Lluna llavor – Jordi Cussà

Lluna llavor és la narració que enceta el recull Contes d’onada i de tornada de Jordi Cussà, l’autor de Cavalls salvatges i Formentera Lady.

A Edicions de l’Albí també n’han publicat El Ciclop i Contes del bé i del mal, El trobador Cuadeferro i A reveure, Espanya.

////Més Cussà a Stroligut

Lluna llavor

Quan Ella (Emma Foix) em va telefonar, jo a segona divisió ja havia publicat tres novel·les i aconseguit un gra d’atenció, xic però agraït, entre especialistes puntuals i lectors en general. Des de la presentació de la primera, cinc anys abans, havia rebut dues cartes i tres visites de lectors/es als quals no coneixia. No ocultaré que, fins a la data, em resultaven intromissions tan sorprenents com agradables, especialment quan un/a estudiant del poble em demanava una entrevista per fer un treball. De manera que, quan Ella em va trucar per dir-me que jo era una de les tres potes de la seva tesina, encara em vaig engreixar un parell de quilos més. Estava a punt de comentar-li que precisament dijous havia d’anar a la capital, però se’m va avançar: ho tenia tot previst per escapar-se al Pirineu un cap de setmana i només li havia de dir quin. La meva circumstància social aquella època era un enigma força proper al zero absolut i vaig respondre quanvulguis abans de reflexionar. Vam quedar per dinar, el dissabte vinent no l’altre, al restaurant de l’únic hotel del poble que té restaurant, i confesso que, fins que la vaig veure en persona, em vaig fer i refer un munt de preguntes entre puerils i adolescents. No entraré en detalls perquè ja tinc una edat i no s’escau, però la veu del telèfon m’havia suggerit una dona d’uns trenta anys, culta, sensible i intel·ligent en el sentit artístic dels tres termes, i evidentment guapa. Me la imaginava rossa i menuda, amb ulls grans i peus petits, i va resultar que era morena i escardalenca, amb ulls lleugerament miops i mans de pianista. Potser l’únic que havia encertat era que, efectivament, tenia poc menys de trenta anys, com l’Emma Bovary, i almenys als meus ulls resultava tan exòtica com atractiva. Val a dir que, aquella època, la meva dieta sexual no era ni un enigma ni un zero sinó un record, a estones plaent i a estones francament dolorós, que procurava digerir amb paciència dins el barril de la rutina. De manera que quan, olorant els cafès, em va dir que li agradaria molt flairar on vivia i treballava l’escriptor, se’m va ocórrer per primer cop que, per fer postres en calent, potser només m’hauria de deixar portar a la fresca. Potser la noia volia incloure en la tesina impressions íntimes, o potser m’havia escollit com a fetitxe precisament pel meu magre predicament públic. Això, en tot cas, no m’havia passat mai, no pas després de complir els quaranta i assumir que la tranquil·litat adulta fa panxa. Tenia ganes de convidar-la a dinar, perquè m’havia rejovenit dues horetes, però em va fer por espatllar-ho tot amb un excés d’espontaneïtat com tantes vegades. Va pagar ella, amb una targeta de crèdit i un somriure, refusant repartir la nota amb un somriure obstinat.

