Seqüències Cap

Seqüències, 1911 – Joan Maragall

Sequències és l’últim recull de poemes de Joan Maragall. Va ser publicat el 1911 per Tipografia de l’Avenç.

» Llegiu la poesia completa (o gairebé) de Maragall a Stroligut.

seqüències joan maragall poemes poema poesia completa comte arnau vistes al mar fageda d'en jordà

SEGUIT DE LES VISTES AL MAR

Tot ho torno a trobar: una per una
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d’olors,
i la mar revolcant-se al clar de lluna.

I

La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiösa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l’estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n’ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
ignocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l’he tinguda lligada
m’he girat de cara al mar…
M’he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

II

La mar estava alegre, aquest migdia:
tota era brill i crit i flor d’escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, amb les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.

III

Flameja al sol ponent l’estol de veles
en el llunyà confí del cel i l’aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d’aire…
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l’estol de veles.

Blanes, Platja de Sant Francesc

IV
El pi d’Estrac

Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s’està secularment
bevent l’aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol , ni la pot moure el vent.

     Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l’hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.

     Jo, a l’hora de la sesta, m’hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d’estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d’aucells; i enllà
               la mar, que brilla i riu.

V

Allà en les llunyanies de la mar
s’aixecava la lluna solitària.
Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones en la platja.
El cel, tot llis i tot descolorit,
s’escoltava el cantar de les onades;
i la terra, enfosquint-se a poc a poc,
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res,
davant del cel i el mar il·luminant-se
al bes de la lluna, a cada instant més clar,
i a la remor creixent de les onades.

VI

Comença la tardor damunt dels camps.
Al pas dels caminants s’alcen grans vols d’aucells
en l’aire núvol i amb tristor…
Els pàmpols se fan vells:
sols als pins és eterna la verdor.

VII

Tot plegat mar i cel s’han ennegrit
i s’hi ha estès com una gran fumera:
tot era pluja i vent… I s’ha enfosquit,
i ja res ha sigut lo que abans era,
sinó un confós neguit amb un soroll de caos…


     Per sobre el mar, arrossegant,
la cortina furienta se n’anava.
Fugia en un instant:
algú l’enretirava.
I ha aparegut el mar, que la rojor
de les rieres en tacava la blavor,
i tot esborronat, que panteixava
amb un panteix seguit i sord…
Tot el cel se movia i clarejava…
I una veu tendra ha dit: «Mira la mar!»,
i «Ai la mar!».
                             Mes la pluja s’hi espessia
altra volta. («Ai! la mar!… Mira la mar!… »).
La riera, revolta, s’hi eixamplava endins fins no sé on…
Ja no hi havia mar:
la terra se n’hi entrava…
I sempre aquell panteix seguit, pregon.
(Ai! la mar! i ai! la mar!…).
                                                   Pobra mar blava!

La fageda d’en Jordà

Saps on és la fageda d’en Jordà?
Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d’en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d’aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

REPRESA D’HAIDÉ I ALTRES

Represa d’Haidé

L’amic me deia: «En aquesta hora dolça
(era un diumenge al caure de la tarda ),
«és quan se’m torna més potenta i viva
la memòria que servo d’aquella altra.
Torna a invadir-me aquell amor d’un dia
com si tingués davant la que el causava:
la torno a veure amb aquell gest tant propi,
la boca, els ulls movent-se-lie n la cara,
i aquell mateix vestit que duia a sobre,
i el lligat dels cabells, i tot lo altre.
Torno a sentir sa veu i lo que em deia,
tornen a mi els seus molts i l’alenada,
i torno a defallir amb defallia
sota l’encís de sa presència ràpida.
Per què, per què me fou tan tost represa
un cop m’havia ja sigut donada
i jo pogué conèixer-la per meva
com cap me fou ni m’ho serà cap altra?
“Quantes” —diràs— “al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense recança!”
Pro aquesta l’he tinguda dintre els ulls
i una eterna enyorança m’hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta el cel
tan clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, on tot lo món hi és
tan transparent que se’n pot veure l’ànima.
Tiro una pedra a l’aigua davant meu,
que tota es torba i tremolant s’eixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant aixís
quan volia i dolia ans de parlar-me.


