Les faldilles de l’Eulàlia és un conte infantil i feminista de Maria Aurèlia Capmany publicat el 1979 a Quaranta i quaranta.
Aquest recull feia de mostra antològica de contes infantils, contistes i il·lustradors en homenatge al pioner català del teatre per a nens Josep Maria Folch i Torres.
Del pròleg de Joaquim Carbó
La dedicació als infants per part de Maria Aurèlia Capmany ocupa una bona part de la seva obra, tot i que el seu treball com a contista no és el més extens. Recordo algun llibre, l’obra de teatre Breu record de Tirant lo Blanc i, sobretot, em sembla que veig la cara d’uns infants que l’escoltaven embadalits quan els explicava el conte d’Els tres fadrins digodins de l’aplec de rondalles que va recollir el seu pare, el folklorista Aureli Capmany. Les faldilles de l’Eulàlia és un conte deliciós que ens mostra un altre aspecte de la personalitat de l’autora: el feminisme abans que es posés de moda.
////Més Capmany: Roses de Sant Jordi i l’assaig sobre la gran escriptora modernista Virginia Woolf o la nova realitat
Les faldilles de l’Eulàlia
El món és complicat. El món és complicat i advers, de tant en tant. Això l’Eulàlia ho descobreix quan la mare fa cara llarga i li diu:
—Laia, aquí, no vull que saltis. Vés a saltar al jardí o a la teva cambra. Però aquí no es pot saltar.
Aquí vol dir la sala, on hi ha la xemeneia amb el foc encès, on hi ha la televisió, el tocadiscs, les butaques còmodes i on el pare, la mare i la Maria-Aurèlia llegeixen i conversen. És un lloc on tothom fa el que vol: en Joan es mira la televisió i llegeix, tot alhora, la mare estudia, el pare treu unes carpetes i escriu, i per tant és injust, si tothom fa el que vol, que ella, l’Eulàlia, no pugui saltar a corda, ara que n’ha après.
L’Eulàlia ha descobert, de fa poc, moltes coses. Coses bones i coses dolentes, sobretot coses contradictòries, és a dir que tant poden ser que sí com que no. És molt desagradable descobrir que una cosa pot ser sí i no a la vegada.
Una nina és una nina, un cavall és un cavall, la mestra és la mestra, però es diu Gemma. Això és clar i segur. És com si anessis baixant l’escala, saltant de graó en graó, ara l’un i després l’altre, fins a baix de tot, a peu pla. Però de sobte tot canvia, i la mare que li ha comprat unes cordes per saltar i li ha dit:
—Apa, Laia, a veure si aprens a saltar!… —quan ella ha après a saltar amb els dos peus junts i tot…
—Laia, no saltis, aquí no es pot saltar! Vés a la teva cambra…
Tothom sap que no té cap gràcia, saltar, si no hi ha ningú que et miri.
Llavors l’Eulàlia sap que això és sí i no a la vegada, i és com si els graons s’aplanessin i en lloc de saltar-los un a un els saltés tots de cop i es trobés de cul a terra. L’Eulàlia uneix les celles, respira profundament, prem els llavis i amb el puny es frega un ull fins que hi acuden les llàgrimes. Dóna bo plorar quan un plora per una causa justa.
L’Eulàlia té molts registres en el plor, de vegades somica, de vegades plora a raig fet, de vegades sanglota i fins i tot xiscla de ràbia. Quan era petita, és a dir més petita, l’Eulàlia plorava molt. I la mare li deia:
—Laia, vés a plorar a la teva cambra…
Ella se n’hi anava, és clar, però plorar a la cambra tota sola és tan avorrit com saltar a la cambra tota sola, i l’Eulàlia tornava, disposada a no plorar més. D’això se’n diu cedir o també obeir i és molt, molt difícil.
Però tot això són nicieses, coses de no res que li passaven a l’Eulàlia quan era petita. Ara n’hi passen de més grosses perquè és més gran, com és ara el cas de la faldilla.
Un matí, quan la mare la vestia, de pressa —sempre va de pressa, la mare—, l’Eulàlia va posar cara seriosa i va dir:
—Mare… posa’m una faldilla…
—No tenim temps… —va dir la mare, i va continuar posant-li els pantalons.
—Que no t’agraden els pantalons?
I l’Eulàlia, prudent, perquè tot això passava a quarts de nou del matí, va esperar una altra ocasió per exposar les seves pretensions:
—Mare, posa’m faldilles…
—Però per què vols faldilles? —va dir la mare, rient, perquè era un dia dels bons i reia per qualsevol cosa.
—Jo vull portar faldilles, mare —va insistir l’Eulàlia.
—Quina mania! —va dir la mare—. Que no veus que et cauen?
És clar que no ho veia. Per què ho havia de veure? Sense perdre forces, tossudament, avui sí i demà també, l’Eulàlia repetia aquella frase:
—Mareee… posa’m faldiiiiilles… —Era una frase que feia una música bonica. També es podia dir:
—Maaaare… posaaaa’m faldilleees…
La va mare va acabar comprant-li unes faldilles, posant-li les faldilles que, efectivament, li queien.
—Però per què vol dur faldilles? —va preguntar el pare.
—No ho sé —va dir la mare.
—Jo sí que ho sé —va dir en Joan—: perquè diu que és una nena.
—Tothom ho diu! —va intervenir furiosa l’Eulàlia—. Jo sóc una nena i les nenes porten faldilles.
—I ara! —va dir la mare—. A veure si em surts reaccionària.
—Jo no sóc reaccionària —va insistir més furiosa—. Jo sóc una nena.
—I això què hi té a veure, beneita! Jo bé porto pantalons —va dir la mare—, i no sóc pas un home…
L’Eulàlia es va mirar molt ofesa la mare. La mare reia i no n’hi havia per riure, certament. Molt ofesa, amb les celles ben juntes, l’Eulàlia va dir, amb suficiència i menyspreu:
—Les mares, que facin el que vulguin!
© Hereus de Maria Aurèlia Capmany