Vam passejar deu minuts fins al miniàtic on l’escriptor vivia i treballava, i quan vam arribar-hi em semblava evident que tots dos sabíem que, tard o d’hora, acabaríem fent l’amor. Ara se m’acut que havia d’haver sospitat trumfos grossos a la màniga llavors mateix, i de fet sospitar ja sospitava alguna cosa ja, però d’una manera difusa i expectativa. Fos com fos, vam acabar fent l’amor més aviat d’hora: després d’una visita folklòrica al terrat, on vam jugar a degustar les flors i regar les plantes, ens vam asseure de costat a davant de l’ordinador per fer una ullada al projecte amb què actualment em barallava, i al cap de deu minuts ja teníem els llavis en els llavis i els braços en recíproca abraçada. Vam progressar en carícies i despullaments, sense presses ni prejudicis, bressolats per un disc antic que havia escollit ella, i ens vam estimar sense artificis ni màscares. Jo em deia que Ella, pel motiu que fos, ja ho devia tenir mig decidit quan m’havia telefonat, perquè la nimfomania quedava descartada i que el meu carisma eròtic l’hagués rendit tan de pressa encara més. Per si les mosques i algunes escaldades pretèrites, em vaig jurar cent vegades, una per cada petó, que no me n’enamoraria ni una gota més de l’imprescindible. I m’ho vaig haver de repetir i repetir perquè, en cas contrari, les circumstàncies m’hi haurien abocat de cap. De fet, ja dinant havíem establert una connexió simpàtica en el sentit somàtic del terme, i la conversa, oral i gestual, fluïa com si fóssim amics antics. No gosaré la presumpció d’afirmar que el nostre discurs fos extraordinari en si mateix, però sí que el context de cada instant conferia a cada frase una profunditat semàntica, una transversalitat semiòtica, si ho puc dir així, que poques vegades he arribat a compartir. Posaré un exemple. Després dels primers besos goluts, mentre jo li treia els sostenidors amb dits adolescents i ella em descordava el cinturó somrient com una fada entremaliada, vaig sucumbir a la debilitat de preguntar-li si no anàvem massa de pressa (error de primera magnitud que en molts casos hauria significat congelar o avortar la seqüència), i ella em va contestar que les paraules i actituds d’una persona només es comprenen completament després d’establir-hi un vincle sexual. Les objeccions eren múltiples, per descomptat, però també ho era que pel que fa al registre íntim, eroticolíric si se’m permet l’engendrament, tenia tota la raó. No diré que el primer orgasme ens capgirés el món, però és ben cert que el segon, embruixats al sofà del terrat per un voraviu de lluna acabada de néixer, ens vam fondre en una única ombra dins la penombra irisada del crepuscle i el vam acabar tremolant, sense alè, rient i llagrimejant a l’uníson com si acabéssim de regalar-nos recíprocament la virginitat. Per part meva, ho vaig atribuir a la llarga travessa pels sorrals de la castedat, perquè no recordava haver-me sentit tan enrampat i trasbalsat precisament des que als setze anys havia copulat per primera vegada. Això, però, m’ho vaig callar pel mateix motiu pel qual no em vaig atrevir a preguntar-li què sentia ella en el si de l’ànima. De totes maneres, m’ho va transmetre ben clar, dins el cos graciós d’una metàfora orgànica.

—Diu que les parelles que fan l’amor per primera vegada amb lluna llavor, duren com a mínim vint-i-vuit anys —va recitar l’Emma, amb un fil de veu tan prim com la mateixa lluna.

Vaig posar cara de pebràs: tot i haver viscut comquidiu tota la vida en aquesta miniciutat de pagès, jo dels costums i la retòrica de la terra treballada no en sabia ni una gleva.

—Què és això tan bonic de la lluna llavor? —vaig preguntar, bocabadat com un nen.
—Doncs el tallet de meló que se’n veu les tres primeres nits després de la nova —va xiuxiuejar, retirant-se les grenyes de la cara amb un gest indescriptiblement familiar—. I, com el nom indica, quan és temps, és la indicada per sembrar qualsevol classe de llavors.

