Els crits és la segona novel·la de Víctor Recort, amb què va guanyar ex aequo el Premi Documenta del 2024. L’edita L’Altra Editorial.
Recort s’havia estrenat en la literatura catalana i en la novel·la amb Pont Aeri. A Stroligut, perquè en feu un tast, podeu llegir les primeres pàgines d’Els crits. El jurat del Documenta en va destacar «la lucidesa amarada de recança, el retrat de la decadència d’un tipus de masculinitat i d’una manera d’entendre l’entreteniment, el sentit de l’humor estripat i que alhora desprèn una certa tristesa».
////més Recort amb Pep Antoni Roig i més de L’Altra: Els desperfectes d’Irene Pujadas
Els crits
No em faria res quedar-me atrapat en aquest ascensor. És una d’aquelles joies modernistes que l’Ajuntament ha catalogat com un bé patrimonial de la ciutat. Té porticons de fusta i un reixat corredís, sense miralls, és estret. M’agradaria que s’aturés ara mateix. Voldria que les politges per on llisquen els cables que el sostenen cedissin. Els llums sobre el meu cap fent pampallugues. I després el buit. La idea de bellesa que sempre he defensat, línia a línia, article a article, tertúlia a tertúlia, xoca frontalment amb la de morir al llit. No. De cap de les maneres. Jo vull morir devorat per un malson de pel·lícula de terror generat amb efectes especials. Jo vull morir a Les Grands Buffets de Narbona després que algú hagi ruixat la font d’ostres amb cianur. Jo vull morir avui, aquí dins, allà baix, entre una barreja de ferros i fusta catalogats pel govern municipal. Per posar el punt final definitiu amb una mort elegant i esvelta. I també perquè no vull arribar-hi. No vull haver d’entrar a casa del Milà.
El Milà en té moltes, de cases; on jo no vull entrar és en aquesta. Quan fèiem el programa, sempre que veníem aquí era per fer coses que no ens atrevíem a fer enlloc més. Coses que no volíem que ningú sapigués que fèiem, ni amb qui les fèiem, ni com les fèiem. Al pis n’hi dèiem Tailàndia. M’he deixat el sou i les endorfines i l’ànima entre les seves parets. Fa més de vint anys que no m’hi arrecero. Abans de fer-ho avui, em senyo i truco al timbre. La cosa és sèria: m’obre el Coco. M’obre la porta i prou. No em saluda, ni em fa passar. Està parlant per telèfon i ho continua fent després de deixar-me la porta mig oberta i desaparèixer Tailàndia endins. Torno a senyar-me. Entro.
L’apartament està com el recordava: quatre mobles mal comptats i paper de paret acústic pertot, per insonoritzar les habitacions. Un pis pilot que podries utilitzar com a estudi de gravació, si volguessis, i del qual jo només vull fotre el camp abans no sigui massa tard. Ja és massa tard. Estem a les fosques, al rebedor, però al final del passadís s’intueix un punt de llum que em facilita l’arribada al menjador. M’hi trobo el Milà, despullat de cap a peus, amb un cobrellit que li fa de xador. La mirada li fuig pantalla enllà. Està lligat a un ordinador portàtil amb uns auriculars de fil. No m’ha sentit arribar, ni percep que m’hi acosto. Em té al davant i no se n’adona. Des d’on soc puc espiar perfectament la pantalla; s’hi reprodueix un vídeo. Hi surto jo. Hi surt el Coco. Som joves, som en un plató. Fotem crits, com cada nit, i com cada nit ens paguen dos milions i mig de pessetes per fer-ho. Dos milions i mig. Per cridar. Per dir el nom del porc a tota una desfilada de meuques, de quinquis, de maricons que només surten de l’armari si poden vendre’n l’exclusiva a una revista de bugaderes. Dos quilos i mig, de dilluns a dijous. Deu milions per set mana. Per destrossar verbalment la mena d’escòria que als instituts sempre trobes asseguda als pupitres del fons de la classe.
A la pantalla de l’ordinador, el Coco es llança al públic del plató, i el públic el sosté. Jo no em vaig veure mai amb cor de provar-ho, però sí: aquells anys vivíem amb la certesa que podies deixar-te caure i sempre hi hauria uns braços estalviant-te la caiguda. Que podies tornar a ser un nen de 23:45 h a 02:00 h.
Tu no vas tenir mai els collons de llançar-t’hi, em diu el Milà, traient-se els auriculars. S’aixeca i em fa una abraçada. L’única peça de roba que duia, el cobrellit, cau a terra. Noto la seva polla flonja contra els pantalons de pinça. Quan l’abraço, jo també, descobreixo que dels dos soc l’únic que es depila l’esquena. Abans del divorci me la depilava la mare dels meus fills. Després del divorci, me la depila una no ningú que es fa dir esteticista. Amb cada estrebada de cera penso: Fa vint anys m’hauries pagat tu a mi per sentir-me cridar. Hauries pagat entrada, mala puta.
Bueno, si las señoritas dejan de mariconear, y nos buscamos todas unos calzoncillos donde guardarnos las pollas, quizás podamos avanzar algo esta noche, diu en Coco, penjant el telèfon i guardant-se’l als pantalons.
¿O las señoritas quieren quedarse en Tailandia hasta que amanezca?
