Inventari de la pols – Joana Bértholo

Inventari de la pols és el primer recull de contes de l’escriptora portuguesa Joana Bértholo que podeu llegir en català. L’edita Godall en traducció de Mònica López Bages.

Els 18 contes del recull es titulen com les 18 peces del disc de René Bertholo, «un argentí en el desert», que és també el nom del conte que podeu llegir a Stroligut. Llegiu, a més, una petita introducció de l’editora Matilde Martínez sobre Joana Bértholo.

---

////Més de Godall Edicions

Inventari de la pols

Un argentí en el desert, 2’ 31’’

«No vaig pensar mai que seria un xaval capaç de fer el que faig. Jo tenia traça amb les màquines. Hauria hagut de ser enginyer de màquines o d’electrònica. Però, per sort, no ho vaig ser…»
René, 2001

«Sempre he pensat que era més important la fascinació que tenim per alguna cosa que el talent per fer-la. Per exemple, per a la pintura, jo no tenia gens de traça, però, a partir de cert moment, la pintura em va començar a fascinar; principalment, per culpa de Lopes Alves. Ell va ser el responsable de la meva fascinació, no el meu pare, perquè la pintura del pare no m’interessava: tenia talent, però no pas creativitat.»
René, 2005

—Al final qui és que, avui en dia, encara és capaç de distingir els grills de les cigales?

És una pregunta sorgida del no-res que ell ha fet a la seva dona, que estava d’esquena, alienada del tot del raonament que li feia fer aquella pregunta, mentre estava enfeinada estenent la roba que el vent esvalotava:
—Què dius? —ella es gira.
—Els grills i les cigales.
—Què tenen?
—Ves, que perdem aquestes capacitats. Sabem distingir entre el so d’inici del Windows i el so d’inici del Macintosh, però no sabem distingir el cant d’un grill del d’una cigala o, no ho sé, quina és diferència entre un pi redó i un pi pinyer?

Ella somriu, sense saber què respondre. Els llençols insisteixen a no posar-se rectes. Ella els voldria ben rectes, estesos amb les línies paral·leles.

—Tindries sort de trobar algú que reconegués un pi en veure’l, oblida’t de si és redó o pinyer. Per a moltes persones, ja només hi ha arbres.
—I no et fa pensar això?
—Però què esperes? Aquests coneixements no et serveixen de res a la gran ciutat. Ni aquí tampoc…
—Cada cop desconeixem més el món… A poc a poc ens anem oblidant dels seus matisos, de les seves gradacions subtils.
—Però també descobrim nous mons, noves categories, noves distincions. Macintosh. S’ha fet viral. Ordinadors que estan connectats al núvol. Ah! Ara sí, finalment tots els llençols ben penjats… No ho sé… Apareixen noves realitats i noves paraules que les descriuen.

Ella camina fins on està assegut ell, el voreja i li posa les mans a les espatlles. Contemplen junts l’escultura animada que penja dels fils de l’estenedor, una seqüència ben articulada de tons diferents del mateix color blanc. El vent fa una funció essencial en aquesta obra, quan bufa de manera cíclica, però no pas repetitiva. Allò que col·loquialment s’anomena de tant en tant. Ella gira el cap per contemplar-ho:
—Fa goig?
—En fa, sí.

La certesa que les línies rectes estableixen relacions entre l’espai i els llençols el tranquil·litza una mica. Ella també n’està satisfeta. Torna a entrar a casa i, ja des de la cuina, li pregunta:
—I tu? Distingeixes els grills de les cigales?

Ell li respon en veu baixa, quasi una veu arran de terra:
—Sí, esclar que sí…

I després continua:
—No ho sé. Potser no. I és això el que em preocupa. Quin és el preu que pago per progressar, per ser un home del meu temps? Quines coses essencials deixo enrere?

Ell apaga la burilla de la cigarreta amb la sola de la sabata, malgrat que té un cendrer just al costat, damunt de la paret. Ella, que no ha sentit res, mira per la porta entreoberta:
—Així, què? Els distingeixes o no?
—No.

S’ha de rendir davant d’aquesta derrota inacceptable.

