els anells de saturn w g sebald max anna soler horta editorial flaneur català austerlitz

Els anells de Saturn – W. G. Sebald

Flâneur publica, per primer cop en català, Els anells de Saturn, l’obra mestra de W. G. Sebald. La traducció és d’Anna Soler Horta, que també va traduir Austerlitz, primer llibre de la Col·lecció Sebald.

A Stroligut podeu llegir l’inici d’aquest viatge per la memòria que barreja assaig, ficció i biografia en un pelegrinatge pel comtat anglès de Suffolk.

» Més Flâneur: Thomas l’Obscur de Maurice Blanchot i El llibre de l’hospitalitat d’Edmond Jabès.

els anells de saturn w g sebald max anna soler horta editorial flaneur català austerlitz

I

L’agost del 1992, quan la canícula començava a declinar, vaig emprendre un viatge a peu pel comtat de Suffolk, a l’est d’Anglaterra, amb l’esperança de sostreure’m al buit que s’estava emparant de mi després d’haver enllestit una feina molt absorbent. Aquesta esperança es va fer realitat fins a cert punt, ja que poques vegades m’he sentit tan lliure i despreocupat com aleshores, caminant durant hores i dies seguits per aquells paratges en part deshabitats que voregen el mar. Ara em pregunto, tanmateix, si no està justificada l’antiga superstició segons la qual som més propensos a contreure determinades malalties de l’esperit i del cos sota el signe de Sírius. En tot cas, des de llavors vaig estar capficat en el record de l’agradable sensació de llibertat i, alhora, en el de l’horror paralitzant que em va assaltar més d’una vegada veient que fins i tot en aquella regió apartada les traces de la destrucció es remuntaven a un passat llunyà. Potser va ser per això que, just quan feia un any de l’inici del viatge, em van ingressar, en un estat d’immobilitat gairebé absoluta, a l’hospital de Norwich, la capital de la província, on, almenys de pensament, vaig començar a redactar les pàgines que segueixen. Recordo ben bé que, així que em van haver traslladat a la meva habitació, situada a la vuitena planta de l’hospital, vaig ser pres de la idea que les extensions de terreny de Suffolk que havia recorregut l’estiu anterior s’havien contret definitivament en un sol punt cec i sord. En realitat, l’únic que veia des del llit era un pany de cel incolor emmarcat dins la finestra.

els anells de saturn w g sebald max anna soler horta editorial flaneur català austerlitz

El desig, que em venia sovint al llarg del dia, de donar un cop d’ull per aquella finestra d’hospital, coberta amb una curiosa xarxa negra, per assegurar-me que la realitat no havia desaparegut per sempre, tal com temia, es tornava tan intens quan es feia fosc que, després d’haver aconseguit, mig de bocaterrosa mig de costat, lliscar per la vora del llit i arribar a la paret de quatre grapes, em posava dret, malgrat els dolors que això em causava, agafant-me com podia a l’ampit de la finestra. En la postura convulsiva d’una criatura que es dreça per primer cop, em recolzava al vidre i no podia evitar pensar en l’escena en què el pobre Gregor, amb les potetes tremoloses, s’enfila pel respatller de la butaca, mira per la finestra de la seva cambra i s’adona que amb prou feines recorda, com diu el llibre, l’alliberació que havia estat per a ell en altres temps esguardar el carrer. I de la mateixa manera que els ulls entelats d’en Gregor ja no reconeixien el tranquil Charlottenstraße, on vivia amb els seus des de feia anys, i el confonia amb un desert gris, també a mi la ciutat familiar, que s’estenia des dels patis d’accés a l’hospital fins a l’horitzó, se’m revelava del tot estranya. No em podia imaginar que, entre els murs entrecavalcats d’allà baix, s’hi pogués bellugar res, sinó que era més aviat com si contemplés, des de dalt d’un penya-segat, un mar de pedra o un terregaller, d’on emergien, com enormes blocs erràtics, les masses tenebroses dels edificis d’aparcaments. A aquelles hores apagades del vespre no es veia cap vianant en tota la rodalia, tret d’una infermera que just llavors travessava la desoladora zona enjardinada de l’entrada de l’hospital per incorporar-se al torn de nit. Una ambulància amb llum blava es dirigia, tombant a poc a poc en cada cantonada, del centre de la ciutat al servei d’urgències. El so de la sirena no arribava a la meva habitació. A aquella altura estava envoltat d’un silenci quasi absolut i, per dir-ho així, artificial. L’únic que sentia era el corrent d’aire que fregava el sòl i picava contra la finestra i, de tant en tant, quan aquesta remor s’apagava, el brunzit a les orelles que no cessava mai del tot.

