Corresponsal d’enlloc és el llibre de Júlia Bacardit en què explica la seva estada a Romania com a corresponsal d’una agència de notícies. L’edita Pòrtic.
Bacardit, periodista en un destret, va del dietari sentimental a la literatura de viatges, de l’antropologia i la geopolítica a la denúncia laboral. Tot amarat de nostàlgia, del seu país, però també empeltada de l’estàlgia postsoviètica. Llegiu el capítol de la visita a la ciutat de Constanta i la platja de Vama Veche.
////Més assaig a Stroligut
Corresponsal d’enlloc
Constanţa
Vam viatjar a Vama Veche i a Constanţa amb en Vincent i en Marc. Ens ho havia recomanat la professora de romanès, «Aquí és on van els autòctons, Mamaia és massa car, Vama Veche és millor, ja ho veureu».
Érem al cotxe d’en Vincent, que havia arribat a Bucarest des de París amb la carraca plena fins dalt de maletes dues setmanes abans que en Marc, ell, i jo ens coneguéssim a l’escola de romanès. Durant el trajecte jo escrivia sobre els germans Tate. A l’editora del torn no li va agradar la meva nota i me la va fer reescriure. La vaig reescriure mentre circulàvem per una de les poques autopistes del país. Constanţa és la ciutat portuària, la porta d’entrada i sortida de Romania al mar Negre. També és on van exiliar Ovidi, per haver-se ficat al llit amb una parenta de l’emperador i haver escrit l’Ars amatoria.
Vama Veche és més a prop de la frontera amb Bulgària que de Constanţa. Molts romanesos estiuegen a Bulgària perquè és més verge i el menjar i els hotels són més barats, tot plegat és menys pretensiós que Mamaia, una platja al costat de Constanţa que no només és insípida i llarga sinó que a més és caríssima, plena de mafiosos que surten a passejar-hi els cotxes de luxe. Tudor Ganea té una novel·la que explica molt bé la nàusea de Constanţa, la pudor de peix podrit que hi fa, les prostitutes que viuen anxovades en garsonieres. És exagerat, Ganea, perquè la ciutat també és bonica. Quan vam arribar a Vama Veche em va trucar la Matilda, l’editora, des de Viena. Me l’escoltava mentre sostenia el gotet de vodka que ens havien ofert els hostes de l’hotel prop de la platja, entre l’angoixa i la incredulitat: em deia que ella també n’havia hagut d’aprendre, que el periodisme tampoc no era la seva professió.
La Matilda era cordial, els altres de vegades també eren cordials, però de totes maneres quan els sentia per telèfon alguna cosa dins meu tremolava. Devia ser la intuïció que els mitjans catalans havien estat benvolents amb mi, com un bressol pel meu ego; pel que em deien els editors de l’agència, era evident que res del que havia publicat als mitjans fins aleshores no m’havia servit de res. Feia glopets de vodka i sentia el mar Negre de fons i m’esforçava a escoltar la veu de la Matilda i anotar mentalment tot el que em deia. Parlava un castellà d’accent aproximat, el parlava bé però es notava que l’havia après de jove, potser durant un any sabàtic que devia fer per Sud-amèrica, i era evident que Espanya li era tan aliena com per mi Romania: és el país amb què es guanya la vida i prou. Vaig pensar que quan surt de l’oficina de Viena deu anar als cafès, aquells cafès tan macos i plens de pastissos que tenen; potser té cura d’alguna criatura, potser és massa gran per estar en aquesta fase de la criança a temps complet, no sabia res d’ella, ni la cara que feia; en qualsevol cas, sabia que vivia a Viena, la ciutat més còmoda i rica d’Europa, i a més fa d’editora, una feina dolça. Quan la Matilda o König o algun dels altres em feien notar que les meves notícies no funcionaven, primer m’angoixava i després fantasiejava, m’imaginava que el Danubi es desbordava i que s’enfonsava Viena.
La platja de Vama Veche està a mig camí de ser un paradís i de ser un pàrquing. L’aigua del mar és cristal·lina i la sorra és blanca, blau contra el verd d’alguns arbres i el blanc de la sorra i el cel clar. No hi ha gratacels com els de la costa catalana i valenciana, amb cada racó espremut per satisfer la demanda del turisme de temporada dels barcelonins, dels aragonesos, dels madrilenys i de tota la resta d’Europa. De nit els clubs de Vama Veche fan trontollar el terra, i les discoteques, plenes d’adolescents de tot el país, són arran de mar. També hi ha grafitis lletjos per tot arreu, a les barques abandonades a prop de l’aigua i als blocs de ciment ocasionals que proliferen i taquen el paisatge. Vama Veche té alguns restaurants de peix i de marisc, però de marisc n’hi ha molt poc, ni escamarlans, ni ostres, ni gaires animals de closca. El mar Negre pràcticament és un riu, l’aigua és poc salada. Lluny de la platja, mar enllà però ben visibles, hi vaig veure les grues d’una estació petroliera.
