poesies joan maragall vaca cega poemes poema poesia completa

Poesies, 1895 – Joan Maragall

Poesies és el primer recull de poemes de Joan Maragall. Va ser publicat el 1895 per Tipografia “L’Avenç”.

Hi trobareu poemes ben coneguts de Maragall com Excelsior o La vaca cega.

» Llegiu la poesia completa (o gairebé) de Maragall a Stroligut

poesies joan maragall vaca cega poemes excelsior és1 895 poema visions i cants modernista modernisme poesia completa

PRÒLEG

Oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l’han dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

     Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

     De seguida, amb veu més forta,
m’han sigut dictats nous cants;
mes, cada any que el temps s’emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

     Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

     I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

     Sols desitjo, per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.

     Me la diga a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

     I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—,
hi ha un ressò de les cadences
de l’aucell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.

CLAROR

Les minves del gener

Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l’aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d’esclatar en verdor les branques nues,
que l’horitzó ha d’omplir-se d’orenetes,
i que s’ha d’embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llença’t, doncs, al carrer: si t’hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n’és dia.
Som al mig de l’hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n’és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d’hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Ella parla

Que obri el jorn els seus ulls de claror immensa
i jo daré a l’aimat la bona nova.
I que és llarga la nit! Quant temps encara
d’apagar-se i encendre’s l’esperança!
Decau i defalleix ell cada estona
i menysprea el dormir per recordar-me;
pro el dematí li portarà alegria,
com n’hi duia la tarda, encar que incerta,
quan, passant ell dessota ma finestra,
jo hi anava estenent mes millors robes,
les de colors més vius, per alegrar-lo.
Ell ho veia estranyat… veia… i passava
girant el cap encar tot allunyant-se;
i jo, abocada an-e l’ampit llavores,
llençant enfora el cos fins la cintura,
també el ‘nava mirant mentres podia,
tot resguardant-me els ulls, amb la mà estesa,
del sol ponent que m’encenia el rostre.


Com me pots estimar si no em coneixes?
Què has vist en mi per arribar a estimar-me?
Mai m’he adonat d’aquests esguards que em contes,
ni d’aquests tremolors, d’aquestes basques.
Ben d’amagat an-e l’amor servies!
Tu no feies com fan els que enamoren:
tu no em donaves flors, tu no em mig reies,
ni m’anaves a prop en els esbarjos.
Dins del pit, solitària i silenciosa,
duies encesa l’amorosa brasa;
mes ara jo també, d’amor vençuda,
captiva humil, de tot lo meu despresa,
t’he donat mon somrís i les mirades,
i els meus sospirs d’amor; de nit, els somnis,
i a més els pensaments de tot lo dia:
t’he donat lo millor que jo tenia.

ELL PARLA

Anit eixí de casa teva, aimia,
tot neguitós i malcontent de mi.
Que coses que et vaig dir, que no volia!
Que coses vaig callar, volent-les dir!
Al matí el malestar encara em durava.
Era un matí emplujat com pel febrer.
Déu meu, aquest hivern que mai s’acaba!
I aquesta primavera que no ve!
He trobat els passeigs arreu fangosos,
sadollats per la pluja de la nit;
els brots tendres brillaven temorosos
al bell damunt del fosc brancatge humit;
i tot d’una, volant a la ventura,
com lleu companya de mon greu afany,
he vist creuar l’espai, balba, insegura,
la primera oreneta d’aquest any.
Jo l’he vista arribar, vola que vola,
fins al balcó del blanc palau discret,
i allí aturar-se arrupideta i sola,
guaitant poruga i tremolant de fred.
Guaitant poruga les desertes planes
del cel desemboirant-se lentament,
enyorant-hi el volar de ses germanes,
que ha deixat endarrere incautament.

ELLA

També ha vingut, —pobre aucellet,
               tot arraulit,
a mon balcó —cercant redós.
               Mes jo li he dit:
«No temis ja —lo que és passat,
               aixeca el vol:
el cel és blau, —els arbres verds,
               i brilla el sol.»
Així mateix —dic a l’aimat:
               «Oblida ahir;
digue’m avui —amb cor lleuger
 lo que em vols dir».

