobtarà el que hom suposi com a inexistent la joventut, però per mica que barrini sobre les paraules que vénen després en descobrirà l’exactesa. Perquè la joventut no és sentida mentre dura, sinó quan ja és passada i hom gira enrere seu una mirada malenconiosa. Cal, amb tot, no haver perdut la gràcia essencial de la joventut, aquella gràcia que els anys no acaben de marcir mai: la il·lusió. La joventut és així com es projecta: com una ratlla ideal, imaginativa, i necessària alhora, entre ço que hom recorda i ço que hom espera.
La prosa de Carner ajunta el deix de la recança i la remarca burleta, la dignitat d’una reflexió que s’eleva als conceptes més purs de la vida i la menyspreuança amb què es cerca l’acudit banal, la imatge animadora de tot un paisatge i la frase punyent. Ironia i lirisme. Qui sap si l’essència de l’humour és aquesta barreja del lirisme i de la ironia. El lirisme és com una embranzida que es pren a ulls clucs, quan una espurna divina ha encès la nostra voluntat. La ironia suposa, altrament, una reflexió, a ulls ben oberts, i moguda per la contradicció entre els dos móns, el real i el dels somnis. Carner fila així moltes de les seves proses. Es complau a fer ben sensible la llei de contrast que destria l’esperança i la vida de cada hora. «La felicitat ens troba sempre fent cara d’enzes», diu Carner. És aquesta una frase modèlica del seu humorisme. Tant com aquesta altra, més rodona, quan descriu els turments d’una nit d’insomni i diu: «Després deu una ullada general al vostre passat: és una cosa inconnexa, estèril; la vida és un tramvia ple de gent que s’allunya cap a algun indret adorable i on no us heu pogut enfilar o penjar per alguna lamentable imprevisió: us estàveu, potser, cordant una sabata».
Carner excel·leix en el gènere tan complex i rar d’anotació lírica de les sensacions menudes i esvanívoles de cada dia. Papalloneig infadigable entorn de les coses que tothom té més a la vora i que gairebé no esmenta. Observació penetradora i fina que no deixa ni una esquerda per descobrir. Com una fura, el seu ull —que hom diria entelat pels somnis— ressegueix els racons, les obagors i les esplendors de la vida llampant i de la vida grisa, els gestos inútils del cos i els moviments més íntims de les ànimes. Tota cosa té un interès al seu esperit. Cap n’hi ha al seu abast que no li faci aturar la passa lenta i confiada del seu tarannà, per treure’n la gota de mel d’una imatge viva. A tall d’entomòleg ell s’acosta a les petites coses que es belluguen entre la terra encrostonada o al bell mig d’una alenada de vent. En cada una, ell hi troba un secret i ens el diu de baix en baix, a estil de confidència. La seva observació i la seva imaginació juguen com dos miralls i les coses s’hi reflecteixen de tal manera, que mai no sabríem dir de cadascuna si és una cosa vista o una cosa imaginada. Qui sap si és per això que la prosa de Carner sempre ens dóna la sensació d’una vena d’aigua mai estroncada, renovada a cada instant, fosca i dolçament remorosa. I qui sap si també rau en això la raó més íntima de la unitat del seu estil.
Rau en aquest enfrontament de l’observació i la imaginació o deriva d’un motiu més personal? Vull dir: no derivaria del posat del seu esperit davant de les coses? Perquè en Carner no se les mira pas com l’altra gent. Els més no les veuen, enderiats com van pel món amb una idea molt alta o amb una preocupació molt ínfima. Uns altres se les miren amb la duresa que tenen els ulls quan enmig del front hi ha una ratlla que mai s’esborra. I uns altres, les miren amb la mirada tova dels que per mor de la digestió tenen tirada a trobar que tot està bé en aquest món. Si hi ha una mena d’esguard naturalment irritat i una altra mena d’esguard absurdament benèvol, n’hi ha també una altra mena que no sovinteja: hi ha l’esguard de l’home que somriu. Somriure vol dir comprendre i estimar alhora. Vol dir saber veure les coses com són i desitjar-les, ensems, més fines i més belles. L’home que somriu és perquè s’adona que les coses no tenen ni la bellesa ni la finor que ell imagina i per guarir la punta de ferida que li fa esmentar-ho, accentua i assenyala la contradicció, sense que la ira li faci tremolar les mans ni un sobtat decandiment de pessimisme les hi faci caure mai al llarg del cos. L’home que somriu es fa càrrec de les coses i les supera. Les supera dient ço que veu i ço que sent amb les més belles paraules que troba.
L’home que somriu, com ara el nostre Carner, és un home bo. Perquè ho és voldria encomanar als altres la fonedissa esgarrifança del seu esperit. I és per això que l’art de fer somriure, és la més subtil i la més completa de totes les arts. Hi ha en el somriure un tel d’enyor i de tristesa, i una mica de desengany. Però hi ha també un doll secret d’esperança. Si l’home que somriu sap que les coses no són com ell les havia somniades, també sap que no hi ha res de millor que aclucar-se d’ulls i tornar a somniar. Podrà arribar dia que es malfiï de la realitat com un escèptic, però encara llavors creurà, si més no, en els somnis.
Març, 1925.
© de l’edició, Stroligut