La nit que el vaig conèixer, quan li vaig demanar si es deia així de debò, el Coco em va dir que no: que era el seu cognom. ¿I si et vull dir pel nom?, vaig continuar. «Queviénel», Eloi. Mi nombre de pila es «Queviénel». Em va semblar ocurrent, però no divertit, així que no vaig riure. Érem al camerino, a deu minuts per sortir al plató. ¿Quieres un tranchete? No, gràcies. No m’agrada la mena de persona que soc quan prenc cocaïna. A mí tampoco me gusta el tipo de persona que soy cuando tomo cocaína, em va respondre, però és que aquí no ens paguen per ser la mena de persones que ens agradaria ser.
Avui, aquí, ell i jo tampoc hem estat convocats per les nostres virtuts. Hem vingut a fer la feina bruta, a treballar unes quantes hores a canvi de dos milions i mig, a recordar els vells temps. Jo, això, encara no ho sé.
La polla del Milà deixa de fer contacte amb els meus pantalons. Ara està en mans del Coco —el Milà sencer, no només la seva polla—, que li pinça la barbeta com si fos un nen amb dèficit d’atenció. Li diu: Al lavabo del tirón, Milà. Hi afegeix: Mójate la carita y date brío en vestirte, que hem de marxar. El Milà obeeix, és a dir: ens deixa al Coco i a mi sols. La pantalla de l’ordinador continua sent l’únic punt de llum de la sala. Hi ha prou claror perquè ens puguem veure les cares, el Coco i jo, però no prou per abaixar la guàrdia.
La nit que el vaig conèixer, a la pausa per a la publicitat, el Coco em va dir que si a partir d’ara havíem de treballar junts jo havia de saber dues coses d’ell. La primera és que havia estat a la presó dos cops. La segona és que no pensava tornar-hi. La tensió que es generava entre el Coco i la resta de contertulians naixia exactament allà: en la consciència, compartida per tots nosaltres, que ell sabia perfectament on eren els límits, i que si bé no els creuaria mai, sí que pensava explorar-ne tots els contorns. En va fer un art, de calcular i apamar límits. De fer-hi voltes estrenyent-ne el cercle, com un cabdill expansionista cartografiant fronteres enemigues. Ell, el depredador, nosaltres, les preses. Destrossar-nos a base d’insults es va convertir en la seva forma de perdonar-nos la vida, i de guanyar-se la seva. No hi havia ningú més cruel i vanitós que ell. Ningú posa en dubte que el Coco era el millor fent el que feia.
Siéntate, Eloi, fa el Coco. Només hi ha una cadira, la que abans ocupava el Milà. M’hi assec. La pantalla de l’ordinador m’encega com la llum blanca d’una sala d’interrogatoris. Si encara fóssim a l’època que fèiem el programa, aquesta llum m’hauria empès a pentinar-me el serrell per tapar-me la calvície. Ja no tinc serrell. Ja no tinc cabells. Me’n posaria, ara hi ha homes que ho fan, però també hi ha dones que es posen àcid hialurònic als llavis i no vull que la meva filla en sigui una. Fonamentalment, mantenir-me calb és un exercici de responsabilitat paterna. Criar una persona lliure és fer-la capaç de conviure amb la lletjor fortuïta.
Para esa mierda, Eloi. Paro el vídeo que es reproduïa al portàtil. Dios te lo pague. La meva imatge, jo, quedo congelat. A la pantalla porto trajo, un de gris, fet a mida. Fora de la pantalla, aquí, duc un jersei Ralph Lauren que només em queda bé si estic dret. El Coco, el d’aquí, no el de plató, porta xandall, que és la pitjor notícia que pots donar a algú que vulgui tenir la festa en pau: El Coco porta xandall. L’ha d’haver fet molt grossa, en Milà, per fer venir el Coco en xandall a Tailàndia. Dios te ponga un chaletito en el cielo, Eloi. Soy incapaz de pensar, con esos putos gritos de fondo. Necesito pensar. Necessita, em demana, saber què m’ha explicat el Milà per fer-me venir a Tailàndia, i què no. Necessita saber, insisteix, fins a quin punt m’ha de posar al dia. Són exactament les 21:44 h. Sense el soroll de l’ordinador, sento com el Milà plora al lavabo. Estic content de sentir-lo, i de no veure’l, perquè no sé mai com consolar un home adult que plora. Suposo que és per això que amb el temps m’he desfet de tots els meus amics. Quan necessito que algú m’escolti, baixo a fer una copa; quan busco que algú m’entengui, suport emocional i complicitat masculina sana, només confio en els bàrmans. Ho he intentat al llarg dels anys amb altres homes, amb amics, i no me n’he sortit. Que un home hetero t’escolti atentament és com una pràctica sexual perversa: si realment ho vols, si realment ho necessites, has d’arribar a un acord econòmic. És gràcies als bàrmans, que he pogut fugir d’aquesta idiotesa de la «família escollida». ¿Com et reparteixes les tasques domèstiques i el pagament de l’IBI amb la «família escollida»? He vist «famílies escollides» generant i gestionant més danys que un cos sencer d’antiavalots. Escollir. Com si els vincles familiars fossin la talla i el color d’un parell de mitjons. Tot plegat em sembla una insensatesa, i m’ho continuarà semblant a les 21:50 h, quan entri al dormitori principal de Tailàndia i vegi la nena tomàquet, la filla del torero i la bacallanera, estirada al llit, de panxa enlaire, amb uns pits quiets que evidencien que ja no respira. Que el Milà, encara somicant al bany, l’ha mort.
© Víctor Recort Torrico
© de l’edició, L’Altra Editorial