Ella se li apropa, amb els braços oberts. Li acarona el clatell fins a entrellaçar els dits que passa per la seva tofa de cabells. Se li asseu a la falda i se’n riu, fins que l’amargura espessa que ha posat en ell acaba esclatant, i ell també riu. Quan ja riuen tots dos, entre petons i carícies, ella li pregunta:
—Però, al final, per què et cal distingir un grill d’una cigala? Quan ho necessites, això?
—Heus aquí la resposta: mai! —Es remou a la cadira perquè ella s’aixequi, però no es mou.— No t’adones que si només coneixem allò que és funcional, ens tornem previsibles com les màquines? N’estic tip que tot tingui un propòsit, de la utilitat violenta de totes les coses, i que desapareguin coses realment inútils, meravellosament inútils o absurdament útils…!
—Com ara què?
—No ho sé, no en tinc ni idea. Coses que abans sabíem. El cant dels ocells, els cicles de la lluna, els matisos del color blau. Algun dia els anomenarem tots simplement blau? Qui decideix el que val la pena de saber i el que no val la pena?
—Tu.
—No, jo no visc sol. Vull poder parlar de les plantes o espècies d’abelles amb altres persones que les puguin distingir.
—Però tu no saps distingir plantes. Ni abelles.
—Doncs, no. No, no. —Ell torna a adoptar el seu posat gris i derrotat—. M’he despertat avui pensant en la quantitat de coses importants, realment essencials, que desconec, i la manera com el món ens fa creure que és urgent conèixer una sèrie de coses supèrflues i ens fa perdre el temps perquè no puguem dedicar atenció a tot allò que realment importa.
—El món? Si aquesta distinció és tan important per a tu, ves a internet, busca el so d’un grill i el d’una cigala, i aprèn a distingir-los. Però no pots esperar que es mantingui eternament una recopilació de coneixements inútils simplement perquè tu creguis que és poètic saber les vint formes que tenen els inuit per anomenar la paraula neu.
—M’agradaria molt conèixer-les. Ho veus? Són vint maneres diferents de mirar una mateixa realitat.
—Però si mai ha nevat aquí!
—Oh!

Ell li fa un petó al front per tancar la conversa, mentre l’agafa per la cintura fent-la aixecar de la seva falda. Ella continua asseguda, però ell fa que s’aixequi. Ella es posa dempeus i ell també. Estan d’esquena a esquena. Què li pot dir ara? El deixa que pugi, de mal humor, cap a les golfes. Hi ha alguna cosa allà que el tranquil·litza; les golfes són el seu refugi. Quan en baixa, és un home nou. Però pot tardar hores i hores. De vegades, dies.

Allà dalt ja hi ha poc espai per moure-s’hi. Amb els anys hi ha anat acumulant una sèrie de politges, vàlvules, motors, transistors, cargols, amplificadors de potència, corrents, cordes, clavilles, reblons, fils elèctrics, eines, palanques, rodes i eixos, engranatges, tubs, essencialment tot el que pot ser necessari per construir les seves màquines.

Ginys que construeix per fer petites accions inútils, com ara:
· L’aparell que fa les llaçades dels cordons que lliguen les cortines.
· El condensador que retorna la mel a la bresca, i la deixa llesta per tornar cap al rusc.
· L’amplificador del senyal d’un interruptor de dues posicions: en una, el ronc del gat, i, a l’altra, el so d’un avió que sobrevola les estepes africanes.
· El simulador de núvols en miniatura.
· Una bicicleta amb tres pedals.
· I un rellotge amb vint-i-tres hores.

De més gran envergadura hi ha també altres ginys:
· La taula de dibuix informatitzada que només imprimeix mapes de llocs imaginaris.
· L’utensili per poder acaronar la gespa acabada de tallar ben arran.
· El ventilador gegant amb la potència regulable per mantenir diferents objectes en suspensió, des de la potència mínima indicada per veure com leviten pintes i pilotes de ping-pong fins a la potència màxima, capaç d’aguantar en suspensió un llibre, un plat o fins i tot un gatet, si té pocs dies.
· També hi té exposada una màquina que no sap ben bé si funciona, perquè l’ha programat per fer una única funció, que és autodestruir-se. Però no l’ha provat mai. Hi té una altra màquina, que s’estima molt, inspirada en un llibre de filosofia oriental que l’ha colpit, i en un koan que hi va llegir: és la màquina d’aplaudir que només té una mà.
· També hi té una màquina molt grossa, possiblement la que ocupa més espai, i que només fa absoluts, és a dir, no fa absolutament res: quan es posa en funcionament, hi comencen a girar politges, un líquid vermellós circula per dins d’un tub, emet sons diversos, tots molt mecànics, dona voltes sobre ella mateixa i, després de tres cicles, es bloqueja. No fa res més. La va anomenar la màquina de produir deserts, en homenatge al desert que comença just al costat de casa seva.

