els desperfectes irene pujadas conte l'altra editorial premi documenta narrativa narració 2020

Els desperfectes – Irene Pujadas

Els desperfectes d’Irene Pujadas és el recull de contes que va guanyar ex aequo el Premi Documenta de Narrativa de 2020. El publica l’Altra Editorial.

Pujadas, periodista, coeditora de la revista Branca i membre d’Angle Editorial, ens n’ha triat Els vàndals, un dels contes més representatius del recull.

els desperfectes irene pujadas conte l'altra editorial premi documenta narrativa narració 2020

Els vàndals

Avui els vàndals encara són al cementiri. Els vàndals són un exèrcit de paies i paios llargaruts, desmenjats i vergo­nyosament joves. També són fills dels seus pares. Els pares en algun moment van ser vàndals dels seus pares, i els seus pares van ser vàndals dels seus, i així successiva­ment, però val més desar el passat al calaix del passat i centrar­-nos en el greuge que ens ocupa: els vàndals s’han instal·lat al cementiri i es neguen a marxar­-ne.

El poble és petit i atapeït, pintat de ciment i ple de fa­miliars, pressions i expectatives. Deu carrers de cases, una església per als feligresos, tres bars per als parro­quians, un poliesportiu, un supermercat i una carretera que et porta, revolts previs, fins a una ciutat petita. Dos quilòmetres més enfora, flanquejat per un parell de tu­rons que el protegeixen de l’exterior, el cementiri és un espai diàfan i espaiós amb les tombes i mausoleus de ri­gor, però també amb una flora i una fauna que fa envejar els difunts.

Fa setmanes un dels vàndals, en Tono Vinvel, va fer un parlament als seus col·legues: els morts tenen un es­pai ben guapo i nosaltres malvivim aquí, atabalats i a cals vells. En Tono Vinvel va dir: No ho sé, anem­-hi a passar una nit. Per fer algo, va dir. Tenia una veu greu i una padrina enterrada. Compensava la seva timidesa lèxica amb un increment de la gestualitat. La resta de vàndals no tenia res a fer, així que van dir: Vinga. Els vàndals en massa, el seu acne i les seves extremitats descompensa­des van desfilar cap al cementiri. Era divendres. Van anar-­hi rugint, fent postures teatrals i obscenes, sem­brant el caos, imitant udols de llop i atracant i atemorint els tiets i les padrines que van trobar pel camí.

Passar-­hi la nit? Els pares van discrepar amb aquesta idea tan bon punt van assabentar-se’n. Segons ells, als morts tampoc els feia gràcia. No és difícil atribuir opi­nions als difunts; no sembla que ningú hagi de queixar­-se. Els progenitors deien: S’ha de mantenir un cert res­pecte. Els morts es mereixen un bon espai per sempre perquè sempre, en el passat, van esforçar­-se a guanyar­-se un lloc en aquesta terra. Els progenitors van desenvolu­par, per als seus fills perduts, la teoria de la cultura de l’esforç i la teoria dels seus pocs esforços.

El cementiri del poble era un paratge preciós: un bosc de xiprers, arbres de l’amor, parterres de crisantems i semprevives. Les branques de crespinell blanc sobresor­tien entre les pedres, els líquens hi formaven mosaics multicolors. Al costat dels panteons hi havia un racó sil­vestre amb tapereres, alfàbrega, menta i lavanda. En se­cret, la gent del poble hi venia a collir plantes aromàti­ques.

Aquella nit els vàndals van dormir al costat dels seus avis, o a sobre. Van portar sacs de dormir i màrfegues o van transformar quatre matolls en un matalàs. Viseres al clatell i cadenes daurades. Als morts els deien: Si fem massa soroll, doneu quatre cops. Potser van inclinar una pedra tombal per utilitzar-­la de taula i potser hi van pa­rar formatges i embotits. Van endrapar com bèsties i van dormir com si ho haguessin de fer per sempre. Al matí, els vàndals van preparar una cafetera amb fogonets de càmping. Encenedors, xandalls, dessuadores. Van xarru­par cívicament les tasses. Celebraven àpats copiosos i des­prés dormien. Conversaven entre ells i amb els difunts. Potser utilitzaven una creu de ferro forjat per remenar una brasa. Potser agafaven algun ram d’un difunt i el col·locaven en una taula baixa, com a element decoratiu. Així, finalment, durant tot el cap de setmana.