Potser ella tenia raó i era temps de sembrar, perquè no recordo que decidíssim passar junts la nit, i tot l’endemà i la nit de l’endemà, en cap moment concret: un minut se’ns sumava a l’anterior i cada deu o dotze feien una hora, que se sumava a l’anterior i acreixia exponencialment la força de les experiències que entre tots dos gestàvem. Potser no caldria ressenyar, en una dotzena de frases, les diferents estacions d’aquesta passió eròtica, perquè no vam pas fer res que moltes altres parelles, o nosaltres mateixos amb altres persones, no haguéssim fet anteriorment més d’una vegada. Però una vegada més, i això em començava a preocupar seriosament, accions i paraules que amb altres persones haurien tingut un pes i un valor simplement notable, a través de la màgia que ens embolcallava adquirien una qualitat d’extraordinari i de sublim rotundament incomparables. La primera nit, la del dissabte, jo havia quedat amb un parell d’amics per veure el futbol, però els vaig telefonar dient que tenia febre, expressió que vaig considerar una altra metàfora orgànica (ni que fos incompleta) de la realitat curulla.

A les deu, després dels dos encontres esmentats, em va demanar que l’acompanyés a l’hotel perquè es volia canviar de roba. Vam decidir que ho aprofitaríem per sopar allà mateix, però al capdavall vam acabar fent l’amor per tercera vegada en quatre hores, a la banyera de l’habitació, i quan vam tornar a pensar en sopar eren tres quarts de dotze. Vergonya a perdre, la vaig convidar a uns espaguetis amb tòfona blanca i nit estelada al terrat de casa, i entre els dos, amb un attrezzo d’espelmes, cava i músiques escollides, vam improvisar una de les seqüències romàntiques més espontànies que he vist, viscut o imaginat. Potser bona part de la gràcia de la situació provenia justament del fet que tots dos actuàvem com si tot allò no fos res especial, com si no hi donéssim importància, com si no estiguéssim establint una complicitat, una relació en definitiva, que tard o d’hora ens exigiria despeses i sacrificis.

L’apartat de les músiques escollides, ara que em ve, també mereix un apunt específic, perquè sóc força especial respecte a quan i què toca escoltar en cada moment, i no es podia considerar normal que ella, que feia cinc hores que em coneixia, pogués endevinar, un darrere l’altre, els discs que em venien de gust. Recordo que el primer de tots, a la tarda, va ser l’Islands de King Crimson, i el segon, durant la còpula extàtica de la metàfora orgànica, l’Off Ramp de Pat Metheny. Recordo que sopant va optar per clàssica, amb el núm. 2 per a piano de Rakhmàninov com a entrant, per esplaiar-se després dins els nocturns de Chopin en versió Pires, i ressuscitar-nos finalment amb l’immortal Köln Concert de Keith Jarrett. Si fes una llista dels deu discs que més m’han agradat i marcat durant la vida, els que ella havia triat hi serien tots, i això m’havia d’haver fet sospitar bon xic més del que vaig sospitar. Però quan el diumenge al migdia li vaig comentar, esmorzant lieds de Brahms, em va recordar entre rialles que a les meves novel·les hi havia tot un catàleg de referències musicals, i que totes les composicions que havia escollit hi sortien citades. Vergonya a perdre li vaig preguntar quina mena de música li agradava a ella, i em va contestar, com ja era d’esperar, que exactament la mateixa. Si jo hagués estat un personatge mínimament cèlebre, o acceptablement ric, probablement hauria imaginat que la meva nova amiga i amant, per no dir-ne estimada, tenia en ment alguna cosa que se m’escapava, una motivació més enllà de les aparents, potser inconfessable. Però no era el cas: jo només era un traductor/escriptor de segona divisió que traduïa per viure i vivia per escriure, si puc gosar resumir el tedi i la rauxa i totes les contradiccions implícites en un sol epitafi.

