A reveure és una tria de relats autobiogràfics d’Izraïl Métter, escriptor ucraïnès jueu de llengua russa. El publica La Segona Perifèria en edició i traducció al català de Miquel Cabal Guarro.
A Stroligut el pròleg del mateix Cabal, que ens fa cinc cèntims de qui va ser i a què es va haver d’enfrontar Métter, i un text a mode d’autobiografia d’aquest escriptor del Khàrkiv que va ser testimoni (i víctima) del naixement i la dissolució de la Unió Soviètica.
////Més de La Segona Perifèria
A reveure
Pròleg
QUAN ERA JOVE…
Cap al 1955 vaig demanar a l’Anna Akhmàtova:
—Per què somiem tan poc en el futur?
Em va contestar:
—Perquè ens han demostrat que pot no haver-n’hi.
L’home ha cregut que tenia un futur i, si no ell, els
seus fills o el seu art. Ara, però, ha quedat clar que tot
pot convertir-se en pols.
Izraïl Métter (1909-1996) reproduïa aquesta breu conversa amb la poeta Anna Akhmàtova en un text titulat «Nosaltres i jo», que l’autor va escriure per al número 43 de la revista Cultura de la Generalitat de Catalunya, publicat el març del 1993. El text, que Métter va fer per encàrrec del traductor i professor Ricard San Vicente —sempre pioner en la prospecció de noms interessants de la literatura russa—, i que va aparèixer en traducció del mateix San Vicente, abordava el canvi de perspectiva que anava del nosaltres soviètic al jo postsoviètic, un prisma que transformava una concepció forçadament col·lectiva de la realitat quotidiana en una percepció exageradament individual. L’autor aprofitava aquest pretext per qüestionar-se fins a un cert punt la naturalesa dels records i, per extensió, de les memòries escrites.
Els textos d’aquest recull són l’elaboració literària d’una vida, unes memòries construïdes a partir de les peces que Métter va anar repescant del magatzem dels seus records. Si bé per les característiques del procés i, sobretot, del resultat, d’aquest magatzem dels records més aviat n’hauria de dir dipòsit o, fins i tot, abocador. Perquè Métter confessa que no és sistemàtic en el rescat d’aquests elements, sinó que actua per instint; que compon les memòries sense cap propòsit clar ni cap vocació nostàlgica. Les peces que redimeix de l’oblit, i que d’entrada tenen una aparença inconnexa, piquen les unes contra les altres com partícules subatòmiques ingovernables i s’acaben combinant en episodis evocadors (o potser abocadors, com deia), que es deuen a una mena de serendipitat capritxosa.
No parlaré gaire de la vida de l’autor. Ell mateix l’explica com li ve de gust en els textos que hi ha darrere d’aquest pròleg, i que a partir del jo narratiu construeixen també un nosaltres històric. Són uns textos en què el rigor biogràfic és poc més que circumstancial, perquè Métter afavoreix la manipulació i la recreació lliure dels records; elabora literàriament les escenes, els personatges i les rèpliques, sospito que no amb la intenció de fer passar bou per bèstia grossa, sinó amb la voluntat de dignificar i significar literàriament tot el que escriu. Sense repassar la biografia de l’autor, però, sí que vull posar en relleu alguns factors que, justament amb el pas del temps, han anat adquirint rellevància i permeten d’entendre’l i situar-lo millor.
Izraïl Métter va ser un escriptor jueu ucraïnès de llengua russa. Seguint el corrent del segle, l’autor va viure la caiguda de l’Imperi Rus en la Revolució del 1917, els anys de bonança sociocultural de la dècada dels anys vint, el gran terror i la repressió estalinistes, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i l’Estancament, el Desglaç i la Perestroika. Métter va ser un testimoni clarivident de tot això en una Unió Soviètica que maldava per silenciar les veus lliures, les veus del jo, fent servir tot un ventall de mètodes que pintaven l’espectre complet de la violència: de la purament simbòlica fins a l’inapel·lable tret al cap, de l’escarni públic fins al gulag. És en aquesta conjuntura adversa que cal entendre la figura d’un escriptor de carrera literària ambivalent.