ELL

Com asserenes mon neguit,
               com fuig mon dol!
Ets el cel blau, —ets l’arbre verd,
               ets el meu sol.

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia:
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

   Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

   Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

   Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

   I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

Festeig vora la mar Cantàbrica

I

Per ‘llà a la migdiada resplendenta,
des de la platja a la llunyana bruma,
canta i s’adorm al sol la mar brunzenta,
descabdellant i cabdellant escuma.


II

Mira avançar-se cap a tu les ones
formant graons festonejats d’escuma:
la immensa escala va acostant-se ràpida,
temptadora als teus peus. Oh, no! No fugis:
els graons menyspreats se desvaneixen
per l’oblidat sorral; pro, quants ne vénen
de l’inflamat ponent, interminables!

     Seguim la llum per sobre el mar. Que onades
hi deuríem trobar endintre, endintre!
Les que eixa nit han d’arribar a la platja,
les de demà, i encar les d’altres dies,
les que encara són lluny i que s’afanyen
caminant cap aquí, ¿les sents que vénen?

·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·

     La nit s’estén per tot, la mar ressona.


III

Sota les estrelles, d’espatlles al mar,
una galta humida, fresca de serena,
          una galta suau i plena
          és ben dolça de besar.
Entre dos silencis, bes silenciós,
com vares deixar-nos tremolant tots dos
dins la nit quieta amb deixos ardents
de la migdiada i dels terrals vents.

            El reberes silenciosa.
          Mos llavis, dolços encar,
          te van preguntar una cosa,
          i tu no em vas contestar.
¿Què vaig preguntar-te…? Sols recordo el bes
i que se sentia la plena mar alta.
Tu, tota caiguda, semblaves malalta…
          Oh! No hi tornaré mai més.
          Pro la flonja galta ruixada amb serena,
sota de ma boca, d’espatlles al mar;
pro la xafogosa nit d’agost serena
ai! com la podré oblidar?


IV

Quin rebolcar-se avui totes les ones
escumejant sorroses, desiguals!
Com s’estiren i s’alcen tant com poden
per a fugir el gran turment del mar!
Tot el mar s’ensombreix i se sorolla,
ones vénen arreu, onades van,
corrent cap a la platja clamoroses,
l’escabellada escuma al vent donant.


V
ADÉU

¿Per què avui ets tan hermosa,
tan blavosa i aplanada,
mar cantàbrica febrosa,
tan sovint, tan agitada?
Tu, que saps llençar al cel
tanta escuma lluminosa,
en els jorns de tes grans ires;
tu, que avances i et retires,
governant pluges i vents,
amorosa avui t’estens;
en tos llavis la lleugera
i blanquíssima bromera,
en tos llavis l’himne suau,
el teu llom ratllat d’esteles,
damunt teu, sota el cel blau,
blanc eixam d’alegres veles…
Bé recordo ta inquietud
quan un dia i altre dia
en ton llit te removia
un turment desconegut.
Jo he escoltat ton etern «ai!»
solitari de la nit,
aquell enrogallat crit
que no s’acabava mai.
I t’he vist brau i joiós
de ta escuma que enlluerna,
esborronat i negrós
sota el cop de la galerna,
inflat d’immensos sospirs
d’un fatic que mai no para,
verd i blanc com prat amb llirs…
Pro mai tan hermós com ara.

Donant les joies

De joies vull cobrir ta cabellera,
el teu coll i el teu pit, braços i mans,
en memòria de totes les carícies
que vagi fent-te i t’hagi fet abans.

     Com a pluja els joiells damunt tos membres,
també com pluja els besos meus d’amor:
dessota cada bes vull que s’encengui
com un astre una nova resplendor.

     Un joiell cada bes, que resplendeixi,
nit serena, lo noble del teu cos:
pro després el gran jorn, després el dia:
l’esposa sens joiells, tota a l’espòs.

