La meravellosa història de Peter Schlemihl – Adelbert von Chamisso

La meravellosa història de Peter Schlemihl és una novel·la fantàstica breu de l’escriptor alemany d’origen francès Adelbert von Chamisso.

Narra el distanciament progressiu de la societat d’un jove després d’haver-se venut l’ombra a canvi d’una bossa meravellosa. La traducció al català, publicada el 1930 a Les Ales Esteses, és de Gustau Llobet.

////Més literatura fantàstica a Stroligut

La meravellosa història de Peter Schlemihl

I

Rere un bon viatge que, amb tot, havia estat per a mi molt fatigós, entràrem al port. Així que el bot em deixà a terra, vaig carregar jo mateix amb el meu minso equipatge i, passant per entremig de la multitud, vaig cercar l’hostal més modest. En veure allí a la vora una mostra damunt una portalada, vaig entrar a la casa i vaig demanar una cambra. El mosso, després de donar-me un cop d’ull de dalt a baix, va conduir-me a una de les que hi havia a les golfes. Quan vaig haver-me’n possessionat, vaig demanar aigua fresca i, per últim, l’adreça del senyor Thomas John.

—Sortiu per la porta del Nord, i la primera casa a mà dreta, gran, nova, amb columnes de marbre blanc i rosa, és la del senyor John.
—Gràcies.

Com que encara era d’hora, vaig desfer el farcell, vaig treure’n la meva magnífica levita negra, vaig vestir-me tan pulcrament com vaig poder, i, posseït de la carta de recomanació, vaig emprendre el camí en cerca de l’home que podia afavorir les meves modestes aspiracions.

Quan vaig haver pujat en tota la seva llargada el carrer del Nord i un cop passada la Porta, de seguida vaig veure les columnes que brillaven entre el fullam dels arbres. «Ja hi soc!», vaig dir-me. Amb el mocador vaig espolsar-me les sabates, vaig endegar-me el nus de la corbata i estirar-me els faldons de la levita, i, encomanant-me a Déu, vaig estrebar el cordó de la campaneta.

S’obrí la porta. En el vestíbul em someteren a un interrogatori, després del qual el porter va encarregar que m’anunciessin, i, per últim, vaig tenir l’honor d’ésser convidat a passar al parc, on el senyor Thomas John es passejava acompanyat d’unes quantes persones amigues seves.

Vaig reconèixer-lo de seguida, tant per la seva corpulència com pel seu aire d’home satisfet.

Va rebre’m molt bé, amb aquella condescendència amb què rep a un pobre diable un senyor opulent. Fins s’avençà cap a mi, sense abandonar, però, els seus acompanyants, per prendre la lletra que jo li mostrava.

—Home! Del meu germà? Feia molt de temps que no en sabia res! Com està?

I sense esperar que li respongués, signant als seus amics, amb la mà que tenia la lletra, un turonet que hi havia prop, va fer:
—Allí és on vull alçar el nou edifici.

Després obrí la carta sense interrompre la conversa, el tema de la qual era la riquesa.

—Aquell que no posseeix, almenys, un milió, és (perdonin l’expressió) un captaire.
—Quina veritat! —li vaig dir, en un esclat de dolorosa convicció.

El to de la meva veu el feu somriure benèvolament i, tombant-se, em digué: 
—Quedeu-vos, amic. Potser més tard podré dir-vos el meu pensament sobre això.

Senyalà la carta, que es posà a la butxaca, i oferí el braç a una senyoreta. D’altres feren el mateix, i, cada ovella amb sa parella, s’encaminaren cap al turonet, ple de rosers florits.

Vaig seguir-los a una discreta distància, puix ningú no havia fet gens de cas de mi. Estaven de bon humor i reien i plaguejaven. Tan aviat parlaven seriosament de frivolitats com frívolament de les coses més serioses. Però on accentuaven el to epigramàtic era en parlar d’amics i coneguts absents. Jo era allí tan foraster i estava tan preocupat amb les meves coses, que no era possible ni que em divertís ni que desxifrés aquells enigmes. Arribàrem al roserar. Fanny, que semblava ésser la reina de la festa, s’entestà a collir ella mateixa una branca florida. Una espina la punxà i un rajolí del color de porpra de les roses fluí per la seva mà blanca i delicada. L’esdeveniment produí una commoció a tota la colla. Tothom cercava tafetà anglès.