Els pares s’hi van plantar diumenge. Els van dir: Sou uns fills de papà. Van retornar les flors als seus morts, els van demanar disculpes. Van tustar l’esquena de les se­pultures. Una d’aquestes dones, la Mara Vinvel, va aga­far el seu fill per l’orella (va retorçar­-li un lòbul, això Déu per força ho ha de veure) i va obligar­-lo a besar la tomba de la seva padrina. En Tono Vinvel va fer-­li un petó la mar de tendre. Sentia un amor càndid per la seva padrina. Portava dos dies dormint al seu costat, ben a recer. Segons l’opinió d’en Tono Vinvel, no es pot morir només a base de roses blanques.

Dilluns al matí, els vàndals que no trobaven feina, que era la majoria de vàndals, van decidir aixecar construc­cions més sòlides al cementiri. Van decidir, en definitiva, independitzar­-s’hi. A dos quilòmetres, el poble ni es veia. Amb una mica de sort podrien començar de nou. Les màrfegues, els sacs de dormir: tot això no protegia de res. En Tono Vinvel va construir una llitera al costat de la seva padrina. Potser va robar-­se una columna d’un mausoleu. Potser es va decorar amb ginebrons. Potser es va manllevar granit, del cementiri, i marbre blanc i alguna altra barana de ferro forjat. Els vàndals seien en osseres. Els vàndals també retiraven les males herbes, rascaven la merda dels coloms, reutilitzaven la caca de les cabretes per fer compost i desempolsaven les làpides perquè ara eren veïns i els veïns s’ajuden.

Els progenitors sentien una mena de violència. No sabien ben bé d’on queia, tampoc. La Mara Vinvel va dir-­li a una amiga seva: Jo, si es pogués i guardés el ti­quet, el canviaria. Però no en tinc cap més, de fill! I un sí que el vull, per quan em faci vella.

I avui els vàndals encara són al cementiri. Esperonats per atiar la ira paterna, i també perquè no tenen res més a fer, sembla que han instal·lat altaveus. Per consell d’un dels vàndals, melòman, l’altre dia van posar la simfonia núm. 2 de Mahler i van escoltar-­la a tot drap, les cames encreuades i l’actitud cívica, fumant uns petes. Després músiques urbanes, fusions de fusions, remixos. Ballen però no salten: de moment, als morts, només pessigo­lles. Potser es fornica dins del panteó, potser es fornica vora el mausoleu: sembla que hi ha sexe però no se sap exactament on, perquè aquest jovent no folla a pedra vista. Dijous, divendres i dissabte, cubates amb la calma. Un dels joves tira una mica de rom a terra. No el tira, però, no exactament això: el serveix a la seva padrina. És en Tono Vinvel.

Ara, a la nit, al cementiri hi ha llumetes. Es veuen des de la carretera. Són les llanternes dels vàndals, les han penjat com si fossin garlandes. Sembla que cada nit sigui Sant Joan.

Però el millor són els matins. Les creus més altes són fenomenals per les bones vistes. Algú et dona impuls i amunt que vas: descanses les cames al pal horitzontal i recolzes les mans al vertical. Si algú t’allarga un cafè, t’embadaleixes mirant­-ho tot. Al migdia baixes de la creu amb un gínjol per esperit, i convençut que al món hi hem vingut a fer alguna cosa.

I alguna cosa potser sí: els vàndals han creat un tú­nel del terror al cementiri i cobren tres euros a qui vul­gui entrar­-hi. Gent dels pobles veïns hi du les criatures. Les criatures volen repetir cinc, deu, quinze vegades. Els agafa aquesta fixació fanàtica de la mainada. Així és com els vàndals fan la primera pela. Més tard, els vàndals anuncien visites guiades. Més tard, venen periodistes, ve la televisió. Els vàndals cobren les fotografies i les entre­vistes. Un mes més tard hi han muntat un bar. Els morts escolten els seus problemes i les seves confessions i guar­den els secrets d’una manera esplèndida.

Pares, mares, aquesta gent visita poc. Tan poc com abans. Diuen: és una fase. Quan pugen passen un moca­dor blanc per les inscripcions de les tombes, netegen la ronya que hi ha a les cavitats de les lletres i els anys. La Mara Vinvel porta roses blanques a la seva mare. La Mara Vinvel canviaria de fill, si en tingués un altre. Però ai!, només en té un. I vol que la cuidi quan sigui vella. Així que la Mara Vinvel procura estar callada i potser, només potser, accepta un glop de rom abans de tornar cap a casa.

© de l’edició, L’Altra Editorial.
© del text, Irene Pujadas