Arnau és el sisè recull de poemes d’Adrià Targa i també la seva primera etopeia epicosentimental. L’edita Proa.
Al llarg de set cants de forma variada, esbrinem qui és aquest Arnau i traiem el cap pels sopars, recitals, trobades i pensaments d’una generació de poetes a la ciutat, per on també passen Verdaguer, Espriu i Carner. Llegiu-ne unes quantes estrofes.
////Més Targa a Stroligut: Acròpolis i Ícar. També podeu llegir un seu poema a la Corresponsal d’enlloc de Júlia Bacardit
Arnau
Sia’m la mort una major naixença.
Joan Maragall
1. Escales
1
Com algú que baixa les escales
i de sobte el llum s’apaga i es queda a les fosques;
per un moment el lloc de cada dia
es torna misteriós, i darrere les portes
se senten olles, radiadors, converses de veïns;
el cap comença a pesar, i els peus
palpen amb cura la vora dels graons,
acaronant-los:
2
així mateix, el nostre amic, quan duia més impuls
es va quedar clavat. Ningú sap avenir-se’n,
quan li passa. La vida, però, va treballant
per sota, com una sala de màquines
plena de gent desconeguda.
Ells regulen els nostres pensaments,
cada batec del cor, el pit que s’eixampla
per agafar més aire. El badall i la ràbia
3
afloren. ¿Qui no ha volgut tallar un sospir,
a qui no li ha sortit una flor de la boca
i li han ficat dos dits i després una mà
i el braç sencer?
Si no som un bagul ple de coses perdudes,
no som res. Un armari per llençar al foc.
Una capsa de cartró. Una bossa de plàstic
que només conté bosses de plàstic.
4
Hem deixat l’Arnau al bell mig de l’escala.
Però aviat el llum s’encendrà
i seguirà baixant com si no passés res.
Sortirà per la porta i creuarà el carrer.
Si això fos una aventura, acaba de començar.
De fet, però, només és el final.
Mireu com va, decidit, a rentar la roba
i no sap que avui, de fet, morirà.
5
Potser camina com algú que ha de morir?
Quan escup, li surten monedes de la boca?
Està fet de mil peces recollides i catalogades,
numerades curosament per un vell xaruc
en una excavació etrusca?
El nostre cervell és del color de la cendra.
Quan l’ocell alci el vol, què en quedarà
de les nostres idees? Suraran?
6
L’Arnau ha nascut per a la trascendència.
No sap passar i ja està. Com un que cada dia
va i torna pels mateixos carrers, i s’esforça a recordar-los;
llegeix els noms de passada, però després
els mateixos noms despertaran en ell el camí que semblava
per a sempre,
i d’aquí uns anys quan els llegeixi
serà com si les cames i els ulls i els pulmons
tornessin a respirar l’olor dels baixos de les cases,
7
el reguerot de lleixiu que s’escola per l’asfalt,
i les carnisseries que passen vermelles
com fotogrames:
així algunes persones desitgen quedar-se,
mentre altres acullen amb una sola aspiració
tota l’olor que fa el món, i amb un sol sospir es buiden,
i arriben lleugers a la tomba i als cucs.
L’Arnau no sap passar i ja està,
8
però ja ha passat el carrer de la Cera i es troba a la boca
del carrer de Botella.
Per què esbufegues, Arnau?
Quant pesa la bossa que et vas canviant de mà?
És aquesta gentada que et mira només a tu?
Hi duus tots els teus òrgans
a dintre.
És normal tenir por quan el teu estómac
9
és un magatzem de silencis. Com un pis d’estudiants
on el company a qui li toca fregar els plats
és un penques, i mai no se’n preocupa,
així mateix al cor de l’Arnau
hi ha abandonades cassoles plenes d’aigua amb un tel de
greix,
les restes de tomàquet que embussen l’aigüera
i fins i tot s’intueix una mica de verdet
que comença a aflorar en una torre de plats
10
òrfena, deixada allà des de fa moltes setmanes.
Déu va dispersar els pobles com a càstig
perquè intentaven arribar al cel.
L’Arnau no aconsegueix entendre com és que engega l’aixeta
i l’aigua comença a pujar,
negant la pica, el pis d’estudiants
i el barri i la ciutat, que comença a desaparèixer
sota les aigües. Les foques neden
11
pels balcons d’un cinquè pis, les ales dels coloms
es consumeixen en flames
sense saber on posar-se. L’Arnau, cansat de braços,
descarrega la bossa al terra blanc de la bugaderia,
compra la fitxa, omple una rentadora,
i en dos minuts ja espera
assegut en una renglera de cadires de plàstic.
A la mà hi té una guia de viatge: el nord de l’Índia.
12
Li he preguntat moltes vegades a l’Arnau
què hi vol anar a fer, a l’Índia.
Ja coneixes les terres del Baix Gaià?
Quants cops has agafat la línia groga
i has anat fins a l’última parada?
I en canvi, ha trepitjat tot de llocs insospitats
a Londres i a Manhattan.
Us dirà la millor trattoria de Venècia
13
si l’hi pregunteu. A qui li ve de gust
posar-se un abric al mig de l’estiu
i es posa els pantalons curts al gener
vol dir que no hi és tot.
