Per primer cop en català, El petit brivall o The story of the bad boy, conte de Mark Twain que es va publicar el 1875 al recull de narracions breus Sketches.
És una narració sarcàstica representativa de l’autor de Les aventures de Huck Finn i Tom Sawyer, el gran satirista de la literatura anglesa dels Estats Units. A Stroligut també en podeu llegir el seu vessant més seriós amb l’assaig Sobre els jueus.
El petit brivall
Vet aquí que una vegada hi havia un brivall anomenat Jim. Doneu-hi una ullada i us adonareu que, als llibres de doctrina, els brivalls gairebé sempre es diuen James. Feia estrany, que es digués Jim, i, tanmateix, se’n deia.
No tenia la mare malalta, tampoc, ni la mare piadosa i tísica que s’hauria estimat més jaure a la tomba i reposar si no fos pel gran amor que professava al seu fill i pel temor que el món li seria fred i cru quan ella fos morta. La majoria dels brivalls dels llibres de doctrina es diuen James, i tenen la mare malalta, que els ensenya a recitar el Now, I lay me down i els canta non-non amb la veu dolça i tendra, i els fa un petó de bona nit i s’agenolla al peu de la capçalera a somiquejar. Però aquest xicot, ni de bon tros: es deia Jim i la seva mare no estava malalta ni tenia la tisi ni romanços.
En veritat era estricta i gens pietosa; i el Jim, val a dir, no li feia ballar el cap ni poc ni gaire. Deia que si el nen es trencava el coll, que tal dia faria un any. Sempre l’havia d’estossar perquè tirés cap a dormir i no li feia mai el petó de bona nit; ben al contrari, li fumia un bon calbot tot just abans de deixar-lo al llit.
Un cop, aquest petit brivall robà la clau del rebost, hi entrà d’amagat, es va fer un tip de melmelada i n’omplí el pot amb brea perquè sa mare no en tragués mai el cap del fil; i, malgrat això, no el turmentà tot seguit el cuc de la consciència ni va sentir cap veueta mussitar-li a cau d’orella «Et sembla bé no fer cas de la mare? Que no és pecat? On van a parar els petits brivalls que s’afarten de la melmelada de sa santa mare?», ni tampoc, tot solet, no va caure de genolls i va prometre no tornar a fer malifetes, ni es posà dret d’una revolada, amb el cor ple de joia, ni se n’anà a contar-ho tot a la mare i a demanar-li perdó, ni la mare va perdonar-lo entre llàgrimes d’orgull i gratitud. No; així és com passaria amb tots els petits brivalls dels llibres; però amb aquest Jim va passar tot el contrari, per molt que us en feu creus. Ell es cruspí la melmelada i va dir, amb el seu posat de pinxo, que era per llepar-se’n els bigotis; i omplí el pot amb brea i va dir que també seria per llepar-se’n els bigotis, i, cargolant-se de riure, va pensar que, quan ho descobrís la vella xaruga gemegaria de ràbia. I quan, en efecte, va descobrir-ho, tot i que ell va fer-se el desentès, la mare li va clavar uns assots terribles, i va ser ell qui va acabar gemegant. Tot el que succeïa a aquest nen era ben curiós… diferent de tot el que pogués passar als James malvats dels llibres.
Un cop, s’enfilà al pomer de la granja Acorn per robar pomes, i la branca no es va partir, i no en va caure ni es va trencar el braç, ni l’enorme gos del granger va esbudellar-lo, ni llanguí malalt al llit durant setmanes, ni es tornà bo de sobte. No, no! Robà pomes a cor què vols i davallà del pomer sa i estalvi, resolt a plantar cara al gos, i quan aquest va atacar-lo li va rebentar el cap amb un bon cop de totxana. Que estrany, oi? Tot això no ho llegim mai, en aquells llibrets fleumes amb lloms de paper d’aigua i dibuixos d’homes amb levita, copalta i pantalons de camal curt, i dones amb la trinxa de la faldilla —sense mirinyac— sota les aixelles. En els llibres de doctrina? Fuig!