Està vist que si ajuntem tots aquests exemples a tants d’altres que ens queden per inventariar, no sobra gens d’espai a les golfes. El fa patir que tot hagi de tenir una funció específica, i el fa patir encara més que aquesta funció hagi de ser tan concreta. I ell? Per a què serveix?

Darrerament es dedica a desenvolupar un giny que vol acoblar a un rentaplats espatllat que no fan servir. Vol crear un instrument per deixar petjades al desert. La idea li va venir al cap justament perquè té un desert a la porta de casa, i hi passa sovint pel costat quan va a la ciutat més propera. Sempre es fixa en com de llisa queda la sorra després de bufar el vent i com això atorga al desert un aspecte deshabitat, com si fos freqüentat per espectres o éssers sense pes. És molt estrany veure-hi les petjades d’un animal i, encara més, les d’un home. Llavors, va pensar que, si pogués tenir una màquina que passés regularment per sobre de la sorra, i hi deixés tot tipus de petjades, el desert no semblaria tan poc concorregut. I potser hi aniria més gent, amb l’esperança de trobar-hi alguna companyia. I va ser d’aquí que li va sorgir la idea per posar-se a fer la màquina en què treballa ara, potser la més útil que hagi creat mai, potser la primera que serà veritablement útil.

Però no se n’acaba de sortir i no sap com posar-la en funcionament. En substitueix un fusible, l’endolla a una altra font d’energia, i només després s’adona que el problema rau en el temporitzador. Que no funciona. Quan ho veu, intenta buscar-ne un altre que el substitueixi, però no en troba cap més. El busca per tot arreu, per totes les golfes, però no el troba. I allà, a la gatzoneta, amb el cul cap enlaire, decideix que ha d’anar a la ciutat. Però és divendres —ho sap— i la botiga no obre durant el cap de setmana. No vol haver-se d’esperar fins dilluns: hi ha d’anar avui. El fa sentir bé la imatge del desert poblat d’éssers similars a rentaplats, movent-s’hi de manera erràtica, i amb aquesta imatge al cap no pot aturar-se. Agafa la motxilla i hi posa un llibre que no es llegirà, una llibreta en què no anotarà res i un llevataps. L’única cosa útil que pren amb ell és una ampolla d’aigua, perquè travessar el desert en aquestes hores és de bojos. Però no té cap altra alternativa que no sigui agafar aquesta drecera si vol arribar a la ciutat a temps per trobar-hi la botiga oberta. Abans d’anar-se’n busca la seva dona per les estances de la casa, i la troba arraulida al sofà de la sala, llegint. Li fa un petó al front i només li diu:
—Vaig a la ciutat a comprar un temporitzador que s’ha trencat.
—A… ara?
—Sí, si no torno avui, tornaré demà. Vols que et porti res de la ciutat?
—Però si quan hi arribis estarà tot tancat!
—No, hi aniré travessant el desert.
—Pel desert, amb aquesta calor?!

El camí per les muntanyes és més fresc, quasi per tot arreu hi ha ombra. A més, és més segur. Però és més llarg. És de bon caminar i de tant en tant té fonts d’avituallament. Però tardes el doble de temps que pel desert, que és tot recte, implacable.

—Sí, no pateixis, que porto aigua.