Això no ho dic pas jo, sinó un amic comú.
Ell també opina que la volta del crani és més ampla que el cel,
i que l’home pateix d’hidrocefàlia
i si el capgròs intenta fugir de si mateix
14
topa amb la llinda de la porta;
però aquest pensament també és massa gran
per entrar ara mateix en el seu cap.
Ell somia, en una bugaderia,
en les planures de la vall del Ganges,
i mentre els pensaments suren igual que cadàvers
riu avall, un elefant ha creuat la porta
i li acarona els cabells amb la trompa.
15
L’Arnau no sap d’on ve aquest eriçament
que li recorre el clatell.
Alça els ulls de la guia, però està ben sol,
massa sol fins i tot, entre set tambors de rentadora
que giren com set mons
l’un al costat de l’altre. Al seu voltant
es fa el silenci que precedeix l’obertura d’un segell.
Esmirna.
16
No és culpa nostra si ara deixa el llibre al seient del costat
i se’n va cap a la seva rentadora.
La paraula que li gira pel cap
podria haver estat aquesta
o qualsevol altra,
però la seva cara és només una.
Es veu reflectit en el vidre bombat d’un submarí.
I l’Arnau ha començat a davallar cap a les profunditats.
[…]
3. Fum
I
Com un que dorm fora de casa
i l’endemà no n’és conscient,
en despertar, li cau la gasa
dels ulls i diu «Calla, un moment!
Ahir em vaig quedar a casa el tal.
Carai, quin somni tan real!»,
i escruta els mobles, se situa,
mira el rellotge i diu «Vatua!
Si ja és la una ben tocada!»:
així mateix, lector, lectora,
potser has perdut el fil, penyora
d’una Ariadna abandonada,
i ara jo et vull estirar el fil.
Fixa’t on som, i amb quin estil.
II
Per començar, aquesta és la història
d’un noi que avui s’ha de morir.
Fins aquí, bé. Si fas memòria
recordaràs que aquest matí
gairebé folla amb un estrany,
i tot seguit ha entrat al bany
d’homes de l’Estació de França;
mig s’ha adormit, balancejant-se
en un vagó a la línia groga,
i ha somiat que els seus amants
(tant del futur com els d’abans)
de poc no el pengen d’una soga.
Després ha entrat a un local brut,
i, suposem, s’ha escorregut.
III
Ara l’Arnau surt, i el món gira.
Mentre no el veus, el món va fent.
És una merda, però mira:
no cal, el teu consentiment.
Hi ha tantes coses que et perdràs,
on no podràs ficar-hi el nas,
fer com els vells i dir la teva…
Arnau: el temps no dona treva.
Tu vols estar a totes les festes,
vols veure el món tan llarg, tan ample,
i mai no passes de l’Eixample.
Quan algú parla de conquestes
cites Plutarc (ai, quina mandra)
i et creus que ets tot un Alexandre.
IV
Si conquerissis, per un dia,
el benestar d’estar assegut
com qui no pensa ni somia;
el de pagar allò que és degut
i no esperar res de la resta…
Això, seria una conquesta!
Llegir una mica cap al tard,
saber estar sol, saber estar a part,
i no voler ser sempre el centre
de les mirades i atencions;
veure passar les estacions,
l’estiu que surt, la tardor que entra.
Què et passa, doncs? Per què no goses
estar un moment sense fer coses?
V
Què faràs ara? Parar a casa,
o seguiràs fent el pendó?
Abans que acabi aquesta frase
l’Arnau ja toca pirandó.
Baixa Calàbria, i a Mistral
rumia on pot anar a fer mal.
Encara hi pensa a Tamarit:
el pobre no s’ha decidit.
Fins a la nit no se l’espera
en una festa de poetes.
Ja ho sap! Es fumarà dos petes
en aquell lloc tan fancy. On era?
Ah, sí, al Raval. Ja se n’hi va.
I l’Arnau torna a cavalcar.
VI
Entra per Sant Antoni Abat
i es troba amb la bugaderia
(el lloc on tot ha començat
aquest matí, qui ens ho diria)
i no recorda en cap moment
haver deixat res de pendent:
el nostre Arnau passa de llarg.
Com que li puja un gust amarg
(deu ser del sexe o de la vida)
el pinxo ja s’endinsa en un
paki a pillar un gulab jamun,
dolç que li agrada fora mida,
molt típic d’Índia i Pakistan,
i l’engoleix tot passejant.
VII
Ai, Barcelona, ciutat mala!
Quants anys perduts pels teus carrers.
Fas olor de garam masala.
Jo hi tornaria, si pogués!
Però és que els pisos són tan cars…
I ja no em va, sortir de bars
ni tornar al llit de matinada.
La vida aquella està esgotada.
Prou que la vaig gaudir llavors.
Sopar en un grec, la Filmoteca,
després del pub, la discoteca
fins a les sis… Dolços tresors!
Jo els he desat amb pany i clau,
a diferència de l’Arnau.
[…]
© Adrià Targa
© © de l’edició, Raval Edicions, SLU, Proa