Un home envellit, secalló, llargarut, silenciós i reposat, que, com jo mateix, seguia a distància el grup i de qui, per cert, no n’havia hagut esment, ficà la mà dins l’estreta butxaca del faldó de la seva levita grisenca, a la vella moda de Francònia, en tragué una cartereta i, un cop oberta, s’inclinà cerimoniós i l’oferí a la damisel·la ferida. Ella l’acceptà, sense mirar qui l’hi oferia i sense ni tan sols donar-n’hi les gràcies.

L’esgarrinxada guarida, va emprendre’s de nou la marxa cap al turó, des del cim del qual s’albirava una ampla perspectiva que començava en el laberint frondós del parc i acabava en l’Oceà sense límits. Era, realment, un mirador magnífic.

Aparegué a l’horitzó un punt clar, que es destacava entre la foscor del mar i el blau del cel.

—Una ullera! —demanà el senyor John.

I encara no s’havien mogut de lloc els criats que acompanyaven la comitiva, i ja l’home gris, inclinat per una reverència, ficava la mà a la butxaca de la seva levita i en treia una magnífica dollond¹Anomenada llarga-vista o ullera acromàtica. John Dollond (1706–61), inventor., la qual lliurà al senyor John. Aquest l’aplicà a un ull i digué als seus companys que allò que es veia a l’horitzó era el vaixell que havia sortit del port la vetlla anterior i al qual privaven d’avençar els vents contraris.

La ullera passà de l’una mà a l’altra, però no tornà a la del seu amo.

Jo em mirava bocabadat l’home gris i em feia creus que en una butxaca tan petita hagués pogut encabir-hi un estri tan gros. I encara m’avenia menys que ningú no parés esment en tal cosa i que no fessin d’aquell subjecte més cas que el que feien de mi.

Vingué l’hora del refrigeri. Les fruites més estranyes i cares foren servides amb la vaixella més rica. Llavors fou quan el senyor John, qui feia els honors de la festa, se’m dirigí per segona vegada.

—Preneu alguna cosa! D’això no n’heu tingut a bord.

Vaig inclinar-me, però no ho va veure. Ja parlava a un altre.

—Ah, si no fos la humitat, quin goig poder-se ajeure damunt la gespa, en el pendent del turó, de cara al panorama sens límits!
—Fora diví —digué un dels de la colla— estendre ací unes catifes orientals, si les tinguéssim!

Tot just el desig fou apuntat i l’home de la levita grisa ja butxaquejava i s’esforçava per treure una bella catifa d’Orient, tramada amb or. Uns criats l’hi prengueren i l’estengueren on els senyors van indicar. Aquests s’hi van asseure sense fer compliments, mentre jo em mirava estupefacte l’home, la levita, la butxaca, la catifa —d’uns vint passos de llargada per deu d’amplada— i em fregava els ulls sense saber què calia pensar de tot allò, sobretot en veure que ningú no en feia cabal. Hauria volgut saber qui era aquell home, però no gosava preguntar-ho a ningú, puix gairebé em feien tant de respecte els criats com els senyors.

A l’últim vaig animar-me, i apropant-me a un minyó que em semblava de menys categoria que els altres, i el qual sovint estava sol, vaig preguntar-li, a mitja veu, qui era aquell subjecte tan complaent, vestit de gris.

—Qui? Aquell que sembla un cap de fil fugisser d’una agulla de sastre?
—Sí.
—No el conec.

I sense dir-me res més, se’m tombà d’esquena i es posà a parlar amb un altre de coses sense importància, com volent evitar una conversa més llarga amb mi.

El sol havia anat pujant i la roentor dels seus raigs començava a molestar les dames. La bella Fanny, amb negligència, es tombà cap on era l’home gris —al qual fins llavors ningú, que jo veiés, no li havia dit una paraula— i li preguntà si per casualitat portava, també, una tenda de campanya. Ell respongué amb una salutació molt profunda, com si es cregués indigne del favor que Fanny li feia en parlar-li. Després butxaquejà i començaren de sortir teles, cordes, pals, claus, tot allò necessari, en fi, per muntar un magnífic recés.

Entre tots l’alçaren i aviat la vela cobrí d’ombra la bella catifa oriental. Tothom s’hi refugià sense sorprendre’s de res.

Feia estona que jo em sentia tot el cos estremit per una mena d’angúnia paorosa, però la basarda més esfereïdora em sobrevingué en veure que, responent a un nou desig expressat per un dels contertulians, el nostre home feia sortir tres superbs cavalls negres, et dic tres grans i formosos cavalls, amb sella i tots els altres guarniments; afigura’t, per amor de Déu, tres cavalls ensellats, de la mateixa butxaca d’on, una mica abans, havia tret la cartera, la ullera de vista, la catifa de vint passos per deu i la tenda de campanya amb cordes, pals, claus i tela!

