Jane Austen és un dels retrats que forma part del recull Escriptores de Virginia Woolf publicat per Edicions de La Ela Geminada en traducció al català de Carme Camacho.
L’edició a càrrec de Marina Porras aplega els assajos de Woolf sobre George Eliot, Elizabeth Gaskell, Katherine Mansfield, Mary Wollstonecraft, Charlotte Brontë i Cims borrascosos.
Del pròleg de Marina Porras
Els assaigs de Woolf ens han d’interessar perquè són la base de la seva posició literària, són el fonament del seu univers. L’escriptora va construir, a còpia de molts anys de lectura, una educació sentimental i cultural a partir dels llibres. Per molt que el seu geni superés el culturalisme, Woolf és una escriptora de base intel·lectual. Els seus assaigs són l’explicació del seu món perquè en ells s’hi destil·la el que era el fonament de la seva educació i de la seva vida: la lectura.
////Més textos de Virginia Woolf
Jane Austen
Si la Srta. Cassandra Austen hagués s’hagués sortit amb la seva, probablement no ens hauria quedat res de Jane Austen tret de les seves novel·les. Jane Austen només escrivia obertament a la seva germana gran; només a ella li confià les seves esperances i, si els rumors són certs, l’únic desengany que tingué a la vida. Però quan la Srta. Cassandra Austen es feu gran i la fama creixent de la seva germana li feu sospitar que podia arribar un dia en què tot de desconeguts es dediquessin a tafanejar i, els acadèmics, a especular, va cremar —amb un gran pesar— totes les cartes que els poguessin satisfer la curiositat, i només salvà el que va considerar massa trivial perquè suscités cap interès.
En conseqüència, la nostra noció de Jane Austen surt de quatre xafarderies, d’un grapat de cartes i dels seus llibres. Pel que fa a les xafarderies, les que sobreviuen al seu propi temps no s’han de menysprear mai; amb quatre ajustos serveixen la mar de bé per al nostre propòsit. Per exemple, Jane «no és gens bufona i és molt estirada, no sembla una nena de dotze anys […]. És capritxosa i afectada», diu la petita Philadelphia Austen de la seva cosina. Llavors tenim la Sra. Mitford, que coneixia les Austen de jovenetes i trobava que Jane era «la papallona més maca, més ximpleta i més afectada que havia vist mai voletejant a la caça d’un marit». Després hi ha una amiga anònima de la Srta. Mitford, «que la visita de tant en tant [i] diu que s’ha endurit fins a convertir-se en l’exemple més tibat, quadriculat i taciturn de “divina solteria” que hagi existit mai, i que, fins que Orgull i prejudici no va mostrar la joia sense parió que s’amagava dins d’aquell rígid estoig, en societat se li feia el mateix cas que a un atiador o a una pantalla de xemeneia […]. Ara és tota una altra cosa», continua la bona dama, «encara és un atiador, però un atiador que tothom tem […]. Una ment perspicaç, capaç de dibuixar el caràcter dels altres i que no parla és una cosa terrorífica de debò!». A l’altra banda, per descomptat, hi ha els Austen, una estirp poc donada a fer-se alabances; però, malgrat això, diuen que els seus germans «se l’estimaven molt i n’estaven molt orgullosos. Li tenien afecte pel seu talent, les seves virtuts i el seu tarannà agradable i, amb els anys, a tots els encantava de trobar semblances a la seva estimada germana Jane en alguna neboda o filla, però sense esperar trobar mai ningú que la igualés». Encantadora però tibada, estimada a casa però temuda pels desconeguts, de llengua afilada però cor tendre; aquests contrastos no són gens incompatibles, i quan passem a les novel·les ens trobarem que allà també ensopeguem amb les mateixes complexitats de l’autora.
