La marca de l’ham és el segon recull de poemes de Laura G. Ortensi. El publica l’editorial Cap de Brot.
Ortensi va guanyar el 22è Premi Joan Duch per a joves escriptors amb Matar la mare. A Stroligut podeu llegir una tria dels seus nous poemes d’amor, de cicatrius i senyalades, de gent que ama i s’ama al Picarany dels Ferrater o en un vàter.
////Més poesia catalana
La marca de l’ham
Picarany
No ho sabies, aleshores
—a deu anys no cal fugir—,
que els genolls tenen memòria,
com els dits o com les pàtries.
Encara creies en Déu
—oh, fal·laç tabula rasa—
i t’esbandia els genolls
l’alegria de la infància.
Quan t’escapaves en bici
cap al bosc del Picarany
—quin Joan?, quin Gabriel?—
el món, quina gran troballa.
No n’havies llegit res
—a deu anys no cal parlar-ne—,
no hi ha dones ni esparvers:
els dies? Lleugers com l’aire.
A deu anys cal caure molt
i cantar i esgarriar-se.
Calibrar el mal sota un pi
per quan t’esbronqui la mare:
t’empipen els primers pèls?
Em sap greu, el temps no para.
Que no has resat prou, avui?
Tingues fe, com ta germana.
No era cosa del pecat
que et sagnessin els genolls,
sinó el preu d’haver viscut
els dies amb nous i cames.
Prò això ho sabries després
—cap al març del vint-i-quatre—
quan vora els quaranta-set
l’esparveret, la qui escriu,
et va estimar pels genolls.
Te n’estimava les taques!
I tu em vas dir que era allà,
vora el bosc del Picarany,
on s’havia obert el món
com un trenc i amb alegria.
Aquell mas que ara l’alcalde
es ven en un web llampant
—els rics hi fan motocròs!—,
sí, aquell, l’Idealista.
Quin Joan? Quin Gabriel?
Dos germans desavinguts?
Al batlle se li’n fotia.
I et vaig dir de llegir junts
perquè tinguéssim record
dels teus genolls, d’aquell dia.
Prò molt abans de l’adeu
ja érem els ídols i els dits:
l’ombra d’un toc que es perdia.
Hereu universal
Perdona’m la fuetada
i aquest sermó del notari:
sota els rajols de la cuina
no m’hi quedava ni un ral.
Vaig cremar la biblioteca
que emprava com a gaiato,
que els llibres no salven vides
ho vaig entendre més tard.
Prò em calia un testament
on tu i jo arreléssim junts,
un paper que digués érem
sense recomptes ni autòpsies.
Genuflexió al matrimoni?
Això és cosa de les toies,
dels senyors amb crisis d’ego,
dels cobradors vils del frac.
Per què em fas cridar, bagassa?,
deus haver pensat en veure’l.
Tant de bram i protocol
per un simple full en blanc?
Ves-te’n lluny a criar malves!
Ni cadàver pots callar?
Si te’n vas, deixa’m la casa.
I si no, afecte al banc.
Prò és ben fàcil de desdir-se’n,
de les trampes de la fel,
quan algú se t’ha infiltrat
en territori alegal
i sents endins com et punxa.
Amic, no et puc llegar res
que es quantifiqui o es palpi.
Serà teu, el full en blanc,
perquè hi escriguis la història.
El dolor que fa l’olor
de l’amor fresc quan l’amputen.
Un paper que digui érem.
Nosaltres vam ser nosaltres.
Nosaltres, sense futur,
nosaltres, pobres d’hisenda,
serem perquè vàrem ser.
L’amor és breu com paper higiènic
Amor, vull fer-t’ho al bar, a l’urinari,
al més ample de tots, el dels tolits,
besar-te el cor del cul, també els pits,
que siguis meretriu i Mata Hari.
I alhora que em supliquis un rosari,
amb vocatius manyacs, amb sangtraïts,
que no et faci cap por cantar-me hits
sobre el desig que puny i és un calvari.
Al lloc més brut de tots et posaré l’anell,
et prometré tres fills en pulcre matrimoni
i quan t’ensumi boig els racons del clatell
et cridaré puteta, meucot i redimoni.
Et tindré com un déu, per sobre de l’altell,
i furgant soterranis quan el cap no enraoni.
© dels poemes, Laura G. Ortensi
© de l’edició, Cap de Brot