Això ja ho diu des de fora de casa, tot pujant a la bicicleta. Ella li va al darrere per intentar posar-hi seny, però fa un esforç en va, perquè ell ja és només una taca vermella allà al fons de la carretera. Els contorns dels arbres i de les parets ballen en el paisatge amb la calor tòrrida que emana del quitrà negre. Ella recula i s’aixopluga dins de casa; al sol no s’hi pot estar…

També ell se n’adona, se’n consciencia, com si hagués rebut la violència d’un assot, poc després de dos quilòmetres de trajecte. Ja està esgotat. No pot començar a beure aigua, perquè, si no, no li durarà tot el viatge. Li llisca la suor cara avall, que li goteja de la barba a la camisa. Està xop. Comença a dubtar de les seves possibilitats i de la seva intenció, quan en arribar a la bifurcació entre la muntanya i el desert, tria el desert. Dunes endins, percep que no és només la calor i l’aridesa que donen al desert la fama de lloc inhòspit i indesitjable. Tampoc no és un problema de la sorra llisa que vol eliminar amb la seva nova màquina. Les persones l’eviten, sobretot, perquè circulen rumors d’animals ferotges, pitjors que els voltors, i fins i tot d’aparicions ben estranyes. Ell cataloga tot això com a tonteries, com a llegendes que el poble explica per entretenir-se, per donar alguna forma al desconegut i per generar espais d’aventura. La veritat és que sempre havia volgut creuar el desert. Fa set anys que viu allà i ara s’adona que fa set anys que preveia que arribaria aquest dia. Acaronat pel vent i la sorra que li arriba per totes les bandes, va pedalant, fent una llista de totes les característiques que fan que el desert l’atregui tant.

Li agrada aquesta sensació profunda i sense limitacions visibles, com si ell mateix no conegués ni els límits ni el pas del temps. Fantasieja que ara tal com es veu podria ser un home qualsevol, de qualsevol època. Que no l’espera a l’altre costat una gran metròpolis moderna, sinó una ciutat medieval, organitzada al voltant del clergat i d’una catedral imponent. Que no ve, doncs, de casa seva, on viu amb la seva dona, sinó d’un monestir on viu en reclusió. Al final d’aquest viatge veurà gent per primer cop després de molts anys. O potser és un militar, un guerrer solitari i maldestre en una frontera oblidada per la guerra. Ve a la ciutat per parlar amb els seus superiors i demanar-los de tenir en algun destacament un lloc més adequat a la seva ambició bèl·lica. Ah, com li agrada aquesta idea! Recorda, de sobte, una lectura quasi oblidada, la d’El Quixot, i entén com els deserts i aquest avançar sincopat del cavall (tot i que era una bicicleta, ara això és el de menys) eren la plataforma ideal per a tot tipus de deliris. Va pensar també que era probable que li agradés tant el desert justament perquè la majoria de les persones el consideraven inútil: el desert no genera ni vida ni aliment ni protecció. En el fons, tot allò era una espècie d’esclat eufòric de possibilitats.

Una hora després d’haver iniciat el viatge, tan sols s’havia permès fer tres glops d’aigua. Se sentia amb energia, i estava content de la seva decisió; l’únic que no podia preveure era la tempesta virulenta de sorra que es trobaria pocs minuts després. El vent, que fins aleshores havia estat només incòmode i poc hospitalari, va començar a ser més vigorós i a bufar sense pietat. Va començar a fer-lo trontollar de tal manera que era complicat continuar sense caure. Va posar els peus a terra, va acotar el cap, i va tenir la sensació que s’aixecava un gran huracà al seu voltant. Per molt que l’entusiasmés la idea, encara li feia més por. No sabia ben bé què havia de fer, però va intentar tornar a pedalar, malgrat les sotragades, i anava posant els peus a terra sovint. Va pensar de sortir d’allà, però ara ja no sabia com recular. Si intentava girar en una bifurcació, potser no arribaria a temps a la ciutat. Només coneixia aquell camí, tot recte i endavant. Va baixar de la bicicleta i va intentar caminar, empenyent-la agafada pel manillar. Avançar es va tornar encara més lent i difícil.