Per començar, la noieta estirada que Philadelphia trobava tan diferent de les nenes de dotze anys, capritxosa i afectada, aviat seria l’autora d’una història extraordinària i gens infantil, Amor i amistat, que, per més increïble que sembli, va escriure als quinze anys. Pel que sembla, la va escriure per entretenir els germans; una de les històries que conté està dedicada amb solemnitat sorneguera al seu germà, una altra està pulcrament il·lustrada amb caps pintats a l’aquarel·la per la seva germana. Fa la sensació que tot són bromes de collita familiar, sortides satíriques que feien fortuna perquè tots els germans Austen es burlaven de les senyores tocades i posades que «sospiraven i es desmaiaven al sofà».
De segur que tota la colla es feia un tip de riure quan Jane llegia en veu alta el seu últim embat contra els vicis que tots avorrien. «Moro màrtir de la meva pena per la pèrdua d’Augustus. Un esvaniment fatal m’ha costat la vida. Guarda’t dels desmais, estimada Laura […]. Torna’t boja tan sovint com vulguis, però no et desmaïs…». I així s’afanyava, tan ràpid com podia escriure i més del que li permetia l’ortografia, a explicar les increïbles aventures de Laura i Sophia, de Philander i Gustavus, del senyor que conduïa una diligència entre Edimburg i Stirling dia sí dia no, del robatori de la fortuna guardada al calaix de la taula, de les mares famolenques i els fills que representaven Macbeth. Sens dubte, la història devia provocar la hilaritat de tota la claca. I, amb tot, resulta evident que aquesta noia de quinze anys, asseguda al seu raconet de la sala d’estar comuna, no escrivia per guanyar-se les rialles dels germans, ni tampoc per als de casa. Escrivia per a tothom, per a ningú, per a la nostra època, per a la seva; en altres paraules, ja en aquella edat, Jane Austen escrivia. Es nota en el ritme i l’equilibri i la gravetat de les frases. «No era més que una simple jove afable, civilitzada i servicial; amb això, no hi havia motius per a tenir-li antipatia: ens limitàvem a mirar-la amb desdeny.» Aquesta frase està pensada per a deixar empremta. Animada, lleugera, divertidíssima, fregant alegrement la pura absurditat… Amor i amistat és tot això; però, ¿què és aquesta nota que mai no arriba a fondre’s amb la resta? ¿Què sona distintament i penetrant enmig de tot el brogit? És el so de les rialles. Des del seu raconet, la noia de quinze anys se’n riu del món.
Les noies de quinze anys sempre estan rient. Riuen quan el Sr. Binney es posa sal en lloc de sucre. Gairebé s’ofeguen de riure quan la vella Sra. Tomkins s’asseu damunt del gat. Però, al cap d’un moment, ploren. No tenen un punt d’observació fix des d’on veure que la naturalesa humana sempre té una nota irrisible, que els homes i les dones tenen quelcom que sempre ens empeny a la sàtira. No saben que Lady Greville, que reparteix menyspreus, i la pobra Maria, que és menyspreada, són personatges constants en totes les sales de ball. Però Jane Austen ho sabia des que va néixer. Una d’aquelles fades que es posen sobre els bressols la devia portar a sobrevolar el món sencer tan bon punt vingué al món. Quan la va tornar a deixar al bressol, Jane no només sabia com era, aquest món, sinó que ja havia triat el seu regne. I havia conclòs que, si podia regnar sobre aquell territori, no en cobejaria cap altre. Per això als quinze anys es feia ben poques il·lusions sobre els altres i cap sobre si mateixa. Tot el que escriu queda rematat, orientat i fixat, no en relació amb la rectoria, sinó amb l’univers. Jane Austen és impersonal; és inescrutable. Quan la Jane Austen escriptora escriu en l’escena més notable del llibre un trosset de la conversa de Lady Greville, no hi ha ni rastre de ràbia pel menyspreu que la Jane Austen filla del rector havia patit en una ocasió. Ella apunta de dret al blanc, i nosaltres sabem exactament en quin punt del mapa de la naturalesa humana es troba, aquest blanc. Ho sabem perquè Jane Austen es va mantenir fidel al seu vot: mai no traspassà les fronteres del seu regne. Mai, ni tan sols a la delicada edat de quinze anys, no s’arronsà per vergonya, ni s’estalvià un sarcasme en un accés de compassió, ni difuminà els trets de cap personatge transportada per l’admiració. És com si hagués traçat una línia i hagués dit: «Els accessos i l’admiració s’acaben aquí»; i la frontera és perfectament clara. Tampoc no nega que hi hagi lluna i muntanyes i castells; això sí, a l’altra banda de la línia. Fins i tot té un amor: Maria I d’Escòcia. L’admirava moltíssim. Deia que era «una de les principals personalitats del món […], una princesa captivadora que, a la seva època, només tenia per amic el duc de Norfolk i, ara, només el Sr. Whitaker, la Sra. Lefroy, el Sr. Knight i jo mateixa». Amb aquestes paraules, la seva passió queda clarament delimitada, i rematada amb humor. Resulta graciós recordar en quins termes van escriure les Brontë, no gaire més tard, a la seva rectoria del nord, sobre el duc de Wellington.
