Una història és una pedra llançada al riu és la cinquena novel·la de Mònica Batet. Publicada per Angle Editorial.
A Stroligut us n’avancem el primer capítol, el conte de La línia, a partir del qual gira la història del Futur Folklorista i el Futur Revolucionari. El 2024 ha resultat guanyadora de la 56a edició del premi Crexells.
////Més d’Angle Editorial
Una història és una pedra llançada al riu
El conte de La Línia
En aquest país tenim un conte popular que tothom coneix i pot explicar de memòria. Es diu el conte de La línia. N’hi ha múltiples versions i gairebé cada família té la seva. La majoria el comencen abans que els soldats s’enfrontin, d’altres ho fan quan els joves protagonistes han mort i, fins i tot, n’hi ha uns quants que prefereixen iniciar-lo en el moment que la noia ja és un esperit. Tot i que evitaré els quan era i els quan ja no era tan típics de les nostres narracions, l’explicaré com vaig aprendre’l de nen.
En aquest conte hi ha un rei poderós, una noia jove, un soldat també jove, una guerra qualificada d’interminable i una línia que sempre m’he imaginat blanca i molt ampla. Aquesta línia és la manera que els governants del regne escullen per separar els dos territoris enfrontats.
Diàriament centenars de soldats s’hi col·loquen darrere. Hi ha dues fileres: dos bàndols d’homes. Alguns es miren amb l’esperança d’un desafiament. S’avorreixen d’haver de mantenir la mateixa posició durant totes aquelles hores perquè tenen la certesa que la guerra de veritat és la que succeeix més enllà d’aquella línia. Unes deu hores davant de l’altre pensant en camps plens de cadàvers i cavalls abandonats. Desitjant veure la sang vessada. I, també, hi ha una ordre que ressona: mantenir l’esquena recta i no permetre que els braços s’adormin. Mesos i més mesos sentint curiositat pel que hi deu haver passada la línia.
Llavors, enmig d’aquella repetició hi ha un dia que un dels soldats es frega uns segons l’ull. Els homes del seu davant ho jutgen com una amenaça i comença el que esperaven. Punys, espases, sang… Aquell és de debò el combat. Els crits són de mort, però també de satisfacció. Hi ha un soldat jove que en comptes d’imitar els seus companys, i fer servir l’espasa, travessa aquella línia i corre. A vegades li sembla que el bosc no s’hagi d’acabar mai: sortir-ne és complicat.
Hi ha diverses prohibicions. La més evident és que cap soldat pot abandonar la seva posició a la línia, però n’hi ha d’altres. No es pot entrar en els territoris de l’altra banda, no es pot parlar amb l’enemic i encara menys oferir-li o acceptar-ne ajuda. Cadascun d’aquests incompliments es castiga amb un tipus diferent de mort. El soldat jove coneix aquestes prohibicions, com també les coneix la noia que es troba només d’entrar en aquell poble. Malgrat tot, fa tants dies que camina sentint només el soroll dels seus budells que no les té en compte i en tenir-la davant li demana pa i aigua. Ella el fa entrar a casa seva i para taula. Li diu que mengi tant com vulgui. El soldat no deixa de repetir paraules d’agraïment.
Passa una estona. Parlen poc. Ella va omplint-li el got d’aigua. De tant en tant es miren. La noia se li asseu al costat. Sembla que la guerra de què sempre es parla no existeixi. Però, de sobte, entren uns soldats i se’ls enduen. Són davant d’un rei que porta anells i penjolls d’or. Els fa algunes preguntes, però no sembla interessat a escoltar-ne les respostes. Per motius que no justifica considera la noia més culpable. Quan exposa el seu veredicte evita en tot moment mirar-los als ulls.
Al noi el pengen sense gaires cerimònies aquella mateixa nit al pati d’armes del castell. A la noia se l’enduen en una torre i allí passa cinc dies sense menjar. Després d’aquests cinc dies la porten fins a la línia. No deixa de suplicar-los clemència. Ningú se l’escolta. L’arrosseguen per terra, la despullen, li tallen els cabells davant de tots aquells homes que tornen a estar els uns davant dels altres amb l’esquena recta i sense permetre que els braços se’ls dormin. Només els diuen, Ara és vostra. Cada vegada que un d’aquells homes acaba de violar-la li escup als ulls i a la boca. Perd la consciència i mor l’endemà. Ningú gosa enterrar-la, i el cos d’aquella noia es va transformant davant de tots fins que només en queda l’esquelet.
Quan l’esquelet encara no és un esquelet, aquell rei que porta anells i penjolls d’or afirma que tem adormir-se. Cada nit se li apareix un esperit, una noia de cabells curtíssims, que li diu a cau d’orella, Dona’m sepultura. El rei s’hi nega, de fet ho prohibeix. Les nits se succeeixen idèntiques: ella li demana sepultura i ell li respon que ningú ha de donar ordres a un rei. Tot i així, finalment perd el seny i una matinada salta des de la torre més alta del castell.
La guerra s’acaba i va passant el temps de mica en mica. És allí i no en un altre lloc que hi arriba una tarda d’estiu un pelegrí i en veure un esquelet al bell mig de la línia decideix enterrar-lo. Després d’això, són molts els habitants de la regió que comencen a parlar d’una noia de cabells curtíssims que es passeja pel bosc proper a la línia i ajuda els que no poden trobar-ne el camí de sortida.
Aquesta creença, malgrat que ha evolucionat, perdura encara. Es diu que és per aquest motiu que els pares del nostre país deixen anar amb tanta despreocupació els seus fills sols. No tenen por que es perdin perquè saben que, si fos així, algú caminaria, sense que ni se n’adonessin, al seu costat i no els abandonaria fins que arribessin en algun lloc segur. També es diu que tots aquells que moren injustament a mans d’un altre reben la gràcia de convertir-se en esperits eterns.
Quan de petit demanava que m’expliquessin el conte de La línia, i ho demanava moltes vegades, no m’hauria pogut ni imaginar que d’alguna manera aquella història antiga reviuria gairebé idèntica al nostre segle.
© Mònica Batet
© de l’edició, Angle Editorial