D’una banda, Métter va publicar nombrosos relats i novel·les de caràcter anodí. Obres que des de la contemporaneïtat llegim com a innòcues i, sobretot, tedioses. Ara bé, justament són les creacions que, malgrat tot, li van permetre de viure a l’URSS com a escriptor per més que en ocasions defensés postures obertament contràries a uns principis als quals s’exigia una obediència cega i muda. És cèlebre i celebrada, per exemple, la posició que Métter va adoptar a favor de Mikhaïl Zósxenko i Anna Akhmàtova quan aquestes dues grans figures de les lletres russes van ser objecte d’una campanya furibunda de descrèdit, orquestrada pel factòtum de la política cultural dels primers anys de la postguerra soviètica, Aleksandr Jdànov.
A banda de les obres que li procuraven el pa i la casa, doncs, Métter va escriure també una novel·la i molts relats i textos de caràcter autobiogràfic. De la novel·la, La cinquena cantonada, tinc l’esperança que en podrem parlar en un futur no gaire llunyà. De moment, però, són els altres textos els que m’han cridat més l’atenció: els que m’han permès de construir un retrat més acurat de la dimensió personal i literària de l’autor, així com de l’ambient en què va haver de (sobre)viure i dels temes que el van marcar. L’antisemitisme ressona en la memòria de Métter des de ben petit i fins al llit on va viure prostrat els darrers anys de vida, ja malalt. Però també hi ressonen els embats de la repressió política i cultural, així com els conflictes que generava (i encara genera) la pulsió imperial russa, enfrontada al resistencialisme de les altres nacions de l’URSS (i de l’espai postsoviètic).
Una de les poques edicions filològicament fiables de l’obra de Métter, feta encara en vida de l’autor, és la que va aparèixer l’any 1989 a l’editorial Sovetski Pissàtel (Escriptor Soviètic) amb un títol, tan eloqüent com poètic, que parafraseja una frase feta: No ho cobrirà la malesa (Не порастет быльем, Ne porastiot biliom). Si volguéssim donar una versió del títol menys aferrada a l’original, també podríem traduir-lo per No caurà en l’oblit. En una entrevista que el professor San Vicente va fer a Métter per al número 13 de la revista Lateral (del 1996), amb motiu de la publicació en castellà de La cinquena cantonada, hi podem llegir això, que l’autor responia en un fax del 13 d’octubre de 1995:
Que com veig la situació política del meu país? No la veig en la boira, sinó en la foscor. Només ens queda aquella dita popular antiquíssima: «Ja veurem on ens porten!».
Que si la democràcia serà possible a la Rússia del futur? Sí, però no en serem testimonis ni jo ni la generació actual.
La fe minsa en el futur (n’hauríem de dir l’ara?), però també en el present del 1995, així com l’exigu bri d’esperança en l’esdevenidor que es traslluu de la dita popular que cita Métter, i que d’altra banda apel·la al caràcter pretesament resignat del poble rus davant dels designis atzarosos del destí, reflecteixen l’esperit de l’autor a l’hora d’encarar el repàs vital que fa en els seus escrits autobiogràfics.
I és que, malgrat la idea que tot plegat és fosc i atzarós, i que hi ha poques esperances de millora, malgrat la possibilitat que la malesa acabi cobrint tot el que fem i escrivim o, encara pitjor, que ho redueixi tot a pols (com deia Akhmàtova al començament d’aquest pròleg), Métter tenia fe en el seu ofici. Per això la seva vida va ser un estira-i-arronsa constant i viciat amb la censura; per això va fer una mica el paperot literari per sobreviure, però en canvi va oferir un suport coratjós a col·legues d’ofici maltractats pel règim; per això va voler deixar escrita la memòria d’uns temps, uns llocs i unes experiències que ajuden a explicar i entendre el nostre món d’avui. Tot i que Métter, fill de la ciutat de Khàrkiv, difícilment arribaria a explicar-se l’horror que viu ara mateix la seva terra.
