Revenja és un dels contes del recull publicat per Medusa que aplega tota la narrativa breu de Palmira Ventós, contista, novel·lista i dramaturga modernista.
Ventós signava sovint amb el pseudònim «Felip Palma» i feia una literatura de caire naturalista i rural, cosa que va fer que la comparessin amb Víctor Català. L’edició de Tots els contes és de Marc Cortès i compta amb un pròleg de Rosa Oliveros.
////Més de Medusa a Stroligut
Revenja
Era una nit d’hivern molt crua. Queia una pluja menuda que talment arribava al moll dels ossos. De tant en tant, un bufarut fort de tramuntana passava xiulant i s’enduia el que trobava al pas sense parar ment si ho destruïa o no. La pubilla, com li diuen a l’Empordà, ho arrossegava tot.
Encara que la gent del camp fan com les gallines, que van a joc aviat, aquell dia, en havent sopat, no semblaven pas temptats d’anar-se’n a jeure. Tothom era al carrer per sentir la serenata, i la munió ja començava a rondinar de tant i tant esperar-se davant de l’hostal de la Carpanta, el mellor que tenia la vila.
En Magí, un de tants tafaners, que ja feia estona que hi era, s’estava arrambat a la llinda de la porta de ca l’espardenyer, i de sobte va cridar en Tià, a qui ja havia vist passar tres o quatre cops amunt i avall del carrer.
—Que et fas passar el fred o tens alguna cabòria, Tià? Va si vens de pressa com una rata emmetzinada!
—Poc que tinc res.
—Doncs aixís, portes molt neguit per conèixer el diputat.
—Què se me’n dona, d’aquest home?El que és per mi, ja es podia quedar a la seva terra per a tots els dies de la vida!
—Qui sap, qui sap… —digué en Magí—. Pot ser aquest serà prou bona persona i ens ajudarà…
—Sí, a caure!—respongué en Tià, plantant-lo amb la paraula a la boca; i tornà a emprendre els seus passeigs.
Sos ulls fixos i oberts se clavaven, com si volguessin travessar-la, en una finestra baixa d’una casa de bon aspecte que hi havia gairebé al davant de l’hostal. Una claror esmortuïda, que eixia per les escletxes dels finestrons, tenia tal atracció per a en Tià que fins quan n’havia passat se girava a guaitar-la.
Amb el cap acotat i les mans a les butxaques, tot ell estava posseït d’un tremolor nerviós; li batia el cor tan fortament que, posant-se al seu costat, gairebé se li haurien sentit els glatits. Alguna volta s’acostava a algú i li deia qualsevulga cosa… ni ell sabia el què… tot seguit se’n tornà sense ni menys esperar la resposta. Semblava esperitat.
A l’últim varen sentir-se els esquellincs de les tartanes, que arribaven amb un bé de Déu de fang, fins a dalt del tendal.
—Viva el nostre diputat! —va cridar l’alcalde, aixís que aquell va treure el cap per entremig de les closes cortines.
—No, amigos míos —contestà el diputat, encara que ningú no havia corejat el viva—. Nos queda mucho que luchar todavía. Hay que hacer inauditos, titánicos esfuerzos para conseguirlo; y a eso vengo contando con vuestro apoyo, mis buenos y leales compañe…
Un fort xiulet de tramuntana, semblant respondre a la sinceritat del seu discurs, li feu cercar ben depressa un redós en el braser del menjador de l’hostal.
—I bé, què ens ha dit amb aqueixa arenga, Magí? —preguntà a aquest un del seu costat.
—Diu que li som amics.
—Amics i no ens ha vist mai? Que ho conti a son àvia i que se’n vagi a la seva terra, aquest ximple, que no l’entenem i no sabem si ens enganya!
—I ben net! —respongué l’altre.
Mentrestant, la colla anava a finant els instruments. El refilet de la tenora va començar, fent duo amb un bufarut tan refort que més de quatre varen haver de córrer darrere les barretines i els tapaboques, i això que els tenien ben agarrats.
En Magí, mig per interès, mig per tafaneria, agafà en Tià pel braç una de les vegades que passava a prop seu.
—Vaja! Vull que em diguis què et passa. Poc que te soc vist mai tan esfereït.
—És que el noi m’ha caigut soldat! —digué a l’últim en Tià.
—I per això t’enquimeres? Pot ser ni menys hi haurà d’anar, perquè tu ja tens seixanta anys.
—No ho creguis, Magí. Ni em valdrà això ni els quaranta duros que vaig dar al de l’expedient. Mal llamp els parteixi, colla de lladres! I jo, tan burro, encara li vaig pagar el sopar i la tartana! Si no m’haguessin enganyat, jo me’ls hauria estalviat, aqueixos diners que soc hagut d’emmanllevar!
—Au, au! No vinguis a fúmer el pobre, ara, tu! I doncs, els quartos del camp? I a fe de neu que en vas tocar un bon picotí perquè te’l va pagar ben rebé aquell de Rupià!