Fos com fos, el diumenge a la tarda vaig insistir en el símil febril per no assistir a l’assaig del grup de teatre, pecat que en plena consciència cometia per primera vegada en vint anys, i ens el vam passar junts prenent el sol i conjurant en veu alta J. V. Foix (un altre sublim compartit). Després de dinar, a quarts de set, ens vam estirar i vam fer l’amor en un llit per primera vegada, amb una calma i una delicadesa encara més perilloses que la voluptuositat llaminera de la vigília. Cert que jo alguna època, sobretot durant les estades a Nàpols, havia conegut l’essència melosa del dolcefarniente, però també era cert que amb l’Emma, potser perquè era quinze anys més vell que aleshores, l’assaboriment de l’instant fugaç-immortal era encara més genuí, menys embafat de la predisposició racional a no fer altra cosa que gaudir de la sensualitat del temps que llisca i llesca. Aquesta sensació de pau global, després d’una migdiada i una dutxa, quan passejàvem sota els plataners del passeig buscant una terrassa on compartir un diari i una cervesa, em va encendre les alarmes: a quina hora se n’havia d’anar? què faria, jo, després? Com si m’hagués sentit, va comentar que, si encara no n’estava tip, es podia quedar fins l’endemà al migdia. Ella també feia de traductora i també es podia estructurar els horaris poc o molt. La vaig convidar a una mariscada en un restaurant dels afores, caríssim però excel·lent, i després vam tornar a les tres dimensions del pleniluni cec (perquè es veu que la lluna llavor sempre se’n va a dormir just després del crepuscle). Nosaltres en tot cas ens vam tornar a despertar amb una dosi de Debussy i una sobredosi d’aquells òsculs oblongs que es deformen, com fotons de pell pura, a través del pas del temps: segons que duren minuts, minuts que es dilaten en hores, hores que, dins el saldo de la vida, pesen més que setmanes i mesos i potser dècades senceres. Les hores Emma, que sumaven cinquanta-quatre quan el dilluns va marxar després de la migdiada, tenien aquesta peculiaritat, i jo sabia que, ho volgués reconèixer o no, m’havien marcat indefectiblement.

Per sort, o tot el contrari, Ella va demostrar respecte al futur immediat el mateix interès que jo; o sigui, no fer escarafalls ni promeses de cap classe, però concretar una cita aviat. Com que durant la setmana va dir que no podia, vam quedar el divendres per sopar al restaurant de l’hotel on ens havíem conegut. No em vaig arriscar a preguntar-li si tenia parella o alguna cosa semblant, per por de caure en una doble indiscreció.

El dilluns, quan la lluna plantada perseguia el crepuscle irisat sobre els cels del terrat, mentre jugava tot sol a regar plantes i arrencar herbotes, em vaig adonar que fins divendres a les nou faltaven moltes hores. He de reconèixer que van passar volant; en primer lloc perquè la feina que descabdellava, un projecte híbrid entre contes i novel·la en coordenades metaliteràries, rajava fluida i constant. M’atreviria a dir que acaronava les frases, esperant sense pressa la figura més gràcil, el gir rodó, aquella consciència absoluta i efímera. En segon lloc perquè el dimarts, a hora foscant, va sonar el telèfon i era Ella. Podria dir que ho vaig pressentir, però també ho havia pressentit sis vegades anteriorment i m’havia equivocat.

—Hola, com estàs?
—De conya. Però un pèl fiblat.
—I doncs què ho fa?
—A tu què et sembla?
—No, no, sí jo també.
—Ah, sí?
—Sí, sí.
—Doncs hola, com estàs?
—Doncs de conya, però un pèl fiblada.

De dimarts a divendres, tot i no caure en l’embadaliment telefònic típic dels enamoraments fletxats, vam intercanviar mitja dotzena de telefonades i si fa no fa la mateixa quantitat d’imeils. Remarcaré només que el dimarts em va enviar una delícia del Jarrett titulada The Melody At Night, With You que al vespre, sol i sense satèl·lit em va costar molt de pair, i el dijous el dotzet que ve a continuació.

Per un petó de pell al vespre i una
carícia de llum a les pupil·les;
per la nuesa oculta de la lluna
llavor quan sembra el foc de verds i liles.
Per una flor marina en terra erma
i la carculla on bull la sorra viva;
per un conjur rimat de fluix i esperma
i els astres cuits dins l’ombra rediviva.
Pel càntic d’un sol ble en la nit erecta,
quan l’ànima batega a trenc de cova;
per un ressol dual, complet, perfecte,
que fongui lluna plena i lluna nova!

