Kleist a Thun és el millor conte de l’escriptor suís en llengua alemanya Robert Walser. Forma part del recull Històries de Flâneur.
Els contes i relats es publiquen per primer cop en català, en traducció d’Anna Soler Horta. Per Susan Sontag, Kleist, el protagonista, escriptor i passejant, és la baula entre Franz Kafka i el mateix Robert Walser.
Walser sovint escriu des del punt de vista d’una víctima, de la imaginació visionària romàntica. Kleist a Thun, alhora autoretrat i recorregut autoritzat pel paisatge mental del geni romàntic condemnat al suïcidi, descriu el precipici a la vora del qual vivia Walser.
Susan Sontag
////una passejada per Flâneur: Els anells de Saturn de W. G. Sebald, La llanterna màgica de Bergman, La casa d’Asterió de Borges
Kleist a Thun
Kleist ha trobat menjar i allotjament en una casa de camp situada en una de les illes de l’Aare, a les rodalies de Thun. Saber exactament en quines condicions, ara, més de cent anys després, és impossible, però jo me l’imagino travessant un petit pont, de deu metres de llarg, i estirant la corda d’una campaneta. A continuació algú devia baixar les escales de la casa lleuger com una sargantana per veure qui hi havia. «Que tenen cap habitació de lloguer?» I vet aquí Kleist instal·lat còmodament a les tres habitacions que li han cedit per una suma sorprenentment modesta. «Una encisadora minyona bernesa s’encarrega de portar la casa.» Un bell poema, un fill, un acte valent: a Kleist li ronden pel cap aquestes tres coses. D’altra banda, malalteja. «El diable deu saber què tinc. Què em passa? Tan bonic com és això.»
Fa versos, és clar. De tant en tant va a Berna en carruatge, a casa d’uns amics literats, i els llegeix el que ha escrit. No cal dir que el cobreixen d’elogis, però en conjunt el personatge els fa arrufar el nas. Treballa en El càntir trencat. Però, a què treu cap, tot això? Ha arribat la primavera. Als voltants de Thun els prats estan reblerts de flors, tot fa olor i brunzeix i tresca i ressona i mandreja, on toca el sol fa una calor sufocant. Kleist sent que unes onades d’un vermell encès li pugen al cap i l’atordeixen quan, assegut a l’escriptori, es disposa a escriure. Maleeix la seva professió. Quan va venir a Suïssa, volia fer-se pagès. Bona pensada. A Potsdam no costa gaire imaginar-se coses així. En general, als poetes no els costa gens deixar córrer la imaginació. Sovint s’asseu a la finestra.
Diguem que són pels volts de les deu del matí. Està tan sol, Kleist! Es deleix per una veu, de quina mena? Per una mà, molt bé, i després què? Per un cos, però, amb quin propòsit? Més enllà, perdut en vels i olors, s’hi estén el llac, emmarcat per les muntanyes màgiques, il·lusòries. Que n’és, d’enlluernador i d’inquietant, el paisatge! Tota la regió, fins al mar, és un autèntic jardí, i fa la sensació que en l’aire blavós pengen tot de ponts farcits de flors i terrasses curulles de perfums. Sota aquest devessall de sol i de llum els ocells canten apagadament. Són feliços i estan ensopits. Kleist recolza el cap sobre el colze, mira i remira i es vol oblidar. L’assalta la imatge de la seva llunyana pàtria nòrdica, veu amb nitidesa la cara de la mare, veus antigues, maleït siga! —s’ha posat dret d’un salt i ha baixat corrents al jardí de la casa de camp. S’enfila en una barca i s’endinsa remant en el llac matinal, que s’obre davant seu. El petó del sol és únic i constant. Ni un bri d’aire. Tot just algun moviment. Les muntanyes són com el treball d’un escenògraf traçut o potser el paratge sencer és un àlbum i les muntanyes les ha dibuixat un diletant sensible en una pàgina en blanc per a la propietària de l’àlbum, com a record, amb un vers. La coberta de l’àlbum és de color verd pàl·lid. Molt escaient. Els contraforts de les muntanyes que confinen amb el llac són verds a mitges, i tan alts, tan empipadors, tan vaporosos! La, la, la. Kleist s’ha tret la roba i es llança a l’aigua. Tot al seu voltant és ple d’una bellesa inefable. Neda i sent unes rialles de dona que venen de la riba. La barca es belluga mandrosament en l’aigua blauverda. La natura és com una sola gran carícia. Quin goig i quin patiment al mateix temps!
