La llanterna màgica – Ingmar Bergman

La llanterna màgica és l’autobiografia (o «que cadascú en digui com vulgui») del director suec de cinema i teatre Ingmar Bergman.

Publicada el 1987, Flâneur l’edita en català en traducció de Meritxell Salvany. No hi trobareu gaire reflexions sobre el cinema —com el mateix Bergman reconeixia—, però sí un corrent de consciència fet d’imatges purament cinematogràfiques. A Stroligut en podeu llegir les primeres planes.

////Més de Flâneur

La llanterna màgica

Quan vaig néixer, el juliol del 1918, la mare tenia la grip espanyola; no vaig venir al món en gaire bona forma i em van batejar d’urgència a l’hospital. Un dia, el metge de capçalera de la família va venir a casa de visita, em va examinar i va dir: «Aquest d’aquí se us mor de desnutrició». Aleshores l’àvia, la mare de la mare, se’m va endur a la caseta d’estiueig de Dalarna. Durant el viatge en tren, que en aquella època durava tot el dia, em va alimentar amb pa de pessic sucat en aigua. Quan vam arribar gairebé era mort. Així i tot, l’àvia em va trobar una dida, una bona noia de cabells clars d’un poble veí. I és cert que em vaig refer, però sovint vomitava i no parava de tenir còlics.

A més a més, vaig patir un seguit de malalties indescriptibles i no acabava de decidir si volia viure. Si furgo ben endins en la meva consciència, encara soc capaç d’evocar la mena d’estat en què em trobava llavors i l’atmosfera al meu voltant: la fortor de les secrecions corporals, la roba humida i aspra, la claror tènue d’algun llum que deixaven encès a la nit, la porta entreoberta d’una habitació contigua, la respiració profunda de la mainadera, passos sigil·losos, murmuris de veus i els reflexos del sol en una garrafa d’aigua. Tot això ho recordo, però no recordo haver tingut por. La por arribaria més endavant.

El menjador donava a un pati fosc de darrere l’edifici amb una paret de maó ben alta, un excusat, unes quantes rates grasses i un estenedor per espolsar-hi les catifes. Em recordo a mi mateix assegut a la falda d’algú que em donava farinetes. El plat esmaltat, damunt d’unes tovalles d’hule gris amb la vora vermella, blanc amb unes flors blaves, reflectia la poca llum que entrava per les finestres. Jo jugava a inclinar-me endavant i als costats, creant angles diversos. Cada cop que bellugava el cap, els reflexos que incidien sobre el plat de farinetes canviaven i formaven diferents dibuixos. De sobte, vaig vomitar sobre el conjunt.

Aquest és probablement el meu primer record; la família vivia en un primer pis a la casa que fa cantonada entre els carrers de Skeppargatan i Storgatan.

La tardor del 1920 ens vam traslladar al número 22 del carrer de Villagatan, al barri d’Östermalm. Hi fa olor de pintura fresca i de parquet acabat d’encerar. A l’habitació dels nens, el terra està folrat d’un suro groc viu i els estors de les finestres són clars, amb castells i flors silvestres. La mare té les mans suaus i sempre troba temps per explicar-nos algun conte. Un matí, el pare s’aixeca del llit, fica un peu a l’orinal i crida «Cagontot!». A la cuina hi ha un parell de noies de Dalarna que canten sovint i de gust mentre feinegen. A l’altra banda del vestíbul, hi tinc una companya de jocs que es diu Tippan i que és de la meva edat. Li sobra imaginació i iniciativa. Comparem els nostres cossos i hi trobem alguna diferència interessant. Algú ens enxampa, però no diu res.

Neix la meva germana. Jo tinc quatre anys i la situació canvia de mig a mig: de cop i volta, una figura grassa i deforme passa a ser la protagonista. Em fan fora del llit de la mare i al pare se’l veu radiant al costat del farcell que no para de bramar. El dimoni de la gelosia m’ha enfonsat una urpa al cor; faig rebequeries, ploro, faig caca a terra i, tot seguit, m’hi empastifo. El meu germà gran i jo, enemics mortals en circumstàncies normals, fem les paus i planegem unes quantes maneres de matar aquella bestiola fastigosa. Cal fer-ho, i, per algun motiu, el meu germà troba que soc el més idoni per executar el nostre pla. Allò m’afalaga i busquem el moment adequat.