Ara que començo a passar en net les meves notes, més d’un any després que em donessin d’alta de l’hospital, no paro de pensar que, mentre jo mirava per aquella finestra de la vuitena planta com la ciutat se submergia en el crepuscle, en Michael Parkinson encara vivia a la seva casa estreta de la Portersfield Road, segurament atrafegat com gairebé sempre preparant un seminari o treballant en el seu estudi sobre Ramuz1, al qual feia anys que esmerçava esforços. En Michael tenia prop de cinquanta anys, estava solter i era, em penso, una de les persones més innocents que he conegut mai. Res li era més aliè que l’interès personal, res el preocupava tant com complir el seu deure, la qual cosa li resultava cada cop més difícil tenint en compte les circumstàncies actuals. Però el que el distingia per damunt de tot era una austeritat que alguns titllaven d’excèntrica. En una època en què la majoria de gent necessita consumir sense parar per sobreviure, en Michael no anava a comprar gairebé mai. Des que el coneixia portava una jaqueta blau marí o una d’un marró vermellós, i quan les mànigues se li desgastaven o tenia els colzes arrossinats, ell mateix agafava fil i agulla i hi cosia un pedaç de cuir. Diria que fins i tot es girava el coll de les camises. Durant les vacances d’estiu en Michael solia fer llargs viatges a peu, relacionats amb la seva recerca sobre Ramuz, pel Valais i el cantó de Vaud, de vegades també pel Jura i per les Cevenes. Quan el veia tornar d’un d’aquests periples o observava la seriositat amb què exercia la seva feina, sovint em feia la impressió que havia trobat la felicitat en una forma de modèstia que als nostres dies és quasi impensable. De sobte, però, el maig passat em vaig assabentar que en Michael, que ningú no veia des de feia uns dies, havia aparegut mort al llit, ajagut de costat, tot rígid i amb unes estranyes taques vermelles a la cara. L’autòpsia va determinar that he had died of unknown causes, un veredicte al qual vaig afegir per a mi mateix: in the dark and deep part of the night. Segurament a qui més va colpir el fort impacte que ens va causar el decés inesperat d’en Michael va ser a la Janine Rosalind Dakyns, professora de filologia romànica també soltera; de fet, va encaixar tan malament la pèrdua d’en Michael, a qui l’unia una mena d’amistat de la infantesa, que, unes setmanes després de la mort de l’amic, ella mateixa va sucumbir a una malaltia que li va destrossar el cos en molt poc temps. La Janine Dakyns, que vivia en un carreró a tocar de l’hospital, havia estudiat a Oxford, com en Michael, i al llarg de la seva vida havia desenvolupat un saber, en certa manera privat, de la novel·la francesa del segle xix, desproveït de tota vanitat intel·lectual i basat sempre en els detalls obscurs més que en l’evidència, en particular en relació amb Gustave Flaubert, que era, de lluny, el seu escriptor predilecte i del qual em citava, sempre que en tenia l’oportunitat, llargs passatges de la seva correspondència, composta de milers de pàgines, que no deixaven mai de sorprendre’m. D’altra banda, la Janine, que quan exposava les seves idees queia en un estat d’exaltació gairebé preocupant, havia intentat estudiar a fons, posant-hi tot l’interès personal possible, els escrúpols literaris de Flaubert, una por de la falsedat que, com ella acostumava a dir, el mantenia encadenat al sofà durant setmanes i mesos, turmentat per la idea que mai més no podria escriure ni mitja ratlla sense comprometre’s sense remei. En moments com aquests, explicava la Janine, Flaubert no tan sols pensava