De vegades, sobretot a la bonica claror del capvespre, li fa la sensació que és a la fi del món. Li sembla que els Alps són la porta inaccessible d’un paradís situat a les altures. Recorre la seva petita illa, pas a pas, d’un cap a l’altre. La minyona estén la bugada entre els matolls, on brilla una llum groga, melodiosa, malaltissament bella. Les cares de les muntanyes nevades són tan esblanqueïdes, arreu regna una darrera beutat intocable. Els cignes que llisquen amunt i avall, entre els canyissos, semblen posseïts per l’encís de la boniquesa i la claror vespertina. L’aire està malalt. Kleist voldria ser empès a una guerra brutal, a una batalla, se sent miserable i insignificant.
Surt a passejar. Per què, es pregunta somrient, ha de ser precisament ell qui no tingui res entre mans, res a empènyer i fer rodar? Sent que les forces i els humors es planyen dins seu en veu baixa. L’ànima sencera se li estremeix per l’afany d’esforços físics. Grimpa fins al castell del cim del turó, entre parets altes i antigues de pedres grises i trencadisses per les quals l’heura verd fosc s’enfila apassionadament. En totes les finestres altes resplendeix la llum del crepuscle. A dalt de tot, a la vora del talús, s’hi alça un graciós templet; Kleist s’hi asseu i llança l’ànima a la visió fulgurant, sagrada i serena que s’estén als seus peus. Li estranyaria molt que tot d’un plegat l’envaís una sensació de benestar. Llegir un diari? Tenir una conversa insulsa sobre política o una qüestió d’interès general amb algun enze respectable de l’administració? Segur? No és infeliç, dins seu té per venturosos els que es poden sentir desconsolats: naturalment i vigorosament desconsolats. En el seu cas és pitjor a causa d’un petit matís, d’una desviació. És massa impressionable per ser feliç, té massa presents tots els moments d’indecisió, de prudència i de desconfiança. Voldria cridar, plorar. «Déu meu, què em passa?», i corre pendent avall pel turó, que s’entenebra. La nit li fa bé. Quan és a la seva cambra, s’asseu a l’escriptori decidit a treballar fins al deliri. La claror del llum li arrabassa la imatge de l’exterior, això el desencaparra i comença a escriure.
Els dies que plou, el fred i la buidor són espantosos. El paisatge el corglaça. Els matolls verds somiquen, ploriquegen i degoten de pluja mentre esperen el sol. Una massa de núvols bruts, gegantins, llisca sobre els caps de les muntanyes com si un criminal insolent es passés la mà grossa pel front. Sembla que el camp vulgui esquivar el mal temps, mira d’encongir-se. El llac és dur i ombrívol, i les onades malparlen. El vent tempestuós irromp com una premonició funesta i no troba la sortida. Es llança amb força contra les parets muntanyoses. Es fa fosc i tot es torna petit petit, com si ho tinguessis a frec de nas. Et venen ganes d’agafar un tronc i de posar-te a repartir cops. Fuig, fuig d’aquí!
Llavors torna a sortir el sol i és diumenge. Les campanes repiquen. La gent surt de l’església, que és a la part alta del poble. Les noies i les dones embotides en un cosset negre amb ornaments de plata, els homes vestits d’una manera senzilla i austera. Porten un llibre de missa a la mà, i les cares són plàcides i boniques, com si totes les preocupacions s’haguessin esvaït, totes les arrugues dels maldecaps i de les batusses s’haguessin allisat i totes les penes haguessin caigut en l’oblit. I les campanes! Repiquen i redoblen amb onades retronants. Damunt el poblet sencer, il·luminat pel sol dominical, tot brilla, resplendeix, blaveja i ressona. La gent es dispersa. Kleist, travessat per unes sensacions estranyes, està palplantat a la graonada de l’església i segueix els moviments dels que la davallen. Més d’una jove de pagès baixa les escales com una princesa de naixença, avesada a l’altesa d’ànim i a la llibertat. També hi desfilen tot de xicots vigorosos vinguts del camp, i quin camp, no la plana, no són xicots de la planúria, sinó xicots oriünds de valls profundes, fondalades estranyes, de vegades angostes com el braç d’una persona contrafeta, més gran del normal. Són xicots de la muntanya, on les feixes de terra s’esllavissen sobre les clotades, on l’herba càlida i olorosa creix en petites clarianes, arran d’uns precipicis esfereïdors, on les cases s’enganxen als prats com puntets quan alces la mirada des de la carretera ampla i et preguntes si allà dalt hi pot viure ningú.
