Els camins de la por és un recull de relats del narrador, poeta i divulgador literari Miquel Lladó. A Fonoll amb edició i pròleg d’Eduard Batlle.
Aplega en un sol volum el mateix Els camins de la por i Els dies sense demà, que van ser publicats el 1971 i el 1977. A Stroligut hi podeu llegir El gos del Merla, un conte costumista que transcorre el 1946 sobre la vida i la mort en un poble de les Terres de Lleida.
Els dies sense demà forma part d’una trilogia titulada Els camins de la por, de la qual la primera part està acabada, la segona és aquesta i la tercera està escrita en francès. És una narració de fets diversos i reals, feta amb objectivitat, dels darrers quaranta anys.
////més de Fonoll: Miracles i espectres de Joan Barceló
Els camins de la por
Any 1946
El gos del Merla
Ajagut sobre la taula del menjador, en Banús, els ulls closos, romania seriós, formal.
—No era pas vell.
—Trenta anys.
—I de què ha mort?
En Vagot es decidí a parlar:
—Quan s’acaba l’oli, el llum s’apaga sol. Ben segur que no ha mort de content, ni de massa tip.
La vídua plorava arrupida en una cadira. Era una mena d’àvia de trenta-cinc anys, empastada de dol, la cara fugida sota el mocador negre. El fill, un vailet de nou anys, recolzat a la seva espatlla, esguardava de reüll les olles sense nansa, les cadires coixes, les mosques que dibuixaven aurèoles flotants sobre la testa del seu pare, les parets plenes d’esquerdes, en les quals, a la tardor, xiulava el vent d’Aragó. La caseta, de fang i pedres, s’aixecava sola al mig d’una feixa, als afores del vilatge. L’havia començada feia molts anys el vell Banús, però mai no l’havien pogut acabar, ni ell ni els fills dels seus fills, i durant anys i panys aquell esquelet de casa havia romàs dempeus al mig de la feixa. La caseta era de dues plantes. La de dalt, les golfes, no tenia envans i servia de graner i de cambra comuna. La planta baixa estava dividida en dues peces: l’estable, al fons, ocupat per l’ase, i la cuina-menjador, sobre la taula de la qual, ara, l’amo, en Banús, dormia una llarga migdiada. La cuina-menjador romania ensopida en una mitja llum que es filtrava per la cortina de sac que cobria la finestra. Arribava de fora el brunzir de les abelles de cau que rosegaven la casa un xic cada primavera i la tebior del sol que l’escalfava pels quatre costats.
En Vagot va veure com el fuster i el fosser posaven el seu amic a la caixa. El seu amic els deixava fer, molt seriós. El seu amic era una mena de paquet. Una mena de ninot. Pobre Banús! Havien deixat tots dos l’escola als deu anys i junts havien començat a treballar. En Banús llaurava un parell de mules d’en Torrelles, el tercer cacic del poble; ell llaurava el parell de ruquets del seu pare. En Banús, com ell, havia heretat la misèria, una misèria que no podien arrossegar. Junts, als dinou anys, havien anat voluntaris al front d’Aragó. I quan en Banús fou ferit a Belchite, ell l’acompanyà a l’hospital, fins a Lleida. Ja no el tornà a veure fins després de la guerra. Deu anys més tard, l’any quaranta-sis, en Banús va tornar de França barrejat amb aquelles glopades de famílies que, incapaces d’arrelar en terres estranyes, l’enyorament empenyia cap a casa, la cua entre les cames, els més joves amb un estrany papissoteig a la parla atrapat a l’exili.
Un vespre, quan venia dels camps, el va trobar a la plaça del vilatge. Es van abraçar, sense veu per a dir-se un mot. Feia ja un any que ell, en Vagot, havia sortit de la presó. Es van prometre de refer les seves vides en la solitud dels camps, lluny de la gent i, com havien fet des de petits, d’ajudar-se en tot allò que podrien. No va durar gaire, el pobre Banús. Venia fet malbé de la dolça França. S’havia empassat dues guerres, l’una darrere l’altra, amb una corrua inacabable de misèries i turments. Entre els alemanys i els francesos, l’havien espremut com un llimó i abans d’un any s’havia quedat sense moll als ossos.