Reconec que em vaig sentir superat, per aquesta seva circumstància, i tot d’una vaig deixar de sospitar i d’esforçar-me en intentar controlar el flux dels esdeveniments. Que podien acabar en llàgrimes roents, i que probablement només podien acabar en llàgrimes, ni que fossin ultracongelades, m’ho deia i repetia cada cop que escoltava un dels discs que havíem immortalitzat junts, cada cop que regurgitava un dels poemes que junts havíem reengendrat. I molt especialment el que m’havia enviat, que em va sorprendre —o més ben dit, esfereir— totes les pells i tots els cervells.

El divendres, al restaurant de l’hotel, tots dos vam patir un accés d’incomoditat inefable, a mig aire entre l’expectativa animal i la recança de gènere. Per no dir ni un mot explícit respecte del que ens passava interiorment, en vam teixir unes quantes madeixes sobre esfilagarsaments externs: ella m’havia portat la integral de les sonates de Beethoven versió Pires, que no es trobava ni a internet, i jo li vaig regalar, nous de trinca, tots els discs que havíem escoltat la setmana anterior. No ens havíem fet sinó un petó acollonit i sense esperit, de salutació formal, i de mica en mica em va anar ofegant la sensació, boirosa però espessa, que dubtava si venir a dormir a casa amb mi o quedar-se sola a l’hotel. Em va agafar tan a repèl, perquè la mera pregunta m’esbalaïa, que no vaig resistir el risc de plantejar les diverses disjuntives obertament:

—Si pel motiu que sigui no vols fer l’amor, no passa res, ja m’ho explicaràs quan vulguis —li vaig dir, espiant pel finestral el quart creixent de pruna que es gronxava damunt les capçades dels plataners—. Però m’agradaria molt que vinguessis a dormir a casa igualment.

Això li vaig dir, procurant absorbir els seus ulls en la mirada per discernir exactament com s’ho bevia. Els va enxiquir una fracció de fracció, abans de composar el somriure més trist que he contemplat mai. Després, en contra del que m’esperava, va dir que es delia per dormir amb mi i follar tota la nit, però que li començava a fer por de debò. Jo li vaig agafar la mà damunt la taula com un aristòcrata de Visconti i, entre dues rialletes extàtiques, li vaig assegurar que també estava aterrit. No cal dir que vam acabar junts al miniàtic fent l’amor, igualment creixent en cos i ànima, i abassegant la vida terrena, que no ho sembla però minva sempre, fins que la matinada es va dir migdia.

El segon cap de setmana no va ser gaire diferent del primer, exceptuant que en lloc de dues va tenir tres nits; i que, progressivament, tots dos vam començar a assumir que havíem caigut al pou de cap. El dilluns, quan va marxar després d’esmorzar, ella tenia els ulls ben molls i jo un nus molt gros, ressec, on la gola s’estreny. A la meva edat. A la meva edat i després d’haver-me promès, cent vegades, que no em deixaria embruixar mai més.

L’idil·li, ja que el terme precís és aquest, es va consolidar durant dos cicles lunars complets. I es va anar escampant cap als dies estrictament laborals fins al punt que, dels trenta-un d’agost, vint-i-dos els vam passar junts, potser massa junts i tot, al miniàtic d’un escriptor/traductor que, evidentment, ni traduïa res ni escrivia mai. Però confesso que m’era ben igual. Confesso, per ensucrat que sembli, que Tot, qualsevol cosa solta i totes en conjunt, em semblava una volva de pols comparat a la seva companyia. És veritat que el nostre paradís xopat de sol tenia algunes obagues ocasionals, especialment pel que fa a l’encaix dins les respectives realitats socials.