Nuvial

Resplendenta, sencera, arrodonida,
s’alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida,
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l’aimada,
un moment vaig sentir l’esgarrifosa
gran buidor de l’espai…
                                             Sota l’arcada
del temple, ressonanta i tenebrosa,
davant del nostre  l’altar floria,
revestint-se de llum i d’alegria.
Però una gran tristor, a l’esposa honesta,
a l’espòs pensatiu, els inundava,
que darrere d’aquell altar en festa
quelcom, cantant, fugia i s’allunyava.

     Jo me la vaig endur, en la nit confosa,
de l’enclòs maternal, com presonera,
i ella girava el cap tota plorosa,
fins a ser-ne ben lluny, sempre endarrere.
Anàrem per la nit. Fou agonia
d’una vida, i d’una altra fou naixença…
Després se’ns va aclarir vermell el dia
per les severes planes de Provença.
Llavors, la vida nova ben resolta,
de fit a fit els ulls, les testes altes,
ens vam mirar per la primera volta…
i no hi hagué vergonya en nostres galtes.
«I, ara, vers sol ixent. La Itàlia ens rebi
hostes devots», vam dir. I, de passada,
inquiets travessàrem l’hivern tebi,
sobredaurat, de Niça aviciada.
Un moment va cobrir Gènova airosa
amb son llampant mantell nostres delícies;
rebérem de la plana marismosa
de Pisa melancòliques carícies;
mes com acer a qui l’imant demana
i sent, com més a prop, més influència,
creuàrem per la plàcida Toscana
emportats pel teu màgic nom… Florència!
A Florència ja som. Desperta, aimada!
Contemplem, en Florència, la florida
que treu el món quan l’hora és arribada
de les grans primaveres de la vida:
mira la gran església assoleiada,
amb la volta amplament arrodonida;
mira marbres florir de tota espècie,
i mira en els altars el Déu de Grècia.
¿No veus l’Apol·lo aquí d’un antic temple
en la forma d’eix sant, blanca i serena,
i com en els seus peus avui contempla,
mig rient, aquest culte d’altra mena?
Veu flors i marbre blanc; sent a tota hora
perfums en l’aire i notes d’harmonia;
i té la llum del sol que l’acalora,
virolats raigs que el finestral destria.
La catedral, al sol estarrufada,
triomfadora en colors clars s’ostenta;
i allà en la Sacrestía retirada
la immensa Notte blanca jau potenta.
Mes quan la negra nit pausada arriba,
damunt les florentines meravelles
s’aixeca una figura pensativa
que porta el front tot coronat d’estrelles.
Gibel·lí per qui l’Arno encar murmura
tornaveus d’una lluita sens clemència,
viatge estrany de l’encontrada obscura…
És el trist Dante que ensombreix Florència.

·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·

Anem’s-en ja d’aquí, que jo m’enyoro:
a la terra tornem dels amors nostres,
on jo retrobi, amb l’alè usat que adoro,
l’inoblidat caient dels amics rostres;
perquè l’escalf de l’última encaixada
ha covat en ma sang com una pira,
que avui s’alça brillant i incendiada,
i el vent d’amor cap a ponent la tira.
Allí la casa nuvial espera
a l’espòs que captiva hi duu l’esposa.
Captiva sols d’amor… reina que impera,
al posar-hi les mans, en cada cosa;
i reina del sentit de l’home encara.
Mes no encongim l’amor: campi i rumbegi,
i a quants m’han estimat ara i ans d’ara
al meu entorn, al teu entorn els vegi.
No sols d’amor han bategat mos polsos:
altres afanys han governat ma vida,
i em seran tos esguards als ulls més dolços
si els tinc oberts a una claror sens mida…
Mes, en tant, tu descansa, refiada,
sobre els genolls del teu marit, que espia
en el tomb de ta cara esbarrellada
la inquietud de l’infant que s’anuncia.

Conjugal

La flor de l’abraçada ja ha granat
i ets com el cep que duu la dolça carga:
tota tu t’has estès i reposat
com ple de pàmpols el sarment s’allarga.

