El 2021 l’Editorial Flâneur va reeditar la traducció al català d’Avel·lí Artís-Gener ‘Tísner’ de L’Aleph, recull de narracions de Jorge Luis Borges.
Gràcies a L’Aleph (i Ficciones), Borges és considerat un dels grans escriptors de la literatura llatinoamericana i universal. A Stroligut en podeu llegir La casa d’Asterió, el conte del Minotaure.
////Més de l’Editorial Flâneur
L’Aleph
La casa d’Asterió
I la reina va donar a llum un fill
que es va dir Asterió.
Apol·lodor, Biblioteca, III, I
Sé que m’acusen de supèrbia, i potser de misantropia, i potser de bogeria. Aquestes acusacions (que castigaré quan sigui l’hora) són irrisòries. És veritat que no surto de casa, però també és cert que les seves portes (el nombre de les quals és infinit)1L’original diu «catorze», però hi ha motius de sobres per inferir que, de llavis d’Asterió, aquest adjectiu numeral equival a infinits. (N. del t.) són obertes nit i dia als homes i també als animals. Que entri qui vulgui. Aquí no trobarà pompes femellenques, ni l’esplèndid aparat dels palaus, però sí la quietud i la solitud. També trobarà una casa com no n’hi ha cap altra en tota la superfície de la terra. (Menteixen aquells que diuen que a Egipte n’hi ha una de semblant.) Fins i tot els meus detractors admeten que no hi ha ni un sol moble en tota la casa. Una altra brama ridícula diu que jo, Asterió, soc un presoner. ¿Cal que repeteixi que no hi ha cap porta tancada, cal que afegeixi que no hi ha cap pany enlloc? Pel que fa a la resta, alguna horabaixa he trepitjat el carrer; si he tornat abans de la nit ha estat pel temor que m’han infós les cares de la plebs, cares descolorides i aplanades, com la mà oberta. Ja s’havia post el sol, però el desvalgut plor d’un nen i les tosques pregàries dels fidels van dir que m’havien reconegut. La gent orava, fugia, s’agenollava; alguns s’enfilaven a l’estilobat del temple de les Destrals, d’altres aplegaven pedres. Algun, tinc entès, es va amagar dins el mar. No era debades que la meva mare havia estat una reina; no em puc confondre amb el populatxo, mal que ho vulgui la meva modèstia.
El fet és que soc únic. No m’interessa el que un home pugui transmetre a altres homes; com el filòsof, penso que res no és comunicable per l’art de l’escriptura. Les enutjoses i trivials menudeses no tenen cabuda en el meu esperit, que és capacitat per a les coses grans; mai no he retingut la diferència entre una lletra i una altra. Una certa impaciència generosa no ha consentit que jo aprengués a llegir. Algun cop ho deploro, perquè les nits i els dies són llargs.
És clar que no em falten distraccions. Com el moltó que va a envestir, corro per les galeries de pedra fins que rodolo per terra, marejat. M’arrauleixo a l’ombra d’un aljub o a la recolzada d’un corredor i jugo a fer veure que em cerquen. Hi ha terrats des dels quals em deixo caure, fins a ensangonar-me. A qualsevol hora puc jugar a fer veure que dormo, amb els ulls tancats i la respiració poderosa. (A vegades m’adormo de debò, a vegades ha canviat el color del dia quan he obert els ulls.) Però entre tots els jocs el que prefereixo és el d’un altre Asterió. Fingeixo que em ve a visitar i que jo li ensenyo la casa. Amb grans reverències li dic: «Ara tornem a la cruïlla anterior» o «Ara desemboquem a un altre pati» o «Ja et deia jo que t’agradaria el baixant» o «Ara veuràs una cisterna que es va omplir de sorra» o «Ja veuràs com el soterrani es bifurca». Algun cop m’equivoco i tots dos ens fem un bon tip de riure.
No he imaginat aquests jocs i prou; també he meditat sobre la casa. Totes les parts de la casa hi són moltes vegades, qualsevol indret és un altre indret. No és que hi hagi un aljub, un abeurador, una menjadora; n’hi ha catorze [són infinits] els abeuradors, els aljubs i les menjadores i els patis. La casa és gran com el món; més ben dit, és el món. No obstant això, a còpia de fatigar patis amb un aljub i polsoses galeries de pedra gris, he arribat al carrer i he vist el temple de les Destrals i el mar. Això no ho vaig entendre fins que una visió de la nit em va revelar que també són catorze [són infinits] els mars i els temples. Tot hi és moltes vegades, catorze vegades, però hi ha dues coses en el món que sembla que solament hi són una vegada: a dalt, l’intricat sol; a baix, l’Asterió. Potser soc jo qui va crear les estrelles i el sol i l’enorme casa, però ja no me’n recordo.
Cada nou anys entren a casa nou homes per tal que jo els alliberi de tot mal. En sento els passos o la veu al fons de les galeries de pedra i corro alegrement a cercar-los. La cerimònia dura pocs minuts. Un rere l’altre cauen sense que jo m’ensangoni les mans. On han caigut, queden, i els cadàvers m’ajuden a distingir una galeria de les altres. Ignoro qui són, però sé que un d’ells va profetitzar, a l’hora de la seva mort, que algun cop arribaria el meu redemptor. Des d’aleshores que no em dol la solitud, perquè sé que viu el meu redemptor i que, al capdavall, s’aixecarà damunt la pols. Si la meva oïda abastés tots els sorolls del món, jo m’adonaria dels seus passos. Tant de bo que em dugui a algun lloc amb menys galeries i menys portes. Com serà, el meu redemptor?, em pregunto. Serà un brau o un home? Serà potser un brau amb cara d’home? O potser serà com jo?
El sol del matí va reverberar en l’espasa de bronze. Ja no restava ni un vestigi de sang.
—Ho creuràs, Ariadna? —va dir Teseu—. El minotaure amb prou feines s’ha defensat.
A Marta Mosquera Eastman
© de l’edició, Flâneur
- 1L’original diu «catorze», però hi ha motius de sobres per inferir que, de llavis d’Asterió, aquest adjectiu numeral equival a infinits. (N. del t.)