Segur estic, amic meu, que no em creuries si no et jurés que ho vaig veure amb els meus propis ulls.

Tot i la humilitat aparent d’aquell home i el poc cas que els altres en feien, jo no li treia la vista del damunt i el seu rostre pàl·lid em tenia tan espaordit, que no veient-me amb cor de suportar-lo més temps, vaig decidir d’anar-me’n d’aquella reunió, cosa que em semblava ésser facilíssima, vist el paper insignificant que hi feia.

Volia tornar-me’n a la ciutat i visitar altre cop el senyor John l’endemà perquè em digués la meva sort i m’expliqués de passada —si s’esqueia poder-li-ho preguntar— qui era l’home gris.

Tant de bo hagués pogut fer-ho!

Ja havia deixat el turonet i era prop del roserar, enmig d’un prat; temerós que em veiessin caminar per damunt de l’herba, vaig ullar al meu voltant, i quina no fou la meva sorpresa i la meva basarda quan vaig veure que darrere meu, venint al meu encontre, hi havia l’home gris! Es descobrí i em feu un acatament com ningú m’havia fet mai fins aleshores. Era ben clar que volia parlar-me. Jo, a desgrat meu, no podia pas desatendre’l, si no volia pecar de grosser. Vaig treure’m, doncs, el barret, i, com ell, vaig inclinar-me, i allí vaig romandre, amb el cap descobert a ple sol, palplantat i immòbil com si hagués posat arrels. Me’l mirava temerós, com l’ocell fascinat per la serpent. Ell també semblava estar posseït d’una certa torbació: no alçava els ulls i repetia les reverències, acostant-se’m lentament. Per fi, en veu baixa i temorega, com la d’un mendicant, va dir-me:
—El senyor farà la mercè de perdonar-me si, indiscret, m’atreveixo a dirigir-li la paraula per fer-li un prec… Permeteu amb la més gran indulgència…
Per l’amor de Déu, senyor! —vaig interrompre’l, tot anguniós.— Què puc fer per un home que…

Callàrem tots dos, i diria i tot que enrogírem. Passat un moment de silenci, va dir-me:
—En el temps curtíssim que he tingut la ventura de trobar-me a prop vostre, he pogut veure (de nou us demano que em perdoneu la gosadia), amb admiració imponderable, la magnífica ombra que projecteu, l’estupenda ombra que, sense donar-hi importància, llanceu ací a terra, als vostres peus. Dispenseu-me la pretensió (excessivament atrevida, ho reconec); però, ¿fóreu propici a cedir-me aquesta ombra?

Va callar i en el silenci em semblava sentir que una roda de molí em voltava per dintre el cervell. Què calia respondre a consemblant proposició? El vaig prendre per boig. Què havia de fer-ne de la meva ombra? I una mica compassiu, vaig respondre-li, amb un to que corresponia millor a la humilitat del seu:
—¿És que, amic meu, no teniu prou ombra amb la vostra? Trobo que el negoci que em proposeu és d’una estrafolària condició.

Saltà, ràpidament:
—Tinc a la butxaca alguna cosa que pel senyor no serà, segurament, mancada de valor. Per la seva ombra inapreciable, el preu més alt ha de semblar-me mesquí.

En recordar la seva butxaca, va venir-me un calfred i no vaig explicar-me com li havia pogut dir «amic». Dominant-me tant com vaig poder, vaig intentar parlar-li amb extrema cortesia:
—Perdoneu al més senzill dels vostres servidors, senyor… No comprenc ben bé el vostre pensament. De quina manera em fora possible de donar-vos la meva ombra?

Va interrompre’m:
—No demano de vós altra cosa que el permís de recollir d’ací, ara mateix, la vostra ombra nobilíssima i guardar-me-la. De quina manera? Això és cosa meva. A canvi de la vostra mercè, i com una petita demostració del meu profund agraïment, us deixo triar entre tots els tresors que duc a la butxaca: la mandràgora, la vareta de les virtuts; l’elm de Mambrí; la llàntia meravellosa; el capell de Fortunat, que és el dels desigs, restaurat suara i que ha quedat com nou; o bé, si ho preferiu, la seva bossa…
—La bossa de Fortunat! —vaig exclamar, atònit.

I malgrat la meva angúnia, que no havia pas disminuït, l’oferta va apoderar-se dels meus sentits i va venir-me com un vertigen i els meus ulls pampalluguejaren com si ja veiessin els dobles ducats.

—Tingui el senyor la bondat de sospesar aquesta bossa i de mirar què hi ha dintre.