M’havia explicat que el seu pare havia mort quan ella tenia vuit anys i que només el recordava per les fotos i les anècdotes escoltades, i que la seva mare, amb qui s’avenia i tractava poc, feia anys que vivia a Tenerife. No tenia germans ni germanes ni tiets ni tietes, i la confiança amb les dues companyes de pis, amb les quals havia establert una amistat divertida quan anaven a la facultat, els darrers temps s’havia refredat considerablement. Ara, tot i compartir la cuina i el bany, cadascú s’organitzava la vida individualment a la seva habitació. Aquest era el motiu, no explícit però suficient, per no presentar-me-les ni convidar-me a anar a casa seva.

I pel que fa al meu petit univers pirinenc, semblava que el volgués evitar tant com li fos possible. Jo tampoc no tenia germanes ni germans i un tracte mínim amb tiets i tietes, però un dia que la mare, que vivia quatre carrers més enllà, ens va convidar a anar a dinar amb ella, l’Emma va trobar deu excuses per ajornar-ho. Més que mandra o angúnia, hauria dit que la perspectiva de conèixer la meva mare li feia por. Però no em vaig esforçar gens a esbrinar per què. I el diumenge vinent teníem un dinar de celebració amb els companys del teatre, i jo pensava presentar-la a tothom com una benedicció dels déus terrestres, però l’Emma va dir que tenia gavadals de feina endarrerida i preferia quedar-se a casa a treballar. Quan vaig tornar-hi, entre exaltat i inquiet perquè ella m’hi esperava, al costat d’una nota que deia que havia sortit a estirar les cames, vaig trobar un full imprès amb un dotzet de nova fornada que per rimes i referències semblava pastat com la continuació del primer —el d’aquella antiga primera setmana de paradís i enyorança.

El món és sols un tremolor que oneja,
dos joncs s’estrenyen entre un riu d’argila,
la serra té vergonya i xiuxiueja,
el prat secret somriu dins la pupil·la.
La font de molsa es mira i beu la pluja:
la flor s’abraça al somni i es bressola:
la nit s’atura quan la pruna puja:
la solitud, pobreta, es queda sola.
Dos núvols fan l’amor i un es desfila
quan l’altre es fon en rou i fa neteja;
fosca i colors s’inunden de pell lila;
la carn voraç de l’ànima ens festeja

Això passava un diumenge cap al tard que, per la força dels esdeveniments, he de detallar una mica. Però abans, per si no ha quedat clar, voldria remarcar que a mi el seu passat amatori, i si tenia o no família i amistats, m’era absolutament indiferent. El que jo desitjava i esperava d’ella era el seu present, com més millor, i una projecció de futur serena i reflexiva, amb fonaments, planta i perspectiva. Per més que, en el fons, la composició fins al moment fos més aviat fruit de la inèrcia i racionalment abstracta perquè, del futur, d’un futur en comú, no en parlàvem mai. Crec que en el fons ens horroritzava enfrontar-nos als fets concrets i aprofitàvem al màxim els llibertinatges de l’estiu per gaudir a pleret i sense preguntes d’una convivència que, de fet, dins les dimensions ajustades de l’àtic, ja gairebé era un fet.

Potser per això em va sorprendre tant que, a les nou tocades d’aquell diumenge infernal, mentre jo assaboria un cigarret i una birra de cara a la lluna llavor i el crepuscle, assaborint la pel·lícula viscuda durant cinquanta-set dies exactes, ella arribés trasbalsada, gairebé desconeguda, i de bones a primeres em preguntés si l’estimava de debò i estava disposat a casar-me amb ella. Em vaig quedar petrificat. Bé, no exactament petrificat, perquè sentia el bombeig de la sang cap arreu i sobretot cap al cap, com si m’haguessin propulsat una intravenosa de morfina o posat a bullir dins una olla caníbal. Quequejant com un marrec esgarrifat, vaig contestar que l’estimava molt de debò i que, si ella de debò ho volia, ens podíem casar l’endemà al matí. Només vaig demanar-li que no em fes passar per l’altar, perquè em veuria obligat a fer l’hipòcrita i dir mentides davant seu, falta que encara no havia comès i em volia estalviar. Es va posar a riure. Es va posar a riure i a plorar simultàniament, mentre m’abraçava i em petonejava d’una manera que jo, sincerament, no era capaç de comprendre, perquè no era gens pròpia d’ella. O almenys de la personalitat que jo li atribuïa a tenor de les pàgines viscudes fins aleshores.

