Cant a la terra nativa és un poema patriòtic de Miquel Duran de València que va ser publicat al recull Himnes i poemes del 1916.
Miquel Duran Tortajada fou un poeta valencianista i catalanista, implicat en la política i que va fer de pont entre el País Valencià i el Catalunya, on coneixeria poetes com Alomar, Rusiñol o Alcover. Si en voleu saber més, llegiu aquest article de Francesc Calafat.
////Assumiràs la veu d’un poble i més poesia catalana
Cant a la terra nativa
Canto la pàtria,
canto la dolça, la pròdiga terra,
la de les hortes immenses i càlides,
la de les aspres muntanyes altives,
la de la mar amorosa i tranquil·la.
Canto la pàtria.
Canto la pàtria captiva i soferta,
la dissortada pàtria oblidada,
la que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.
Canto la pàtria, per a què mon cant
tots els bons fills de la terra l’escolten,
tots els homes, les dones i els tendres infants,
les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,
tot lo que és de la terra i torna a la terra,
i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,
car no vull ser foraster en ma pàtria.
Canto la pàtria.
Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on he obert
per primer cop a la llum les febles parpelles
i les he clos baix l’incendi del sol,
que és el més fèrvid aimant d’eixa terra,
car les besades de l’astre són fortes i llargues
i al seu contacte l’entranya es remou, i germina
la llavor nova, que esclata en prodigis
d’Abrils eterns i eternes Primaveres.
Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides
que li han obert els estranys i els fills que no l’aimen,
no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí
de mel s’abeura i refila després
la cançó clara de goig i de festa.
Canto la terra.
Canto la terra, la terra amorosa,
que de florir i fruitar mai no es cansa
perquè encara el fornit llaurador que la llaura,
i el sembrador que a grapats llença en el solc la sement,
i el segador que pel juny dalla l’espiga daurada,
i l’hortolana que alegre feineja en la pau de la blanca masia,
i les fadrines que cullen taronges de sol flamejades,
les que van pel setembre a l’alegre verema,
les que canten, i filen la seda i el lli,
i els homes i dones que porten als ulls visions de la mar,
tots parlen i estimen encara la llengua materna,
la llengua immortal que és verb d’eixa terra
on les flors i les fruites són belles i eternes,
i són els dies clars i lluminosos,
i les nits tenen més amor i més estrelles,
i més cançons les dones i els ocells,
i els infants més goig en els ulls i més rialles,
i els homes en el cor més fortalesa.
Canto la terra.
Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on el cor
sempre ha glatit per l’amor dels germans
i on ha sagnat pel dolor de la pàtria;
la terra mare on el vent del matí
m’ha dut la casta, la forta cançó,
la cançó coratjosa que el camperol canta
quan va, a punta d’auba, a amoixar la terra,
a deixar-li una mica de vida i dolor cada jorn,
a canvi del pa que ella dóna, que és també la vida.
I encara en la parla materna vibra la cançó.
Canto la terra,
la terra mare on el vent m’ha portat
de l’horabaixa la cançó melangiosa,
quan a la llar retorna el camperol
i, a contrallum, la seva silueta
és ferma i dura sobre el blau incert
de les muntanyes;
i el cor deleix per la muller que espera
plena d’amor per al marit que arriba
i pel neguit té un mot alegrador
i un d’encoratjament per la fatiga;
la cançó enervadora del capvespre
quan pels camins va la formiga humana,
i els cans vigilen
i lladren a les gents desconegudes;
i les masies, apacibles, llencen
lleus fumerols, que sota el blau del cel
són com sospirs d’un benestar amable.
I encara en la parla materna vibra la cançó.
Oh, dolça terra nativa, desperta!
Vent de Llevant, a tu et dono mon cant!
Porta’l per tots els indrets de la pàtria,
per hortes i pobles, per valls i muntanyes,
allà on l’home és fort i l’odi i l’amor en el cor agermana.
Car és mon cant per als fills de la terra
que més l’estimen perquè la treballen
i d’ells rep l’esforç, la suor i la sang
com el present de la vida que llisca,
humil i bona, sense altre deler
que trobar a la fi de la ruta
un tros d’aiqueixa terra, bella i dolça,
on descansar el cos eternament.
Pensa, oh bon fill de la terra soferta!,
que aqueixos braços que avui la treballen
i aqueixes eines que avui la fereixen
poden servir per demà defensar-la.
Pensa amb el goig que rebria la terra
l’esforç i el cop de ton braç vigorós
i la profunda ferida de l’eina
després d’haver-la amb amor defensada.
Llavors, la terra, oh fornit camperol,
et daria més pa per als teus fills,
més dolces fruites per calmar ta set,
més belles flors per al teu front honrat,
més alegria als ulls i més coratge.
I els camps foren més verds i més florits,
i sanes i abundoses les collites,
més cert el guany, més pròspera la vida,
més blau el cel i el sol més resplendent.
Canto la terra nativa, la bella.
Canto la pàtria amorosa i distreta.
Canto la pàtria soferta, oblidada.
Canto la terra!
© hereus de Miquel Duran de València