     Com en una visió misteriosa
la mirada sovint fixa s’extàsia:
la teva mitja rialla és majestuosa
i en la boca et floreix plena de gràcia.

     En el teu sí fecond, ¿què pot haver-hi
que et llença una llum viva pel semblant?…
Els dies són comptats del gran misteri.
Oh dona, do’m el fill que estimo tant!

Paternal

Tornant del Liceo en la nit del 7 de Novembre de 1893

Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

     A cada esclat mortal — la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, — la por que s’enretira,
               se van partint el món…
Mirant al fill que mama, — a la mare que sospira,
               el pare arruga el front.

                    Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
     se mira an ell, — se mira an ella,
                i riu bàrbarament.

PIRINENQUES

A dalt del Pirineu

I

 A dalt del Pirineu
 les flors són esblaimades,
 les flors són d’un blau clar,
 blavoses o morades;
 són tristes dels alts monts
 les crestes emboirades,
 i tristos els ramats
 estesos per les prades,
 i la del dret pastor
 figura solitària.
 El sol esblanqueït
 no treu color ni escalfa;
 el bosc mesquí i llenyós,
 i l’herba curta i clara;
 pedrosos i grisencs
 els cims de les muntanyes,
 tots ditejats de neu
d’eternes clapes blanques,
 i fumejant arreu
 la boira corre i passa.
 Al tard, de dins les valls
 la boira va aixecant-se,
 i amb ella emmantellant
 se va solemnement l’alta muntanya.

II

Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
               que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d’eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l’ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
que enormes li mig riuen i arrugades
amb un somrís eixut tot esblaimat.

III

Ben ajagut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d’un cel ben blau!

     I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d’acer que el vent eriça
amb tants reflects de llum enlluernadissa.

     I el sol estès per tot.
                                           I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.

     Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa a poc a poc se’m desaferra…

     I em vaig trobant tan bé en allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.

IV

Els núvols blancs i flonjos van caient
lliscant per la ferrenya serra avall;
del cel a grans bocins se van desfent
i baixen al silenci de la vall.
El sol enmig del blau, victoriós,
fa vibrar els colors de quant se veu…
Dels núvols l’estol blanc, silenciós,
va caient, va caient per tot arreu.

V

Acabada la pluja de la tarda,
els núvols lentament s’han esquinçat,
s’ha obert el cel blau tendre tot mullat,
jeu en la serra nuvolada parda.
A la llum que reneix ja ponentina,
               rosseja el camp fangós,
               verdeja el coll humit,
i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja el jorn que fina.

VI

Plau-me, el bastó del caminant al puny,
abraçar els horitzons d’una mirada,
fer-me entrar dins la immensitat del cel
i el gran adormiment de les muntanyes;
sentir el riu invisible per la vall
i el llunyedà ressò de la tronada;
a cavall de la serra veure immoble
altra serra de núvols molt més alta,
cotonosa, inflamada pel ponent…
Després, quan sense el sol la llum és balba,
descolorí’s la terra an els meus peus,
del cel descolorí’s tota l’amplada…
Les primeres tristeses de la nit
sentir entrar-me en els ossos llavors, plau-me,
i al baixar de l’altura tot corprès,
creuar-me amb les tenebres que s’hi alcen.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va desfer-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels singles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan sonar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
sobre les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Goigs a la Verge de Núria

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria,
i en vostres vestits daurats,
oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestats;
Verge de la vall de Núria,
a Vós vénen les ciutats.

     Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

     Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i ramats esquellejant
lentament pasturadors.

     Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues…
Les congestes brillen crues
amb blancures immortals.

     Van per augustes carenes
on, del buit amb els afanys,
troben, abocant-s’hi a penes,
al fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.

     I del vent sota la fúria,
menyspreador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se’n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.

     Aquí ens teniu, verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.

     Cau la nit pertot arreu…
nostre cor torna’s salteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

     ¿Per què ens mireu, verge santa,
amb aquests ulls tan oberts?
Doneu-nos l’esgarrifança
dels vells miracles complerts!