Una tarda tranquil·la i assolellada, em penso que estic sol al pis i m’esmunyo al dormitori dels pares, on la criatura dorm al bressol rosa. Agafo una cadira, m’hi enfilo i em quedo un moment allà dret mentre observo la cara inflada i la boca bruta de bava. El meu germà m’havia donat instruccions clares de com m’ho havia de manegar, però jo no havia entès del tot què havia dit. En lloc de prémer el coll de la meva germana, doncs, provo d’aixafar-li el pit. Ella es desperta de seguida amb un xiscle penetrant. Li tapo la boca amb la mà i faig força; els ulls aquosos d’un blau clar miren guerxo i se m’enganxen a la cara. Faig una passa endavant per poder-la agafar més bé, però em falla l’equilibri i vaig a parar a terra.

Recordo aquell intent lligat a una sensació de plaer intens que esdevé horror en un tres i no res. M’inclino endavant cap a les fotografies de la infància i estudio amb una lupa el rostre de la mare mentre miro de capbussar-me en sentiments en estat de descomposició. Estimava la mare, sí, i en aquesta fotografia hi surt ben atractiva: la cabellera abundant, amb el naixement baix i pentinada amb la clenxa al mig, deixa el front ben a la vista; l’oval delicat del rostre i la boca, amable, sensual; la mirada càlida i franca sota les celles fosques i ben dibuixades; les mans, menudes i fortes.

El meu cor de quatre anys el consumia un amor falder.

Així i tot, la nostra relació no estava exempta de complicacions: la meva devoció la incomodava i la irritava i les meves mostres de tendresa l’amoïnaven, així com també les meves rebequeries. Sovint se’m treia de sobre amb un to de veu fred, farcit d’ironia. Llavors jo plorava, decebut, rabiós. La seva relació amb el meu germà, en canvi, era més senzilla; sempre l’havia de defensar davant del pare, que l’educava amb rigor i xarop de bastó, i allò provocava discussions constants sobre la brutalitat del càstig corporal.

De mica en mica em vaig adonar que tota aquella adoració que li professava, a cavall entre la tendresa i la fúria, no servia de gaire. Així doncs, aviat vaig començar a posar en pràctica diferents comportaments susceptibles de complaure-la o de suscitar-ne l’interès. Quan algú de casa es posava malalt, la mare sempre es bolcava a cuidar-lo i, ja que jo era una criatura propensa a la malaltia, tot aquell ventall de mals que solia tenir es van convertir en una via d’accés dolorosa i alhora infal·lible a la seva tendresa. Però quan feia comèdia m’enxampava de seguida —la mare era infermera diplomada—, i, en aquelles ocasions, el càstig no era pas petit.

Però hi havia una altra manera encara més perillosa d’atraure’n l’atenció: al cap d’un temps, vaig descobrir que la mare no suportava ni la indiferència ni les actituds distants, i és que aquelles eren ni més ni menys que les seves armes. Però vaig aprendre a dominar el patiment i vaig començar a jugar a una mena de joc estrafolari que tenia com a ingredients principals l’arrogància i una amabilitat glaçada. No recordo ni el més petit detall de què feia o com ho feia, però l’amor aguditza la inventiva, i ben aviat vaig aconseguir despertar l’interès de la mare envers
la meva dignitat en carn viva.

El més difícil era que mai no se’m concedia l’opció de desvelar el meu joc. L’opció de treure’m la careta per deixar-me embolcar amb un amor correspost.

Molts anys després, mentre la mare era a l’hospital amb una sonda al nas després d’un segon infart, sí que vam tenir ocasió de parlar de nosaltres. Li vaig explicar fins a quin punt patia de petit i ella va reconèixer que la meva angoixa l’havia afectat, tot i que no de la manera que jo havia cregut. Preocupada, havia confiat les seves pors a un pediatre de renom que l’havia advertit del perill que corria amb paraules greus (érem a començaments dels anys vint). Després li havia aconsellat que es mantingués ferma davant del que ell anomenava «rampells afectius malaltissos». Segons el pediatre, cada vegada que la mare cedís, els danys que em provocaria serien de per vida.

Tinc un record ben viu d’un cop que m’hi havien portat perquè em visités. M’hi van portar perquè, tot i que ja havia fet sis anys, em negava a anar a l’escola. Cada dia m’havien d’arrossegar fins a l’aula o portar-m’hi a coll a la força mentre jo bramava d’angoixa. Vomitava damunt de qualsevol cosa que veiés, em desmaiava i patia trastorns greus de l’equilibri. Al final vaig guanyar i van endarrerir un temps la meva escolarització, però la visita a la consulta de l’eminent pediatre no me la van estalviar.

El metge duia una barba abundant, jersei de coll alt i pudia a cigar. Em va abaixar pantalons i calçotets, em va agafar el membre insignificant amb una mà i, amb l’índex de l’altra, em va traçar un triangle al voltant del pubis i va dir a la mare, que seia de biaix darrere meu, amb el seu abric amb orla de pell i un barret de vellut verd fosc amb vel: «Aquí sota, aquest noiet encara és una criatura».

