Profecia és la segona novel·la del filòleg, traductor i editor Raül Garrigasait. La publica, com Els estranys, Edicions de 1984.
Us n’avancem el capítol, el primer, en què comença la invasió dels senglars. Si voleu saber-ne més, llegiu l’entrevista a Vilaweb.
////Més d’Edicions de 1984 a Stroligut
Profecia
I
A Barcelona, no es tenia record que una bèstia com aquella hagués baixat mai tan avall. Estava aturada vora el clot d’un arbre, a prop de la font de Canaletes. Escoltava, olorava amb tota la memòria animal bellugant-se-li dins el morro. Veia un bosc de cames que es movien.
Alguna cosa es va engegar dintre seu i es va posar a avançar. La duresa dels panots, estranya. El fum, els sorolls. La claror que ja s’anava apagant. Sentia veus nasals, ràpides, poderoses; veus flonges i allargassades; veus greus que sortien a empentes. Corria entre el bosc de cames, roncant, olorant més fi. De vegades, algunes cames quedaven paralitzades i llançaven un crit. Hi passava per la vora.
Pa brut, trossos de patates fregides o de pizza, alguna bossa marró grossa plena de restes: hi havia menjar per tot arreu. Era un gust furgar-hi, insistint, perdre’s en aquell remolí de flaires fortes i mig podrides, oblidar el bosc de cames i els sorolls i ser només morro que furga i mossega i empassa i va paint. Va notar un cop: una cama l’enviava lluny.
Es va trobar al mig de la calçada, una màquina viva va deixar anar un gemec i va frenar. La bèstia va tornar al bosc de les cames. Ara es bellugaven més, com si haguessin embogit. Quieta, ensumava. De tantes olors olioses que flotaven —de fluids humans i cremes i sucs sintètics i la putrefacció que ho feia renéixer tot— ja no calia ensumar res. Unes cames se li van plantar al davant i cridaven. Va grunyir. Les cames tenien una samarreta vermella, onejant, sorollosa. A dins se li va fer grossa una bola de ràbia. Va envestir i es va sentir un espetec de rialles corpulentes. Les cames es van esfumar.
De seguida en van sortir més. De dalt de les cames queien llampecs petits, arran de terra. Enlluernaven com trompades. La bèstia tancava les parpelles i quan les obria havien passat segles. La van reviscolar quatre llaunes que li van caure a sobre. Va córrer i córrer com si tingués un incendi al darrere.
Les cames ballaven. El bosc es feia espès. Un home se li va posar al damunt, la va envoltar amb el braç esquerre mentre el dret aguantava una cosa brillant: llampegada. Volia empassar-se més menjar però el bosc es tancava, l’acorralava, la marejava. S’alçava un xivarri com els arbres quan hi lluita un vent enfurismat. Va alçar la mirada: molts cossos damunt les cames. Buscava forats al bosc. La seva por era de pèls gruixuts de color de castanya. La por era no saber distingir entre fugir i topar.
Allunyant-se de la gent, va avançar banzim-banzam fins a una cosa tova i morta: feia pudor de tórtora. Va tornar a baixar a la calçada amb cautela. Pujava una màquina llarga, de color de nit sense lluna, amb reixes a les finestres. Pujava i va fer un so sord, com un puf indolor, i la bèstia va caure de costat. De seguida van sortir dos homes voluminosos, armats, cuirassats, i van comprovar si s’havia abonyegat la furgoneta. Només s’havia enfonsat una mica el para-xocs, gairebé no es notava.
Es van girar. La bèstia semblava que dormís, però li tremolava una cama i li baixava un rajolí de sang per la boca. Quan els agents es van mirar l’un a l’altre, tenien els ulls inflats de sorpresa i exaltació.
© Raül Garrigasait
© de l’edició, Edicions de 1984