La nena estirada va créixer. Es convertí en «la papallona més maca, més ximpleta i més afectada que havia vist mai voletejant a la caça d’un marit» la Sra. Mitford i, de passada, en l’autora d’una novel·la anomenada Orgull i prejudici, la qual, escrita d’amagatotis a l’empara d’una porta que grinyolava, restà molts anys sense publicar-se. Es creu que poc després començà una altra narració, The Watsons, però, com que no li feia el pes, la deixà inacabada. Paga la pena llegir les obres menors dels grans autors, perquè constitueixen la millor de les crítiques davant de les seves obres mestres. En aquest text, les dificultats que tenia són més evidents, i el mètode que usava per a superar-les no està tan ben dissimulat. Per començar, l’encarcarament i l’eixutesa dels primers capítols demostren que era d’aquells escriptors que, en una primera versió, presenten els fets tal com ragen, i després hi tornen a passar una vegada i una altra i els donen cos i atmosfera. No podem saber com s’ho hauria fet —què hauria afegit i suprimit i quins mecanismes enginyosos hauria emprat. Però s’hauria obrat el miracle: la insulsa història de catorze anys de vida familiar s’hauria convertit en una altra d’aquelles introduccions exquisides que sembla que hagin sorgit sense cap esforç, i mai no hauríem sospitat les pàgines i pàgines de llauna preliminar que Jane Austen s’hauria obligat a suportar. Aquí ens adonem que no feia les coses per art de màgia. Com altres escriptors, havia de crear un ambient en què el seu geni particular pogués donar fruits. Ara titubeja, ara ens fa esperar. I, de sobte, ja ho té: les coses ja poden passar com li agrada que passin. Els Edwards van al ball; passa el carruatge dels Tomlinson; ens pot explicar que a Charles «li donen els guants i li diuen que no se’ls tregui»; Tom Musgrave es retira a un racó remot amb un barril d’ostres i és sabut que s’hi troba la mar de bé. El geni de l’autora està lliure i actiu. A l’instant, els nostres sentits s’aguditzen; ens posseeix la peculiar intensitat que només ella pot infondre. Però, ¿en què consisteix, tot plegat? En un ball en un poble rural, un grapat de parelles que es troben i es donen la mà en un saló, una mica de menjar i beure i, com a gran cataclisme, un noi que és desairat per una jove i tractat amb amabilitat per una altra. No hi ha tragèdia ni heroisme. Però, per algun motiu, aquesta petita escena ens commou molt més del que seria d’esperar si hem de jutjar per la seva aparent solemnitat. Ens fa veure que, si Emma actua així a la sala de ball, ¿quina consideració, quina tendresa, quins sentiments més sincers no mostrarà en altres moments de crisi més greus que, a mesura que l’observem, se’ns materialitzen inevitablement davant dels ulls? Jane Austen, doncs, domina uns sentiments molt més profunds del que sembla a simple vista. Ens incita a omplir els buits. Aparentment, el que ens ofereix és una minúcia, però es compon de quelcom que creix en la ment del lector i dota de vida eterna escenes que, des de fora, semblen trivials. L’accent sempre es posa en el caràcter. ¿Com —ens fa preguntar-nos l’autora— es comportarà Emma quan Lord Osborne i Tom Musgrave es presentin cinc minuts abans de les tres, just en el moment que Mary porta la safata i l’estoig dels coberts? És una situació d’allò més incòmoda. Aquests dos joves estan avesats a un grau de refinament molt més alt. Emma podria quedar com una maleducada, una ordinària, una qualsevol. Els girs i tombs del diàleg ens tenen amb l’ai al cor. Tenim l’atenció posada mig en el present, mig en el futur. I quan, al final, Emma es comporta de tal manera que legitima les grans esperances que havíem dipositat en ella, ens emocionem com si fóssim