A Kleist li agraden els diumenges, i també els dies de mercat, en què una munió de bruses blaves i de vestits de pagesa formiguegen d’un costat a l’altre de la carretera i del carrer principal. Allà, al carrer principal, les mercaderies s’amunteguen en voltes de pedra i en parades senzilles. Els pagesos anuncien amb coqueteria els seus tresors, que venen per quatre xavos. En general, en dies de mercat com aquest brilla el sol més lluminós, més càlid i més empipador de tots. Kleist es deixa emportar per la gentada amable i bigarrada. A tot arreu fa olor de formatge. Les pageses, algunes de les quals fan goig de veure, entren a les millors botigues amb un posat greu i circumspecte. Molts homes duen una pipa a la boca. Porcs, vedells i vaques són arriats pel carrer. Un home s’ha aturat i, tot rient, intenta fer avançar a bastonades un porquet rosat. Si l’animal s’hi resisteix, l’agafa i se l’endú sota el braç. Les peces de vestir desprenen l’olor dels cossos, de les tavernes surt la lliure cridòria dels que traguegen, ballen i mengen. Quin renou i quin brogit! De vegades els carruatges queden encallats. Els cavalls són encerclats per una gentada que xerra i mercadeja. I el sol toca de ple en els objectes, les cares, la roba, els cistells i els articles destinats a la venda. Tot es belluga, i l’esclat del sol també s’ha de desplaçar, naturalment. Kleist voldria dir una oració. Cap música majestuosa ni cap ànima no li semblen més boniques i delicades que la música i l’ànima d’aquest mar de gent. Li venen ganes d’asseure’s al replà de les escales que desemboquen al carrer principal. Continua caminant i passa pel costat de dones que s’arromanguen les faldilles, de noies d’aspecte tranquil, gairebé noble, que duen cistells al cap, com les italianes hi duen gerres —ho sap pels gravats—, d’homes que mouen xivarri i de borratxos, de policies, de col·legials que porten amb si les seves intencions de col·legials, d’indrets plens d’ombra que exhalen frescor, de cordes, bastons, viandes, joies falses, musells, nassos, barrets, cavalls, vels, cobrellits, mitges de llana, salsitxes, boles de mantega i safates de formatges, fins que surt del formiguer i s’atura en un pont sobre l’Aare, a la barana del qual es recolza per contemplar l’aigua blau fosc que corre abundosament. Damunt seu les torres del castell resplendeixen i espurnegen com un foc marronós i lliscant. És a mitges a Itàlia.
De tant en tant, durant els dies feiners, li fa la sensació que la ciutat sencera està sotmesa a l’embruix del sol i de la quietud. S’atura davant el vell i estrany edifici de l’Ajuntament, que exhibeix la data de construcció cisellada en xifres cantelludes en la blancor radiant dels murs. Tot està tan perdut com la melodia d’una cançó popular que la gent hagués oblidat. Poca vida; no, gens ni mica. Puja els esglaons coberts de fusta que duen a l’antic castell comtal, la fusta fa olor de temps remots i de destins humans malaguanyats. Quan és a dalt, s’asseu en un banc ample, corbat i verd per gaudir de la vista, però tanca els ulls. És terrible l’aire que té tot, ensonyat, polsegós i mancat de vida. L’objecte més proper es troba en una llunyania blanca, somiosa, enigmàtica. Tot està embolcallat per un núvol d’escalfor. Estiu, però quina classe d’estiu, exactament? «No visc!», exclama, i no sap cap on ha de girar els ulls, les mans, les cames i l’alè. «Un somni. Ni pensar-hi. No en vull, de somnis.» Per fi reconeix que viu massa sol. S’esgarrifa quan s’adona amb quina obstinació es comporta envers els seus coetanis.