He fet aquest recull a pedaços. Si bé l’he volgut construir respectant la naturalesa desordenada i fragmentària que Métter atribueix als seus records, igualment he volgut bastir una estructura que vertebrés el conjunt amb una certa fermesa i que, sobretot, n’amorosís la lectura. En aquest sentit, d’una banda he optat per servir-me d’alguns dels relats autobiogràfics més coneguts de l’autor, que constitueixen el gros del llibre al costat de peces fins ara menys difoses, i, de l’altra, ho he anat enfilant tot amb uns apunts més breus, extrets de les Notes d’un poblet (Поселковые заметки, Posselkóvie zametki), una compilació de textos que l’autor va escriure del 1965 al 1988 i que va incloure a l’esmentat volum de Ne porastiot biliom.
M’ha calgut localitzar els originals dels relats i identificar-ne les darreres versions aprovades per l’autor, que d’alguns relats n’havia publicat diverses, i la cosa no sempre ha estat fàcil. En aquest cas he hagut de recórrer a l’arxiu personal del professor San Vicente, que conserva la correspondència que va mantenir amb Métter, així com les còpies mecanografiades que l’autor li va fer arribar el gener del 1996, pocs mesos abans de morir, amb esmenes i anotacions fetes a mà. Aquest material ha estat especialment rellevant en el cas d’una de les peces centrals d’aquest recull: el relat llarg La nissaga. Publicat originalment al número 3 (1992) de la revista Nevà, la traducció que presento conté una inserció que Métter va decidir afegir un temps després, i sobre la qual donava indicacions precises en la correspondència.
Per a l’escrit breu que obre aquest volum, Autobiografia, he recorregut al text aparegut en el número 28 de la revista Syntaxis, publicada a París el 1990. El relat A reveure parteix de la versió dels números 5-6 de la revista Zvezdà (Sant Petersburg, 1992), mentre que La casa gran i A l’altra banda surten del número 11 (1993) de la mateixa revista. En tots tres casos també he tingut en compte les esmenes menors i escasses fetes per l’autor sobre les còpies mecanografiades. L’original del relat El riu l’he tret del mencionat volum Ne porastiot biliom (1989). He traduït La por a partir del text aparegut ja pòstumament en una compilació titulada L’interrogatori (Допрос, Doprós), publicada a Moscou per l’editorial Mir el 1998. I, finalment, la citació que clou aquest pròleg prové del petit volum Selecció (Избранное, Ízbrannoie), publicat a Sant Petersburg el 1999 per l’editorial BLITS (Centre d’Informació Russobàltica), que també inclou una versió reduïda de l’entrevista apareguda a la revista Lateral, citada més amunt.
Tot plegat ha representat una feina d’edició considerable i apassionant, que ha partit d’una tria prèvia difícil i única, particular i fins un punt atzarosa, feta amb una certa devoció, amb humor i tendresa, i amb la voluntat que la memòria personal i literària d’Izraïl Métter no quedi coberta de malesa, que les seves lluites i la seva mirada no es converteixin en pols. L’inefable Serguei Dovlàtov, un altre del grans fabuladors de la història personal, en una carta que va escriure a Nova York el 18 de febrer de 1990, mig any abans de morir, es dirigia al seu admirat Métter en aquests termes:
Això que vostè anomena «unes quantes historietes de la vida de la gent» en realitat ha de ser un llibre de memòries ben guapo. I no es faci propòsits modestos, l’hi suplico: ha de ser una cosa de quatre-centes pàgines. De tot cor li puc regalar un títol que diria que fa goig: Quan era jove… Prou bé, oi?
És clar que no he construït un llibre de memòries en el sentit clàssic, no era ni de bon tros el propòsit inicial; però espero que no entomeu aquest recull com un seguit d’historietes de la vida de la gent i prou, tampoc. Perquè els textos de Métter traspuen una dolcesa commovedora i subtil que els fa propers i lleugers, però alhora punyents i reveladors. I perquè aboquen una llum somorta, però càlida, en els viaranys foscos i enrevessats del temps que ens ha tocat viure.
A reveure.
