La llàntia de Psique és un recull dels quatre llibres més representatius de l’obra de Marcel Schwob: Mims, La croada dels infants, L’estrella de fusta i El llibre de Monelle.
A Stroligut podeu llegir dos dels mims de Schwob editats per Quid Pro Quo, petits contes o poemes en prosa que formen part de La llàntia de Psique. Traducció al català de Marta Marfany Simó.
////Més textos de Quid Pro Quo
La llàntia de Psique
Mim IX. L’enamorada
Prego als qui llegeixin aquests versos que busquin el meu esclau cruel. Va fugir de la meva cambra la segona hora després de mitjanit.
El vaig comprar en una ciutat bitiana i flairava com el bàlsam del seu país. Tenia la cabellera llarga i els llavis dolços. Vam embarcar-nos en una nau prima com la closca d’una bajoca de mongeta. I els mariners barbuts ens van prohibir que ens rapéssim o que ens depiléssim, per por de les tempestes. I van llançar a l’aigua un gat clapat, a la claror de la lluna nova. Els rems de fusta i les veles de lli que empenyen les barques ens portaren per la mar Pòntica, que té les onades negres, fins a la riba de la Tràcia, on el rivet de l’escuma és de porpra i de safrà quan surt el sol. I travessàrem també les Cíclades, i arribàrem a l’illa de Rodes. A prop d’allí abandonàrem la bajoca cap a una altra illeta, el nom de la qual no diré mai. Les coves estan entapissades d’herba rogenca i sembrades d’argelaga verda, els prats són suaus com la llet, i totes les baies dels arbustos, ja siguin vermell fosc, clares com llavors de cristall o bé negres com els caps de les orenetes, tenen un suc deliciós que revifa l’ànima. Em quedaria muda en aquesta illa, com una iniciada als misteris. És benaurada i no té foscor. Hi vaig estimar tot un estiu. A la tardor un vaixell ens va portar fins a aquests camps, perquè jo havia negligit les meves coses i volia obtenir diners per abillar-lo a ell amb túniques de bissus fi. I li vaig donar braçalets d’or, bastons trenats d’electre i pedres que brillen en la foscor.
Malaurada de mi! Se’n va anar del meu costat i no sé on trobar-lo. Oh, dones que cada any ploreu Adonis, no menyspreeu les meves súpliques! Si aquell criminal arriba a les vostres mans, teixiu al seu voltant cadenes de ferro, colleu-li les cames amb argolles, llanceu-lo a la garjola enllosada, feu-lo portar a la creu i que el Capolador de Carns li faci acotar el cap sota les forques: sembreu llavors a mans plenes al voltant del turó dels suplicis, perquè els milans i els corbs volin més de pressa cap al seu cos. Val més, però (perquè no confio en vosaltres i sé que tindríeu pietat d’una pell tan polida amb pedra tosca), que no el toqueu, ni amb la punta delicada dels vostres dits. Envieu-lo als vostres joves missatgers, que me’l portin de seguida; jo mateixa el castigaré: li ho faré pagar amb crueltat. Pels déus irats, l’estimo, l’estimo.
Mim XX. L’ombra esperada
La jove guardiana del temple de Persèfone ha posat a les cistelles pastissos de mel empolvorats amb llavors de cascall. Ja fa temps que sap que la deessa no els tasta, perquè l’ha espiada rere les pilastres. La Bona Deessa té un posat greu i menja sota terra. I si es nodrís dels nostres aliments, preferiria el pa fregat amb all i el vi agre, perquè les abelles dels inferns fan una mel amb olor de mirra i les passejadores dels prats violetes subterranis sempre branden cascalls negres. Així, el pa de les ombres està impregnat de la mel que fa olor d’embalsamar i les llavors que hi ha escampades fan venir son. És per això que Homer va dir que els morts, governats pel glavi d’Odisseu, anaven a beure en massa la sang negra dels anyells en una fossa quadrada excavada a terra. Només aquella vegada els morts van beure sang, per intentar reviure, però normalment s’alimenten de mel fúnebre i de cascalls foscos i el líquid que llisca per les seves venes és l’aigua del Leteu. Les ombres es mengen la son i es beuen l’oblit.
Per aquesta raó, no per cap altra, els homes van triar aquestes ofrenes destinades a Persèfone, però a ella tant li fa, perquè està satisfeta d’oblit i sadolla de son.
La jove guardiana del temple de Persèfone espera una ombra solitària que potser vindrà avui, potser vindrà demà, potser no vindrà mai. Si les ombres guarden un cor estimat igual que les noies a la terra, aquesta ombra no ha pogut oblidar amb l’aigua llòbrega del riu de l’oblit, ni endormiscar-se amb els cascalls tristos del camp de la son.
L’ombra, però, deu desitjar oblidar, segons el desig dels cors terrenals. Vindrà una nit, quan la lluna rosa s’enfili cap al cel, i es quedarà prop de les cistelles de Persèfone. Amb la petita guardiana del temple partirà els pastissos de mel empolvorats amb llavors de cascall i, fent cassoleta amb la mà, li portarà una mica d’aigua llòbrega del Leteu. L’ombra tastarà els cascalls de la terra i la noia s’abeurarà de l’aigua dels inferns; després es besaran al front i l’ombra serà feliç entre les ombres i la noia serà feliç entre els homes.
© de l’edició, Quid Pro Quo Edicions
© de la traducció, Marta Marfany