testimonis d’un assumpte de summa importància. Realment, en aquesta història inacabada i, en general, inferior, hi ha tots els elements que conformen la grandesa de Jane Austen. Té les qualitats immutables de la literatura. Si deixem de banda l’animació superficial i la similitud amb la vida real, encara queda, per a major plaer nostre, un discerniment exquisit dels valors humans. Si ens oblidem també d’això, ens podem recrear amb una satisfacció extrema en un art més abstracte que, a l’escena de la sala de ball, varia les emocions i equilibra les parts de tal manera que podem gaudir d’aquest art en si mateix, com gaudim de la poesia, i no com un vehicle que porta la història cap aquí i cap allà.
Però les males llengües diuen que Jane Austen era tibada, quadriculada i taciturna, «un atiador que tothom tem». D’això també en trobem traces; podia ser ben despietada, és una de les escriptores més satíriques de tota la història de la literatura. Aquells primers capítols asprius de The Watsons demostren que el seu geni no era pas prolífic; al contrari que Emily Brontë, no en tenia prou d’entrar per la porta per a fer-se notar. Jane Austen reunia humilment i amb alegria els brins i els branquillons per a fer el seu niu, i els apilava amb cura. Els brins i els branquillons en si estaven una mica secs i polsegosos. Hi havia la casa gran i la petita; una trobada per a prendre el te, un sopar, algun pícnic ocasional; la vida quedava circumscrita a uns bons contactes i uns ingressos acceptables, a camins enfangats, peus molls i una tendència femenina a cansar-se; es mantenia gràcies a un mínim de principis, un punt de coherència i la típica educació de les famílies provincianes de classe mitjana alta. Els vicis, les aventures i les passions en quedaven fora. Però Jane Austen no s’estalvia res de tot això tan prosaic i tan insignificant, ni en parla només de passada. Amb paciència i precisió, ens explica que «no van fer cap parada fins a arribar a Newbury, on un àpat generós que conjuminava el dinar i el sopar posà el punt i final als gaudis i les fatigues del dia». Tampoc no es limita a honrar les convencions només de boca: a més d’acceptar-les, hi creu. Quan descriu un clergue, com Edmund Bertram, o un mariner, sobretot, és com si aquests oficis li fossin sagrats i això li impedís d’emprar lliurement la seva eina principal, la comicitat, i, en conseqüència, tendeix a caure en decorosos panegírics o en descripcions pragmàtiques. Però això són excepcions; en general, la seva actitud recorda l’afirmació de la dama anònima: «Una ment perspicaç, capaç de dibuixar el caràcter dels altres i que no parla és una cosa terrorífica de debò!» No pretén canviar ni destruir res; no diu res, i això és aterridor. Un rere l’altre, va creant els seus ximples, els seus beats, els seus materialistes, els seus Srs. Collins, els seus Sir Walter Elliot, les seves Sres. Bennet. Els encercla amb l’assot d’una frase que, amb cada volta que traça, els retalla les siluetes per sempre. I allà es queden; no els excusa ni els mostra cap pietat. Quan acaba amb Julia i Maria Bertram, no en queda res, d’elles; Lady Bertram es queda eternament «asseguda cridant el seu carlí i mirant de tenir-lo allunyat dels parterres». Es fa justícia divina: el Dr. Grant, que comença dient que li agrada que l’oca sigui tendra, acaba provocant-se «un atac de feridura i la mort per fer tres grans àpats institucionals en una mateixa setmana». De vegades, sembla com si les creacions de Jane Austen haguessin nascut només per donar-li el gust suprem de tallar-los el cap. Se sent satisfeta, assadollada; no tocaria ni un pèl a ningú, ni mouria cap totxo ni cap bri d’herba d’un món que li brinda un plaer tan exquisit.
