Els Contes de la becada és un recull de narracions del 1883 del gran mestre del relat breu Guy de Maupassant, publicat per primer en català per Edicions del Cràter.
A Stroligut, hi podeu llegir el conte El camp, que retrata la dura vida dels pagesos a la Normandia natal de Maupassant. La traducció és de Marta Marfany.
////Més del Cràter: Campament indi de Hemingway
Contes de la becada
Al camp
A Octave Mirbeau
Les dues cabanes eren l’una al costat de l’altra, als peus d’un pujol, a prop d’una petita vila d’aigües termals. Els dos pagesos treballaven de valent la terra erma per pujar tots els seus fills. Cada parella en tenia quatre. Davant les dues portes veïnes, tot el dia era un formigueig de canalla del matí al vespre. Els dos grans tenien sis anys i els dos petits uns quinze mesos, perquè tant els casaments com els naixements de les criatures s’havien produït més o menys alhora en totes dues cases.
Les dues mares amb prou feines distingien els seus fills entre aquell embull i els dos pares els confonien totalment. Els vuit noms els voltaven pel cap, els barrejaven sempre i, quan n’havien de cridar un, sovint en cridaven tres abans d’encertar el que tocava.
La primera casa venint de l’estació de Rolleport era la dels Tuvache, que tenien tres filles i un noi; l’altra casa l’ocupaven els Vallin, que tenien un filla i tres nois.
Tota la colla vivia amb penes i treballs de sopa, de patates i de l’aire. A les set del matí, al migdia, a les sis de la tarda, al vespre, les mestresses aplegaven les criatures per donar-los la teca, igual que fan amb les oques els criadors. Els nens s’asseien per edat davant la taula de fusta, lluent de cinquanta anys de fer-la servir. A l’últim amb prou feines li arribava la boca a la taula. Els posaven al davant un plat ple de pa sucat en l’aigua que havien bullit les patates, mitja col i tres cebes, i tota la filera menjava fins a no tenir gana. La mare atipava ella mateixa el petit. Una mica de carn d’escudella, els diumenges, era per a tothom una festa; aquell dia al pare li agradava estar-se més estona a taula, i sempre deia:
—Menjaria així cada dia.
Una tarda del mes d’agost, un carruatge lleuger es va aturar davant les dues cabanes, i una jove, que conduïa ella mateixa, va dir al senyor que seia al seu costat:
—Oh, mira, Henri, quin munt de criatures! Que bonics que són, així bruts de pols!
L’home no va contestar, acostumat a aquella mena de comentaris, que eren causa de pena i gairebé un retret per a ell.
La dona va continuar:
—Els vull abraçar! Oh, com m’agradaria tenir-ne un, aquest, el petitó!
I, saltant del carruatge, va córrer cap als nens, en va agafar un dels petits, el dels Tuvache i, aixecant-lo entre els braços, li va fer petons apassionats a les galtes brutes, als cabells rossos arrissats i empastifats de terra, a les manetes que agitava per desempallegar-se d’aquelles carícies emprenyadores.
Després la dona va tornar a pujar al carruatge i se’n van anar al trot llarg. Però va tornar la setmana següent, es va asseure a terra, va agafar el vailet entre els braços, el va inflar de pastissos, va donar caramels a tots els altres; i va jugar-hi com una noieta, mentre el seu marit esperava pacientment dins el carruatge.
Va tornar a venir, va fer coneixença amb els pares, venia cada dia, amb les butxaques plenes de llaminadures i de diners.
Era la senyora Henri d’Hubières.
Un matí, quan van arribar, va baixar amb el seu marit i, sense aturar-se davant dels nens, que ara la coneixien molt bé, va entrar a la casa dels camperols.
Eren dins, esberlant llenya per fer la sopa. Es van girar sorpresos, els van oferir cadires per seure i van esperar. Aleshores la dona, amb una veu entretallada, tremolosa, va començar a parlar:
—Bona gent, vinc a veure-us perquè voldria… voldria endur-me amb mi el vostre… el vostre fill petit…
Els camperols, estupefactes i sense saber què pensar, no van respondre.
Va agafar aire i va continuar:
—Nosaltres no tenim fills, estem sols, el meu marit i jo… Ens el quedaríem… què us sembla?