Aleshores venen els vespres d’estiu. Kleist seu al capdamunt de la paret del cementiri. L’aire és humit i alhora sufocant. Es descorda la camisa i s’espitrega. A baix, com llançat a l’abisme per la mà poderosa d’un déu, el llac reposa en una claror groguenca i vermellosa; la besllum, però, sembla que flamegi al fons de l’aigua. És com un llac en flames. Els Alps han cobrat vida i submergeixen el front a l’aigua bellugant-se fabulosament. Els cignes que l’habiten neden al voltant de la seva illa silenciosa, i les capçades dels arbres suren en una beatitud fosca, cantaire i olorosa per damunt de tot plegat. Per damunt de què? De res, de res. Kleist s’ho embeu tot. La brillantor tenebrosa del llac se li apareix com un llarg joiell posat sobre el gran cos adormit d’una dona desconeguda. Els til·lers, els avets i les flors perfumen l’aire. Al lluny ressona un repic de campanes; ell el sent, però també el veu. Aquesta és la novetat. Vol l’incomprensible, l’inexplicable. A baix, al llac, una barca es balanceja. Kleist no la veu, però en veu els llums, que es mouen a un costat i a l’altre. Hi està assegut, amb el cap inclinat endavant, com si estigués preparat per fer un salt mortal cap a la imatge de les magnífiques profunditats. Voldria morir en aquella imatge. Voldria no tenir sinó ulls, no ser sinó un ull. No, no és això, és tota una altra cosa. L’aire hauria de ser un pont, i el paisatge sencer, un respatller on recolzar-se sensualment, endut per la felicitat i la fatiga. Es fa fosc, però no vol baixar, es llança sobre una tomba amagada sota la malesa, un estol de ratpenats voleteja al seu voltant, els arbres punxeguts murmuregen amb cada bufada de vent. L’herba sota la qual reposen els esquelets dels enterrats fa bona olor. És dolorosament feliç, massa feliç, i això explica la sensació d’ofec, d’eixutesa, d’aflicció. Està tan sol! Per què els morts no s’alcen per conversar mitja hora amb el solitari? Es pot passar una nit d’estiu sense tenir una estimada? Quan pensa en llavis i en pits blancs com el marbre, Kleist arrenca a córrer turó avall fins a la vora del llac i es llança a l’aigua vestit, rient, plorant.
Passen unes quantes setmanes. Kleist ha destruït un treball, dos, tres. Aspira a la mestria suprema, entesos, molt bé. Què passa? Dubtes? A la paperera. Alguna cosa més nova, més salvatge, més bella. Comença La batalla de Sempach, centrada en la figura de Leopold d’Àustria, l’estrany destí del qual el captiva. Entretant pensa en Robert Guiscard. El vol esplendorós. La fortuna de ser un home assenyat i prudent, de sentiments senzills, la veu lliscar tota esmicolada pel pendent esllavissadís de la seva vida com una massa de roques que es precipita muntanya avall amb una fragor eixordadora. Ell hi col·labora, ja està decidit. Es vol lliurar de ple a la mala estrella dels poetes: el millor és perir com més aviat millor!
Les seves creacions li fan ganyotes, són un fracàs. Pels volts de la tardor emmalalteix. Se sorprèn de la dolcesa que en aquest moment se n’empara. La seva germana viatja a Thun per endur-se’l a casa. Tot de solcs li travessen les galtes. Els trets i el color de la cara són els d’un home amb l’ànima rosegada. Els ulls tenen menys vida que les celles que els coronen. Els cabells li pengen en manyocs embullats i punxeguts sobre el front, descompost per tots els pensaments que, segons s’imagina, l’han arrossegat al cor de forats immunds i d’inferns. Els versos que li ressonen al cap li semblen corbs que grallen, voldria arrencar-se la memòria. Li agradaria vessar la vida, però abans hauria d’engrunar-ne les copes. La ràbia que sent s’assembla al seu dolor; l’escarni, als seus laments.