     Ara sóc com la dida d’un infant
que tot just li han tret, i en té enyorança,
i diu si no l’hi deixiarien veure
ben d’amagat, que no dirà paraula.
Juga l’infant amb la finestra oberta,
corre d’ací i d’allà dintre la cambra,
fent a tots la mateixa rialleta
que tant solia fer a la qui el criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmula
que contra els ferros plora i riu i calla
tot menjant-se amb la vista a la criatura,
d’aquell antic amor tan descuidada!
Aixís mon esperit està a tota hora
contemplant en l’ausència la manyaga
que em té tan lluny del pensament i es gira
a tothom amb aquella bona cara.
Jo la veig que s’aixeca i que s’inclina,
i que va i ve de l’un indret a l’altre,
i es posa al llit, i dorm, i es desensonya,
i està sempre de mi tan oblidada!
Mes mon sentit està en contínua vetlla
d’aquell record que dintre meu restava,
i aquelles gràcies, en son rostre juntes,
cerco disperses per tants rostres d’altres.»

Havent sentit Beethoven

Per Miecio Horszowski Infant

Has tornat a ensenyar-me la puresa.
Del tot jo no l’havia desapresa
(no del tot, criatura, no del tot!);
però ara, als meus anys, la saviesa
de tornar a esser nin, amb la riquesa
de tot lo món a dintre, jo l’he entesa
per tes mans, criatura, per ton cor.

     Amb aquella ignocència que el tenien,
tes mans de nin, el cor d’aquell gegant!
El gros aucell, en mans de xic infant,
debatia ses ales poderoses:
somreies retenint-lo entre tes mans…
Ha volat; i abaixant el front, commoses,
totes les dones s’han tornat formoses
i tots els homes s’han tornat germans.

La sirena

Comença al cel l’eterna provatura
de la llum renaixent…
                                           Per la terra, fosca enllà,
el xiscle ardent de la sirena impura
crida an els pobres cap a treballar.

     No ets pas ben bé com la sirena antiga,
altrament cantadora; mes, semblant,
quan amb ta veu d’imperiosa amiga
fas acudir la gent al teu voltant.
I, si volen fugir del teu imperi,
roden per la ciutat esmaperduts:
van pels barris dels rics sense saber-hi,
arrossegant els peus, tots desvalguts.
Les bruses la ciutat enterboleixen,
s’estenen per les vies dels palaus:
als fills de llurs suades no coneixen
i se’ls contemplen amb tristor d’esclaus.
I tu, a l’altre matí tornes irada
el teu xiscle a llençar imperiós;
mes no et reïx: la turba esgarriada
s’entossudeix en un silenci ombrós.
I calles tu a la fi; ja més no els crides:
s’aixequen albes en una gran quietud,
i en les cases dels pobres, entristides,
hi ha una mena de pau sense virtut.
En hores desusades assegut
el nin mira estranyat al pare a casa,
com si s’hagués tornat festa tot dia,
com si tot l’any fos un seguit estrany
de diumenges en sense l’alegria.

Primer dol

Crida en la nit l’infant son primer dol
perquè li han amargat la font de vida.
Arrenca un plor, en la nit, sense consol.
«Què has fet de la dolçor del teu pit, dida?.»
Perquè avorrís el pit, li han embrutat
amb la pols del senet, tan amarganta,
i, dolorosament meravellat,
el pren i el deixa, i mira, i se n’espanta.
«Què has fet, dida? Què has fet? Estic perdut!
Ai, braços que em teniu! Adéu-siau!
Ai, dolça tebior del pit suau,
que contra de tot mal m’eres salut!
Per què are te’m fas avorridora?
Com ha estat això, dida? Còm ha estat?…»
I es redreça l’infant desesperat…
La dida gira el rostre com traïdora.
Mes ell li pren el rostre i l’hi espia…
«Dida! Dida!…» I para en sec el plor,
i una mirada d’home que es malfia
als ulls li esfulla la primera flor.

