els desperfectes irene pujadas conte l'altra editorial premi documenta narrativa narració 2020

Els desperfectes – Irene Pujadas

Els desperfectes d’Irene Pujadas és el recull de contes que va guanyar ex aequo el Premi Documenta de Narrativa de 2020. El publica l’Altra Editorial.

Pujadas, periodista, coeditora de la revista Branca i membre d’Angle Editorial, ens n’ha triat Els vàndals, un dels contes més representatius del recull.

els desperfectes irene pujadas conte l'altra editorial premi documenta narrativa narració 2020

ELS DESPERFECTES

Els vàndals

Avui els vàndals encara són al cementiri. Els vàndals són un exèrcit de paies i paios llargaruts, desmenjats i vergo­nyosament joves. També són fills dels seus pares. Els pares en algun moment van ser vàndals dels seus pares, i els seus pares van ser vàndals dels seus, i així successiva­ment, però val més desar el passat al calaix del passat i centrar­-nos en el greuge que ens ocupa: els vàndals s’han instal·lat al cementiri i es neguen a marxar­-ne.

El poble és petit i atapeït, pintat de ciment i ple de fa­miliars, pressions i expectatives. Deu carrers de cases, una església per als feligresos, tres bars per als parro­quians, un poliesportiu, un supermercat i una carretera que et porta, revolts previs, fins a una ciutat petita. Dos quilòmetres més enfora, flanquejat per un parell de tu­rons que el protegeixen de l’exterior, el cementiri és un espai diàfan i espaiós amb les tombes i mausoleus de ri­gor, però també amb una flora i una fauna que fa envejar els difunts.

Fa setmanes un dels vàndals, en Tono Vinvel, va fer un parlament als seus col·legues: els morts tenen un es­pai ben guapo i nosaltres malvivim aquí, atabalats i a cals vells. En Tono Vinvel va dir: No ho sé, anem­-hi a passar una nit. Per fer algo, va dir. Tenia una veu greu i una padrina enterrada. Compensava la seva timidesa lèxica amb un increment de la gestualitat. La resta de vàndals no tenia res a fer, així que van dir: Vinga. Els vàndals en massa, el seu acne i les seves extremitats descompensa­des van desfilar cap al cementiri. Era divendres. Van anar-­hi rugint, fent postures teatrals i obscenes, sem­brant el caos, imitant udols de llop i atracant i atemorint els tiets i les padrines que van trobar pel camí.

Passar-­hi la nit? Els pares van discrepar amb aquesta idea tan bon punt van assabentar-se’n. Segons ells, als morts tampoc els feia gràcia. No és difícil atribuir opi­nions als difunts; no sembla que ningú hagi de queixar­-se. Els progenitors deien: S’ha de mantenir un cert res­pecte. Els morts es mereixen un bon espai per sempre perquè sempre, en el passat, van esforçar­-se a guanyar­-se un lloc en aquesta terra. Els progenitors van desenvolu­par, per als seus fills perduts, la teoria de la cultura de l’esforç i la teoria dels seus pocs esforços.

El cementiri del poble era un paratge preciós: un bosc de xiprers, arbres de l’amor, parterres de crisantems i semprevives. Les branques de crespinell blanc sobresor­tien entre les pedres, els líquens hi formaven mosaics multicolors. Al costat dels panteons hi havia un racó sil­vestre amb tapereres, alfàbrega, menta i lavanda. En se­cret, la gent del poble hi venia a collir plantes aromàti­ques.

Aquella nit els vàndals van dormir al costat dels seus avis, o a sobre. Van portar sacs de dormir i màrfegues o van transformar quatre matolls en un matalàs. Viseres al clatell i cadenes daurades. Als morts els deien: Si fem massa soroll, doneu quatre cops. Potser van inclinar una pedra tombal per utilitzar-­la de taula i potser hi van pa­rar formatges i embotits. Van endrapar com bèsties i van dormir com si ho haguessin de fer per sempre. Al matí, els vàndals van preparar una cafetera amb fogonets de càmping. Encenedors, xandalls, dessuadores. Van xarru­par cívicament les tasses. Celebraven àpats copiosos i des­prés dormien. Conversaven entre ells i amb els difunts. Potser utilitzaven una creu de ferro forjat per remenar una brasa. Potser agafaven algun ram d’un difunt i el col·locaven en una taula baixa, com a element decoratiu. Així, finalment, durant tot el cap de setmana.