—Què et passa, Heinrich? —li diu la seva germana, acariciant-lo.
—Res, res.
Només faltaria que ara hagués de dir què li passa. Escampats pel terra de l’habitació, els manuscrits jauen com criatures vilment abandonades per pare i mare. Dona la mà a la seva germana i en té prou de mirar-la llarga estona sense dir res. L’esguarda mig embadocat i la noia s’estremeix.
Aleshores emprenen el viatge. La minyona encarregada de portar la casa els diu adeu. És un matí de tardor radiant, el cotxe travessa ponts, avança transeünts, enfila carrerons matusserament empedrats, hi ha gent a les finestres, a dalt, al cel; sota els arbres es veuen fulles grogoses, tot és net i polit, tardorenc, què més? I el cotxer du una pipa a la boca. Tot és com sempre. Kleist seu arraulit en un racó del cotxe. Les torres del castell de Thun desapareixen darrere un turó. Al cap d’una estona, al lluny, la germana de Kleist torna a veure el llac. L’aire comença a refrescar. Passen a tocar d’una quantes cases de camp. Caram, quines mansions entre muntanyes! Prosseguim. A banda i banda tot vola i cau endarrere, tot dansa, gira i desapareix. Moltes coses ja estan cobertes amb un vel autumnal i agafen el color de l’or per la mica de sol que travessa els núvols. Com brilla, l’or! I pensar que només l’aprehenem en la immundícia! Cims, parets de roca, esglésies, pobles, badocs, canalla, arbres, vent, núvols… Té res d’especial, tot això? No és d’allò més adotzenat? Kleist no veu res. Somia en núvols i imatges, i una mica també en unes boniques mans humanes que el cuiden i l’acaricien.
—Com estàs? —li pregunta la germana.
Kleist arrufa els llavis i prova de somriure-li. Se’n surt, però li costa. És com si per poder somriure s’hagués de treure una pedra grossa de la boca.
La germana gosa parlar-li amb cautela d’una possible activitat pràctica que podria emprendre en breu. Ell fa que sí amb el cap, és del mateix parer. Uns llambrejos clars titil·len al voltant dels seus sentits al so d’una música. De fet, parlant amb sinceritat, es troba força bé; malament, però bé al mateix temps. Li fa mal alguna cosa, sí, en efecte, és clar, però no al pit, ni tampoc als pulmons, ni al cap. De debò? Enlloc? Una mica sí, en algun lloc, encara que no sap dir ben bé on. Ben mirat, no val la pena parlar-ne. Kleist diu alguna cosa, i durant uns instants és feliç com un infant, i la noia pren un posat ferm i seriós, per intentar fer veure al seu germà que té una manera molt estranya de jugar amb la vida. Al capdavall, la jove és una Kleist i ha rebut una educació, que el seu germà ha volgut engegar a passeig. No cal dir que s’alegra molt que ell es trobi millor. Vinga, som-hi, arria les bèsties, que això és una diligència. En darrer terme, però, caldrà deixar que el carruatge faci tot sol el seu camí, i en darreríssim terme ens podem permetre observar que a la façana de la casa de camp on va viure Kleist hi ha una placa de marbre en què s’indica qui va viure i va escriure en aquell sojorn. La poden llegir viatgers delerosos de fer excursions als Alps; els nens de Thun la llegeixen i la lletregen i després es miren amb ulls interrogants. La pot llegir un jueu, el cristià també, si és que té temps i no està a punt de perdre el tren, un turc, una oreneta, en la mesura que li interessi, i jo mateix, jo també la puc tornar a llegir de tant en tant. Thun és a l’entrada de l’Oberland bernès i cada any rep milers de visitants de fora. Conec una mica la zona perquè vaig treballar en una cerveseria de la comarca. La regió és força més bonica que el que he sigut capaç de descriure aquí, el llac és dues vegades més blau, el cel tres vegades més bell, a Thun va tenir lloc una exposició industrial, fa uns quatre anys, em penso, no n’estic segur.
© de la traducció, Anna Soler Horta
© de l’edició, Editorial Flâneur