En Tià no va respondre. Al cap d’una estona, amb la veu baixa i els ulls en terra, va dir:
—Soc tingut molt mala astrugança. Se m’ha mort el cavall, dos porcs i un futral de viram. I per acabar-ho d’adobar, després la dona!
—Ja tenies per tornar-ho a comprar; i la Maria, poc que te’n va dar cap, de despesa, de la manera que va morir; i sense ni menys haver-li fet dir el bé! Saps el que ets, tu? Un ganso que no fas més que llamentejar-te perquè ningú no t’emmanllevi res!
En Tià llençà un renec i aixecà el puny per descarregar-lo sobre el cap d’en Magí. Mes el puny no va caure. Mogué el cap com si volgués llençar d’ell el pensament que l’embargava, i tornà a caminar, guaitant sempre a la finestra. A l’últim, amb un suprem esforç, com qui pren una resolució de vida o mort, empenyé la porta, que no estava més que ajustada, i travessant una entrada llarga i fosca sense topar enlloc, com el qui ho sap d’esma, se n’anà dret al quarto d’on les guspires de claror sortien per les escletxes dels finestrons.
La senyora Tresa, asseguda en una cadira mitjana i de colzes a la taula, estava sopant. Prop d’ella un gatàs negre arrupit sobre ses potes tot estarrufat i ple de mandra; només obria els ulls per prendre els bocins que sa mestressa li allargava. Feia cara de gat de bé, i, a molts, més els hauria valgut caure a les seves urpes que a les de la vella.
La mitja, tota desfeta al seu costat, indicava que se’n deixava de fer per posar-se a menjar un plat de fesols i un galan tall de coca. La ferrera havia pastat i ja n’hi havia fet saltar un tros. Una llumenera sens oli sobrer il·luminava vagament l’estança. Aquesta, el mateix que el trajo de la vella, era d’aspecte modest, però estava molt ben conservada. A la Tresa li deien senyora, encara que sempre feia la pobra. Era avorrida, mes no l’hi feien veure; com tampoc no li daven a entendre que tothom sabia que de nits, amb l’excusa de vigilar els seus horts, omplia el sarró amb lo dels veïns. Era una mala animeta. Pensava el mal, el feia i després s’hi rabejava. Escanyava amb la usura sense dir que fos ella, i per torna encara feia esquitxar quelcom de la poca pobresa que quedava als qui havia explotat.
La Tresa era menuda, magra, de faccions correctes; son esguard era viu, penetrant i observador; sa veu melosa, manyaga, atraient, no escassejava mai les paraules falagueres i afectuoses. Això i l’aigua del pou que tenia a l’entrada eren tot el que havia dat en sa vida.
—Hola, Tià. També has vingut a sentir la serenata amb aqueix fred? —va dir-li al veure’l entrar, tot mastegant tranquil·lament un bocí de coca.
Tota la resolució d’en Tià a l’entrar allí li havia desaparegut. Deixant-se caure en una cadira, restà sense dir res, com avergonyit de sentir-se tan covard davant d’aquella dona. Bé ho sabia prou, ell, el que l’havia perjudicat, i que per sa causa havia mort la pobra Maria d’una afecció de cor. Però feia tants anys que el dominava! De solters que ja venia la cosa.
—Que tens els futris, que no em respons? —Seguí la Tresa.
—És que el noi va a soldat! —respongué aquest senzillament.
—Fumut burro, i per això t’encaparres? Mira, una boca de menys! —digué la Tresa ficant-se a la seva un tros de coca que acabava de partir amb son ganivet de punxa llarga i afinada, que ben plegat duia sempre a la butxaca. Era el company que l’ajudava a omplir el sarró de pressa, perquè tallava ras.
—Tant que sa mare em va encomanar que l’estimés força, ja que no l’havia estimada a ella!
—I qui en va tenir la culpa, d’això? Ella mateixa, per flasca! Si semblava l’esblaimada!
—Era una santa dona, i jo la vaig sacrificar —anava dient en Tià, guaitant a terra com si hi veiés escrita la història d’agonia que havia passat la pobra víctima a vora seu—. Jo patia tant com ella de no poder estimar-la i fer-la feliç, però una cosa més forta que la meva voluntat me treia de prop seu i m’empenyia cap aquí. Tot el que tu exigies jo ho prenia de casa meva i dels meus fills! Adormint els meus sentits, adormies també la meva consciència! Jo soc fet tot el que tu has volgut, i tu no m’has ajudat més que a enfonsar-me!
La Tresa se’l guaitava de fit a fit. A l’últim, deixant el ganivet i la coca sobre la taula, digué amb veu imperiosa:
—Vull saber què passa. Què hi ha de nou?
—Ja t’ho soc dit: que el noi va a soldat, perquè de res no m’han servit els passos que he fet. Tinc emmanllevats cinquanta duros que soc promès tornar tot seguit. Després tenim la contribució a sobre, i encara dec les talles!
—Si no tens quartos, ven-te l’hort de la teva dona.
—És del noi, és l’única cosa que tindrà de sa mare!