Els pares s’hi van plantar diumenge. Els van dir: Sou uns fills de papà. Van retornar les flors als seus morts, els van demanar disculpes. Van tustar l’esquena de les se­pultures. Una d’aquestes dones, la Mara Vinvel, va aga­far el seu fill per l’orella (va retorçar­-li un lòbul, això Déu per força ho ha de veure) i va obligar­-lo a besar la tomba de la seva padrina. En Tono Vinvel va fer-­li un petó la mar de tendre. Sentia un amor càndid per la seva padrina. Portava dos dies dormint al seu costat, ben a recer. Segons l’opinió d’en Tono Vinvel, no es pot morir només a base de roses blanques.

Dilluns al matí, els vàndals que no trobaven feina, que era la majoria de vàndals, van decidir aixecar construc­cions més sòlides al cementiri. Van decidir, en definitiva, independitzar­-s’hi. A dos quilòmetres, el poble ni es veia. Amb una mica de sort podrien començar de nou. Les màrfegues, els sacs de dormir: tot això no protegia de res. En Tono Vinvel va construir una llitera al costat de la seva padrina. Potser va robar-­se una columna d’un mausoleu. Potser es va decorar amb ginebrons. Potser es va manllevar granit, del cementiri, i marbre blanc i alguna altra barana de ferro forjat. Els vàndals seien en osseres. Els vàndals també retiraven les males herbes, rascaven la merda dels coloms, reutilitzaven la caca de les cabretes per fer compost i desempolsaven les làpides perquè ara eren veïns i els veïns s’ajuden.

Els progenitors sentien una mena de violència. No sabien ben bé d’on queia, tampoc. La Mara Vinvel va dir-­li a una amiga seva: Jo, si es pogués i guardés el ti­quet, el canviaria. Però no en tinc cap més, de fill! I un sí que el vull, per quan em faci vella.

I avui els vàndals encara són al cementiri. Esperonats per atiar la ira paterna, i també perquè no tenen res més a fer, sembla que han instal·lat altaveus. Per consell d’un dels vàndals, melòman, l’altre dia van posar la simfonia núm. 2 de Mahler i van escoltar-­la a tot drap, les cames encreuades i l’actitud cívica, fumant uns petes. Després músiques urbanes, fusions de fusions, remixos. Ballen però no salten: de moment, als morts, només pessigo­lles. Potser es fornica dins del panteó, potser es fornica vora el mausoleu: sembla que hi ha sexe però no se sap exactament on, perquè aquest jovent no folla a pedra vista. Dijous, divendres i dissabte, cubates amb la calma. Un dels joves tira una mica de rom a terra. No el tira, però, no exactament això: el serveix a la seva padrina. És en Tono Vinvel.

Ara, a la nit, al cementiri hi ha llumetes. Es veuen des de la carretera. Són les llanternes dels vàndals, les han penjat com si fossin garlandes. Sembla que cada nit sigui Sant Joan.

Però el millor són els matins. Les creus més altes són fenomenals per les bones vistes. Algú et dona impuls i amunt que vas: descanses les cames al pal horitzontal i recolzes les mans al vertical. Si algú t’allarga un cafè, t’embadaleixes mirant­-ho tot. Al migdia baixes de la creu amb un gínjol per esperit, i convençut que al món hi hem vingut a fer alguna cosa.

I alguna cosa potser sí: els vàndals han creat un tú­nel del terror al cementiri i cobren tres euros a qui vul­gui entrar­-hi. Gent dels pobles veïns hi du les criatures. Les criatures volen repetir cinc, deu, quinze vegades. Els agafa aquesta fixació fanàtica de la mainada. Així és com els vàndals fan la primera pela. Més tard, els vàndals anuncien visites guiades. Més tard, venen periodistes, ve la televisió. Els vàndals cobren les fotografies i les entre­vistes. Un mes més tard hi han muntat un bar. Els morts escolten els seus problemes i les seves confessions i guar­den els secrets d’una manera esplèndida.

Pares, mares, aquesta gent visita poc. Tan poc com abans. Diuen: és una fase. Quan pugen passen un moca­dor blanc per les inscripcions de les tombes, netegen la ronya que hi ha a les cavitats de les lletres i els anys. La Mara Vinvel porta roses blanques a la seva mare. La Mara Vinvel canviaria de fill, si en tingués un altre. Però ai!, només en té un. I vol que la cuidi quan sigui vella. Així que la Mara Vinvel procura estar callada i potser, només potser, accepta un glop de rom abans de tornar cap a casa.