I la veritat és que nosaltres tampoc no ho faríem. Ja que, encara que les fiblades del nostre orgull ferit o l’ardor de la indignació moral ens instessin a millorar un món tan ple de rancúnia, mesquinesa i insensatesa, aquesta empresa ens vindria ampla. La gent és així; la noia de quinze anys ho sabia, la dona madura ho demostra. En aquest precís instant, hi ha alguna Lady Bertram mirant d’allunyar el seu carlí dels parterres, i enviarà la Sra. Chapman a ajudar la Srta. Fanny un xic tard. El discerniment de Jane Austen és tan perfecte, la sàtira és tan justa, que, tot i que són constants, gairebé no els notem. No hi ha ni una engruna de mesquinesa ni un deix de rancor que ens destorbin de la nostra contemplació. Sentim una barreja insòlita de plaer i diversió. Hi ha una bellesa que il·lumina aquesta colla de ximples.
El cert és que aquesta qualitat tan difícil de definir acostuma a constar de diversos components i que cal un geni molt particular per a unir-los. L’enginy de Jane Austen va acompanyat d’un gust exquisit. Els seus ximples són ximples i els seus esnobs són esnobs perquè s’allunyen de l’arquetip de seny i sensatesa que té al cap i que ens transmet inequívocament fins i tot quan ens fa riure. Cap novel·lista no ha fet mai gala d’un sentit tan impecable dels valors humans. Sobre el contrapunt d’un cor inerrable, d’un bon gust infal·lible, d’una moralitat que ratlla l’austeritat, ens mostra unes desviacions que s’allunyen de l’amabilitat, la veritat i la sinceritat i que són del més deliciós que hi ha en tota la literatura anglesa. Només amb aquesta fórmula, retrata Mary Crawford amb tot el que té de bo i de dolent combinat. La deixa parlotejar sense fre en contra del clergat o a favor d’un títol de baronet i una renda de deu mil lliures a l’any amb total desimboltura i amb totes les ganes; però, de tant en tant, fa algun refilet de collita pròpia, molt fluixet però en perfecta harmonia, i, immediatament, tota la xerrameca de Mary Crawford, si bé no deixa de ser divertida, desentona. D’aquí la profunditat, la bellesa, la complexitat de les seves escenes. D’aquests contrastos n’emana una bellesa, fins i tot una solemnitat, que no només són tan extraordinàries com l’enginy de l’autora, sinó que en són una part intrínseca. A The Watsons, ens ofereix un tast d’aquesta capacitat; ens fa preguntar-nos per què un simple acte d’amabilitat, tal com ella el descriu, agafa tant de significat. A les seves obres mestres eleva aquest mateix do a la perfecció. No hi ha res destacable: és un migdia a Northamptonshire, un jove gris parla amb una jove més aviat escanyolida mentre pugen les escales per anar a canviar-se per dinar, i es creuen amb les minyones. Però, partint d’una escena trivial i quotidiana, de cop, les paraules de tots dos personatges s’omplen de significat, i aquell moment esdevé un dels més memorables de les seves vides. És un moment rodó, brillant, resplendent, com una gota; queda suspès davant nostre un segon, profund, tremolós, serè; a continuació, passa la minyona i, aquesta gota, que contenia tota la felicitat del món, cau amb suavitat per incorporar-se al flux i reflux ordinari de l’existència.
