La festa és una de les novel·les més conegudes de Margaret Kennedy, autora de La nimfa constant. Navona la publica per primer cop en català en traducció de Lola Fígols.
A Stroligut en podeu llegir el pròleg, que serveix, també, per a presentar els protagonistes d’aquesta novel·la de misteri que transcorre en un penya-segat de Cornualla.
////Més de Navona
La festa
El sermó fúnebre
El setembre de 1947, el reverend Gerald Seddon de St. Frideswide, Roxton, va fer la seva visita anual al reverend Samuel Bott de St. Sody, North Cornwall.
Són vells amics i aquestes vacances que passen junts són el plaer més gran que coneixen. Perquè tot i que el senyor Bott no es pot permetre marxar fora, sí que pot prendre’s una mena de vacances mentre el senyor Seddon és de visita. Canvia la sotana que d’altra manera du posada en tot moment per un parell de pantalons de franel·la vells i un jersei, i se’n van a observar ocells a la vora dels penya-segats. Al vespre, juguen a escacs. Tots dos s’acosten als seixanta, són anglocatòlics, cèlibes i desconcertantment sincers. Els agrada que els parroquians els anomenin «pare», però ja no gaudeixen tant de les escaramusses amb els protestants com quan eren joves. El pare Bott és un home gris, fornit i hirsut; s’assembla una mica a un terrier escocès i no és gaire popular a la parròquia de St. Sody. El pare Seddon té la malenconia penjant d’un gos rastrejador; la seva vida és més dura i més desagradable, però els parroquians se l’aprecien.
El pare Seddon sempre arriba a l’hora de sopar i, de seguida que han acabat, treuen el tauler d’escacs. A Londres, es passa els vespres anant a clubs i missions, per la qual cosa sempre espera amb moltes ganes aquells dies de descans. Així doncs, el vespre de la seva arribada el 1947 es va sentir lleugerament ofès quan en Bott li va dir que guardés el taulell d’escacs.
—Avui no puc jugar —va explicar en Bott—. Em sap molt greu; he d’escriure un sermó.
En Seddon va arquejar les celles. Durant aquelles vacances tenien com a norma que en Bott escrivís tots els sermons amb antelació.
—És un sermó inesperat. He intentat acabar-lo aquesta tarda, però no se m’acudia res per dir.
—Que estrany —va insinuar en Seddon despietadament.
—Bé… és que és un sermó fúnebre…
En Bott va anar fins a l’escriptori i va destapar la màquinad’escriure.
—Tampoc és un funeral normal i corrent —va queixar-se—. De fet, no és ni un funeral. No podem enterrar els difunts. Ja estan enterrats. Sota un penya-segat…
—Ah, la cala de Pendizack?
En Seddon mai no tenia gaire temps per llegir el diari, però recordava aquell incident perquè havia passat a la parròquia del seu amic. Durant el mes d’agost, una massa enorme de roca d’un penya-segat s’havia esfondrat sobtadament. Havia caigut sobre una petita cala a uns quants quilòmetres del poble de St. Sody, i havia destruït completament una casa que, fins llavors, havia estat en una llengua de terra al cantó est de la cala. Tots els qui eren dins la casa havien mort.
—Va ser una mina, oi? —va preguntar—. Una mina que el mar havia arrossegat a la cova de darrere la casa?
—En part, sí. Però va passar fa mesos, això de la mina —va dir en Bott—. L’hivern passat. Va explotar dins la cova i semblava que no havia causat estralls. Tots vam pensar que la casa se n’havia salvat pels pèls. Era un hotel, saps? Abans havia estat una casa particular, però l’havien convertida en una pensió. La cova queda just a sota del penya-segat. L’explosió devia fer miques les roques de dins i una bona part de la paret del penya-segat es devia afluixar. Més tard van trobar esquerdes a dalt del penya-segat, un centenar de metres terra endins. En Humphrey Bevin, del Departament de Topografia, que viu cap al cantó de Falmouth, saps, va sentir-ne parlar i va venir a donar-hi un cop d’ull. Estava indecís; creia que si hagués hagut de caure, ja ho hauria fet feia temps. Però s’ho va repensar i va escriure a en Siddal dient-li que, si aquelles es- querdes s’eixamplaven més, segurament la casa ja no seria segura i que seria millor que en sortissin. En Siddal era el propietari de l’hotel. Mai no li va contestar. Mai no va fer-hi res. I, ara, és sota el penya-segat.
—Vols dir que encara hi són tots enterrats?
—No hi havia manera de treure’ls d’allà. Hauries de veure el lloc; no el reconeixeries. La cala ja no hi és. Ningú no pensaria mai que allà hi havia hagut una casa i jardins i estables. Així que ara hem de fer una cerimònia horripilant… La missa, a l’església, i la resta tan a prop d’ells com puguem… grimpant pels penya-segats. No m’agraden, aquestes coses, però no puc pas ne- gar-m’hi, i els hem de donar cristiana sepultura tan bé com puguem. Ho hauríem fet abans, però durant un temps vam pensar que els podríem treure d’allà. És demà. I si jo fos tu, me n’aniria a passar el dia a una altra banda. M’imagino que vindrà la premsa i cotxes plens de turistes… I esperen que jo faci un sermó!