que era impossible tornar a escriure res, sinó que estava convençut que tot el que havia escrit fins aleshores no era més que una successió d’errors i de fal·làcies imperdonables de conseqüències imprevisibles. La Janine afirmava que aquests escrúpols eren deguts a l’embajaniment progressiu i imparable que l’escriptor havia vist arreu i que, segons creia, ja havia irromput dins seu. Era, se suposa que va dir una vegada, com enfonsar-se en la sorra. Per aquesta raó, sostenia la Janine, la sorra tenia un paper tan significatiu en el conjunt de la seva obra. La sorra ho conqueria tot. Grans núvols de pols, deia la Janine, travessaven tothora els somnis diürns i nocturns de Flaubert; s’aixecaven sobre les àrides planes del continent africà i corrien cap al nord a través del Mediterrani i la península Ibèrica, fins que en algun moment queien com una pluja de cendra sobre el jardí de les Tulleries, un suburbi de Rouen o un poblet de Normandia i penetraven en les escletxes més petites. En un gra de sorra a la vora d’un vestit d’hivern d’Emma Bovary, explicava la Janine, Flaubert hi veia el Sàhara sencer, i per ell cada partícula de pols pesava tant com la serralada de l’Atles. Sovint, cap al final de la jornada, em vagava d’anar a conversar sobre la concepció del món de Flaubert al despatx de la Janine, on hi havia una tal quantitat d’apunts, de cartes i d’escrits de tot tipus que era com capbussar-se en una allau de paper. A l’escriptori, origen i al mateix temps lloc de trobada d’aquella proliferació de paper meravellosa, hi havia sorgit amb el pas del temps un autèntic paisatge amb valls i muntanyes que s’esmicolava als marges, com una glacera que arriba al mar, i formava a terra, tot al seu voltant, nous sediments que es desplaçaven d’una manera imperceptible cap al centre de l’habitació. Feia anys que les masses de paper que no cessaven de créixer havien obligat la Janine a ocupar altres taules. Aquestes taules, on s’havien acomplert, d’un en un, processos d’acumulació similars, representaven, com si diguéssim, èpoques tardanes del desenvolupament de l’univers de paper de la Janine. La catifa i tot feia temps que havia desaparegut sota unes quantes capes de paper, que queien en cascada a terra, des d’on havien començat a enfilar-se per les parets, entapissades fins al marc superior de la porta amb fulls i documents clavats per la punta amb una xinxeta, solts o sobreposats en múltiples capes. Sobre els llibres de les prestatgeries també hi havia, allà on això era possible, piles de paper, i al capvespre tot aquest paper reflectia la claror minvant, com antigament, vaig pensar un dia, la neu dels camps sota el cel nocturn, negre de tinta. L’últim lloc de treball de la Janine havia estat una butaca situada si fa no fa al centre del despatx, on la veies asseguda, quan passaves per davant de la porta sempre oberta, amb el cap cot i fent gargots en una carpeta sobre la falda o bé reclinada i sumida en els seus pensaments. Quan una vegada li vaig dir que semblava, entremig de tots aquells papers, l’àngel de la Melancolia de Dürer, immòbil entre els instruments de la destrucció, em va respondre que el desordre aparent de les seves coses representava, en realitat, una cosa així com un ordre perfecte o que, en tot cas, aspirava a la perfecció. I, de fet, en general era capaç de trobar a l’instant el que buscava als seus papers, als llibres o a la ment. Va ser també la Janine qui em va posar en contacte amb el cirurgià Anthony Batty Shaw, amb qui ella havia coincidit a l’Oxford Society, quan, poc després que em donessin