Només ho va aconseguir quan, de cop, el vent va parar de bufar. Veia el remolí de vent al voltant seu: la sorra ballant fent el·lipsis al voltant seu, darrere seu, damunt seu, just al davant seu, però no en el punt que ell era. Era a l’ull de l’huracà, i era un lloc tranquil. Es va tapar la cara amb un mocador i va tornar a pedalar amb molt de compte. La diversió l’acompanyava i, durant mitja hora, va pedalar amb seguretat, inscrit en aquell cilindre de sorra, atent als diferents tons i brogits del vent. Va pensar una altra vegada en els grills i les cigales, i va imaginar algú que sabés distingir els diversos tons del vent, algú que, tan sols escoltant aquell xiulet concret, sabés distingir la direcció i la velocitat del vent, i inclús sabés si era un vent fred o càlid, si havia trobat obstacles en la seva trajectòria o si es movia lliurement. Va tenir enveja d’aquell home hipotètic, de la seva oïda professional i el seu coneixement inútil tan lloable. Volia saber coses així, que no interessessin a ningú. Potser, en tornar a casa, podria començar a construir una nova màquina, un cop enllestida la de les petjades, una que etiquetés i reproduís tots els tipus de sons del vent: el vent que corre lliure pel desert, el que es filtra per les obertures de la finestra, la brisa matinal al moll d’un port, la ràfega de vent provocada pel cos d’un suïcida en el moment d’acceleració màxima en plena caiguda, o l’airet que acarona el rostre d’un matrimoni enamorat mentre passeja per la platja a ple estiu…

Pedalava entretingut, fent una llista de vents, avançant sense dificultat, quan va ser eclipsat per una llum intensa. Va pensar que era el sol que entrava per una escletxa del mur de sorra. Només una situació tan improbable podria donar sentit a una llum tan especial. No havia vist mai res de semblant. La intensitat de la llum va augmentar i ell va acotar el cap, enlluernat. Entre les ràfegues de sorra li va semblar veure el cos d’un home. Va girar el manillar de cop i per poc no atropella algú. Va caure. Van caure els dos. Allí hi havia algú, allà al mig de la tempesta. Tots dos eren a l’ull de l’huracà. El més estrany és que no es movia, ajagut a terra, i s’hi va acostar per veure si necessitava ajuda. L’estrany duia el cap quasi completament cobert per un mocador, però va poder veure que no era una persona jove. Tenia les faccions envellides, arrugues i taques a la pell. Va apropar-s’hi amb les mans obertes, en senyal d’ajuda i, quan només els separava un metre, el vell es va espantar:
—Ets… Ets tu?

Ell va riure, mentre ajudava el vell a aixecar-se:
—La meva fama em persegueix, oi? Fins i tot al mig del desert soc famós…!

Es va aixecar amb dificultat. El vell va acaronar el rostre de l’home més jove. Estava perdent les facultats per culpa de la calor i la deshidratació. Estava visiblement afectat.
—I tu, vell amic, qui ets tu? I què hi fas aquí?

El vell no va respondre.

—Estàs molt dèbil. Quant de temps fa que ets aquí? Cap on vas?
—Cap a Caucete. La meva dona. Hospital. No tinc aigua.

Va dubtar. Tenia encara l’ampolla mig plena, però també tenia un viatge llarg per endavant. Si li donava l’aigua al vell, es quedaria sense. Va tardar a decidir-se, conscient que el vell se’l mirava amb els ulls esbatanats. Hi veia, en ell, la seva salvació, i tant! Era massa obvi quina era la decisió correcta; tot i així, el frenava la por de no saber si arribaria a temps a la ciutat, de no complir l’expectativa que s’havia creat durant tants anys sobre la seva primera travessia del desert. En definitiva, tenia l’oportunitat d’ajudar algú i això era —se’n va intentar convèncer— el més important de tot. Va calcular que podria quedar-se allà una hora i després aprofitar la brisa del vespre, fent el camí que faltava fins a la ciutat gairebé sense esforçar-s’hi, i així podria prescindir de l’aigua. Per això la va donar al vell, després de beure’n un darrer glop. Arribaria a la ciutat quan la botiga ja estigués tancada, és veritat, però, de fet, era l’única decisió lúcida que podia prendre.

El vell va beure aigua amb avidesa. Amb el poc que va sobrar li va omplir la cantimplora i, apuntant amb el dit cap a una direcció concreta d’aquell buit ple de sorra, li va explicar:
—Continua sempre recte, per aquí, i trigaràs poc més d’una hora a arribar a Caucete.

El vell l’hi va agrair, visiblement commogut. L’altre li va respondre amb una de les poques frases que encara recordava de la llarguíssima lectura d’El Quixot, que avui, després de tant de temps, li havia vingut al cap:
—Feliç qui hagi rebut del cel un tros de pa i no necessiti agrair-ho a ningú més que al cel.