En Bott va dirigir-se a la màquina d’escriure. Sempre escrivia a màquina els sermons perquè feia tan mala lletra que no l’entenia. Tampoc entenia sempre el que escrivia a màquina, en això també era inexpert. Va posar una «q» al capdamunt de la pàgina, va fer memòria, i va posar un «1». Llavors va pitjar la tecla de les majúscules i va escriure un primer títol:
AGTE DIVI
Després d’això va haver-hi una pausa de vint minuts. En Seddon s’havia posat còmode intentant resoldre un problema d’escacs. El rellotge barat de sobre la lleixa de la llar de foc feia un tic-tac ràpid.
En Bott dibuixava sobre el paper assecant. Primer, va dibuixar un dofí. Després, va dibuixar uns capitells de columnes corbats. I llavors va dibuixar el cap de Pendizack, endinsant-se al mar. Aquesta part encara hi era. A l’altra banda de la cala. Hi havia estat centenars d’anys, potser milers. Però el caos de roques caigudes i pedres, la nova paret exposada del penya-segat a la banda est, tot això només feia un mes que hi era. No ho hauria pogut dibuixar; no podia acceptar que allò tingués cap mena de forma.
Durant setmanes, havia tingut aquella confusió petrificant ficada al cap, bloquejant-li els pensaments amb una mena de xerric esgarrifós, de la mateixa manera que la carretera havia quedat bloquejada la nit que va sortir corrents a veure què havia passat. Ell i tot el poble havien sentit el terrabastall i el retruny que havia fet el penya-segat en caure. Mentre corrien camps a través, va trobar-se gent cridant que l’Hotel Pendizack havia «desaparegut». Esperava trobar-s’hi ruïnes, soroll, confusió, crits, cadàvers… qualsevol cosa horrible, menys el que hi va trobar.
Una cortina asfixiant de pols els donava la benvinguda muntanya avall cap al penya-segat, i gairebé no s’hi veien. L’accés a l’hotel descendia en ziga-zagues escarpades, entre arbres i arbustos al costat d’un petit congost. El silenci que venia de baix ja havia començat a glaçar-li el cor abans de fer el segon revolt i topar amb una roca. Una muntanya s’alçava davant seu. Ja no hi havia cap carretera de baixada.
Al principi va pensar que era una barrera de pedres soltes i va intentar grimpar-hi per sobre. Però finalment les roques que s’esfondraven i relliscaven van obligar-lo a retrocedir i, tornant carretera amunt, va agafar un camí secundari, un petit túnel per entremig de rododendres, que anava a parar al penya-segat obert. Des d’aquí, sota la llum encara polsegosa de la lluna, va poder veure què havia passat. El penya-segat esfondrat havia omplert tota la cala. No havia quedat ni rastre de la casa, ni de la plataforma de terra on s’havia alçat fins llavors, ni de cap altra cosa que mai hagués estat allà.
La marea ja mullava suaument les pedres acabades de caure com si sempre hi haguessin estat. La línia de costa s’havia adaptat a un nou patró i els penya-segats havien recuperat la seva solidesa antiga i calmada.
Va sospirar, va passar ratlla al primer títol, i en va escriure un de nou:
dESISTIU, RECONEIXEUQUE jO sOC DÉU.
—No vas gaire ràpid —va observar en Seddon.
—Vaig tenir por —va dir en Bott.
Va escriure: «Mort sobtada». I va afegir:
—Encara en tinc.
—No devia ser res comparat amb el nord de Londres el 1941, diria jo.
—Ho sé.
En Bott es va aixecar i va anar cap a la finestra. Feia una nit bonica, començava a alçar-se vent. Es veien els arbres agitant-se al voltant del campanar de l’església, una massa fosca en moviment en contrast amb un cel sense estrelles. Aviat caurien les fulles i quedarien escampades per sobre les tombes fins que es descomponguessin i tornessin a la terra. Les branques nues s’esgranarien al voltant de l’església durant els temporals d’hivern, esperant l’hora de les fulles noves. Amb el pas de les setmanes i els mesos el record d’aquesta nit d’estiu quedaria més i més relegat al passat. Ell confiava més en el futur. «No hi ha res segur», va pensar, «excepte la primavera».
—Els supervivents —va dir— van venir aquí. Van venir a refugiar-se aquí, aquella primera nit.
—Hi va haver supervivents?
—Sí, sí. Van venir aquí i van parlar. Van seure i parlar tota la nit. D’aquella manera que parla la gent que ha experimen- tat un xoc. Diuen coses que no dirien en cap altra circumstància. Van dir coses d’allò més extraordinàries. Em van explicar com s’havien escapat… Massa coses, em van explicar. M’estimaria més que no ho haguessin fet.
—Com es van escapar?
—No sé pas què dir-te’n —va dir en Bott, girant-se d’esquena a la finestra—. No sé què pensar. Van explicar moltes coses però no pas tot, és clar. Ningú no sabrà mai tota la veritat. Però el que sí que em van dir…
Va acostar-se a la xemeneia i va seure a la cadira de davant d’en Seddon.
—Escolta —va dir—. A veure què en penses, tu…
© de l’edició, Navona Editorial
© de la traducció, Lola Fígols