Una nit de vent és un conte autobiogràfic d’Agustí Bartra que explica la primera nit que va passar amb Anna Murià a Roissy-en-Brie, a l’exili.
Es va trobar entre els papers del poeta. Jaume Aulet el va publicar el 1996 a la revista Els Marges i també a Anna Murià i Agustí Bartra. Dos contes autobiogràfics. Si voleu saber més sobre l’exili dels autors catalans a França, no us perdeu Mercè Rodoreda viva.
////Hosanna d’Anna Murià
Una nit de vent
S’havia sorprès a ell mateix invitant-la. I ja n’estava penedit perquè es sentia completament mancat de desig de sortir a passejar amb ella.
—Espereu-me un moment. El temps només d’arribar-me a l’habitació i posar-me les katiusques. Està tot mullat —digué ella amb una alegria continguda.
—Us espero aquí mateix.
El primer pensament d’ell, en quedar-se sol, fou el d’anar-se’n, de no esperar-la. Però el dominà immediatament. Va! Ja estava fet! Seria complicar les coses.
S’aixecà el coll de l’impermeable, es ficà les mans a les butxaques i comença a caminar amunt i avall per davant de la façana del château habilitat per a la colònia de refugiats. Volia analitzar-se per escatir la causa que l’havia fet obrar d’una manera que estava tant en evident contradicció, almenys a la clara llum de la consciència, amb l’escàs interès que experimentava per Maria. No era pas ella a qui volia aquella nit, sinó a una dona. Un fort instint l’empenyia a cercar una companyia femenina. Per què no havia sortit amb la petita jueva, amb Rosette? No hauria pas dit que no, n’estava segur.1En la seva crònica Anna Murià fa referència a un possible “flirt d’una jueva bonica” (MURIÀ, Crònica…, op. cit., p. 92) i en cita dues: Anette i Georgette. Però comprengué que no ho havia intentat perquè la seva joiosa veu dringant, l’embalament intricat de la seva conversa, sí que li era agradable a ple dia, corrent per les prades d’aquest poblet de l’Île de France, empaitant-se pel parc del château, o en excursions amb bicicleta fins al poble d’Emérainville, no li abellia una passejada nocturna. Però Maria… Almenys tenia una veu lenta i avellutada. S’havia repetit infinitat de vegades que entre ells dos no hi podia haver res. Ell l’acceptava només en un terreny de camaraderia distant i superior, i puntejava tot tracte d’ironies i reticències dirigides conscientment a fer blanc just en aquella tendresa que endevinava en ella. Es coneixien superficialment d’abans.2El manuscrit inclou aquí un paràgraf, que posteriorment l’autor acaba ratllant i, per tant, rebutjant. Té però interès documental com per reproduir-lo en nota: “Durant la guerra havien estat presentats, més tard havien coincidit algunes vegades en reunions literàries. A ell l’atzar, després d’una estada de mesos als camps de concentració, el portà a la colònia de X. Des dels primers dies de la seva arribada, Maria —que feia algun temps que hi era— començà a distingir-lo amb petites atencions domèstiques que ell acceptà sense donar cap importància. Com que el nombre de dones que vivien a la colònia era gairebé igual al d’homes, s’havia establert que cadascuna es fes càrrec d’un company als efectes de rentar, cosir i planxar la roba. Maria acaparà de mica en mica, fins al límit prudent, tots els favors d’aquesta mena que podia fer-li. Un dia, un company li digué: «Et cuida com si fos la teva dona». Ell s’arronsà d’espatlles amb indifirència, però l’avergonyí el pensament que se’l pogués associar a Maria amb una intenció d’intimitat i decidí acceptar d’ella únicament allò que les altres dones feien pels companys sense família. Maria s’adonà de la posició defensiva d’ell, però no li digué mai res. Només en la dolçor del seu esguard podia llegir una tristesa resignada.”
Ella tornava. Les primeres paraules foren:
—Ja sé que odieu les katiusques. Però no em doneu la culpa a mi sinó al temps. No hi ha més remei per no enfangar-me.
Ell odiava, en general, aquelles botes de goma vernissada tan usades a França per les dones, però en Maria les odiava d’una manera particular per[què] li donaven un caminar lamentable. Contribuïen sobretot a accentuar el seu defecte d’obrir els peus quan caminava. defecte tant més odiable per tal com tenia per conseqüència fer que el seu cap es gronxés d’una manera disgraciosa, amb una vacil·lació grotesca. Menys mal que s’havia posat l’abric marró d’ample coll de pell, que li esqueia.
Aviat arribaren a les afores del poble. L’obscuritat era absoluta. Ni un llum. El perill de bombardeig cegava totes les finestres. La nit era una acumulació enorme i compacta de tenebres que semblava ofegar tots els sorolls llevat el de llurs passes. De la terra pujava una forta sentor d’herba mullada i fusta podrida.
—On anirem? —preguntà Maria.
—A l’atzar?
—Com vulgueu.
Anaren seguint la carretera i travessaren el pas a nivell. La proximitat dels boscos s’endevinava pel xiular del vent entre el brancam. Passava alt, segur, però sense fúria.
—Dins la fosca —digué ell— sempre tinc la impressió que m’he posat una màscara immensa.
Maria no contestà. Ell havia parlat en veu baixa, com parlant amb ell mateix.