     Castigueu nostre sentit
amb tant d’oblidades febres!
Deu ànima a les tenebres!
Deu-nos la fe de la Nit!…

     Que demà, quan surti el sol,
tornarem a prendre el vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol…

     Les cascades, que s’estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant i destrenant
llur blancura ressonanta
sobre el negre mur gegant.

     Copsats per negres alçàries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l’aigua
per les goles solitàries
plenes d’abims i frescor.

     Quan a l’última portella
tot el cel s’eixamplarà,
amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s’hi fa.

·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·

A l’hivern, quan neva i plou,
i la ciutat se remou
brillant d’insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.

TRÍPTIC DE L’ANY

Quaresma

I

Al mercat hi ha avui per vendre
dues branques de flors clares
               tot just enrosades:
són les flors del Dimecres de Cendra
cendrós en ses boires mig assoleiades.

     Ja s’escorren els vels celestials…
El cel no riu encara, i la terra somnia;
però de dalt a baix, de baix a dalt,
hi corren tremolors de pròxima alegria.

II

Arriba Sant Josep
amb la vara florida…
Riuen els horitzons.
Fressegen i cimbregen de seguida
rams de llorer i palmons.

III

Al Dijous Sant encara — una antiga tristesa
               pels aires s’esllangueix.
La cançó llastimera, — i d’any en any represa,
de dins la quietud s’alça i reneix.

     De lluny, ja esvanits vénen — sos mots i les pregàries,
les notes sento sols del místic cant…
Alça les seves notes solitàries,
la Passió en la Nit del Dijous Sant.

     Del dematí en la calma va fonent-se,
asserenant-se va el tenebrós dol…
El verd naixent dels arbres va encenent-se
entre els ruixats freqüents i els raigs de sol.

IV

Aquest verd tendre —de primavera— me té ullprès,
               se m’emporta la mirada,
               me la clava extasiada
               en la glòria de les branques
               on espurna el color encès.

                    Vaporosa com boirina
               llarg a llarg de l’avinguda
on el sol se comença a esblanqueir,
en la tímida verdor s’hi endevina
una fresca rialla retinguda
que està a punt de somoure’s i esclafir.

     Obro els ulls al matí i corro amb fal·lera
a reveure el color que m’enamora,
i el trobo que m’espera, immoble, estès…
Oh la muda verdor que em desespera!
Serena me mig riu, prometedora…
Aquest verd tendre —de primavera— me té ullprès.

V
NIT D’ABRIL

Nit d’abril de lluna plena,
nit lluminosa i serena
alegre com migdiada
               temperada…
Oh l’alegria d’una nit serena!

     La cançó neix tota sola
               i se’n vola
cap al cel i a les estrelles…
La cançó neix a breus tirs,
               a sospirs,
i se’n vola tota sola
               cap al cel
               amb anhel.

     ¿Qui dirà lo que és el cel
d’una nit d’abril serena?
               És un vel
               que llumena.
Un vel blau tot penetrat
d’una immensa suavitat.

     Ai celistia de l’abril,
 que serena m’has entrat
en el sentit obert de bat a bat!

Corpus

I

Toquen les trompetes, — vénen els soldats
avançant en amples — rengles virolats.
Alta la bandera — lluu sobre l’estol;
altes lluen totes — les armes al sol.

     Travessen la ciutat al mig del dia
en una revolada d’alegria.

     Tots van a la una, — rítmica se’n va
la feixuga marxa — i el fort alenar.
Llencen les trompetes — alts crits triomfants,
i al voltant se’n porten — un estol d’infants.


II

El gegants, els gegants
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants
ara ballen com abans.

     Llur alta mirada immòbil
ullprèn a tota la gent
que se’ls mira i els rodeja
sense fer cap pensament:
se’ls mira perquè són grans
i duen vestits llampants
i ballen cada moment…
Els gegants, els gegants
són joves eternament.

     En llur dansa encarcarada
hi ha riallera majestat;
flubiol i tamborino
escau bé an el llur posat;
raigs de ginesta olorosa
no els arriben ni a mig cos;
l’arruixada tremolosa
de papers de tots colors
cau damunt llurs testes reals,
que en resten glorioses i irisades.