Quan vam tornar a casa de la visita, em van posar la bateta sense mànigues d’un groc molt clar, amb les vores vermelloses i un gat brodat a la butxaca, i em van donar una tassa de cacau i una llesca de pa amb formatge. Quan vaig haver menjat, me’n vaig anar a l’habitació que acabava de reconquistar; el meu germà tenia l’escarlatina i s’estava en alguna altra banda (per descomptat, jo esperava que es morís. A l’època, l’escarlatina era una malaltia greu). De l’armari de les joguines en vaig treure un carro de fusta amb les rodes vermelles i els rajos grocs i hi vaig enganxar un cavall, també de fusta, entre les vares. Llavors l’amenaça que suposava l’escola s’havia dissipat per deixar pas al record plaent de la meva victòria.

Un dia d’hivern de molt de vent de començaments del 1965,¹ la mare em va trucar al teatre per dir-me que havien ingressat el pare a l’hospital, on li havien d’operar d’un tumor maligne a l’esòfag. Volia que l’anés a veure. Vaig deixar anar que no em venia de gust i que tampoc no tenia temps d’anar-hi, que el pare i jo no teníem res a dir-nos, que a mi ell m’era ben indiferent i que, si anava a veure’l al que potser aviat seria el seu llit de mort, l’únic que aconseguiria seria espantar-lo i incomodar-lo. La mare es va enfadar i va continuar insistint. Jo també em vaig molestar i li vaig demanar que m’estalviés el xantatge emocional, aquell xantatge que no s’acabava mai del «Fes-ho per mi». Aleshores ella es va enrabiar encara més i va rompre a plorar, i jo vaig remarcar que, amb mi, les llàgrimes mai no havien servit per a res. Tot seguit, vaig penjar.

Aquell vespre em tocava quedar-me al teatre, també. Vaig voltar una estona pels diferents espais, vaig parlar amb els actors i vaig encabir com vaig poder els espectadors que, a causa d’una forta tempesta de neu, feien tard a la funció de la nit. Bona part del temps, però, vaig ser al meu despatx, treballant en la posada en escena de Rannsakningen, l’obra documental de Peter Weiss sobre els judicis d’Auschwitz.

Mentre treballava, va sonar el telèfon. Quan el vaig despenjar, la noia de la centraleta em va informar que una tal senyora Bergman s’havia plantat al vestíbul i que exigia parlar amb el director del teatre.² Com que de senyores Bergman n’hi havia unes quantes per triar, vaig preguntar-li, malhumorat, de quin coi de senyora Bergman parlava, i ella em va contestar mig esporuguida que qui s’esperava al vestíbul era ni més ni menys que la mare del director i que volia parlar amb el seu fill immediatament.

Vaig anar a buscar la mare, que s’havia aventurat a venir fins allà en plena nevada. Quan vaig arribar al vestíbul encara no havia recuperat l’alè, probablement a causa de l’esforç que havia fet, però també dels problemes cardíacs i de l’enrabiada, que encara li durava. Un cop al despatx, li vaig demanar que s’assegués i li vaig preguntar si volia una tassa de te. Em va contestar que no tenia cap intenció de seure i que tampoc no volia te. Només havia vingut perquè volia sentir-me dir un altre cop el reguitzell de despropòsits, improperis i barbaritats de tota mena que li havia deixat anar per telèfon aquell mateix matí. Volia veure’m la cara mentre renegava d’ells, els meus pares, i els insultava a tots dos.

Les volves de neu que queien de la silueta menuda embotida en l’abric de pell es fonien de mica en mica sobre la catifa i hi dibuixaven taques fosques d’humitat. La mare estava d’allò més pàl·lida; tenia els ulls enfosquits de la ràbia, i el nas vermell.

Vaig provar d’abraçar-la i de fer-li un petó, però em va apartar d’una empenta i em va clavar una bufetada —la tècnica de la mare quan es tractava de clavar bufetades era insuperable. Era ràpida com un llamp i te l’engegava amb la mà esquerra, i dos anells massissos, el de promesa i l’aliança, accentuaven el càstig que t’infligia i el feien encara més dolorós. Jo vaig esclafir a riure i ella es va desfer en plors.

Es va deixar caure en una de les cadires del voltant de la taula de reunions amb una certa gràcia. Tot seguit, es va tapar la cara amb la mà dreta mentre l’esquerra buscava a les palpentes un mocador a la bossa de mà.

Em vaig asseure al seu costat. Li vaig assegurar que aniria a l’hospital a veure el pare. Vaig afegir que em sabia un greu espantós haver-li dit tot el que li havia dit i li vaig demanar de cor que mirés de perdonar-me.