Així, doncs, ¿què podia ser més natural per a Jane Austen, amb aquesta perspicàcia per a copsar la profunditat de les coses, que decantar-se per escriure sobre les trivialitats del dia a dia, de les festes, dels pícnics i dels balls rurals? No es deixà temptar per cap «recomanació d’alterar el seu estil literari» del príncep regent ni del Sr. Clarke; no hi havia cap romanç, ni cap aventura, ni cap tripijoc polític, ni cap intriga que arribés a la sola de la sabata del que passava en un tram d’escales tal com ella ho pintava. El príncep regent i el seu bibliotecari havien topat de cara amb un obstacle formidable: miraven de manipular una consciència incorruptible, de fer trontollar una discreció infal·lible. La noieta que formulava les frases tan a consciència quan tenia quinze anys mai no deixà de fer-ho, i mai no va escriure per al príncep regent ni per al seu bibliotecari, sinó per al món sencer. Sabia perfectament quines eren les seves aptituds i quin material li permetien manipular tal com ho hauria de fer un escriptor amb uns estàndards elevats. Hi havia emocions que quedaven fora del seu abast; sentiments que, per més esforços i trucs que esmercés, no era capaç de plasmar tal com cal. Per exemple, no sabia fer que una noieta parlés amb entusiasme d’estendards i capelles. Era incapaç d’abandonar-se incondicionalment a un moment romàntic. Tenia tota mena d’estratagemes per a evitar les escenes de passió. Aborda la natura i totes les seves gràcies amb un biaix molt personal. Descriu una nit preciosa sense esmentar ni un sol cop la lluna. Tanmateix, quan llegim les quatre frases protocol·làries sobre «la resplendor d’una nit serena i el contrast amb l’ombra fosca del bosc», la nit esdevé automàticament tan «solemne, reconfortant i encantadora» com ella, amb tota simplicitat, ens diu que és.
Els seus dots gaudien d’un equilibri insòlitament perfecte. Entre les novel·les que va acabar, no n’hi ha cap de dolenta, i, entre tots els capítols que va escriure, n’hi ha pocs que estiguin a un nivell significativament més baix que els altres. Però, al cap i a la fi, va morir amb quaranta-dos anys. Va morir a la cúspide del seu talent. Encara era susceptible de patir tots aquells canvis que sovint fan que la darrera etapa de la carrera d’un escriptor sigui la més interessant de totes. Vivaç, irreprimible, dotada d’una forta inventiva, no hi ha dubte que, si hagués viscut més, hauria continuat escrivint, i és temptador preguntar-se si no hauria escrit d’una altra manera. Les fronteres eren clares; les llunes, les muntanyes i els castells quedaven a l’altra banda. Però ¿no tenia mai la temptació de creuar-les ni que fos un moment? ¿No començava a contemplar, a la seva manera alegre i brillant, un petit viatge de descoberta?
