El 2020 es va celebrar l’Any Joan Barceló per commemorar l’aniversari de la mort de l’escriptor i dibuixant de Menàrguens. A Stroligut en recuperem dues narracions de No saps veure l’espai que t’envolta, el seu segon llibre.
Aquest recull que Joan Barceló es va autoeditar el 1977 aplegava poemes i proses poètiques sota el nom de Retalls d’un vestit ciutadà. De boira i de lladres de pecats.
✱ Més Barceló: un conte del recull Miracles i espectres
No saps veure l’espai que t’envolta
I. No sabeu que a les nits en què més de quatre llunes senyoregen el cel s’apareix a cada llar el Lladre de Pecats? Vosaltres no coneixeu aquesta família de lladres perquè la seva traça els empeny a entaforar-se per la xemeneia a o esmunyir-se per les escletxes més primes dels finestrons. Només en són testimonis els gats, aquells que dormen als teulats i xerren amb els astres i els cucs que prenen la lluna a l’ampit de la finestra. Els Lladres de Pecats cerquen l’hora foscant; no s’ha pogut comprovar amb exactitud metàl·lica, però hom creu que és cap a mitjanit, a l’hora del somni comú, a l’hora especial que a cadascú li ronda la son. Té una hora diferent per a cada llar —la qual cosa em fa malpensar que potser hi ha més d’un lladre embafant el cel d’ombra. El Lladre de Pecats, quan para de volar i tria la cambra després d’un tempteig esgotador, s’hi endinsa amb un ample sac buit i comença a recollir —amb una delicadesa que escau només a un veritable lladre— els pecats que hi ha esbarriats pertot. Alguns pengen del sostre en sedenques teranyines, d’altres decoren els murs i n’hi ha que s’amaguen sota la consola, dins el caixabanc, a la calaixera o al raconet més polsegós del tocador. És clar que la tasca més difícil és detectar-los a la cuina, quan s’enfonyen al sofregit que dorm a la casserola, a l’escudella de l’olla o, perquè no confessar-ho?, a la galleda de les escombraries podrides. Encabeix els pecats a dins el sac i tot seguit retorna a l’atmosfera nocturna, plegada de llunes lluminoses i de pau invisible i així segueix el seu pelegrinatge cada nit fins que al sac ja se li remou el contingut i no pot ni cordar-lo. Vosaltres tampoc no sabeu que si no fos pel Lladre de Pecats —que, sigui dit de passada, tria amb preferència les llars on el pecat governa més sovint— la ciutat sera inhospitalària i l’odi ho esclafaria tot. Ell us neteja el vici. Com justifiqueu, si no, que cada matí, en treure-us les lleganyes, us comenci un nou dia?
1 de setembre
V. Una boira que neix al punt exacte de la mitjanit s’aixeca amenaçadora i empastifa les llambordes més greixoses dels carrerons, les cofurnes més atrinxerades. Aquesta boira apegalosa està prenyada de poders miraculosos: enganxa hermèticament les parpelles als ciutadans i no els deixa obrir els ulls. Demà al matí s’aixecaran i, segons els càlculs de doctes investigadors en la matèria, es preveu que hi haurà la gran catàstrofe: tots toparan en voler córrer cap al diari treball i dels edificis crivellats de finestres no en quedarà ni el rostoll. Els cecs ciutadans bastonejaran tothom i obligaran a una presa de consciència col·lectiva, tot i que ni policies ni guàrdies podran fer res més que apallissar el propi mirall que duen davant dels ulls. Ningú no es veurà l’entranya i es dubta si fins la boira no s’estendrà a algun lloc més del globus. És un remei, afirma el Marxant d’Estels, per netejar el fum ciutadà. Però els qui esbrinen la saviesa de lluna, els qui saben parlar amb l’astre de plata, podran defugir la boira: la lluna dóna ales als qui la reclamen i els avisa del perill de la ceguesa. Només els cecs no miren els astres.
20 de setembre
© hereus de Joan Barceló i Cullerés