En Vagot sentí com el fuster clavava els darrers claus. El paquet estava a punt. Era un paquet que hom enviava vers un destí ignorat, adreçat a un destinatari desconegut.
—Un home mort no val dos rals —digué en Vagot.
La vídua aprimà el seu plor. Al seu costat, el fill passejava un esguard rodó d’una cara a l’altra, al llarg de la renglera d’homes i dones que, de sobte, havien envaït aquella casa solitària, oblidada de tothom.
El fuster i l’enterrador provaren d’aixecar la caixa i la fusta cruixí.
—És molt prima, aquesta fusta —denuncià en Vagot.
No havia pogut ésser més gruixuda. Havien pidolat els caixons a l’estanc i a la tenda i els havien dut al fuster. Una caixa de fusta nova i de gruix valia massa diners i, altrament, pesava tan poca cosa, el pobre Banús! No li havia quedat més que la fesomia. Tanmateix, així, pintada i revestida amb aquells quatre draps, ningú no sabia si la caixa era de fusta, de caixó o de post. A més a més, també s’havia de podrir. Entre el fuster i el fosser la van baixar al carrer.
El carrer era un camí, i el camí era ple de camperols torrats pels vents i els sols dins dels seus vestits de vellut. Mossèn Pere arribà aviat, acompanyat de tres vailets. L’un brandava un pal amb una creu al cim. El segon portava un encenser. I el tercer, un llibre. Mossèn Pere cantà una cançoneta i el vailet de l’encenser feu una mica de fum. Després es posaren a caminar i entraren en un carrer estret, envoltat de tàpies de corral. Els quatre homes que traginaven el baiard, amb la caixa a sobre, el van seguir. Darrere venia la riuada de camperols i, darrere d’ells, les dones. La cançoneta de mossèn Pere continuava. En Vagot, atapeït enmig del seguici, balancejava el cap i pensava «Pobre Banús! Com el tracten! Si veiés aquesta fira, els emprendria tots a cop de garrot».
Travessaren el vilatge de mig a mig. Els carrers eren deserts com els d’un poble abandonat. Només els pardals, dalt de les teulades, seguien la seva vida de sempre, submergits en llurs xerrameques, indiferents als afers dels vilatans. De tant en tant, però, alguna cara furtiva s’endevinava en una finestra. La campana vessava sobre les teulades del vilatge, un a un, els llargs adeus dels qui no tornen. Els vailets, ample estol, corrien davant de la comitiva amb el mateix esvalotament que els dominava quan arribava una tribu de joglars. De tant en tant el silenci es deturava. Mossèn Pere canviava de cançoneta i els quatre camperols que portaven el baiard eren rellevats per camperols forçuts i reposats. Davant l’església van fer la darrera parada. Mossèn Pere cantà la darrera cançoneta i el vailet de l’encenser feu el darrer fum. La vídua, amb el fill enganxat a les faldilles, somiquejava. El seu plany s’assemblava al panteix d’un gosset acabat de néixer. El seguici, sense mossèn Pere, continuà sol carrer dels Arços avall.
Passada la darrera casa del poble, els camperols van rompre el silenci. Primer foren alguns xiuxiueigs isolats. Després, a mesura que s’endinsaven en els camps, els xiuxiueigs es contagiaren i es convertiren en un brunziment. Pel camí sembrat de rocs que menava al cementiri, baixava la remor incipient d’un eixam emigrant.