Barcelona, juliol del 2024
Autobiografia
Jo, sotasignat, Izraïl Métter…
Trobo que no hi ha dia més repulsiu que quan em veig forçat a escriure la meva biografia. He dut a terme aquesta feina humiliant centenars de vegades, fent un esforç infructuós per recordar cada cop en quins punts havia mentit les ocasions passades.
I no ha estat fins ara, aquests últims tres anys, que m’he afartat de tot i m’he posat a escriure la veritat desfermada. De mica en mica. No pas de cop.
He hagut d’ocultar coses que eren veritables bajanades, foteses. Això des del punt de vista d’un cowboy del salvatge oest. Perquè des de la posició de l’agent del KGB que ens controlava fins i tot la respiració, en canvi, jo sempre vaig ser culpable de cap a peus. Començant per aquest nom i aquest patronímic meus tan criminògens: Izraïl Moisséievitx.
Des de ben petit, la meva biografia està plena de kompromat, material compromès. Costa d’imaginar que aquest terme, per a nosaltres vulgar i corrent, es pugui traduir d’una manera adequada a les llengües europees.
Quan era un marrec de sis anys em van enviar a l’escola hebraica Tarbut, nom que vol dir educació. Aquesta escola, que al principi només oferia tres cursos, la van liquidar l’any 1918, i l’únic professor que teníem, el senyor Prakhóvnik, el van arrestar i va desaparèixer per sempre. La meva breu formació —primer i segon de preparatori i primer curs— se’m va girar en contra vuit anys més tard: el 1926 em van expulsar de l’acadèmia de fonedors perquè havia anat a l’escola Tarbut. Resulta que amb sis anys ja era un sionista, jo.
Que potser ho podia escriure, això, a les meves múltiples biografies?
Un càlcul acurat, fet per la computadora més moderna, hauria donat les dades exactes de la meva educació: tot plegat, un any a l’escola laboral núm. 30 de Khàrkiv. Hi vaig entrar de dret a setè i vaig acabar aquest darrer curs de primària i prou, no vaig completar mai l’educació secundària. Per a la meva ocupació futura com a professor de matemàtiques, això era una cosa més aviat minsa.
Vaig provar tres cops d’accedir a estudis superiors. Sempre diferents. No m’hi acceptaven. El meu origen social era fins a tal punt aterridor, m’hi feia tants embolics, n’arribava a dir tantes mentides, que ara val més que el formuli de la primera manera que se m’acut: era fill d’un capitalista. Just abans de la revolució, el pare se les havia empescades per comprar una fàbrica de pasta a Khàrkiv. Es deia Itàlia. Tenia cinc treballadors: el pare feia anar les màquines, el meu germà gran pastava, l’altre germà premsava, i encara hi havia dos contractats més. Van requisar la fàbrica el 1920.
Que potser podia mencionar aquesta veritat esgarrifosa en els nombrosos i diversos formularis que he hagut d’omplir? Fins i tot ara, que ho explico per primer cop, m’estremeixo en un acte reflex. Tant de bo Déu em perdoni, i que no sigui res…
La meva vida ha continuat desenvolupant-se d’una manera ben senzilla fins a dia d’avui. La formació autodidacta, a casa, em va oferir la possibilitat d’iniciar-me en la tasca docent, aprofitant un certificat a nom de mon germà, que era físic: vaig fer de professor de matemàtiques elementals. Aviat vaig començar a escriure, però ho vaig deixar córrer uns quants cops: estimava i venerava massa la literatura.
En el Leningrad del bloqueig escrivia sàtira antifeixista.
Sempre he odiat Stalin; ho esmento perquè aquest odi m’ha penetrat a la sang i, per tant, a la biografia.
Estic casat. Per tercera i última vegada. M’estimo la dona. No tinc fills.
Soc feliç d’haver viscut fins a aquesta imprevisible, però també imprevista, època actual. I em planyo constantment de no poder-ne explicar res als meus estimats amics difunts: es van morir amb una angoixa i una tristor desesperançades.
© de la traducció i el pròleg, Miquel Cabal Guarro
© de l’edició, La Segona Perifèria