Fra Perot és un conte de l’etapa decadentista d’Alfons Maseras en què retrata amb brutalitat la venjança d’una multitud en un petit poble de muntanya.
Va ser publicat el 1911 a Contes fatídics, recull que inclou A l’hora baixa i La víctima, relats que també podeu llegir a Stroligut.
////Més literatura decadentista
Fra Perot
I
Havia passat llargues anyades entre els homes, plenes d’aventures de tota mena: amors, viatges, jocs i combats. Havia tingut una joventut turbulenta, repartida entre banquets i disbauxes, entre idil·lis i batalles. Fou estimat per les més belles dones que trobà, i la gent entre la qual va viure li feren do de llur estima i de llur simpatia. Mes, si havia provat tots els plaers, havia sofert, també, totes les angoixes. Sabia que els plaers són efímers, i que els sols el dolor és durable. Sos cabells blanquejaven, ses galtes havien perdut per complet el color rosat d’altre temps, la fulguració dels seus ulls ja no atreia les dones que passaven pel seu costat; i com que ja no vestia robatges rics, ni duia joies sonores i brillants, la gent no el saludava ni desitjava. Aixís és que, per un bell matí de primavera, se n’anà a la muntanya. Feia més de trenta anys que vivia tot sol, a tall d’anacoreta. Havia abandonat els homes i llurs passions, però no se sentia feliç. La gent dels vilatges veïns el creien un sant; i, com que cobria sa misèria carnal amb un hàbit de caputxí, el nomenaven Fra Perot.
II
Era la revetlla de Sant Joan. En la cima dels monts, en la fondària de les valls, en la llunyania de les planes, les pires flamejaven. Eren com les guspires d’una estrella que s’hagués fet a trossos al descendir a la terra. Boges, espurnejants, les llengües de foc brillaven i espeternegaven; i era tanta llur claror, que el cel semblava pàl·lid i les estrelles esmorteïdes. Les cases dels pobles restaren buides, aquella nit. Tothom se n’anà a la muntanya, a la plana, a les valls fondes, sota els fullatges, dalt dels cimals. I els vells vinga contar llurs records, i els joves vinga riure, vinga cantar. En l’aire càlid, un alè d’amor passava. I Fra Perot, en la preeminència austera, s’esfereïa de les inconcebibles alegries dels homes.
III
L’endemà, en el vilatge més proper a la mansió de l’anacoreta, se donaren compte que, la nit darrera, una noia anomenada Nuri havia desaparegut. Hi hagué consternació. Se cregué, primerament, en una desgràcia; després, en una fugida; més tard, en un rapte. La cercaren pertot arreu: al fons de les cavernes, a lo llarg dels camins, en els racons de les ruïnes. S’enviaren missatgers als altres pobles: ningú en sabia res. Se feren pregàries i prometences. Els pares de Nuri ploraven nit i dia, i feien llargues hores de penitència. A la fi es prometeren interrogar Fra Perot, i pujar, peus nusos, a dalt de la muntanya on el bon vell viva. Aquest vot fou complert enmig de l’admiració popular. Els peus llagats, els pares de Nuri desaparegueren per un viarany estret. I la multitud esperà llur retorn amb un astorament tumultuós, àvida de contemplar un miracle. Però els dos romeus descendiren capcots, l’actitud misteriosa, l’esperança fallida. Fra Perot no hi era. Havien fet el viatge inútilment: no havien vist enlloc el solitari. Tots es resignaven a la fatalitat, fent-se forts al dolor. Ningú s’atrevia a increpar els cels, els designis dels quals són desconeguts. Mes, de sobte, una veu s’oí i dos punys amenaçadors s’elevaren entre la multitud:
—Fra Perot és el raptor!
I tot el vilatge assentí aquesta acusació. Els vells, les comares, els joves, tota la gent de bé, assenyalà, llavors, a Fra Perot com a culpable.
IV
Fra Perot ignorava l’esdeveniment que commovia el poble i l’acusació que li feien. Malgrat aquesta ignorància, no vivia pas tranquil. Durant el dia tenia cura de son cos, feble i malalt. Durant la nit sofria somnis turbulents, o veia fantasmes amb els seus ulls mortals. S’acusava de no haver sigut bo per als homes i de no servir de res. Sabia que, si tornés entre ells, seria encara més dolent del que havia sigut, i que, en lloc de donar l’exemple d’una vida sense màcula, augmentaria encara llurs pecats i els seus. Era, doncs, malaurat.
Per a gorir les llagues dels seus peus, el vell anacoreta sabia una deu mansa i cristal·lina que brollava en el franc de la muntanya.
Fra Perot hi anava cada jorn, planyent-se de la feblesa del seu cos i de la fragilitat de les coses humanes. I, com que es despullava del seu hàbit de caputxí, s’amagava entre el fullatge per a no ésser vist.