Un cop, va robar el trempaplomes del mestre, i, tement ser descobert i assotat, l’entaforà a la gorra del George Wilson, el pobre fill de la vídua Wilson, el nen correcte, el bon minyó del poble, el que sempre feia cas de la mare, el que no deia mai mentides, el que feia colzes cada dia i es desfeia per la doctrina dels diumenges. Així que quan li va caure la navalla de la gorra, i el pobre George acotà el cap i s’enrojolà com si tingués les mans brutes, i el mestre agreujat l’acusà del robatori tot brandant el fuet per clavar-li una bona bastonada, no va irrompre de sobte cap jutge de pau amb perruca blanca que exclamés irat:
—No castigueu aquest noble noiet… Aquell murri n’és el culpable! Passava vora la porta de l’escola a l’hora de l’esbarjo i, encara que no m’ha vist ningú, he presenciat el robatori!
I el Jim no va ser castigat, ni el venerable jutge va sermonejar els compungits col·legials, ni s’endugué en George agafat de la mà ni li va dir que es mereixia un premi, ni li va demanar que se n’anés a viure amb ell perquè li escombrés el despatx, li encengués la llar de foc, li fes encàrrecs, tallés llenya, estudiés lleis i ajudés la seva dona amb les feines de casa, i tingués temps d’esbargir-se, es guanyés quaranta centaus i fos feliç.
No; als llibres haguera estat així, però no va anar així, amb el Jim. No hi ficà cullerada cap jutge jaio i manefla, de manera que a en George, el nen modèlic, li va tocar el rebre, i el Jim se’n va alegrar. Perquè, ves, el Jim detestava els nens educadets, i aquest, deia, era un titafreda. Així de bruta tenia la llengua, aquest brivall dolent i deixat estar.
Ara: el més estrany que li va ocórrer al Jim fou quan un diumenge va sortir amb la barca i no s’ofegà; i aquell altre camí que, tot pescant, el va enxampar la tempesta i no li va caure un llamp. Vatua, podries cercar i regirar en tots els llibres de doctrina, des d’ara fins a Nadal, i mai no toparies res semblant. Ben al contrari, descobriries que tots els brivalls que surten a navegar un diumenge a la curta o a la llarga s’ofeguen; que tots els brivalls als que els enganxa la tempesta quan pesquen en diumenge a la curta o a la llarga els cau un llamp.
Les barques que traginen brivalls s’enfonsen sempre diumenge, i sempre fa tempesta, quan els brivalls surten dissabte a pescar. Com se n’havia escapolit el nostre mala peça és tot un misteri.
La vida del Jim fou plena de fortuna, ras i curt. Ni una esgarrinxada. I encara va gosar donar-li una pastilla de tabac a l’elefant del zoològic, i l’elefant no li va fúmer una trompada al cap. Regirà l’armariet buscant licor de menta, i no es va confondre i no va beure’s l’aiguafort. Robà la pistola de son pare i dissabte sortí a caçar i no es va fer saltar tres o quatre dits. S’emprenyà i li va fotre un cop de puny a sa germana, a la templa, i ella no va estar postrada durant molts ni llargs dies d’estiu, ni va morir amb tendres paraules de perdó als llavis que hagueren redoblat la pena del cor trencat del brivall. Ca, barret! La nena se’n va sortir.
A l’últim, el Jim fugí i va fer-se a la mar, i en tornar no va sentir-se sol ni trist ni desemparat perquè els seus éssers estimats ja feien malves al plàcid cementiri ni perquè l’esbalandrada casa amb heura de la seva jovenesa ja queia a trossos. I ara! Tornà a casa gat com una sopa i, primer que res, va haver de passar per comissaria.
I es va fer gran i es va casar, va pujar una família nombrosa; una nit, els va badar el cap amb una destral, i s’enriquí a força d’estafes i malvestats. Avui dia és el bandarra més malànima del seu poble natal, universalment respectat i membre del parlament.
Com podeu veure, als llibres de doctrina mai no va haver-hi cap James malvat a qui totes li ponguessin tant com al nostre llicenciós Jim l’Afortunat.
© de la traducció, Argentó Raset
© de l’edició, Stroligut