Recordo la Fanny

Recordo una nit que la Fanny em desperta a les dues de la matinada. Se li ha escapat el periquito. El periquito era de la seva àvia, la persona que la Fanny ha estimat més en aquesta terra. No ens podem permetre que el periquito de l’àvia de la Fanny campi lliure per aquesta ciutat hostil, així que em planto a casa seva. La Fanny plo­ra mentre l’intenta caçar amb l’escombra, a cops. Agafo una palangana amb una mà i una escala amb l’altra, la Fanny em subjecta i pujo a atrapar l’animal. És de la mida d’un cor, verd groc i blau i és immortal. Li preparo una infusió a la Fanny i dormim juntes. L’endemà, a primera hora, alimento el periquito i marxo.

I avui també recordo una nit que som en una festa, en un pis. Això és abans, amb prou feines arribem als vint. La Fanny va disfressada i papalloneja d’aquí cap allà. Li agrada ser el personatge peregrí. Jo enyoro estar sola a casa o amb poca gent i senzilla i no veure’m aclaparada per la meva falta de conversa i d’enginy. Soc molt més interessant que això, li dic al noi que tinc al davant. Veig com busca els seus amics amb els ulls. La Fanny se’ns creua i em planta un petó a la galta. Ah, però sou ami­gues?, pregunta el noi. La Fanny m’estreny de la cintura i li diu: És la noia més brillant que has conegut mai.

Recordo que, quan la nostra amistat és una joguina nova, seiem amb la Fanny als bancs del Nen de la Rutlla. Escurem un vi que ens haurien de pagar per beure i ens riem dels personatges que passen. Estic a punt de rega­lar-­me amb un paio amb una samarreta lilosa i destenyi­da quan ella diu: És el meu oncle. Me la miro. És així com conec l’oncle hortera de la Fanny.

També recordo la nit que conec la Fanny. Som a casa d’un grup de gent. Crec que parlem de comunisme i de propietat privada, coses així. La Fanny diu que sempre ha volgut tenir una casa amb piscina, i que quan la tingui es comprarà un banyador que combini amb les rajoles. Un barbut ho considera ocurrent i li demana el telèfon. Després recordo que ens en cansem. Els robem una am­polla i ens la bevem dos carrers enllà. M’explica la histò­ria d’en Poupolos, un pringat amb ínfules que té, això sí, el cos d’un déu grec. Un déu grec que no li fa gens de cas. La Fanny em diu: Estic desesperada. Tot el que ha viscut aquella nit no li importa gens. L’únic que li pesa és que en Poupolos no li respongui els missatges. No ac­cepta no veure’l més. Jo l’entenc llavors i encara l’entenc ara. Arrossegar-se per l’interès d’algú a qui no interesses és una vergonya i hauria d’estar prohibit.

Recordo una altra nit, molts anys més tard, que la Fanny de cop li diu a un noi: Fanny ve de Francesca. Jo m’estic al seu costat i sembla que els aguanti les copes. Ara feia temps que no la veia. Me la miro: Però Fanny no venia d’Ufanosa? La Fanny em mira com si fos una cria­tura acabada de néixer i m’haguessin plantat directa­ment enmig d’aquell bar, com si fos un pobre ésser de llum. T’ho havies cregut de veritat, eh? Qui es diria així? Tota la meva família em diu Francesca, ruc. Només em faig dir Fanny per aquí fora.

Recordo que, quan la nostra amistat és maca i homo­logable, un dia veig la Fanny que passeja el seu cos res­plendent República Argentina amunt. És una dona que es mou com si el terra no fos digne dels seus peus. Però no corro a perseguir­-la, com faria sempre; giro pel pri­mer carrer que tomba i faig volta. Al vespre li envio un missatge per assegurar-­me que no m’ha vist i que es­ tem bé.

I recordo que m’han donat feina en una ràdio, de redactora. Soc bona amb les primeres impressions, caic bé i tinc una veu greu, suau, vellutada. El tercer dia, locuto. Informo la ciutadania sobre l’aplicació d’uns nous carrils bici. És una notícia que interessarà als ciclis­tes. La Fanny m’envia un missatge: que estrany que és escoltar­-me pel mòbil, diu. I que no semblo jo. Li dic que no puc ser jo eternament, a tot arreu, i menys en uns informatius. Respon: Per això trobes tantes feines.

Recordo que, un dissabte, coincidim en una festa amb l’Olívia Mateus. Fins llavors, no feia la impressió que la Fanny visqués les vides dels altres com una amenaça. Aquell dia, es lia un cigarro i conversa desinteressada­ ment amb l’Olívia Mateus. Roba una copa de vi d’algú altre i surt a matar el cigarret al balcó. Veig les calades fondes i el tic al peu dret. Conec la Fanny, es digui com es digui. Pel que recordo, quan tornem cap a casa es de­dica a criticar, elogiar i tafanejar sobre absolutament tot­hom menys l’Olívia Mateus, com si no hagués estat a la festa o com si ella no hagués llegit tots i cada un dels seus llibres.