En passar per davant de l’era del Tull, sortí d’un paller el gos del Merla. L’animaló s’acostà al seu amo. A banda i banda de camí, els blats, encara verds, es gronxaven calmosament, bressolats per una brisa que venia del Montsant. El sol, cada vegada més alt, s’havia situat sobre el tossal de l’Àliga. Les cogullades feien l’aleta en l’aire atzurat del matí, les ales esteses, sense parar de repetir «di-ri-biu, di-ri-biu».
—Bon blat —digué un camperol.
—Sembla que granarà bé.
—Manca una mica d’aigua.
Pujava de terra una forta sentor. Era la farigola dels marges del camí, en plena florida, xopa de rosada. En Vagot anava al costat del Tàpies. El Tàpies es queixava:
—Pobre Banús!
—Un home mort no val dos rals a fiar —sentencià en Vagot—. Ho he comprovat dotzenes de vegades.
La comitiva arribà al pla del cementiri. La caixa, pintada de negre, anava suant i tacava les mans dels quatre camperols; la resta dels homes venia darrere i les dones formaven la cua. Sobre la terra blanca, torrada pel sol, el seguici era una cuca negra, ondulant en la pols del camí. Des del coster de la serra Pedrosa, dret al cantell d’un marge, el Baves, el beneit del poble, contemplava l’estranya fila, la mà col·locada de pla sobre els ulls. Quan es cansà de mirar, s’obrí la bragueta i es posà a fer l’arc de Sant Martí sobre l’abisme, de cara al cementiri. La campana llançava sobre la vall, a glopades lentes, la seva melangia mil·lenària. El camí, recte com el canó d’una escopeta, acabava tallat en rodó a la porta del cementiri. La negra cuca s’hi entaforà.
Al mig del cementiri hi havia una pedra plana en forma de taula, corcada per les pluges i els gels de molts anys. Els quatre camperols deixaren el baiard a terra i es disposaren a traslladar la caixa a la pedra. La comitiva, formant una renglera que arribava fins al portal, esperava el moment de desfilar davant del difunt i dir-li adeu per darrera vegada, al mateix temps que cada acompanyant donava el tomb a la pedra. Un per cada angle, els quatre camperols aixecaren la caixa. A mig camí de la pedra, la caixa espetegà. De sobte, la solera es desprengué i el mort caigué de patac a terra. Algú cridà:
—S’ha mogut!
Els quatre camperols llançaren la caixa buida i arrencaren a córrer cap a la porta del cementiri. Hi hagué en la comitiva un gran remolí. Homes i dones es barrejaren i tots van córrer cap a la sortida. Ara eren moltes les veus que cridaven:
—S’ha mogut! S’ha mogut!
La comitiva corria sencera entre els camps de blat verd, remuntant la costa, camí del poble. Les dones, arrossegant les mantellines negres, trotaven al darrere. La vídua tingué un defalliment. Calgué portar-la a casa amb el petit enganxat a les faldilles.
—Sempre plou sobre mullat! —sentencià en Vagot.
Sis homes i un gos restaren al cementiri, entre ells el fuster i el fosser, tots palplantats a una vintena de passes del mort. En Banús havia quedat de cara al cel, els ulls entreoberts, una mà sobre el cor, com si dubtés del seu batec, molt seriós, molt formal. El gos del Merla se li acostà, el pèl del llom eriçat, el nas i la cua de punta. Però abans d’arribar al cadàver, reculà i començà a bordar.
—Un home mort no val dos rals —digué en Vagot—. Apa! Veniu!
Els cinc homes el seguiren recelosos. En Vagot agafà el seu amic per les espatlles, el fuster per un peu, l’enterrador per l’altre.
—On és el clot? —preguntà en Vagot.
—Cap allà.
—Porteu la caixa, Merla!
Caminaren entre creus estellades o rovellades, arrossegant el fardell, aixafant cards i restes de corones. Darrere d’ells el Merla i els altres dos camperols portaven la caixa buida.
—Un home mort no val dos rals —repetí en Vagot.
© de l’edició, Editorial Fonoll