I en dir això tragué de la butxaca una bossa mitjana, de cuiro molt ben cosit i lligada amb dos cordons també de pell. Me l’oferí. Vaig endinsar-hi la mà i vaig treure’n deu monedes d’or, i deu més, i altres deu, i encara deu més…

—Tracte fet! —vaig dir-li—. Quedeu-vos amb la meva ombra i jo em quedo amb aquesta bossa.

Va estrènyer-me la mà i, agenollat als meus peus, amb una traça meravellosa va recollir de damunt la gespa la meva ombra, de dalt a baix, va plegar-la, va fer-ne un rotlle i se la posà a la butxaca. Després s’aixecà, em saluda amb una cortesia delicada i se’n tornà cap al roserar. Llavors va semblar-me com si rigués per sota el nas. Però jo tenia la bossa agafada estretament, i amb els cordons entre els dits. Al meu voltant tot era banyat pel sol. I jo, això no obstant, em trobava trasbalsat i amb els sentits una mica insegurs.

II

Per fi vaig refer-me i vaig deixar, de pressa i corrents, aquest lloc on ja no tenia res a fer. Primer de tot vaig omplir-me les butxaques d’or; després vaig lligar-me al coll els cordons de la bossa i vaig amagar-me-la al pit. Sense ésser vist vaig sortir del parc i vaig emprendre el camí de la ciutat. Caminava pensívol, apropant-me a la Porta. Tot de cop vaig sentir que em cridaven, al darrere:
—Jove! Ep, jove!

Vaig tombar-me: era una velleta, que afegí:
—Tingueu compte, senyor: heu perdut la vostra ombra.
—Gràcies, bona dona —vaig respondre-li, i, després de tirar-li una moneda d’or en pac de l’advertiment, vaig posar-me a caminar sota els arbres.

A la Porta els guardes també m’advertiren:
—On heu deixat la vostra ombra?

Una mica més enllà foren dues dones les que, en veure’m, exclamaren:
—Jesús, Maria i Josep! Aquest pobre home no té ombra!

Vaig començar d’inquietar-me, i, per evitar noves admiracions vaig provar de passar únicament per llocs ombrius; però això no era gaire fàcil: n’hi havia alguns on el sol batia de ple i no era possible d’esquivar-lo. Per exemple, al carrer Ample, per on vaig passar justament a l’hora que la mainada sortia de l’escola. Un mocós gepic (encara em sembla que el veig) s’adonà de la meva manca d’ombra i a crits va delatar el meu defecte a tota la patuleia escolar del barri, la qual va emprendre-les contra meu esgargamellant-se i llançant-me grapats de fang.

—Les persones com cal porten ombra, quan van pel sol! —cridaven, poc més o menys.

Per a lliurar-me’n vaig llançar-los monedes d’or a raig fet, ensems que em ficava en un cotxe de lloguer que unes ànimes piadoses em proporcionaren.

Quan vaig veure’m dintre el cotxe, vaig posar-me a plorar desconsolat. Pressentia que si bé és cert que en el món prepondera l’or damunt el mèrit i la virtut, l’ombra val encara més que l’or. De primer havia sacrificat la riquesa a la consciència i ara acabava de sacrificar l’ombra a la riquesa. Què fora de mi sobre la terra?

El cotxe s’aturà davant l’hostal quan jo encara no m’havia deseixit d’aquella aflicció. Va espaordir-me la idea de tornar a ocupar aquelles golfes on m’havien estatjat i vaig pregar que em baixessin de seguida les meves coses. Vaig recollir, amb menyspreu, el farcell, vaig pagar unes monedes d’or i vaig manar al cotxer que em portés al millor hotel. L’edifici estava orientat al nord i no calia témer el sol.

Vaig retribuir amb or el cotxer, i després d’escollir la millor habitació del davant vaig tancar-m’hi tan aviat com vaig poder.

Què diries que vaig fer llavors, estimat Adelbert? Em dono vergonya d’explicar-t’ho. Vaig agafar la malastruga bossa, i amb una mena de furor semblant al deliri produït per aquelles febres que creixen a l’impuls de llur pròpia malignitat, vaig treure’n or, i or, i més or, i vaig escampar-lo al meu voltant, i vaig passejar-hi per sobre, i vaig amuntegar-lo, i vaig fer-lo dringar, assaciant el meu pobre cor de mirar-lo i de sentir-ne el so, fins que, cansat, m’hi vaig ajeure al damunt i vaig rebolcar-m’hi, amb la il·lusió que nedava en un mar de riquesa.