—I doncs, què em vens a contar, a mi? —respongué la Tresa cada cop més malagradosa—. Si no pot pagar, que serveixi!
—No ho vull!
—Que vols que t’ho pagui jo, doncs?
—No, tampoc no vull res teu. Només vinc a cercar els quartos del camp.
—I quins quartos?— saltà la Tresa, alarmada que en Tià li gosés demanar el que ella ja s’havia apropiat.
—Els que em vas guardar en el teu cistell; perquè vas tenir por que caiguessin a l’aigua quan passàvem la barca tornant de cobrar-los.
—Jo te’ls vaig guardar? Potser has empinat avui, Tià, que no saps el que et dius.
—No he empinat, que estic ben serè! Treu els diners, o com hi ha món te juro que t’escanyo! —li cridà en Tià ja sortint-se de test.
—A la rata d’església de la teva dona els havies d’haver demanat, que ja els devia haver dat perquè li diguessin el bé, pensant que tu no ho faries!
Una onada de vergonya i de ràbia va envermellir les galtes d’en Tià.
—Deixa en pau la Maria i afluixa els quartos, que no vull perdre el noi com soc perdut sa mare. La pobra de sa mare —va afegir amb un gran sanglot.
—I no t’hi trastornis tant, home —va dir la Tresa amb cínica riall—. Ella rai, que ja es consolava amb els capellans!
En Tià va fer un crit que res no tenia d’humà; i, foll d’ira, li posà les mans al coll. La Tresa li clavà els ulls, i per primera vegada va tenir por. Va comprendre tot seguit, amb sa natural vivesa, que havia errat el camí i que no era aquella la manera de tornar a en Tià el que havia sigut sempre.
—I ara? —va dir falaguera i manyagosa, posant tota sa força per treure-li les mans—. Que em vols escanyar? Beneit, més que beneit…
—Do’m els quartos tot seguit, mala bruixa, que són meus i ben meus! —digué sacsejant-la pel braç.
—No em vas dar res! —respongué aquesta tornant-se a enardir i desafiant-lo amb la mirada.
—Repeteixo que et mato! Torna-ho a dir, que com hi ha Déu te degollo com un porc!
—No, no i cent voltes no! I si no te’n vas me poso a cridar lladres a la finestra.
—No hi arribaràs! —xisclà en Tià subjectant-la pels braços amb tota sa força.
—Pau! Ferrera! Assistència! Que em maten! —cridà la Tresa.
Les notes repicades d’una polca que tocaven els de la serenata ofegà els seus crits. Aleshores, amb el suprem esforç del que es veu perdut, va abalançar el cos endavant per agafar el ganivet. En Tià conegué la intenció i fou més amatent. Enfollonit, amb els ulls sortint-li del cap, talment feia feredat; semblava una fera flairant la sang humana. Mentres amb una mà li estrenyia el cap a la taula, amb l’altra li clavà el ganivet fins al mànec. La sang saltà primer amb força i a glopades, i va córrer després més pausadament. El cos feu tres o quatre fortes extremituds, i les mans van crispar-se sobre la corcada taula, on va clavar les ungles. Finalment, ja acabades les forces, feu una volta sobre ella mateixa i va caure amorrada a terra.
El gat, únic testimoni del drama que acabava de tenir lloc, seguia tranquil·lament el seu interromput son sobre la cadira que sa mestressa poc abans havia deixat.
En Tià, esmaperdut, amb la vista fixa i guaitant sense veure-hi, va anar reculant fins a eixir a fora, i va deixar la porta com l’havia trobada. La fosquedat de l’entrada li va fer veure clar tot el que acabava de fer. Esfereït i horroritzat, palpant-se per saber si era viu encara, va sortir. La gent ja anava de retirada. Els picaments de mans de l’alcalde, agutzil i sereno, i la veu del castellà dant les gràcies i la bona nit, posaven fi a la festa.
—Déu te do bon son, Tià —digué en Magí passant pel seu costat—. Si era que sentissis el mal temps, ja pots assossegar-te, que ja s’ha acabat.
En Tià aixecà els ulls al cel, sense respondre. Ja brillaven estrelles, i la lluna, la més clara de l’any, sortia plena i hermosa d’entremig dels pocs i darrers núvols que havien quedat sens arrambar-se. La Naturalesa semblava anar-se adormint, com si volgués descansar i refer-se del tràngol que havia passat. No se sentia més remor que el cant dels grills, i el xisclet d’algun mussol. La nit devenia quieta i temperada. Era la primera de la breu primavera d’hivern; la primera de les minves del gener. En Tià, al mateix temps que respirava amb tota la força de sos pulmons, sentint-se lliure del jou que tants anys l’havia oprimit i tant mal li havia fet cometre, sentí una sensació dolorosa i un espaordiment i feredat incomprensibles per a ell.
Era l’expiació del crim en aqueix món, ja que Déu no li’n demanaria compte, d’haver aixafat el cap a la serp. Era el mut testimoni de l’homicidi, que ja mai més no havia de deixar-lo. Era la lluita de la seva consciencia que es despertava.
© de l’edició, Editorial Medusa