La camperola començava a entendre-ho. Va preguntar:
—Ens voleu prendre en Charlot? Ah, no, de cap manera.
Llavors el senyor d’Hubières va intervenir:
—La meva dona no s’ha explicat bé. Voldríem adoptar-lo i vindria a veure-us. Si la cosa va bé, i tot fa pensar que sí, serà el nostre hereu. I si per casualitat tinguéssim fills nostres, igualment compartiria l’herència amb ells. Ara bé, si no respongués a les nostres atencions, llavors quan fos major d’edat li donaríem una suma de vint mil francs, que dipositaríem immediatament a nom seu en un notari. I també hem pensat en vosaltres: fins que moriu us passarem una renda de cent francs al mes. Ho heu entès bé?
La mestressa s’havia aixecat, tota furiosa.
—Voleu que us venguem en Charlot? Ah!, no, això no és una cosa que se li pugui demanar a una mare! Ah, no, seria una abominació!
L’home no deia res, seriós i reflexiu, però aprovava el que deia la seva dona fent un moviment seguit amb el cap.
La senyora d’Hubières, desesperada, es va posar a plorar i, girant-se cap al seu marit, amb la veu sanglotant, una veu de criatura que té tots els desitjos ordinaris satisfets, va barbotejar:
—No volen, Henri, no volen!
Llavors van fer un últim intent:
—Però, benvolguts, penseu en el futur del vostre fill, en la seva felicitat…
La camperola, exasperada, la va tallar:
—No hi ha res a veure, no hi ha res a entendre, no hi ha res a rumiar… Toqueu el dos i que no us tornem a veure més per aquí. És una vergonya que ens vulgueu prendre així la criatura!
Aleshores la senyora d’Hubières, en sortir, es va adonar que n’hi havia dos, de nens petits, i va demanar entre llàgrimes, amb una tenacitat de dona voluntariosa i consentida, que no sap esperar:
—I l’altre petit, que és vostre?
El pare Tuvache va respondre:
—No, és dels veïns. Hi podeu anar, si voleu.
I va tornar a entrar a la casa, on ressonava la veu indignada de la seva dona.
Els Vallin eren a taula, menjaven amb calma llesques de pa que untaven parsiomoniosament amb una mica de mantega d’un plat que hi havia entre tots dos.
La senyora d’Hubières va tornar a explicar la seva proposta, però amb més insinuacions, amb més precaucions oratòries i amb més astúcia.
La parella brandava el cap en senyal de refús, però quan van saber que tindrien cent francs al mes, ho van considerar, mirant-se de cua d’ull, molt colpits.
Van estar molta estona en silenci, torturats, dubtant.
Finalment, la dona va preguntar:
—Tu què en dius?
I el marit va dir, en un to sentenciós:
—Dic que no és menyspreable.
Llavors la senyora d’Hubières, que tremolava d’angoixa, els va parlar del futur del fill, de la seva felicitat i de tots els diners que podria donar-los després.
El camperol va preguntar:
—La renda de mil dos-cents francs, la prometríeu davant de notari?
El senyor d’Hubières va contestar:
—I tant, demà mateix.
La pagesa, que rumiava, va continuar:
—Cent francs al mes no és prou, per privar-nos del petit. El nen d’aquí a uns anys treballarà. Han de ser cent vint francs.
La senyora d’Hubières, picant de peus d’impaciència, va dir que sí tot seguit i, com que es volia emportar la criatura, els va donar cent francs de regal mentre el seu marit ho posava per escrit. Van cridar de seguida el batlle i un veí, que van fer de testimonis.
I la dona, radiant, es va endur el vailet que xisclava, com si fos un objecte desitjat en una botiga.
Els Tuvache, a la seva porta, miraven com se n’anava, muts, seriosos, potser penedint-se d’haver-ho refusat ells.
No es va tornar a sentir parlar mai més de Jean Vallin. Els pares cada mes anaven a buscar els seus cent vint francs a cal notari; i estaven enfadats amb els seus veïns perquè la mare Tuvache els aclaparava amb insults i no parava de repetir de porta en porta que havies de ser un desnaturalitzat per vendre’t el fill, que era una monstruositat, una vilesa, una perversió.