Després, conscient de la meva perplexitat, mentre es liava un cigarret i s’acabava la cervesa, em va començar a explicar l’arbre secret de la seva vida detallant-me la morfologia de les fulles. Ella i la seva mare mai no havien tingut una bona relació, bàsicament perquè la seva mare no havia estat mai feliç, especialment amb els homes, i opinava que ningú no es mereixia res millor (i la seva filla menys). Opinava (la mare de l’Emma) que l’amor era una fantasia d’adolescents inconscients; i que la conjugalitat era un joc d’adults immadurs que al cap d’un temps es convertia en un jou de sacrificis gratuïts. Opinava (la mare de l’Emma) que en el fons tothom naixia en solitud, perquè el canvi de fase impossibilitava la companyia, i que tothom moria igual justament pel mateix motiu. De manera que la solitud era la base de l’existència i només calia assumir-ho. Em va enrampar perquè jo, amb diferents paraules, m’havia dit el mateix més de mil vegades en els darrers sis anys, des que l’última bruixa encisadora havia acceptat un trasllat professional a l’Argentina sense consultar-m’ho ni convidar-me.

Després d’obrir una altra cervesa i encendre el cigarret, l’Emma em va anunciar que la seva mare s’havia assabentat de la nostra relació, probablement a través de les companyes de pis, i que per més que ella li havia dit que no n’havia de fotre res, segurament a hores d’ara ja era dins un taxi i no trigaria gaire a tocar el timbre.

Malgrat que les pinzellades de les fulles no em deixaven copsar el quadre de l’arbre, intuïa una tempesta imminent i em va costar perfilar unes quantes preguntes concretes. El resum de les seves respostes, després d’una bona estona de desenterrar arrels i arrancar escorces, va ser que evidentment m’havia amagat una cosa, sobre la seva mare. Una cosa que a ella mai no li havia semblat important, però segons la seva mare podia ser-ho molt i rebentar el microcosmos-a-dos que ens havíem inventat. No em sabia imaginar cap secret, cap fantasma pretèrit ni cap fruit prohibit, l’ombra del qual pogués expulsar-nos del paradís, i vaig sucumbir a la debilitat de dir-ho en veu alta. Apartant-se una mica, perquè primer se m’havia assegut a la falda i ara la tenia vora els peus descalços, amb les cuixes nues sobre les rajoles tèbies del terrat, em va mirar com si em volgués robar l’ànima.

—Jo no et fallaré —va dir, remarcant cada síl·laba com si recités un epitafi.

Li vaig assegurar que jo tampoc, que l’estimava més del que volia i tot, i considerava que el nostre edèn era l’última primavera en majúscules de la meva existència pansida. I que, naturalment, estava disposat a lluitar contra el que fos per defensar-lo, per defensar-la, per defensar-nos. Es va enriolar altre cop, fent el petarrell altre cop, mentre apuntava que només hauria de lluitar contra el monstre intangible dels prejudicis, el mateix que sempre maldava per destruir escrivint. Aquesta afirmació, aquesta més que cap, em va destarotar i esglaiar a l’uníson, com si m’hagués d’enfrontar a una aberració inefable que nosaltres mateixos havíem creat. Dins la penombra del terrat, li vaig copsar una expressió d’una angoixa abissal, que francament em va espantar. Potser per això, en comptes de plantejar la pregunta obertament i definitiva (De què cony em parles?), em vaig aixecar per posar-me la samarreta i agafar una altra cervesa. Llavors va sonar el timbre del carrer i, evidentment, era la seva mare. Però quan em vaig girar, la nina ja era dins el bany i sota la dutxa.