El vell va somriure per primera vegada —ja no tenia dents. Semblava que també coneixia aquella frase. A l’uníson va acompanyar les paraules «al cel» i així van acabar la frase junts. Hi havia bona connexió entre ells. Com a mínim, el vell estava visiblement agraït, i el jove, una mica decebut pels entrebancs que trobava per materialitzar els seus plans, però tenia, això sí, la satisfacció d’haver fet una bona acció. El vell, en anar-se’n, només li va dir:
—No t’ho puc agrair prou, però et garanteixo que un dia el desert et donarà la recompensa que et mereixes.

I va desaparèixer entremig de la sorra densa que encara estava espargida per l’aire. L’altre va esperar-se una mica i, tan bon punt el vent va amainar i la temperatura va baixar, va reprendre el camí, perquè no volia que la nit l’atrapés enmig del desert. I era de nit quan va veure allà al fons les llums de la ciutat. Estava radiant d’alegria: sentia que havia viscut tota una aventura! Va visitar alguns amics, va sopar amb algun familiar, però no els va explicar res del vell. Els que el coneixien es van sorprendre del seu estat d’ànim, d’aquell comportament afable, cosa ben estranya, perquè més aviat era un home gris. Sens dubte, venia de més bon humor! L’endemà al matí, tot i no haver pogut comprar la peça que li feia falta per a la màquina, va tornar aviat cap a casa, per trobar-se amb la seva dona. Amb calma, pel camí de les muntanyes. Amb un somriure al llavis.

Al cap d’uns anys, les seves màquines van fer-se famoses. Una nova consciència es va despertar en les persones que vivien a ciutat, que es van cansar dels carrers tan ben traçats ortogonalment, dels angles rectes de la raó, de la previsibilitat del semàfor —ara verd, ara vermell. Tot encaixava massa, en aquell mecanisme urbà tan llefiscós, i les persones ja no podien més. Volien trencar els esquemes, però de manera poètica. No aquell trencament que es produeix si el sistema ha estat mal pensat o si se n’ha descuidat el manteniment. No volien viure sense governants, però tampoc amb uns mals governants: volien uns governants que fossin bons i competents, i que complissin tot l’essencial i que, tot i així, encara els quedés marge per no governar, per rebel·lar-se, per confabular i per experimentar. Volien que qualsevol idea relacionada amb el lucre econòmic o els excedents fos reinventada, no per generar més lucre, sinó per incitar la inspiració, els canvis i unes noves coordenades sobre la pròpia travessia humana. Un cop satisfetes les necessitats més immediates, els serveis de salut, les lleis, les escoles i les finances ja serien prou eficaces. Aleshores es podrien dedicar a l’especulació i a l’absurd. Van ser les persones que ho van començar a exigir!

Van escollir un líder que els va prometre uns dies dedicats a desfer i revisar tot el que estava imposat, sessions al Parlament en què tots els diputats serien criatures, setmanes amb dos diumenges, tot tipus d’economies alternatives, intercanvis i donacions, revolució en les estructures jeràrquiques de les empreses, dies d’intercanvi de feina, bancs de coneixements, bancs de temps, horts al centre de la ciutat, piscines en els encreuaments dels carrers, semàfors de colors aleatoris, aparcaments per a boscos, i avingudes molt llargues que acabarien just en el punt on començarien. Dies sense cotxes, dies sense televisió, dies sense dies i nits sense dormir. Va ser durant aquest mandat, aquesta època tan feliç per a aquesta comunitat, que algú va parlar al president de l’home que vivia amb la seva dona en un llogarret isolat a l’altre costat del desert i que es dedicava a construir unes màquines fabuloses, unes màquines que desfeien, que no feien res, que feien coses inútils. Quan el president va sentir a parlar de la Màquina de Produir Deserts, el generador d’absoluts, absolutament inútil, va voler que l’exposessin al museu més important. Va tenir molt d’èxit. Les persones van sentir-se tan satisfetes d’aquella exposició! Més satisfetes que de la seguretat laboral, la social o la legislativa. L’exposició les consolava, les protegia de les grans dimensions d’allò que era raonable.