Així va passar un dia, durant el qual la porta de la meva cambra no s’havia obert per a res. La nit em sobtà ajagut damunt l’or i damunt l’or em sobtà la son.

Vaig somiar-te. Jo era darrere la vidriera del teu recambró i et guaitava assegut a la teva cambra de treball, entre un esquelet i un manat d’herbes seques. Davant teu, oberta, tenies Haller,²Haller, Albrecht von (1708–77), professor en diverses ciències i poeta. Humboldt i Linneo; damunt el teu sofà hi havia un volum de Goethe i L’anell encantat.³L’anell encantat. Llibre cavalleresc de Fouqué (1813). Vaig contemplar-te bella estona, així com a les coses que et rodejaven; però tu estaves immòbil, sense respirar… Eres mort.

Vaig despertar-me. Va semblar-me que era molt dejorn. Se m’havia parat el rellotge. Em trobava retut de cansament i, sobretot, de fam i de set, puix el dia anterior no havia menjat res. A puntades de peu vaig arraconar aquell or que unes hores abans m’havia omplert de joia folla. Jo no sabia què fer-ne. Com que no era cosa de deixar-lo per allí terra, vaig provar si cabia a la bossa de la qual havia sortit. Endebades. Vaig mirar si alguna finestra de les de la meva cambra donava al mar, i en veure que no, vaig resoldre d’amagar-lo a un armari que hi havia a l’alcova, i només vaig deixar-ne fora alguns grapats.

Acabada aquesta feina, vaig caure aplanat en un seient i vaig esperar que la gent de l’hotel comencés a fer fressa. Així que vaig sentir-los, vaig demanar que em portessin menjar i que vingués l’amo.

Amb aquest bon senyor parlàrem de la futura instal·lació de la meva casa. Va recomanar-me que per criat prengués un tal Bendel, d’aspecte franc i noble i el qual em produí un excel·lent efecte. No vaig equivocar-me. Ha estat tan addicte a la meva persona, que ni un moment ha deixat d’acompanyar-me ni d’ajudar-me a compartir la meva dissort ni d’aconsolar-me amb mots plens de sentit afecte.

Vaig passar tot el dia a la meva cambra tractant amb criats sense feina, sabaters, sastres i botiguers, i els vaig comprar tot el que m’oferien. Sobretot moltes joies i pedres precioses, amb l’única finalitat d’alleugerir-me de l’or enorme que emplenava l’armari. Així i tot, no em sembla pas que aquella pila daurada minvés son volum.

La meva situació em tenia en suspens amb els més angoixosos dubtes. No vaig sortir un pas enllà de la porta i a la tarda vaig fer encendre quaranta bugies, per tal que la claror ho emplenés tot. Recordava amb basarda l’escena amb els nois de l’escola, però, així i tot, revestit de valor, vaig llençar-me a plantar cara als comentaris de la gent.

Aquelles nits eren de lluna. En fer-se fosc vaig posar-me una gran capa i, enfonsant-me el barret fins a les orelles, vaig sortir de casa tremolós com un malfactor. En ésser a una plaça llunyana, contràriament al que havia fet fins aleshores de caminar a ran de les parets de les cases, vaig afrontar els raigs de la lluna resignat a escoltar les burles dels transeünts.

Estalvia’m, amic meu, la narració dels meus sofriments. Les dones expressaven en to llastimós llur pena per la meva dissort, però no creguis pas que les seves paraules condolidades m’exasperessin menys que les bromes sarcàstiques dels joves i el menyspreu orgullós dels homes, sobretot d’aquells alts i grossos que projectaven una gran ombra.

Una damisel·la bonica i graciosa, que acompanyava els seus pares, atents només a mirar on posaven els peus, em clavà, per casualitat, els seus ulls encisers i quan s’adonà que jo no duia ombra, no pogué evitar un estremiment de basarda i baixà en silenci el caparró deliciós, alhora que es cobria la cara amb el vel, i passà sense obrir la boca.

No vaig poder més. Els ulls se m’aigualejaren i amb el cor trossejat vaig cercar novament el recés d’ombra de les cases. Vaig haver-me d’estintolar a les parets per no caure i lentament vaig tornar-me’n cap a l’hotel. Vaig passar la nit en blanc. L’endemà de bon matí, el primer que vaig fer fou encarregar que cerquessin pertot arreu l’home de la levita grisa. Tenia una vaga esperança de trobar-lo i que, com a mi, li convingués fer-se enrere del nostre tracte. Vaig cridar en Bendel, que em semblava ésser manyós i actiu, i vaig descriure-li amb tots els detalls l’home que s’havia apoderat del tresor sense el qual la meva vida s’havia convertit en un turment. Vaig dir-li el dia i el lloc on vaig conèixer-lo, vaig fer-li una descripció de totes les persones que es trobaven a la reunió, i vaig recomanar-li, a més a més, que s’informés minuciosament d’una ullera «Dollond», d’una catifa turca tramada amb or, d’una tenda de campanya magnífica i, en fi, d’uns cavalls negres; la història de tot plegat sense dir-li-ho, anava lligada amb la d’aquell home enigmàtic que semblava a tothom insignificant i l’aparició del qual havia destruït la tranquil·litat i la felicitat de la meva vida.