Em va fer una abraçada vehement i em va dir que, ara que ens havíem entès, no tenia cap intenció de destorbar-me ni un minut més del necessari.

Vam prendre un te i vam xerrar tranquil·lament fins a les dues de la matinada.

El que acabo d’explicar va passar un dimarts. El diumenge següent em va trucar una amiga de la família que s’estava amb la mare mentre el pare era a l’hospital i em va demanar que hi anés de seguida, que la mare estava molt malament. Llavors semblava que la crisi havia remès, però la seva metgessa, la doctora Nanna Svartz, no trigaria a arribar. Me’n vaig anar corrents al número 7 de Storgatan. Em va obrir la porta la doctora i de seguida em va informar que la mare havia mort feia pocs minuts.

En sentir-la, i per a sorpresa meva, em va assaltar un plor convulsiu, descontrolat. Però no vaig trigar a recuperar el domini de mi mateix. La doctora, una dona ja gran, em va agafar la mà. Quan em vaig haver calmat, em va explicar que tot havia anat ben de pressa, després de dos episodis de vint minuts cadascun.

Poc després, em quedava sol amb la mare en aquell pis en silenci.

Era estirada al llit, amb una camisa de dormir de franel·la blanca i una manteleta blava de mitja. Tenia el cap una mica inclinat cap a un costat i els llavis lleument entreoberts. Pàl·lida, amb cercles foscos al voltant dels ulls; els cabells, encara ben negres, ben pentinats. O no… Ja no eren foscos, sinó grisos com l’acer, i aquells darrers anys, els duia tallats ben curts. Però la imatge mental que ara tinc d’ella em diu que encara els tenia foscos, potser amb alguna veta grisa. Les mans li descansaven damunt del pit. A l’índex de la mà esquerra, hi duia una tireta de les petites.

De cop i volta, una claror intensa, a cavall entre la fi de l’hivern i l’inici de la primavera, va omplir l’habitació. El despertador menut que hi havia a la tauleta de nit continuava escampant el seu tic-tac vigorós.

Em va fer la impressió que la mare encara respirava, que el pit li anava amunt i avall i que sentia la seva respiració pausada. I que li tremolaven les parpelles. Em va fer la impressió que dormia i que aviat es despertaria: la mena de joc enganyós quan allò a què ens hem acostumat juga amb una nova realitat.

Em vaig passar unes quantes hores allà assegut. Vaig sentir les campanes de l’església de Hedvig Eleonora tocar a missa; la llum canviava de mica en mica i també vaig sentir una melodia de piano provinent d’alguna banda. Pel que fa a mi, no crec que sentís el dolor de la meva pèrdua. Tampoc no crec que en aquell moment pensés res de res. Ni tan sols crec que m’estudiés, o que m’estigués posant en escena a mi mateix —aquella mena de deformació professional que sempre m’ha perseguit de manera despietada i que, sovint, o bé m’ha robat les vivències més profundes o bé me les ha escindit.

De totes aquelles hores que em vaig passar a l’habitació de la mare no en recordo gran cosa. Del que sí que tinc un record ben nítid és de la tireta a l’índex esquerre.

A la tarda vaig anar a veure el pare a l’hospital i li vaig dir que la mare s’havia mort. Havia superat tant l’operació com la pneumònia que havia patit just després. Seia a la butaca blava de l’habitació de l’hospital, net i ben afaitat, amb el seu barnús de sempre i la mà esvelta i ossuda recolzada a l’empunyadura del bastó. Em va mirar una bona estona sense abaixar la vista amb aquells ulls clars, tranquils i ben oberts. Quan li vaig haver explicat el que sabia, va assentir amb el cap. Després, em va demanar que el deixés sol.

© de la traducció, Meritxell Salvany
© de l’edició, Editorial Flâneur

1. En realitat, Karin Bergman va morir el 13 de març de 1966. Cap de les traduccions existents de La llanterna màgica esmenta aquest lapsus de l’autor (l’edició original sueca i les posteriors reedicions tampoc no ho fan). Avui dia, però, és fàcil trobar documentació on queda ben clar que la mort es va produir el 1966. De fet, als diaris de la mateixa Karin Bergman es veu que l’hivern del 1966 encara viu, perquè hi ha diferents entrades d’aquells dies. (Nota de la traductora.) ↩︎
2. Ingmar Bergman va dirigir el Dramaten d’Estocolm del 1963 al 1966. A part d’això, a partir del 1951 i fins al 2002, i tret dels anys en què es va instal·lar a Alemanya (1976-1984), hi va estrenar nombrosos muntatges teatrals. ↩︎