D’aquesta manera, l’home va començar a anar a la ciutat més sovint. Sempre travessant les muntanyes, esclar. Malgrat haver-se de separar de la seva dona, ella n’estava contenta, perquè el veia més animat, gràcies a haver trobat una finalitat als seus despropòsits, i li donava suport. Un dia li van demanar que expliqués la seva història en una gran conferència, amb oradors internacionals, dedicada a la importància De l’absurd en les nostres vides. Va explicar-hi la seva història una altra vegada. I a mig discurs van interrompre’l per informar-lo que la seva dona havia tingut un accident i era a l’hospital més proper en estat greu. Immediatament, va parar el discurs, es va disculpar i va anar-se’n capcot. Desconcertat, pedalejava sense direcció. Caucete, Caucete, feia anys que no visitava aquella ciutat. Encara, per instint, tenia recel al desert, però ara no tenia cap altra alternativa més ràpida. Va recordar-se del trencall que havia descobert quan era jove i no s’ho va pensar dues vegades. No portava gens d’aigua, però estava decidit a convertir aquell espai ple de sorra en una autopista digna de la urgència que tenia.

Al cap de pocs quilòmetres va ser engolit per un huracà virulent, molt pitjor que el que recordava de quan era jove. La sorra li arribava per tot arreu i era en va que intentés protegir-se amb un mocador fi, malgrat que era un amant incondicional de les coses inútils. El que pagaria ara per tenir un casc a mà! Va intentar pedalar amb més força: cada pedalada era impulsada pel somriure de la seva dona, per l’aroma suau dels seus petons, pel tacte del seu cos dòcil arraulit amb el seu cada matí. Sentia tanta tristesa que de cop va augmentar el ritme del pedaleig, però va forçar tant la cadena que es va trencar, i ell va sortir disparat. Va intentar aixecar-se immediatament, però tot al seu voltant li donava voltes. Feia massa calor. Es va esforçar per incorporar-se, però el va fer caure una altra ràfega de vent. Anava de quatre grapes per terra i buscava la bicicleta. No podia veure res, enlluernat per una llum vivíssima que brollava de terra. Va tancar els ulls i va continuar avançant a les palpentes, tot moix.

No tenia por. No havia viscut mai cap perill com aquell que ara afrontava, allà al mig del desert, engolit per una tempesta. Només pensava en la seva dona. En la dona. En la dona. Es va adonar de l’amor que sentia per ella: de tots els objectius inútils, el seu predilecte.

Mentre palpava tots aquests pensaments, quasi l’atropella una bicicleta. Allí, al mig del no-res, algú va trobar-lo! Per sort, va desviar la trajectòria a temps. Els dos, a terra, van fregar-se els ulls i l’altre es va aixecar i se li va apropar. El vent havia amainat una mica. Va aixecar el cap per veure’l, per veure si venia amb to amistós. El que va veure el va deixar garratibat, no s’ho podia creure:
—Ets… ets tu?

El jove va esclatar a riure:
—La meva fama em persegueix, oi? Fins i tot al mig del desert soc famós…!

No s’ho podia creure. No es podia creure aquell moment, aquella trobada. L’altre li va dir «vell amic»:
—I tu, vell amic, qui ets? I què hi fas, aquí?

És que havia de saber qui era? No va saber què dir. Volia aixecar-se i no tenia força a les cames. Volia mirar-lo fixament, abraçar-lo. Tenia ganes de plorar, però estava massa deshidratat per plorar. Tremolava: estava en estat de xoc.

—Estàs molt dèbil. Quant de temps fa que ets aquí? Cap on vas?
—Cap a Caucete. La meva dona. Hospital… —va mussitar—. No tinc aigua.

El jove va dubtar durant una estona llarga, l’estona llarga durant la qual el vell l’observava al·lucinat. Volia que aquell moment durés per sempre. Tan jove… Va fitar-lo i va pensar quines paraules li podria dir, quins consells li podria donar, però era tanta cosa de sobte que va haver de mossegar-se la llengua. Volia poder-l’hi explicar tot, indicar-li els errors que cometria més endavant i com els podria evitar, i dir-li, sobretot, que no s’oblidés d’alegrar-se de la companyia que li oferia la seva companya de viatge. Ai, com voldria poder tornar enrere i tractar-la millor!