Un cop vaig haver-li explicat tot, vaig anar a cercar or i vaig omplir-l’en, i encara vaig afegir-hi pedres precioses i joies de molt valor. I vaig dir-li:
—Això obre tots els camins i fa fàcils les coses més difícils, caríssim Bendel. No ho escatimis, com no ho escatimo jo. Apa! Ves-te’n i a veure si em portes les notícies en les quals nien totes les meves esperances.

Se n’anà… i tornà tard i compungit. Cap dels criats ni dels hostes del senyor John, amb tots els quals havia parlat, no recordava l’home de la levita grisa. El telescopi nou era allí, sense que ningú sabés com hi havia arribat. La catifa i la tenda, l’una a terra, l’altra cobrint-la, seguien al pendent del turó; els criats sabien la riquesa de llur amo, però ignoraven com li havien pervingut aquells objectes. El mateix senyor John, que els lloava amb exageració, no recordava, ni el preocupava, qui n’hi havia fet ofrena. Els cavalls eren a les quadres d’aquells que els havien cavalcat, els quals elogiaven el gest d’esplendidesa que el senyor John tingué en cedir-los-hi.

Aquesta fou la minuciosa explicació que Bendel em feu de la seva gestió, la qual, malgrat ésser negativa, havia posat a prova una discreció, un zel i una activitat que vaig lloar sincerament agraït.

Vaig demanar-li que em deixés a soles amb la meva tristesa. Però ell va dir-me:
—He explicat al meu amo tot allò que es referia a l’assumpte primordial per a ell. Em manca encara complir un encàrrec que m’ha fet una persona que he trobat a la porta, en tornar de la missió tan dissortada en resultats. Ha fet així: «—Digueu al senyor Peter Schlemihl que ja no ens veurem més per aquests volts. Me’n vaig per mar i un vent favorable em portarà de pressa a port. Però d’ací a molts anys tindré l’honor de cercar-lo i de proposar-li un altre negoci, el qual potser li convindrà. Saludeu-lo de part meva i digueu-li que li estic reconegut». Li he preguntat com se deia i m’ha respost que vós ja el coneixíeu.
—Com era aquest home? —vaig preguntar impacient, per aclarir la meva sospita.

Bendel em descrigué, amb trets minuciosos, l’home de la levita grisa. En precisà la fesomia, el to de la paraula, tot amb una exactitud matemàtica.

—Malaurat! —vaig cridar, crispat de dits—. Era ell!

I Bendel, com si li haguessin llevat un vel dels ulls exclamà, tot astorat:
—Sí, senyor! Era ell! No en dubto! I jo cec, no l’he reconegut i he fet un tort al meu amo!

Plorava a llàgrima viva i es desfeia en improperis contra si mateix. Tan gros era el seu desesper, que vaig sentir una pregona llàstima. Vaig esforçar-me a consolar-lo i proclamar la meva confiança en la seva fidelitat i vaig pregar-li que anés corrents al port, per tal de seguir de petja el misteriós personatge.

Fou debades. Aquell matí, aprofitant que el vent, contrari feia molts dies, alçat favorable, salparen molts dels vaixells ancorats, i tots, amb rumbs distints, corrien vers els punts més oposats de la terra; i l’home de la levita grisa s’havia fet fonedís com la meva ombra.

III

Quin servei li fan les ales al que està encadenat? El de consumir-lo i desesperar-lo. D’aquesta manera em trobava jo nou Faffner⁴Faffner: drac que guardava el tresor dels Nibelungs. servant son tresor, sense cap consol humà morint de misèria prop del meu or, que no el tenia al meu cor, si no que el maleïa, puix que per causa d’ell em veia separat de tota vida. En el neguit d’amagar a tothom el meu secret, tremolava a la presència de qualsevol dels meus criats i envejava el darrer de tots, car ell tenia una ombra i podia exposar-se al sol. Jo, al contrari, estava reclòs nit i dia; entre el desesper i la pena que em rosegava el cor.