     Pro ells passen alts i serens,
balançant-se tot fent via
entre florida alegria…
I els aires ne resten plens.

     La geganta i el gegant
ara ballen, ara ballen,
la geganta i el gegant
ara ballen, i sempre ballaran.

III
VE LA CUSTÒDIA

De lluny, de lluny s’avancen — les testes tonsurades
i els filets de veus blanques — que regalimen psalms…
Al sol de maig l’or pàl·lid — tremola en les casulles
i cremen groc els ciris — en mans dels capellans.

     Les Misses de tot l’any — se’n van totes plegades
enfora… i la tenebra — esperant-les se consum…
Se’n van murmuradores, — se’n van enlluernades
per les obertes vies — i els aires plens de llum.

     Ai processó, i que et tornes — blanca i esgrogueïda
llençant les lleus fumeres — d’encens blau per l’espai!
Què duus, que ja pressento — el segament de cames,
l’esllanguiment de testes — i aquell suprem desmai?

IV
Unes flors que s’esfullen

Què hi ha en aquestes flors silencioses
que s’esfullen tant?
Cauen les fulles d’una a una,
sense queixa, sense plant:
immòbils, fredes, dolcíssimes,
          se van esfullant.
Ni un alè d’aire les toca,
ni un tremolor:
s’esfullen sense raó,
          sense remor.

Sense raó? Què tenen eixes fulles?
Els calzes, van tornant més miserables!
          Oberts, buits, admirats,
                  desconsolats.
          Les tiges són colltortes,
i al voltant del gerro hi ha les fulles mortes.
¿Què hi ha en aquestes flors? Se’n van sense dir res,
          sense els estremiments de l’agonia,
          sense perdre el color encès.
                  Amb tota cortesia,
                  i a poc a poc, s’esfullant,
                  se’n van, se’n van,
                  sense queixa, sense plant,
                  no volent destorbar cap alegria.
Deixem-les estar, anem’s-en, i ans de gaire
trobarem en el gerro les òrfanes verdors
i un sospir olorós sospès en l’aire.
·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
i el camp tot estrellat de noves flors.

Nadal

Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal
i el cor el vol nu i glacial…

Neix l’hivern cantant les glòries
d’una verge amb manto blau
que al sentí’s plena de gràcia
baixa els ulls, junta les mans
i es posa a adorar a Déu
en son ventre virginal…
Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal.

En les nits de desembre —tan llargues!—
els pastors s’estan sols entre el vent,
contemplant la foscor de la terra…
I en el cel hi ha l’estrella d’Orient.
En les nits de desembre —tan llargues!—
entre el vent i invisibles remors,
que n’hi caben de vols d’àngel
en els sòmits dels pastors!
Van els àngels per la terra
i pel cel les resplendors.

Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova.
pro al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de mitjanit
tot aucell ha refilat,
i tota l’herba ha florit,
i Jesús és nat.

Oh Jesús de ma infantesa!
Oh petit Nostre senyor!
Bon Jesuset de les panses i figues,
i nous i olives i mel i mató!
Que alegre es torna la nit de desembre!
Quina alegria d’infants i pastors!
Tot timbaleja, tot cascavelleja,
tot se trontolla al vaivé d’un bressol…
«Què n’hi darem an el Noi de la Mare?
Què n’hi darem que li sàpiga bo?»

Al davant del vostre altar
jo veig els fidels pregar
amb les boques rialleres,
perquè us deuen demanar
cosetes gracioses i lleugeres
com un nen les sol donar.
Com el demanar-ne esqueia
als pastors en l’establia,
que fins la Verge Maria
          en mig reia!

La Verge mig reia, i la bona gent
               trobaren-la bella;
mig reia la Verge, i els reis d’Orient
per la nit seguien l’estrella
que els duia a Ponent…
                                                  al Misteri.

EPÍLEG

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

     Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

     Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

     Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble,
sempre, sempre mar endins.

     Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més…

© de l’edició, Stroligut