Prohibit néixer és la primera novel·la de Trevor Noah, humorista i presentador de The Daily Show. L’ha publicada Edicions de 1984 amb traducció de Núria Artigas.
Mestís fill de mare xhosa (com Nelson Mandela) i de pare suís a la Sudàfrica de l’apartheid. Quan Noah va néixer, tenir relacions sexuals interracials era un crim, i la seva mare va haver d’amagar-lo. Amb Prohibit néixer, novel·la plena d’humor i antiracisme, homenatja la seva infantesa i adolescència i la seva mare.
////Més d’Edicions de 1984 a Stroligut
Prohibit néixer
La genialitat de l’apartheid va ser convèncer la gran majoria d’habitants del país perquè s’enemistessin els uns amb els altres. Un apart hate1En anglès, apartheid i apart hate sonen igual i l’autor fa un joc de paraules entre el nom d’aquell sistema polític de segregació racial i les paraules en anglès apart hate, que signifiquen «odi segregat». (N. de la T.), això és el que va ser. Si divideixes les persones en grups i fas que aquests grups s’odiïn entre ells, llavors els pots sotmetre fàcilment. En aquella època, els sud-africans negres eren molts més que no pas els blancs, hi havia cinc negres per cada blanc; ara bé, els van dividir en tribus diferents que parlaven llengües diferents: zulú, xosa, tswana, so tho, venda, ndebele, tsonga, pedi i moltes més. Molt abans no existís l’apartheid, aquestes faccions tribals s’esbatussaven entre elles, de manera que el govern blanc va aprofitar aquesta hostilitat per dividir i vèncer. Aquelles tribus i d’altres que no eren blanques se les classificava sistemàticament en diversos grups i subgrups als quals assignaven graus diferents de drets i privilegis per mantenir viva l’enemistat. La divisió més estricta de totes potser va ser la que es va establir entre les dues tribus dominants de Sud-àfrica: els zulús i els xoses. L’home zulú és conegut com a guerrer. És orgullós. Abaixa el cap i lluita. Quan els exèrcits colonials van envair els zulús, aquests van batre’s tan sols amb llances i escuts contra homes amb armes de foc. Els colonitzadors van massacrar milers de zulús, però aquests no van deixar mai de combatre. Els xoses, en canvi, es fan els intel·lectuals. La meva mare és xosa i en Nelson Mandela, també. Els xoses també van plantar cara a l’home blanc, però un cop es van haver adonat de la futilesa de lluitar contra un rival més ben armat, molts cabdills xoses van optar per una estratègia més hàbil: «Aquests blancs són aquí, ens agradi o no», van pensar. «A veure quines eines tenen que ens puguin ser útils. En lloc de resistir-nos als anglesos, aprenguem anglès. Entendrem què diu l’home blanc i llavors podrem forçar-lo a negociar amb nosaltres.»
Els zulús van anar a la guerra contra l’home blanc, mentre que els xoses hi van negociar. Durant força temps, cap dels dos grups no se’n va acabar de sortir i cada un culpava l’altre per un problema que cap dels dos no havia causat. La rancúnia es va enquistar i durant dècades un enemic comú va saber contenir aquests sentiments. Llavors l’apartheid va caure, en Mandela va ser posat en llibertat i la Sud-àfrica negra va començar a barallar-se amb ella mateixa.
Corre
A vegades, a les grans pel·lícules de Hollywood, veiem unes escenes de persecucions trepidants en què algú salta o el llancen d’un cotxe en marxa. La persona toca el terra i rodola una mica. Llavors s’atura, es posa dreta i s’espolsa la roba, com si no hagués passat res. Sempre que veig aquestes escenes, penso que és una poca-soltada i que et llancin d’un cotxe en marxa fa molt més mal. Jo tenia nou anys quan la mare em va llançar d’un vehicle en marxa. Era diumenge. Ho sé perquè tornàvem de missa i cada diumenge de la meva infància anàvem a missa. No hi faltàvem mai. La mare era molt religiosa, una cristiana fervorosa, i encara ho és. Com molts pobles indígenes d’arreu del món, els negres sud-africans vam adoptar la religió dels nostres colonitzadors. Quan parlo d’«adoptar» vull dir que ens hi van obligar. L’home blanc no va donar cap opció als nadius. «Heu de creure en Jesús», deia. «Jesús us salvarà.» I els nadius contestaven: «Sí que necessitem que ens salvin, sí… de vosaltres, però això es veu que és un detall sense importància. Així que vejam què passa amb el tal Jesús». Tota la meva família era creient, però així com la mare era fanàtica i seguia Jesús fins a l’extrem, l’àvia compensava la seva fe cristiana amb les creences xoses tradicionals amb què havia crescut i es comunicava amb els esperits dels avantpassats. Durant molt de temps no vaig comprendre per què hi havia tants negres que haguessin substituït la seva religió nadiua pel cristianisme. Ara bé, com més anàvem a missa i més seia en aquells bancs, m’anava fent una idea més exacta de com funciona aquesta religió: si ets nadiu d’Amèrica del Nord i reses als llops, ets un salvatge. Si ets africà i reses als avantpassats, ets un primitiu. Però quan els blancs resen a un paio que converteix l’aigua en vi, bé, això és sentit comú. La meva infantesa estava lligada a l’església i hi anava o bé feia alguna activitat religiosa com a mínim quatre nits a la setmana. Dimarts a la nit fèiem la pregària de grup. La nit dels dimecres, estudiàvem la Bíblia. Dijous a la nit tocava l’església per a joves. Divendres i dissabtes els teníem lliures (per pecar!). I llavors diumenge anàvem a missa. A tres esglésies, concretament. La raó per la qual assistíem a tres congregacions era perquè la mare deia que a cadascuna trobava una cosa diferent. La primera oferia una lloança joiosa del Senyor; la segona, una anàlisi profunda de les escriptures, que a la mare li encantava, i la tercera, passió i catarsi. En aquesta última realment podies notar la presència de l’Esperit Sant dins teu. Per pura casualitat, mentre anàvem i veníem d’una església a l’altra, em vaig adonar que cadascuna tenia el seu maquillatge racial distintiu: l’església Joiosa era mestissa; l’Analítica era blanca, i l’Apassionada i Catàrtica era negra.
© de la traducció, Núria Artigas
© de l’edició, Edicions de 1984
- 1En anglès, apartheid i apart hate sonen igual i l’autor fa un joc de paraules entre el nom d’aquell sistema polític de segregació racial i les paraules en anglès apart hate, que signifiquen «odi segregat». (N. de la T.)