Un home, només, compartia el meu dolor: era Bendel, el qual vivia turmentat pel remordiment de no haver respost a la meva confiança deixant de reconèixer aquell a la recerca del qual havia estat enviat enllaçant-lo estretament amb el meu destí. No obstant, jo no el culpava: i en el fet reconeixia la fabulosa natura del desconegut.

Per no deixar res sense provar, un dia vaig enviar Bendel amb un superb anell de brillants a casa del pintor més anomenat de la ciutat, en demanda que em vingués a veure.

En rebre la seva visita, vaig allunyar tots els meus criats, vaig tancar la porta i, assegut en front d’ell, després de lloar-li el talent i demanar-li l’absolut respecte al secret, vaig entaular-li la qüestió, amb cor pesarós.

—Mestre —vaig dir-li—: ¿us veuríeu amb cor de pintar una ombra postissa a un home que ha perdut la seva per un seguit de desventures?
—Us referiu a l’ombra pròpia? A aquella que fa un mateix?
—A aquesta.
—¿I per quin descuit o per quina turpitud pot unhome haver perdut la seva ombra?
—Tant li fa com l’hagi perduda—. I, mentint descaradament, vaig seguir—: Es tracta d’un home que l’hivern passat feu un viatge a Rússia, i sentí un fred tan extraordinari, que l’ombra li quedà gelada a terra. Tot i haver maldat treballosament per aconseguir-ho, no li fou possible d’arrencar-la.
—L’ombra que jo pogués pintar-li de res no li serviria, puix no resistiria el més petit moviment. Si amb tanta facilitat va perdre la natural, calculeu el que passaria amb una de postissa. El millor que aquest senyor pot fer és no caminar pel sol! No sabria recomanar-li res més tan raonable i segur.

S’alçà i després de pegar-me una llambregada feridora, impossible de resistir, va anar-se’n; vaig caure desplomat al seient, amb la cara dintre les mans.

Bendel entrà i em trobà així. Per respecte al meu intens dolor se’n tornava tot moix, però vaig alçar els ulls i ell va sendevinar la necessitat que jo tenia d’algú que compartís la meva pena.

—Bendel! —vaig dir-li—. Amic Bendel! Tu que ets l’únic que coneixes i respectes el meu dolor, sense voler escatir d’on prové; tu, que en silenci em compadeixes, no et moguis del meu costat i sigues el més proper al meu cor. Si no t’he amagat el secret de la meva riquesa, no vull amagar-te, tampoc el secret de la meva dissort. Sigues el meu amic i el meu confident, estimat Bendel. Em saps ric i generós, i, no obstant, em veus fugir de la gent, tancar-me amb pany i clau… És perquè el món m’ha condemnat, Bendel, de la mateixa manera que tu deuràs allunyar-te de mi quan sàpigues el meu espaordidor secret. Bendel amic: jo soc ric, generós, afable, però…, Déu meu!…, no tinc ombra!
—No teniu ombra? —exclamà Bendel, amb una esgarrifança, amarant-se-li els ulls—. Pobre de mi, que he crescut per servir un amo sense ombra!

Callà i vaig tapar-me, avergonyit, la cara.

—Bendel —vaig fer, trèmol, al cap d’una estona—; ara ja saps el secret de la meva vida. Pots, si vols, fer-me traïció. Ves, si et sembla bé, i dona testimoni en contra meu.

Ell sostenia una silenciosa lluita amb si mateix; però al capdavall caigué de genolls, em prengué les mans, les quals omplí de llàgrimes, i digué:
—No! Pensi el món el que pensi, jo no puc abandonar-vos, senyor, pel fet que no tingueu ombra. Si no em porto amb prudència, em portaré amb lleialtat. Restaré al vostre costat, us deixaré la meva ombra, us ajudaré tant com calgui; i quan no pugui fer res més, us acompanyaré en el plor.

Vaig abraçar-lo tot entendrit, sorprès d’aquella insospitada abnegació, puix tenia el convenciment que no era la cobdícia allò que el feia comportar de tan gentil manera.

De llavors ençà canviaren bon xic la meva sort i la meva manera de viure. Bendel, amb una previsió i una habilitat admirable, dissimulava tant com podia el meu defecte. Venia sempre al meu costat o al meu davant, segons convingués, i tot ho preveia i ho disposava, i quan algun perill m’amenaçava, d’un salt em cobria amb la seva ombra amb molta facilitat, puix era més alt i gros que jo.

