La vetlla dels morts és un conte fantàstic i de folklore català de Joaquim Ruyra. Del recull de quinze narracions publicat el 1903 Marines i boscatges.
A Stroligut teniu Ruyra per triar i remenar: Una tarda per mar, El rem de trenta-quatre, La fi del món a Girona, La parada, les traduccions d’Erckmann-Chatrian…
////Més Marines i boscatges
La vetlla dels morts
Ja s’han plegat les ballades de Tots Sants.
La cobla és a l’hostal. A la cuinassa, davant de la llar, seguts a l’escon uns i en tamborets i cadires altres, els musics s’escalfen les cames; s’escalfen les cames i amoroseixen amb una sucamulla de vi calent ses gorges seques i cansades. Cada un d’ells aguanta amb la mà esquerra, damunt del genoll, un fondo plat de terrissa, on van estufant-se i envermellint-se els trossos de pa, que suren en el líquid fumós. Els dits pelluquen, xapurren les boques i els semblants van animant-se a influènces del sanitós refrigeri.
Mentrestant l’avi de la casa fa becaines en un racó, a frec dels tions ablamats. Ara aixeca poc a poc el cap fins a posar en descobert les pelleringues pansides de sa barballera, ara el tomba pesadament damunt del pit.
Mitja dotzena de pagesos joves, ben vestits i afaitats, amb les barretines estudiadament encrestades al cap i lluint a tall de joies un brotet d’alfàbrega a les orelles, conversen a peu dret enrotllats darrera dels musics. Encara estan roigs de l’acalorament del ball, i amb llurs mocadors virolats s’eixuguen de tant en tant la suor, que els hi rossa la cara i el clatell.
L’hostalera i les minyones van i vénen de la llar als fogons i dels fogons a l’armari.
Un xaval aclofat dintre un cove d’userda ho espia tot amb ulls esparvillats.
El llum de ganxo penjat al vògit dels fogons tot just deixa veure sa flameta groga entremig de la fumarada que s’enlaira de les paelles i cassoles. En canvi, les resplendors roges i bellugoses de la llar vagaregen per l’àmbit ombradís. Tot oneja en un tràngol de llum i ombres.
A toc d’oració alguns pagesos se posen a parlar de la nit dels Morts, de la nit que entra. Se conten casos d’aparicions sobrenaturals. Qui no en sap un ne sap un altre, i quiscú procura explicar-se d’una manera interessant. Un dels músics, un home alt, magre, espatllut, carallarg, de frontalera calba i patilles blanques, després de xarrupar les solies del seu plat, pren part en la conversa i diu aixís:
—No sé si haureu conegut a n’en Refila de Navata… jo sí. Era la primera tenora de l’Empordà, un gran music, un compositor sardanista dels que no en corren gaires. Ses sardanes… ja ho crec!… encara es toquen i es ballen amb devoció… Aquesta és la paraula… Se ballen amb devoció, perquè la seva musica té quelcom de rel.ligiós, de sant, de… no es pot dir, vaja. Fou el meu mestre de tenora. En aquells temps era ja vellet, però xamós, fresc… un home baixó… me sembla que el veig… rodó de cara, molsut de clatell… Duia les calces amb davantal a l’estil d’abans, i el gec guarnit amb una vistosa botonada de llautó. Ara no penseu que fos presumit… res d’això. Deixava caure a la bona de Déu sa barretina musca, que li penjava com un sac buit per sobre l’esquena. Solia anar amb les mitges a garró i ni se n’adonava. Era un home que sempre estava somniant solfes. Ah!, no esmento aquestes coses per a què rigueu, no… que el pas no és de riure… sinó que les dic per a què vegeu si el tinc ben present an aquell home, i per a què entengueu que lo que ara vaig a contar no és pas cap rondalla.