Ens vam banyar, i en Vincent es va cremar l’esquena. Ell i en Marc són com la nit i el dia. En Marc és un libanès cristià practicant, alegre i menut, un tipus familiar i enyorat de casa seva. No li agrada parlar de política ni beure alcohol, crec que amb el temps he entès el perquè d’això últim, no vol perdre el control perquè sap que si el perdés alguna cosa de la seva personalitat podria desencadenar-se, això és el que em sembla. En Vincent és un francès de províncies, un físic nuclear, amant de la cervesa i de les converses sobre el món, la política a gran escala, la francesa i la global, un idealista d’esquerres a la francesa, rabiosament ateu i progressista i benpensant. Al francès li agrada imaginar com haurien de ser les coses, i el libanès prefereix gaudir del moment o parlar de la feina i dels diners. En Vincent no es preocupa pels diners, perquè en té suficients però sobretot perquè li importa el coneixement, els neutrons, l’economia, la història, i mentre es bevia la segona o la tercera cervesa divagava i ens parlava extensament de la democràcia directa, «perquè el que tenim ara al món no és la democràcia real-real».
Mentre sopàvem vora el mar, la conversa oscil·lava entre l’espiritualitat d’en Marc i l’ateisme enervant d’en Vincent, no perquè l’ateisme em sembli malament, sinó per la manera francesa de viure’l, com un orgull propi d’aquell a qui sempre li han dit que té raó. Soc molt més com en Vincent, en el fons, en Marc és conservador, està a favor del capitalisme i en contra de l’avortament, diu que no li agrada, va portar una Bíblia petita i la llegia abans d’anar a dormir, «només una frase cada nit, tal com em va dir un professor de catequesi, i així ho he fet des d’aleshores». Quan anys enrere vaig ser al Líban em va captivar que Déu encara no se n’hagués anat, d’allà, i que la versió islàmica de Déu i la versió cristiana de Déu xoquessin i convergissin, les verges de plàstic del barri cristià, els muetzins que es posen d’acord tres o cinc cops al dia. A Constanţa hi ha una mesquita, la més bonica de Romania; la majoria són discretes i passen desapercebudes. Els otomans van passar-se segles aquí, a tota la zona que inclou Constanţa i el Delta del Danubi fins a Moldàvia. Diumenge al vespre vam tornar a Bucarest.
A l’Andrei el vaig conèixer una tarda d’estiu, a la sortida d’una de les classes setmanals de llengua que fèiem. Al principi només li seguia la corda. La primera cita la vam tenir al costat de la llibreria Humanitas, sota el porxo, una tarda ar- dent de juliol tan xafogosa que la roba se’ns enganxava a la pell fins i tot passades les vuit del vespre. En Jordi König m’escrivia, aquella tarda. M’advertia que no feia les notícies com volien que les fes, que estava amoïnat perquè no havia agafat el ritme, que ja feia més de dos mesos que treballvia per a l’agència i que semblava que no millorava. L’Andrei seia davant meu, amb paciència. Era un romanès desnacio Stalitzat, nascut a Romania, emigrat a Itàlia. L’italià era la seva llengua materna, perquè tan bon punt va arribar a Itália la mare li va començar a parlar en italià, i el romanès va que dar arraconat, és la llengua de les àvies i del pare absent. Quan jo aixecava el cap del mòbil i la conversa inquietant que mantenia amb en König per missatges de text, sentia que l’Andrei em parlava d’escacs, i del sistema operatiu Linux, i dels hackers d’abans i de les empreses d’ara, que havien contractat tots els hackers per cobrir-se les espatlles.
Una mica més tard vam anar a un espai més gran i obert, i jo vaig menjar un plat de carn cara, i l’Andrei també. I aleshores ell es va beure un whisky i em va parlar de les pel·lícules Marvel que es feien abans (les d’ara no li agraden, totes et diuen com has de pensar) i de Dostoievski, i va dir-me que a l’institut havia llegit Dostoievski per impressionar les noies de la seva classe. Més endavant, em va reconèixer que el whisky se l’havia demanat perquè ho donava tot per perdut, jo no estava gaire per ell, no em podia distreure de la feina, no estava mai a l’altura, i quan em semblava que m’hi acosta- va no em deien res, ni un copet a l’esquena, perquè la veritat és que no estava prou bé, jo tenia ganes de saltar de pantalla i fer periodisme d’investigació (!) i literatura (!) i en canvi no arribava ni a saber escriure teletips —i tampoc sabia per què se’n deia teletips, d’allò que havia de fer.
Quan l’Andrei i jo ens vam acomiadar per anar cadascun a casa seva, jo a la meva garsoniera i ell a casa de la seva àvia Florea, a l’altra punta de Bucarest, ens vam abraçar una mica i se’m va escapar el que estava pensant, li vaig dir: «You’re so very tall». I a partir de llavors les roses que ell em comprava pels carrers del centre vell van començar a pintar les parets grises de davant la meva finestra. I tan bon punt les roses s’assecaven, me’n regalava d’altres, les comprava de la mà de nens gitanos petits que es desplaçaven en grup i amb qui negociava molt seriós, com si fossin adults; els nens també eren seriosos, la mare els havia ensenyat l’ofici. M’obsequiava amb elogis i amb menjar, com un home prehistòric. Aviat el tenia sovint per casa i, en lloc de ser jo sola, vam començar a ser dos. Aquella història m’afalagava, però no sabia què fer-ne.
© Júlia Bacardit
© de l’edició, Raval Edicions, SLU, Pòrtic