I de vegades agafava en braços el seu Charlot amb ostentació, cridant-li, com si ell ho pogués entendre:
—A tu no t’he venut, jo, no t’he venut, reiet meu. Jo no venc els meus fills, no soc rica, però no venc els meus fills.
I durant anys i anys així va ser cada dia, cada dia al·lusions grolleres vociferades davant la porta, perquè entressin a la casa veïna. La mare Tuvache va acabar creient-se superior a tota la gent de la contrada perquè no havia venut Charlot. I els qui parlaven d’ella deien:
—Devia ser molt llaminer, però ella va comportar-se com una bona mare.
La posaven d’exemple. I Charlot, que llavors va fer divuit anys, educat en la idea que no l’havien venut, i no parant de repetir-l’hi, també es creia ell mateix superior als seus companys.
Els Vallin vivien prou bé gràcies a la pensió. D’aquí venia la ràbia implacable dels Tuvache, que continuaven sent uns miserables.
El seu fill gran se’n va anar a fer el servei. El segon va morir i Charlot es va quedar tot sol ajudant el seu vell pare a alimentar la mare i les dues germanes petites.
Feia vint-i-un anys quan un matí un brillant carruatge es va aturar davant de les dues cabanes. Un jove, amb una cadena de rellotge d’or, en va baixar, donant la mà a una senyora gran amb els cabells blancs. La senyora gran li va dir:
—És aquí, fill meu, la teva segona casa.
I va entrar a la cabana dels Vallin com si fos casa seva.
La vella mare rentava davantals; el pare, malalt, estava endormiscat prop de la llar de foc. Tots dos van aixecar el cap i el jove va dir:
—Bon dia, mama. Bon dia, papa.
Tots dos es van incorporar, sobresaltats. La pagesa va deixar caure el sabó a l’aigua, de l’emoció, i va balbucejar:
—Ets tu, fill meu? Ets tu?
Ell la va abraçar i li va fer un petó, repetint:
—Bon dia, mama.
Mentrestant, el vell, tot tremolant, deia, amb aquella calma que no perdia mai:
—Ja has tornat, Jean? —com si l’hagués vist el mes passat.
I quan es van haver reconegut, els pares van voler de seguida passejar el fill perquè tothom el veiés. El van portar a ca l’alcalde, a cal tinent d’alcalde, a cal mossèn i a cal mestre.
Charlot, dret al llindar de la seva cabana, el veia passar.
Al vespre, a l’hora de sopar, va dir als vells:
—Que rucs que vau ser deixant que s’enduguessin el petit Vallin!
La seva mare va contestar, tossuda:
—No volíem vendre el nostre fill!
El pare no deia res.
El fill insistia:
—No és cap desgràcia, que et sacrifiquin així!
Aleshores el pare Tuvache va pronunciar, en un to de ràbia:
—Ens retreus que no et venguéssim?
I el noi, bruscament:
—Sí, us ho retrec!, sou un parell de tòtils. Pares com vosaltres són la desgràcia dels fills. Us mereixeu que us deixi!
La bona dona plorava damunt del plat. Va gemegar mentre s’empassava cullerades de sopa, vessant-ne la meitat.
—I jo escarrassant-me per pujar els fills!
Llavors el noi, amb rudesa:
—M’estimaria més no haver nascut que ser el que soc. Quan fa un moment he vist l’altre noi, m’ha fet bullir la sang. M’he dit: aquest seria jo, ara!
Es va aixecar.
—Mireu, em sembla que el millor que podria fer és no quedar-me aquí, perquè us ho retrauria tot el sant dia i us faria passar una vida miserable. I això no us ho perdonaria mai!
Els dos vells callaven, terroritzats, amb llàgrimes als ulls.
Va continuar:
—No, això seria massa dur. M’estimo més anar-me a buscar la vida a una altra banda.
Va obrir la porta. Un soroll de veus va entrar. Els Vallin festejaven el retorn del fill.
Llavors Charlot va picar de peus i, girant-se cap als seus pares, va cridar:
—Quins pagesots!
I va desaparèixer en la nit.
© de la traducció, Marta Marfany
© de l’edició, Edicions del Cràter