Quan els pares de Nuri arribaren al refugi del penitent, aquest se n’havia anat cap a la seva font misteriosa. Amb ulls ansiosos, els dos desvalguts cercaren el solitari pertot arreu. Esperaren llarg temps, creient que potser davallaria del cel, cavaller sobre un núvol. En va esperaren, també, que un aucell estrany, un pa daurat en el bec i les ales plenes d’estrelles, els mostrés un camí desconegut on poguessin trobar l’anacoreta. Però Fra Perot, en aquells moments, ablucionava les llagues de les seves cames amb l’aigua fresca de la font, i lloava el Senyor d’haver fet brollar en aquella trista solitud aital deu meravellosa.
V
Fra Perot meditava al peu de sa cabana, estranger als sons i als moviments de la natura, insensible a la llum dels cels. Mig sord, mig cec, no oïa quasi res, no veia quasi res. La soledat, per a ell, era encara més solitària que la veritable soledat. I fou per això que no oí els crits de les turbes fins que la multitud embolcallava ja la seva mísera cabana. I fou per això que no la vegé de sos ulls fins que la sentí agombolar-se sobre son cos malalt. Fra Perot tingué un sobresalt que el féu tremolar com un vímet. Un llarg sanglot d’agonia mostrà son esfereïment sobtat. I no comprengué res del que d’ell volien, del que cercaven, del que udolaven els seus acusadors. Els crits de la multitud eren un sol crit, els braços elevats no eren sinó un sol braç, enorme, que no feria sinó una sola volta. Fra Perot caigué sense sentit, car se vegé perdut, vençut, al primer moment. L’anacoreta estava immòbil, als peus de tota aquella gent furiosa, quan una pedra enorme, llançada no se sap d’on per una multitud de mans anònimes, li esclafà la testa. Amb fustes, amb ferros, amb pedres, amb les mans, amb els peus, amb els genolls, homes i dones, joves i vells, tots feriren el cos jaient del solitari. Tots se sentiren contents d’haver-lo escarnit i maltractat creient que era llur deure la satisfacció de llur ràbia i de llurs ànsies sanguinàries. Un bordegàs enfellonit li tallà el cap i el portà, com en trofeu, dalt d’una pica. La multitud el seguí pel pendent de la muntanya, cridant, cantant, contenta de la justícia que acabava d’acomplir. Amb tot, ningú es preguntà on era la tendra Nuri. Ningú la cercà, ni en la cabana de Fra Perot ni en cap altra banda. Però tots, a l’arribar al vilatge, se dirigiren a casa dels pares de la desapareguda, que ans havien deixat desolats, i el dolor dels quals tothom planyia.
VI
Però la Nuri ja havia tornat a casa seva i ja havia confessat la seva falta. Havia sigut un mosso valerós i bell, de braços forts i espatlles amples, qui se l’havia emportada. Ella jurava que, aquella nit, verament, estava un xic èbria d’alegria; que el va trobar per un camí perdut, i que ambdós se n’anaren lluny, ja no sabia a on. Contant la seva dissort, Nuri tenia els ulls plens de llàgrimes, mes son rostre estava il·luminat com per un dolç record. Quan la multitud la vegé als peus dels seus pares, cregué en el miracle. Era ella, sens dubte.
Era Fra Perot qui l’havia amagada, qui l’havia retinguda entre ses grapes infernals. La Nuri no sabia què li contaven: certament que no era un monstre, aquell que l’havia emportada, certament que no era un vell dimoni, com pretenien. No sabia què dir a tota aquella gent que la contemplava estorta, que cridava, que l’atordia. Quan els pares de Nuri hagueren recontat el que la filla pròdiga acabava de confessar-los, el més recte, el més savi de tots els homes del poble, va parlar aixís:
—Ja havíeu vist, cars conveïns, com el dimoni, que habitava tan prop de nosaltres des de feia tant temps, està vençut per sempre. Era lleig, repugnant, dolent i temible. Se vestia el ropatge dels sants per a amagar millor ses monstruositats, i sabia també transformar-se sota aparences magnífiques per a atraure millor les ànimes càndides. Veus-aquí que es disfressà de jove i trobà encisos a propòsit per a seduir la fràgil Nuri. Sa veu cavernosa i tremolosa fou canviada en una veu dolça, plena d’harmonies. Aixís, doncs, foren sols les paraules i els encisos de l’infern els qui raptaren la Nuri. Aquí la teniu, al davant vostre, novament: l’heu arrencada de les urpes de Satan: miracle!
VII
Tots els habitants de l’encontrada, des de llavors, anaren en romiatge a veure la Nuri per a meravellar-se en la contemplació de la raptada de Satan. Els pares de la noia explotaren promptament aquesta miraculosa condició, la qual fou obstacle al casament de la Nuri, quan ella no desitjava per a sa felicitat altra cosa. La pobre morí de pena recordant els dies venturosos del seu rapte. Quan la vegeren morta, la gent va creure en una crida del Senyor. I durant llarg temps la memòria de Nuri fou venerada. Encara se’n parla, avui, com d’una veritable santa. Quant a Fra Perot, fou maleït per sempre, i son record, per llunyà que sia, és odiat encara. La cabana que habità fou anomenada, per sempre més, «la Cabana del Diable».
© de l’edició, Stroligut