Deixaren la carretera per seguir per un camí lateral. Ella el seguia amb dificultat. Ell caminava de pressa, a posta, sabent que a ella li era un esforç no quedar ressagada. Es sentia ple d’una solitud agressiva. La presència d’ella el limitava, la sentia com un pes obscur, mort, que li hagués caigut repentinament damunt l’ànima llevant-li tota possibilitat d’alegria futura. Nogensmenys anà minvant el pas fins aturar-se a esperar-la. Continuaren en silenci. S’oí, molt llunyà, el lladruc d’un gos.
—En què penseu? —preguntà Maria, de sobte.
Ell no pensava en res. Abans de respondre deixà transcórrer uns moments.
—Aquests arbres em fan pensar si dones solitàries no els han abraçat mai… amorosament.
Ho digué per trasbalsar-la. Ho havia pensat en el moment precís de dir-ho. Després de la pregunta d’ella havia estat cercant una frase audaç, sense resposta, només per plaer de trobar-la i de preparar la conversa cap a un terreny on ella es sentís insegura.
Maria callava. Caminava amb el cap una mica cot. Suaument digué:
—Quina màscara us ha posat aquesta nit?
—Potser una d’escorça —féu ell, sardònic.
—Doncs jo, aquesta nit, em sento el rostre més pur, més nu que mai. I afegí, amb un lleu tremolor a la veu: Digueu-me sincerament què penseu de mi.
Dubtà un moment abans de respondre. I ho féu amb un to de volguda displicència:
—Penso que sou una dona… sense arbre. I sense donar temps a cap resposta continuà amb vehemència, gairebé com si ataqués: Vull fer-vos una invitació al perill. Parlem de nosaltres mateixos permetent-nos les preguntes i les respostes més arriscades, cercant la veritat última i més profunda. Parlem com si penséssim en veu alta, sense lògica, sense responsabilitat i com si allò que diguem no ens importés per les conseqüències Vós ho podreu dir tot, si és veritat, com heu dit fa uns moments, que us sentiu el rostre nu, pur. Jo també, amb la meva màscara. Les màscares no es posen per a ocultar, sinó per a descobrir sense vergonya.
Dins la nit de camps xops, de boscos gotejants, romangueren una estona aturats, esguardant-se sense veure’s. Per damunt de llurs testes, el vent, molt alt, sembla que anés avançant eixamplant-se i que més que no pas fugir, esgotar la seva fúria corrent, volgués cobrir tota la terra, apoderar-se de les tenebres. De tant en tant algunes ràfegues saltaven damunt els camins enfangats, es rebolcaven per l’herbei perseguint-se sense arribar a encalçar-se mai i, finalment, lasses del joc, tornar a elevar-se per ajuntar-se al gran ramat ululant que es desbocava pels àmbits de la nit…
—Us estimo —féu Maria. Ho digué senzillament, sense deixar traspuar cap emoció, amb una audàcia serena exteriorment que llevava transcendència a la confessió.
—Veig que voleu jugar fort. Ho heu dit amb un to que semblava que us ho diguéssiu només a vós mateixa, que ho adrecéssiu a la vostra soledat. Heu afirmat, amb una fatalitat freda, que us esteu cremant. No diré que no em sorprengui… Encara que d’una manera obscura fa temps que ho pressentia. Potser per això sovint fugia de vós. Què voleu de mi? Demaneu!
—Voldria ésser capaç de donar.
—Donar què?
—Tot allò que vós necessiteu de mi.
—Aquesta nit hauria pogut potser demanar-vos quelcom… O conquerir-ho. No fa gaire, quan us he parlat de l’arbre, he pensat que la possessió del vostre cos m’era desitjable en aquesta nit de vent i que valia la pena d’intentar-la. Però sense amor. És a dir, sense futur. Vós éreu aquesta terra entenebrida, abandonada, misteriosament feixuga i silenciosa; jo era el vent salvatge, una solitud desencadenada. Aturar-me i reposar damunt vostre, però no morir restant… Però m’estimeu i no puc prendre-us res perquè sou de les que doneu inesgotablement.
—Més que donar o rebre, es tracta de viure.
—I no visc, jo? No us podeu arribar a imaginar amb quina intensitat visc!
© hereus d’Agustí Bartra
© Notes de l’edició a cura de Jaume Aulet
- 1En la seva crònica Anna Murià fa referència a un possible “flirt d’una jueva bonica” (MURIÀ, Crònica…, op. cit., p. 92) i en cita dues: Anette i Georgette.
- 2El manuscrit inclou aquí un paràgraf, que posteriorment l’autor acaba ratllant i, per tant, rebutjant. Té però interès documental com per reproduir-lo en nota: “Durant la guerra havien estat presentats, més tard havien coincidit algunes vegades en reunions literàries. A ell l’atzar, després d’una estada de mesos als camps de concentració, el portà a la colònia de X. Des dels primers dies de la seva arribada, Maria —que feia algun temps que hi era— començà a distingir-lo amb petites atencions domèstiques que ell acceptà sense donar cap importància. Com que el nombre de dones que vivien a la colònia era gairebé igual al d’homes, s’havia establert que cadascuna es fes càrrec d’un company als efectes de rentar, cosir i planxar la roba. Maria acaparà de mica en mica, fins al límit prudent, tots els favors d’aquesta mena que podia fer-li. Un dia, un company li digué: «Et cuida com si fos la teva dona». Ell s’arronsà d’espatlles amb indifirència, però l’avergonyí el pensament que se’l pogués associar a Maria amb una intenció d’intimitat i decidí acceptar d’ella únicament allò que les altres dones feien pels companys sense família. Maria s’adonà de la posició defensiva d’ell, però no li digué mai res. Només en la dolçor del seu esguard podia llegir una tristesa resignada.”