Vaig aventurar-me a viure de nou entre la gent i a representar un paper dins el món; i encara que la meva condició m’obligava a cometre excentricitats o rareses, la gent ho atribuïa a defectes de ric. Mentre la veritat no se sabia, vaig poder fruir de tots els honors i tots els respectes que corresponien a la meva fortuna material, mentre esperava, una mica més tranquil, els anys i panys del retorn del misteriós desconegut.

No era prudent, no obstant, romandre gaire més temps en un lloc on m’havien vist sense ombra i la gent del qual podien reconèixer-me en el moment més impensat. Recordava també— i el record tenia molt de depriment— la manera humil com m’havia presentat a casa del senyor John. Per tot plegat, vaig fer-me el propòsit de no allargar l’estada ací i aprofitar-la només com un assaig que em servís per presentar-me després, segur del meu paper, en altre lloc. Però la vanitat, que és la cosa que més s’oposa a l’acció dels homes, va retenir-me bona pila de temps.

La bella Fanny, a la qual havia retrobat sense que ella es recordés d’haver-me vist a casa del senyor John, em distingia amb les atencions que corresponien al meu talent, a la meva agudesa i al meu enginy. Perquè resultava que ara, en parlar, em feia escoltar, sense que jo mateix sabés com m’havia convertit en un mestre en l’art de dur una conversa i animar-la i sostenir-la perquè no decaigués.

Vaig observar que havia produït una certa impressió damunt de la deliciosa dameta i que, tal com ella volia, vaig atabalar-m’hi bon tros. La seguia pertot, exposat a mil perills i a altres tantes dificultats, sempre emparat en la fosca i en la nit, envanit que ella s’envanís de mi… Però l’eixelabrament de la vanitat no va arribar-me mai al cor, malgrat la meva bona voluntat.

Per què contar-te els detalls d’aquesta història gastada? Tu mateix me l’has contada centenars de vegades en al·ludir persones honorables.

La comèdia d’argument vulgar i trama atrotinada, en la qual jo representava un paper d’estrassa, va tenir un desenllaç deplorable per a mi, per a ella i inesperat per a tothom.

Una nit que, com de costum, havia aplegat a un jardí ple de lluminàries un bon nombre de les meves relacions, vaig endur-me’n Fanny, enllepolida per les meves galanteries, vers un racó frondós i ple de poesia. Es recolzava tota suau en el meu braç, el pas lent i els ulls baixos. Tot de sobte s’esquinçaren uns núvols i la lluna tragué el cap darrera nostre i projectà únicament l’ombra de la meva deliciosa companya. Ella se n’adonà i em mirà, estupefacta i perplexa. Tornà a clavar els ulls a terra i cercava debades l’ombra meva. L’expressió d’horror que llavors prengué el seu rostre tenia tanta gràcia, que jo hauria esclatat en rialles si no m’hagués sentit pres d’un calfred que em gelava l’esquena.

Fanny es desmaià. Vaig esperar que es desprengués dels meus braços, i, escàpol com una sageta per entremig dels convidats, vaig fer cap a la porta, vaig llançar-me dintre el primer cotxe que vaig trobar i vaig tornar a galop a la ciutat, on, per la meva dissort, hi havia deixat el circumspecte Bendel.

El meu criat restà esglaiat en veure’m descompost d’aquella manera. Amb quatre mots vaig explicar-li el que havia esdevingut. Una estona després em tenia preparats dos cavalls de posta. Vaig endur-me’n només un dels criats: un bergant anomenat Rasèal, més viu que una centella. Tot i les seves bretolades, se m’havia fet necessari per la seva llestesa i perquè no podia suportar res.

Aquella mateixa nit caminàrem més de trenta llegües.

Bendel restà a la ciutat per alçar la casa, arranjar les coses i repartir l’or i portar-me el que jo pogués menester. Quan, l’endemà, va ajuntar-se’m, vaig llançar-me als seus braços i vaig jurar-li que si tornava a fer ximpleries les faria amb més cautela.

Seguírem el camí, de dia i de nit, fins que traspassà- rem la frontera. Quan estiguérem a la vessant oposada, separats, per un baluard de penyes, del lloc dels meus sofriments, vaig consentir un atur per respirar una mica. Després vaig resoldre anar a un balneari pròxim, no gaire freqüentat, desitjós de reposar de les meves fatigues.

Continuarà…

© de l’edició revisada i corregida, Stroligut

• 1
  Anomenada llarga-vista o ullera acromàtica. John Dollond (1706–61), inventor.
• 2
  Haller, Albrecht von (1708–77), professor en diverses ciències i poeta.
• 3
  L’anell encantat. Llibre cavalleresc de Fouqué (1813).
• 4
  Faffner: drac que guardava el tresor dels Nibelungs.