Aquí el narrador fa una petita pausa. Tot és silenci. Les paelles dels fogons han parat de xauxinar. No s’ou més soroll que el ronc sord de la gran olla de ferro penjada en els clemàstecs, que comença a arrencar el bull. El xaval del cove d’userda no aparta sa vista dels llavis del music, com si hi sotgés la sortida de les paraules. El music continua aixís son relat:
—Avui fa anys d’això. En Refila de Navata havia anat a tocar les balles de Tots Sants a un poble de l’encontrada. Quan foren plegades, a capvespre, tot solet prengué el camí de casa seva. Ell mateix m’ho contà. Duia la tenora lligada a l’esquena, dintre sa bossa de cuiro, i halo, halo, anava baixant muntanyes avall, enfilant totes les dreceres que trobava. Mes, al cap d’una estona, les cames d’en Refila prou trescaven pels viaranys, però els seus pensaments n’eren lluny, lluny… ja no eren de la terra. Havia tingut una inspiració i componia de cor. Ningú, sinó el que algun cop les ha sentides, pot afigurar-se de quina manera les inspiracions roben l’ànima d’un artista.
Aquí tots els musics balandrejaren el cap en senyal d’aprovació, i el narrador seguí, dient:
—El temps passava i en Refila, distret, embadalit, no n’havia esment. I camina que caminaràs ve que ensopega amb una rabassa descolgada. Allavores tornà en si… vull dir que sortí del seu capficament… i com qui es deixonda, començà a guaitar a banda i banda. Mira d’ací, mira d’allà… s’havia perdut al mig de la boscúria, al bell davant d’uns barrancs fondos, que haurien fet basarda a l’home més valent. Era nit, nit entrada. La lluna era gairebé nova. Tot just s’obirava en la serenor com una ombreta més clara i més blavisa que el fons del cel, vorejada d’un blanc filet de llum. Els caminals… ja podeu comptar… quedaven esborrats a quatre passes de distància. En Refila estava ben desorientat. I heus aquí, fillets de Déu, que mentres examinava les crestes i els vessants de les muntanyes, cercant-hi quelcom que li fos conegut, amb una alenada d’aire arriba a les seves orelles una mena de musica extranya i embadalidora. Era una musica que tot just de Déu se sentia, fina, finíssima, mig esbalaïda en el ventijol. Sonava com un brunzir d’abelles, que ara s’acostés, ara s’allunyés, aumentant o disminuint, però sempre feble, confós… ¿Què serà, què no serà?… De moment en Refila cregué que era una il·lusió seva, una xiulada d’orelles… un esbravament de la sang, que remorejava les harmonies somniades pel camí. Però ca!… se’n desenganyà de seguida. Aquella musica no es semblava amb res que ell mai hagués pensat ni sentit. Era un aire de sardana nou, placèvol, melangiós… que s’emparava del cor despertant-hi les il.lusions més dolces de la vida passada. Duia a l’ànima un record… aixís… com el del so agradós dels primers petons d’amor, però alhora hi despertava una tristesa, i quina tristesa més fonda, valga’m el bon Jesús! Llàstima de fosca, que no permetia escriure un mot de lletra, o si no en Refila hauria apuntat lo que sentia. Només podia escoltar… això sí… i, per a fer-ho millor, poc a poquet se posà a caminar cap allí d’on semblava venir aquell brunziment harmoniós.