Agafem Persuasió, l’última novel·la que completà, i estudiem sota la seva llum els llibres que podria haver escrit si hagués viscut més. Persuasió té una bellesa i una monotonia peculiars. La monotonia és aquella que acostuma a marcar la fase de transició entre dues etapes diferents. L’escriptora està un xic avorrida. Ja es coneix massa el seu món, ja no el troba fresc. El seu humor té un punt d’aspror que dona a entendre que els aires d’algú com Sir Walter o l’esnobisme d’algú com la Srta. Eliot ja no li fan gaire gràcia. La sàtira és dura i l’humor, groller. L’autora ja no està tan al cas del que fa divertit el dia a dia. No té el cap posat plenament en el que l’ocupa. Però, malgrat que tenim la sensació que el que està fent ja ho ha fet abans i més bé, també notem que intenta fer quelcom que encara no ha intentat mai. A Persuasió hi ha un element nou, potser la qualitat, que entusiasmà el Dr. Whewell i el feu insistir que era «la millor de les seves obres». Jane Austen comença a descobrir que el món és més gran, més misteriós i més romàntic del que es pensava. Quan diu aquestes paraules sobre Anne, tenim la sensació que parla de si mateixa: «De jove, li havien inculcat la necessitat de ser prudent, descobrí l’amor en fer-se gran; una conseqüència natural d’uns inicis antinaturals.» Tendeix a recrear-se en la bellesa i la malenconia de la natura, a esplaiar-se en la tardor quan sempre ho havia fet en la primavera. Parla de la «dolça i trista influència dels mesos de tardor en el camp». Assenyala «les fulles esgroguissades i les bardisses mústigues». «No ens estimem menys un lloc perquè hi hàgim patit», apunta. Però no és només en una nova sensibilitat envers la natura, que detectem el canvi. La seva actitud envers la vida mateixa també ha mudat. Durant la major part del llibre, veu la vida a través dels ulls d’una dona que, infeliç com és, empatitza d’una manera especial amb la felicitat i la infelicitat dels altres, però es veu obligada a callar el que n’opina ben bé fins al final. Així, doncs, aquest cop l’autora observa més els sentiments que els fets. L’escena del concert i la famosa conversa sobre la constància de les dones expressen una emoció que no només corrobora el fet biogràfic que Jane Austen havia estat enamorada, sinó també el fet estètic que ja no li feia por dir-ho. Abans de poder traslladar una experiència transcendental a la ficció, necessitava que penetrés ben endins i quedés desinfectada pel pas del temps. Però ara, l’any 1817, estava preparada. De portes enfora, també s’acostava un canvi imminent en la seva situació. La seva fama havia anat creixent molt lentament. «Dubto» escrigué el Sr. Austen Leigh, «que puguem trobar cap altre autor destacable que visqués en un anonimat més absolut». Només que hagués viscut uns quants anys més, tot això hauria canviat. S’hauria quedat a Londres, hauria sortit a sopar, a dinar, hauria conegut gent famosa, hauria fet amics nous, hauria llegit, viatjat, i s’hauria endut a la seva tranquil·la caseta de camp un bon feix d’observacions per a sucar-hi tant de pa com volgués.
¿I quin efecte hauria tingut, tot això, en les sis novel·les que Jane Austen no va arribar a escriure? No hauria escrit sobre crims, ni passions, ni aventures. No hauria deixat que la insistència dels editors ni els afalacs dels amics la fessin precipitar-se i caure en la deixadesa o la manca de sinceritat. Però hauria sabut més coses. La seva confiança hauria rebut una sacsejada. La seva comicitat se n’hauria ressentit. Hauria confiat menys en el diàleg (això ja es nota a Persuasió) i més en la reflexió, per a presentar-nos els seus personatges. Aquells trossets de diàleg meravellosos que resumeixen, en uns minuts de conversa, tot el que necessitem saber per a conèixer per sempre algú com l’almirall Croft o la Sra. Musgrove, aquell mètode taquigràfic i atzarós que engloba capítols sencers d’anàlisi i psicologia, haurien acabat sent massa rudimentaris per a abastar tot el que ara percebia l’autora de la complexitat de la naturalesa humana. S’hauria empescat un mètode —clar i mesurat com sempre, però més profund i més suggeridor— per a transmetre no només el que diem, sinó també el que no diem; no només el que som nosaltres, sinó també el que és la vida. S’hauria distanciat més dels seus personatges i els hauria vistos més com a grup i no tant com a individus. La seva vena satírica, per bé que menys present, hauria estat més àcida i més dura. Hauria estat la precursora de Henry James i de Proust… Però ja n’hi ha prou, d’especulacions vanes: la més perfecta de les artistes, l’escriptora de llibres immortals, va morir «just quan començava a confiar en el seu èxit».
© de la traducció, Carme Camacho
© del pròleg, Marina Porras
© de l’edició, La Ela Geminada