Els focs ignífugs és el novè llibre de poemes del traductor, dissenyador, editor i poeta Josep Porcar, escrit entre Castelló i la Plana de Vic. De Godall Edicions.
En aquest recull, com diu Porcar, canvia de rumb amb un viatge ple de caliu i reflexió serena, entre sotabosc i aiguamoll. A Stroligut en podeu llegir una tria de sis poemes per veure com cremen els focs.
////Més de Godall
Els focs ignífugs
Sis xàldigues
Il faut réapprendre
à frapper le silex
à l’aube
et s’opposer au flot des mots.
René Char
I
Cauen les fulles,
l’arbre torna de viatge
a les arrels.
II
Qui escolta ocells
aixeca el cap, és aire
d’una mirada.
III
No, l’expectant
no s’espera, ja vol
abans del vent.
IV
D’ermàs saurí,
desenterra-hi els ulls,
pous plens de set.
V
No tornes mai
a deixar-te el nen sol
dins del mirall.
VI
Fica el puny buit
dins de l’albada i obre
la mà: una rosa.
Conquilla
Voltes en silenci vora mar
després del temporal,
amb el cap cot giravoltes,
giragonses, esgrafies descalça
espirals mentre reculls petxines
que examines cargolant-te
ran de sorra com qui encén
molt curosament una foguera;
ara et vincles –una petxina–,
ara t’ajups –una petxina–,
ara t’agenolles, sobre el mirall
on l’onada cessa pregues,
davant la mar, a una deessa
infinitament més fonda,
més humana i més amor,
més tu mateixa que qualsevol
dels déus que han pretès d’existir.
Mapa per a un autoretrat
…como un fuego cara a cara a su fuego…
Juan Gelman
S’escurça el dia i no l’hauries retrobat
si no fos perquè ara com llavors recordes
que havies de resseguir el rastre de llums
de la posta a les altes teranyines de la parra
on el vent dels anys gairebé l’ha cabdellat
com una presa oblidada per les aranyes.
T’enfiles i dels sarments desemboliques
l’espillet d’astorar tords —per l’avi penjat
al teu naixement d’un llinyol a l’emparrat
del mas— fins a veure’t per fi les ulleres,
les celles arrufades, la ganyota d’absort,
l’entusiasme d’uns dits ja més gruixuts,
d’uns ulls lleument gronxolats per la brisa,
tot d’una ací el que penses i el que sents,
el que vols i el que fas, el que et retrata.
Ningú pentinant-se per al futur, no res
de tot això, ningú invisible com un ullal
de vampir camuflat d’enyor, ningú esverat
i espectral fent-te llums al retrovisor.
Només de cop una mallerenga travessant
el fons de l’espill, aquest fil d’on pengen
quaranta-vuit hiverns i dues lluernes
que dansen, ja en la nit, entre els raïms.
Figuera
No recordem, no esperem, no ens cal,
al cel ascendim com cabres d’espadat.
Lentes clarianes entre núvols, lentes
besllums entre pàmpols aquesta tarda
d’agost als nostres rostres suplicants
reescriuen ombres de papallons fugaços,
de sobte un llambreig als ulls si el vent
bressa, quasi imperceptible, una branca.
És a penes l’airosa batuta on nia suspesa
la nota d’una xitxarra, orgue monocord
entre rosasses maragdes d’aquesta catedral
on implorem el regne celestial
de les figues.
No és prou haver-les.
Boques adelerades, enfilats als seus braços
maternals, no pensem llavors en el descens
abrupte entre columnes i voltes amb les mans
massa ocupades.
No és prou haver-les.
Contemplem el temple saquejat i, com la merla,
com qui vetlla de dol, ens hi quedem també a viure
un temps afegit, infructuós, immòbils i suplicants
encara, quan ja la cistella n’és plena a vessar.
Torxa
Explores el naufragi, l’horta
després del diluvi ja aquarel·la,
camines curosa entre la ramulla
humida, escampada per terra,
i t’avances, com una garsa blanca
i esvelta fas passos de ball precisos
i gràcils sobre petits espills líquids
fins al buscallam arrambat a l’alqueria.
Flaira’ls, demanes, el sol eixuga ja
aquesta llenya de taronger en flor
rellent de rosada —en l’aroma fugaç
de la brisa un foc més teu sosté brases,
conté boires, reté flamarades, supura
saba amb sang en un fèrtil rovell.
Explores el naufragi, com una torxa
il·lumines una nit feta de massa dies.
Suren, entre canyes, ossos invisibles.
Tastem nàvels postremes, regalimem
i suem sota la metxa encesa del juny.
Gotes de resina dels teus dits al meus.
A Marta, dove non muove foglia più la luce
Tres dols i un tigre
es un tigre que me destroza, pero yo soy el tigre;
es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego
Jorge Luis Borges
Lluents s’apaguen les fulles, la llum
s’obre les venes, els pulmons puden.
Òrfenes de memòria, de vídues ales,
estora ataronjada d’àlbers per terra,
tardor sereu sempre, tigre que ronseja.
Passen, immòbils, trens i estacions.
Us quedàreu a viure a les catenàries
de l’autumne, a mig aire de l’enlloc.
Només la nit torna a mi, de vosaltres,
ulls com lluernes al fons de les andanes.
Quina habitada runa, l’esperança, l’alta
tija verda, ara encenall a la meua mà, or
forestal, duel felí dins la boira —blanc dol
de supervivents, aquesta mort de no morir
ara mateix i en algun altre lloc alhora.
© Josep Porcar
© de l’edició, Godall Edicions