No cal dir que m’esperava alguna sorpresa desagradable, la textura de la qual no acabava d’entrellucar, però no m’esperava que la persona de l’ascensor, la mare de l’Emma… La recordava, per descomptat, de quan als disset anyets havia ancorat vuit dies hippies a Formentera i m’havia amarrat una sireneta aborigen de vint-i-un. La sirena, el nom de la qual no em venia de cap manera, vivia a l’illa amb un músic parisenc de família rica que havia anat a passar l’estiu (ai, l’estiu: és tan lasciu!) a la mansió dels pares. Tres o quatre dies i dues o tres nits eren tota la mar que havíem compartit aquella onada i jo, vint-i-molts anys enrere.

Mentre ens saludàvem i li comentava que l’Emma era a la dutxa, vaig recordar que es deia Lara, com la protagonista de Doctor Jivago. Tot i el temor que m’embargava, convençut que no podia ser un simple rampell de gelosia transtemporal, vaig mostrar-me hospitalari i la vaig convidar a seure a la terrassa i a beure el que li vingués de gust. Va acceptar una cadira, expressant mudament el disgust, i va acceptar un got d’aigua fresca, perquè francament el necessitava. Li vaig portar el got i em vaig asseure al davant amb un cigarret inquiet als dits… mentre insistia mig quec que m’havia deixat de pedra descobrir que ella, precisament ella, després de tants anys, pogués ser la mare de, i que no entenia perquè l’Emma no m’ho havia dit abans.

Justament llavors, l’Emma acabava de sortir del bany embolcallada dins el meu barnús i va replicar que no m’ho havia dit perquè qui m’havia volgut conèixer era ella, i qui ara m’estimava i volia viure amb mi també era ella, i que això no tenia res a veure amb la seva mare, ni amb el fet que la seva mare i jo haguéssim estat amants ocasionals vint-i-cinc anys enrere. Lara, la mare, que la mirava com si li volgués extirpar alguna cosa, va corregir-la: vint-i-vuit, va precisar, recargolant al màxim la inflexió com qui apunta de dret a la resolució de l’enigma. Me les vaig mirar alternativament, paint l’endevinalla a poc a poc, com un xarop que, de tan dolç, de sobte amenaça vòmit.

La nina Emma se’m va asseure a la falda i em va abraçar com si es volgués fondre a dins. Al cap d’un moment, amb la cara amagada sobre la meva clavícula, somicava com una criatura. Tenia una mà seva entre les meves i em vaig fixar que la forma dels dits i de les ungles eren gairebé una rèplica. Estava a punt de protestar, ofegat en un laberint de dubtes de tota espècie, perquè això era un detall i segur que la Lara la setmana que s’havia enrotllat amb mi també s’havia enrotllat amb altres, almenys amb el músic que l’Emma sempre havia cregut el seu pare. Estava a punt de protestar, perquè la mera possibilitat d’haver-ho d’acceptar m’esgarrifava, quan la Lara es va aixecar de la cadira. Un puput, marcant el canvi d’escena, va saludar l’inici de la nit.

—Si el que us fa por és que jo us vulgui separar, no patiu gens —va dir com si fos la primera part d’un comiat de per vida, com si ens estigués condemnant a un exili perpetu dins els abismes siberians—. Però em sembla que, abans d’estrènyer més el nus, us hauríeu de fer una anàlisi ben feta per saber del cert què sou.

I tot d’una se’m va ocórrer que el significat d’aquella lluna llavor, dos mesos enrere, potser era molt diferent del que m’havia imaginat llavors.

© hereus de Jordi Cussà i Balaguer
© de l’edició, Edicions de l’Albí