El music callà un breu ratet, sospirant. L’hostalera i les minyones s’havien girat d’esquena als fogons, escoltant, amb la boca badada i els ulls esverats. Ningú es posticava. Solament s’oïa el ronc sord de la gran olla de ferro, que bullia penjada als clemàstecs. Al cap d’una estoneta el narrador continuà son relat d’aquesta manera:
—En Refila de Navata no es recordava de sa casa, ni de sa família, ni del camí perdut. No tenia altra dèria que amarar-se en aquell doll fi d’harmonia, del qual anava seguint el rastre. Era un music de cor. Al tombar un morro de serra llambregà en una fondalada boirosa un poblet llunyà, que rossejava a la llum de la celístia. Tirà cap allà… A manera que caminava els sons atractívols eren més clars, menys confosos… Endavant… Tot d’un plegat se topà amb una paret emmantellada d’heura, una paret baixa… i al darrera s’hi extenia una salzereda ufanosa i atapeïda. D’allí n’eixia una bravada humida com de terra remoguda de fresc o regada de poc. Vatua!, allí es feien les ballades. En Refila en sentia el trepig, un trepig seguit, seguit, acompassat… arreglat a l’aire de la musica. No hi havia dubte, allí, dessota d’aquells arbres, se puntejava la sardana, sense altra lluminària que la de les estrelles. Costava d’obirar els balladors; però a mida que la vista s’ensenyoria de l’ombra, es reparava confosament com anaven i venien, rodant, rodant i saltironant. Era una gent malgirbada i cantelluda. Llurs peus trepitjaven el sòl amb un cruiximent aspre, sec. Alguns duien els plecs de sa roba entatxonats de terra, que amb llur moviment s’anava esllengant i queia amb un soroll de plovisca. En Refila s’estremí de cap a peus, comprenent-ho tot. Aquell clos era un cementiri. Els salzes, els erols vorejats de rosers florits, les creus mig tombades que hi havia al dedins, alguns clots, que semblaven cavats suara, suara… vaja, tot explicava el cas. Era la nit dels Morts i els balladors serien un bons empordanesos difunts, que, amb permís de Déu, s’esbargien puntejant la sardana, el ball dels seus dolços records. Els musics estaven encamellats damunt d’una tomba antiga, envellutada de molsa, i tocaven llurs tenores i flubiols amb un alè de pit, amb un alè suau que no arribava a botir gens ni mica ses galtes esllanguides. I amb quin gust i amb quina finesa tocaven! Sa sonada era dolça, embadalidora… s’emparava del cor, hi despertava les il·lusions de la vida passada… però alhora hi vessava una tristesa, una tristesa, i quina tristesa més fonda, valga’m el bon Jesús! En Refila no es cansava d’escoltar… A pesar de la por que tenia, no sabia deixar-se d’escoltar, pobret. I mentrestant la sardana s’acostava cap allà on ell era, i dels cossos freds dels balladors se n’exhalava un griso de sepulcre, un aire geliu, que els rosers el sentien d’un tros lluny. I tal si el sentien els rosers!… S’hauria dit que passava per llurs branquinyols una mena d’esborronament, i les roses sobtades s’esparpellaven i s’anaven esflorant, deixant caure ses fulletes per tots cantons. Ell, en Refila, també la sentia aquella fredor, al cap al pit i a dintre la ossada… i ja ni tenia virior de fugir, i les cames se li segaven, i les parpelles se li cloïen amb una son invencible, dominadora com la de la mort. Pobre Refila de Navata! Caigué, caigué sense sentits al peu de la tanca i… Déu nos en guard a nosaltres d’un son com el seu!
Aquí el narrador calla sospirant i tombant damunt del pit el cap pensatiu. Al mateix temps s’ou el cant llunyà d’un gall, com un gemec prolongat i misteriós. Tothom s’estremeix. El xaval del cove d’userda es gira pàl.lid i esverat. Li havia semblat sentir una alenada freda, que li arrufava els cabells del clatell. Després d’una llarga pausa, el music torna a sospirar i exclama:
—Món, món, arca de ximples! ¿Sabeu lo que suposà la gent, quan en Refila contà lo que li havia passat? Doncs, res… que la serena de la tardor li havia emmalaltit el seny i havia esflorat les roses. I els metges que el visitaren… perquè sempre més ha estat malalt, flac, abatut i descolorit… ¿sabeu què digueren? Que sí, que s’havia tocat i que tot lo que explicava eren fantasies i desvaris.
—I vós ¿què en penseu?—li pregunta el xaval del cove d’userda amb veu ansiosa i apagada.
—Jo crec que en Refila és més savi que nosaltres i que tots els metges—respon el music sentenciosament.
Tothom fa senyal d’aprovació. Aquells empordanesos no s’estranyen pas de què els morts, per bé que estiguin ses ànimes al cel i per freds que hagin de trobar sos cossos soterrats, vulguin, amb permís de Déu, gaudir-se un cop l’any puntejant la sardana, el ball dels seus dolços records, el ball sagrat de la terra.
© de l’edició, Stroligut