En una casa nova

Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
lo que era abans de tots: l’espai, l’ambient, la llum:
mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.

     Ja és teu, amo, això. Sia! I per molts anys l’esposa
hi regni coronada del riure d’un infant,
i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran.

     I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val:
recordareu el batre la pluja en aquest sostre
i com és dolça l’ombra del porxo paternal.

Juny 1910

Fi d’any

El sol se pon emboirat
i tot lo mon vermelleja:
en la boira que fumeja
mor purpúria la ciutat.
Darrere d’un vel daurat
la muntanya es transfigura:
sembla apariència pura,
sembla tota fantasia:
aixís, en la llunyania
esfumant-se capvespral,
de real tota ideal
va tornant la vida mia.

ODA NOVA A BARCELONA

«On te’n vas Barcelona, esperit català
qu’has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te’n vas dret enfora amB tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?»

     «Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig… És l’amor que m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.»

     «Oh, detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com te faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?…»
                                          «Vinc del mar i t’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.»

     «Altra mar veus enllà, encrespada i immobil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.»

     «Com més terra i més mar i més pobles obiro,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tota una altra que fins jo em desconec.»

     «Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal esser una altra per esser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encare molt més del que tens.»

     «Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

     Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

     Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la glòria i l’empresa,
i despulles el gran de grandesa,
I encara t’en rius.

     Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes depressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent…
I després el refàs més potent!

     Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora…
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat am sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai!, que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
més ai! en el flanc!

Tens aquesta Rambla que és una hermosura…
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t’armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies,
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l’incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau
que tot s’ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

     A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut aquí,
entremig d’una gent tant sorruda i dolenta,
que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.

     Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal, donat, de tu s’exhala,
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!

LA FI DEL COMTE ARNAU

ARNAU

La terrenal via infinita
deixeu-me córrer ben fidel.
Mireu que us porto la collita:
«Pare nostre que estau en lo Cel».
Só com un cep amb molta fruita
que és doble al pes de sa dolçor:
no em veremeu, que encara en lluita
vaig aprenent la llei d’amor
Porto en mi els fills i gent estranya,
porto l’aimada sobre el cor;
i la muller, que m’acompanya,
me canta el cant de vida i mort.
Per l’encontrada més obscura
de tant de pes vaig carregat:
sento al damunt com me madura
l’amor degut i no pagat.

ADALAISA

Qui semblant fruit arribi a heure,
li amargarà el mateix que fel:
amor que es paga com un deure, 
ni grat te’n sento: queda-te’l!
Que trist amor! Quina altra cosa
la generosa voluntat
que salta el marge i la resclosa
com un torrent que ve sobtat!
Ai! No era aquessta, no era aquesta
la que m’havies tu promès
per dur-me al món com a una festa
i córrer-hi sempre i sempre més?

ARNAU

Corro de nit, corro de dia:
veig a tothom, no em veu ningú:
veig l’esperit que a dintre els nia
i com treballa en cada u.
Els veig, la cara somniosa
del son terrer, que es van alçant;
sento la veu misteriosa
que els va cridant, que els va cridant.
De tant en tant paren l’orella:
no saben què és; miren entorn:
veuen la terra que és tan bella
i mig rient baixen el front.
Mes han de fer ben tost per viure:
el dia és curt, la feina és gran…
I van perdent aquell mig riure:
els uns del tot, altres no tant.
Jo passo entre ells sense fer nombre
ni entre els vivents ni entre els esprits,
com un ensomni, com una ombra,
com un despert entre adormits.