d’alta de l’hospital, vaig començar una recerca sobre Thomas Browne, que va exercir de metge a Norwich durant el segle xvii i ens va deixar una colla d’escrits que no es poden comparar amb gairebé res. Havia llegit no feia gaire, en una entrada de l’Encyclopædia Britannica, que el crani de Browne es conservava al museu de l’Hospital de Norfolk i Norwich. Si bé aquesta afirmació em semblava indubtable, els meus esforços per examinar el crani al mateix lloc on acabava de passar una temporada van ser malaguanyats, ja que entre els senyors i les senyores de l’actual administració de l’hospital no hi havia ningú que sabés res de l’existència del dit museu. No tan sols em van mirar amb perplexitat quan els vaig formular la meva inusual petició, sinó que em va semblar i tot que algunes de les persones a qui m’adreçava em prenien per un tipus estrany i carregós. El cert és, però, que en l’època en què, en el marc del procés de sanejament general de la societat, es van erigir els anomenats hospitals civils, en molts d’aquells establiments hi havia un museu o, més ben dit, una cambra dels horrors on, en recipients amb formol, es conservaven nadons prematurs, criatures deformes, hidrocèfals, òrgans hipertrofiats i altres coses per l’estil que s’empraven per realitzar demostracions mèdiques i de tant en tant s’exposaven en públic. La qüestió era saber on havien anat a parar totes aquelles coses. Pel que fa a l’hospital de Norwich i al parador del crani de Browne, a la secció d’història local de la biblioteca central, arrasada per un incendi, tampoc no en vaig treure res. Va ser gràcies al contacte amb Anthony Batty Shaw que m’havia facilitat la Janine que vaig aconseguir l’aclariment que perseguia. Segons explicava Batty Shaw en un article que em va enviar i que acabava d’aparèixer al Journal of Medical Biography, Thomas Browne, mort el 1682 el dia del seu setanta-setè aniversari, havia estat enterrat a l’església parroquial de Saint Peter Mancroft, on les seves despulles mortals van reposar fins al 1840, quan, durant els preparatius d’un altre enterrament al cor, el taüt va resultar danyat, i una part del contingut, posada al descobert. Com a conseqüència d’aquest incident, el crani de Browne i un floc dels seus cabells van passar a mans del metge i conseller parroquial Lubbock, que al seu torn va llegar les relíquies al museu de l’hospital, on es van poder veure fins al 1921, entre tota classe de rareses anatòmiques, sota una campana de vidre concebuda a propòsit per a aquest fi. No va ser fins llavors que es va accedir a retornar el crani de Browne a la parròquia de Saint Peter Mancroft, que ho havia sol·licitat repetides vegades, i així, quasi un quart de mil·lenni després del primer enterrament, es va fixar, amb gran solemnitat, una data per al segon. El mateix Browne ens va proporcionar el millor comentari sobre la futura odissea del seu crani quan, en el seu famós tractat, mig arqueològic mig metafísic, sobre la pràctica de la incineració i les urnes funeràries, va escriure que és una tragèdia i una aberració treure un mort de sota terra. Però, és que hi ha algú, afegeix, que conegui el destí de la seva ossada i sàpiga quantes vegades se li donarà sepultura?

© de la traducció, Anna Soler Horta
© de l’edició, Editorial Flâneur

  1. Charles Ferdinand Ramuz (Cully, 1878 – Pully, 1947), escriptor suís d’expressió francesa. Va viure a París entre 1902 i 1914, i quan va tornar a Suïssa, va participar en la revista literària Cahiers Vaudois (1916). Va conrear tant la poesia com la narrativa i l’assaig. (n. de la t.)