Però no li va dir res. No en va ser capaç. Tenia pressa per anar amb ella. Només se’l va mirar, àgil i decidit. Va sentir, malgrat els remordiments, estima cap a ell. El jove li va donar una ampolla mig plena d’aigua i li va dir:
—Continua sempre recte per aquí —mentre assenyalava la direcció amb el dit— i trigaràs poc més d’una hora a arribar a Caucete.

Va aconseguir balbucejar i va dir tremolós:
—Gràcies —ho va repetir de manera més convincent—. Gràcies!
—Feliç qui hagi rebut del cel un tros de pa i no necessiti agrair-ho a ningú més que al cel.
—…al cel.

Quina llàstima que no hagués acabat mai de llegir El Quixot… Per què les coses passen tan de pressa i allò important, de vegades, queda en segon pla? Va intentar somriure. Era debades intentar explicar-li res, i només tenia al cap la seva dona, poder-la abraçar una altra vegada, fer-la sentir bé, fer tot allò que havia deixat de fer amb ella, fos per descuit o per distracció. Encara hi era a temps —ho va percebre—, encara hi era a temps! Abans d’anar-se’n, només li va dir:
—No t’ho puc agrair, però et garanteixo que un dia el desert et donarà la recompensa que et mereixes.

I va desaparèixer rere la cortina espessa de sorra. Estava convençut que la seva dona estava bé, que sobreviuria: si no, a qui li explicaria aquella història extraordinària? A qui li explicaria que s’havia trobat a ell mateix enmig del desert? Només ella el podria comprendre, només ella en trauria una conclusió, sintètica i inesperada, una moralitat qualsevol plena de l’optimisme tan propi d’ella. Parlarien del misteri de tot allò que no podem entendre i de com n’és de bonic tot allò que és incomprensible. L’abraçaria, però, de cop, ella dubtaria preocupada, preocupada per ell, sempre per ell:
—I ara que has descobert la funció del desert, te l’estimaràs menys?

Guilherme Lopes Alves va ser l’amic amb qui René va estudiar a l’Escola Artística António Arroio, posteriorment Belles Arts, i amb qui va dur a terme alguns projectes editorials com la revista Ver. Amb tan sols disset anys, els dos amics van aventurar-se a viatjar cap a França. Volien guanyar diners en un camp de treball per poder-se’ls gastar després a París. Treballaven en unes excavacions, però els va durar poc la feina, perquè els treballadors van començar una vaga perquè consideraven que no estaven ben alimentats. «Sempre patates!», lamentaven els italians en el seu accent tan característic, cosa que els va comportar estar-se una setmana sense fer res. Alguna cosa, però, devien fer un cop acabada la vaga, perquè els diners que van guanyar els van servir per estar-se una bona temporada a París, on van coincidir amb Lourdes Castro, que anava cap a Bèlgica amb dos amics més per presentar-hi el bailinho de Madeira. El grup d’adolescents va dormir al carrer, René i Lourdes probablement sense saber que eren al lloc on més endavant desenvoluparien gran part de la seva obra, i hi viurien junts vint-i-cinc anys.

Més endavant, el 1956, Guilherme Lopes Alves va tenir la iniciativa de dissenyar aquest calendari, a l’estudi del grup, damunt del cafè Gelo, i així es va assegurar que ningú s’oblidaria d’aquell any tan assenyalat: va ser l’any que va néixer la Fundació Calouste Gulbenkian i el de la darrera Exposição Geral de Artes Plásticas i de l’exposició Artistas de Hoje, totes dues organitzades per la Societat Nacional de Belles Arts portuguesa, que va començar a ser un lloc de residència artística per a artistes. En el calendari que va compilar Lopes Alves, a cada artista li correspon un mes de l’any i a René, concretament, el mes de març. Lopes Alves va il·lustrar el mes de gener; Guilherme Casquilho, febrer; Carlos Botelho, abril; Fernando Lemos, maig; Rogério Ribeiro, juny; Marcelino Vespeira, juliol; Keil do Amaral, agost; Bartolomeu Cid, setembre; António Areal, octubre; Lourdes Castro, novembre; i José Escada, desembre.

Senyals del pas del temps, molt evidents.

© de la traducció, Mònica López Bages
© de l’edició, Godall Edicions