LA MULLER

En el bon temps, a casa nostra,
jo feia igual que ara fas tu:
tu sota el cel, jo sota un sostre,
per a una mare tot és u.
Quan els infants i les criades
eren dormits, ja de nit gran,
jo recorria les estades
com un fantasma vigilant.
Jo veia els somnis i figures
volar damunt dels fronts dormits;
tocava el rostre a les criatures
per si eren freds o bé enardits.
Veia en llur jaç a les serventes
(el de la dida vora el bres)
en positures diferentes,
i en el llur son encara més.
Hi havia aquella forta Assumpta
(que terres lluny era el marit)
que s’adormia cellajunta
i amb una mà damunt del pit.
Després, aquella joveneta
que era un xic rossa i tan humil,
tenia sempre una rialleta
i entorn del cap el braç gentil.
Però les altres, aplanades,
pel gros treball de tot lo jorn,
bocaterroses o badades,
eren com mortes a l’entorn.
I, per la casa tenebrosa
tornant al nostre llit retret,
m’hi esmunyia silenciosa,
vetllant encara ton son inquiet.

ARNAU

Ditxosa tu, que així visqueres
rica d’amor, muller lleial,
i per l’amor de mil maneres
dintre la vida universal!
Mes… ai de mi!, jo aque vivia
per mi tot sol i els meus delits,
i ara, mort-viu, haig de fer via
com un despert entre adormits!

LA MULLER

Ara ho veieu, les nostres filles,
com no éreu filles de l’amor!…

LES FILLES

«Fills i filles, llops i guilles»,
solíeu dir, pare i senyor.

ELS MOSSOS

També ens en dèieu de ben grosses
mentre ens robàveu les suors.

ARNAU

«Mossos i mosses, alans i gosses»
fou de mes dites la millor.
· · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · ·
Totes les veus de la terra
se fan sentir en el comte Arnau,
li van movent eterna guerra
per els camins de la gran pau.
Són com a mar esvalotada
que de molt lluny se fa present
amb la clamor de ses onades
tota la nit en gran turment;
són com el vent de les altures
que d’un sol crit omple l’espai;
són com el plor de les criatures,
que no té fi ni en tindrà mai;
són el Dolor, rei de la terra,
que en tot pit d’home es fa sentir…
El comte Arnau se desespera
perquè vol dir-ho i no el sap dir.

     Però l’esposa fila i canta
dalt a mig del cel blau.
El comte Arnau tot s’hi decanta
per si la sent cantar suau.
Mes a sa veu altra es conlliga
que mai s’hi havia conlligat…
que va cantant la cançó antiga
amb una nova pietat.
És una veu encara viva.
No ve del cel, ni ve dels llims:
ve de la terra, tan festiva,
amb verd als camps i amb sol als cims.
En un pendís de la muntanya
hi ha una pastora de l’ull blau
que, tot cantant la cançó estranya,
se’l va estimant al comte Arnau.
Un campanar sona en l’altura;
les gents se mouen pels sembrats;
esquellejant salta i pastura
l’escampadissa dels ramats…
I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
li ha mudat tota la tornada
i ha redimit el pecador.
Que, des de que ella l’ha cantada
amb altra veu, amb altre acord,
ja no hi ha ànima damnada
La cançó ha mort, la cançó ha mort.
Seguiu el pla, seguiu la serra,
vila i poblat, per on vulgueu:
la cançó és fora de la terra
i ja mai més la sentireu.
Alguns diran que la sentiren;
altres ni en tenen cap record;
quins l’oblidaren, quins ni l’oïren…
La cançó ha mort, la cançó ha mort.
Jo, d’una vella ja afollada
pel pes dels anys, la vaig sentir
ja sense to, a glops, trencada…

I aquella vella es va morir.
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
i, descantant la redempció:
el comte Arnau tenia l`ànima
a la mercè d’una cançó.
Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

     Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

     Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que per tot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

      Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

     Tant se val! Aquest món, sia como sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma patria, Senyor: i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tant belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

© de l’edició, Stroligut

Poesies
Visions i cants
Les disperses
Enllà
Seqüències