I això també ho recordo. Quan devia fer, que ens vè­iem? Un mes? Mes i mig? A l’altra banda de la pantalla, la Fanny a casa de sa mare. Li parlo del James, li dic que sembla que tingui els braços més llargs que les cames. Mentrestant, la Fanny pica galetes. Està conreant una nova afició pels pastissos. Penja fotografies sobre les se­ves creacions a les xarxes socials. Calla una estona i em diu: No l’estimes, i no es digna ni a mirar­-me als ulls. Posa un bol de mantega al microones.

Recordo que, els primers mesos, a Londres tot em sembla sòrdid, començant per mi. Els edificis i la meteo­rologia se m’amunteguen a sobre. A Millfields Park, un noi desmanegat toca alhora l’harmònica, un tambor i una guitarra. La mandíbula li malabareja. És el músic amb menys oïda que he sentit mai, és lleig i li falten tres dents. La Fanny aprendria anglès només per fotre­-se’n, per assenyalar-­li la boca i recordar-­li que té el somriure més penós d’Anglaterra. Recordo la Fanny, tot i que no hi parlo gaire. Li dono tres lliures en honor a la Fanny.

I recordo una altra nit en un altre pis. La Fanny expli­ca, un cop més, l’anècdota de l’home que va presentar­-se a la primera cita amb un ninot de peluix. És una història que fa riure a tothom i que la Fanny acostuma a tancar amb un altre apunt: que era, tanmateix, un follador de primera.

I recordo quan em pregunten: Coneixes gent? Podries ajudar­-nos? Hi ha una plaça lliure a la ràdio. Això és anys abans però m’ha vingut ara. El perfil és així i aixà, con­fiem en el teu criteri, etcètera, perquè ja fa temps que hi faig una mitja jornada mansa. Volen que la persona sigui sociable, organitzada, activa, que tingui bona conversa i una veu bonica. Hi penso però els dic que no se m’acut ningú, perquè la Fanny, ho sé, no s’ha fet mai el llit i mun­taria escenes des del primer dia.

I ara també recordo el dia que la Fanny em desperta a les tres de la matinada. Plora desconsolada per en Pou­ polos. La història d’en Poupolos va allargar-­se molt més del que tocava. Uns bons pectorals no haurien de generar tants problemes. La Fanny s’havia presentat a casa seva, borratxa acabada, perquè ell li havia contestat un missatge. Ell va dir­li: Torna-­te’n cap a casa o Què hi fas aquí o alguna cosa per l’estil. En Poupolos era un déu grec que encara vivia amb els seus pares. Ell li va tirar pel balcó tota la roba que ella havia anat deixant-­se a posta: uns shorts, una samarreta de dormir, unes calces. Tenia l’esperança de mudar­-se dissimuladament a casa dels pares d’en Poupolos? La faig venir a casa meva i mengem uns espaguetis una mica passats i l’endemà ens llevem tard, denses i enfadades entre nosaltres.

I ho recordo com si fos ahir: al cinema, poc després d’haver tornat de Londres. Encara no he dit gaire que torno a rondar per aquí. Algú es posa a xerrar a mitja pel·lícula i penso: la Fanny. No m’atreveixo a girar el cap. Sento el soroll que fa quan mastega crispetes. Sempre m’ha irritat que en mengi quan hi ha silenci. No costa gens esperar que algun personatge parli, que hi hagi una explosió, un diàleg acalorat o una estona de banda sono­ra. Quan s’encenen els llums, em giro. Sembla que ha­gin passat dos dies. Li dic: Fanny, i ella em veu i diu ani­madament: Mira qui tenim aquí.

Això és tot el que recordo avui. No sé per què ho re­cordo, potser és pels anuncis de periquitos perduts. Es perden periquitos constantment. L’àvia de la Fanny era la persona que la Fanny havia estimat més en aquesta terra, si la Fanny perdés el seu periquito li agafaria un cobriment de cor. Sovint penso en la pila d’anys que vaig creure que la Fanny es deia Ufanosa i en totes les vega­des que, enfadada o divertida per les seves ocurrències, li deia: Ufanosa, vine cap aquí; o: Ufanosa, dispara; o: Ufa­nosa, sisplau, t’ho prego, prou.

© de l’edició, L’Altra Editorial.
© del text, Irene Pujadas