Conte decadentista d’Alfons Maseras en què un grup de joves escriptors barcelonins s’expliquen històries a l’hora baixa.
En coneixem la contada per Ramon Vives en què un noi s’enamora d’una mare de Déu. Es va publicar el 1911 al recull Contes fatídics amb els relats Fra Perot i La víctima —que també podeu llegir a Stroligut.
////Més decadentisme: Apollinaire, Zanné, Han Ryner…
A l’hora baixa
Era l’abril, i, en la dolçor del capvespre, els plàtans colossals del Passeig de Gràcia estenien tranquil·lament la majestat de llur novell robatge. Per les vies laterals, ascendint o descendint, panteixants o relliscosos, els tramvies elèctrics escarnien la quietud que planava al nostre entorn. La via central era quasi deserta: ara rodolava un fiacre, lent i polsós, el cavall ensonyat o pensatiu; ara passava una carretel·la, els alatzans encabritats, el bast lluent d’argenteria; mes, dominant tota l’extensió del passeig, l’ull podia comptar ràpidament els vehicles de luxe que hi transitaven.
Per les rambles laterals els passejants eren clars: un senyor solitari llegia encara, tot caminant, el darrer butlletí de la borsa; un jovencell, també tot sol, retornava sobre els seus passos, els ulls fits en un balcó que el fullatge, per atzar, li descobria; ara una menestrala aburgesada, seriosa com un faraó, feia avortar els somriures en els llavis torturats de les seves quatre filles, a les quals una colla d’estudiants deien facècies; ara, rarament, el pas d’una fembra formosa saturava l’aire de voluptat. En les còmodes cadires esparses entorn dels troncs nerviüts, ran de la via central, una parella d’enamorats assaboria la dolçor de l’hora, mentre dues dames silencioses s’ensonyaven i badallaven. Més lluny, sota un fanal encara cec, entre veus clares i jovials, arribava de tant en tant el ressò d’una rialla femenina. Nosaltres, asseguts també, les cames estirades i el cos indolent, fèiem rotllo. I sota els plàtans frondosos que vessaven sobre el passeig llur esclat primaveral, en l’exquisidesa de l’horabaixa, la conversa era agradable.
Recordo bé que érem cinc, i que tots érem, o crèiem ser, artistes. Però no parlàvem gaire d’art, i, si ho fèiem, era més per a fer xacota de les obres d’altri que per a encoratjar-nos a perfeccionar les nostres. Quan un dels cinc deia un vers, exposava una tragèdia o analitzava seriosament un quadre, una escultura o una simfonia, hi havia no sé què d’anguniós entre nosaltres, perquè semblava obligar-nos a prendre actituds solemnes. I no renaixia la satisfacció general fins que algú contava una aventura d’amor o feia la descripció minuciosa de la cambra d’una ballarina cèlebre. Mes en la banalitat d’aitals dissipacions jovençanes hi havia sempre una distinció característica, car parlàvem de l’amor mes com a psicòlegs experimentals, i com a filòsofs a qui tot està permès, que com a col·legials o pares de família, a qui tot està vedat. Així els fets vulgars esdevenien episodis saturats d’ensenyances; les aventures contades, que algú referia més en altre lloc, afegien aurèola llegendària a la nostra popularitat naixent; i les crueses i grolleries eren sempre evocades sota un vel de pudor que els donava una subtilitat madrigalesca.
I sempre, en aquell cenacle errant, que capriciosament i fàcil floria lo mateix en les taules d’un cafè, en la sala de descans d’un teatre, en el cambril d’una mundana, que en un racó isolat de la biblioteca pública, hi regnava un esperit d’insaciable curiositat, com si, desconfiant de nosaltres mateixos, cerquéssim en el coneixement dels homes i de les coses una filosofia eclèctica que ens donés la veritable fórmula de lo bo i de lo bell. Per això canviàvem sovint de parer: ahir devots, avui iconoclastes. I els més petits fets de la vida eren objecte de llargues elucubracions, brodades de comparances atrevides, de màximes clàssiques i d’invectives o exhortacions més apassionades que justes. Així el temps era lleu per a nosaltres, i, sota els plàtans del Passeig de Gràcia, sols la nit posava fi a les nostres converses.
Només un, dels cinc companys, estava sempre callat. Tenia el rostre ple, els ulls profunds, les celles juntes, els llavis molsuts, i anava rasurat com un efebus. La color pàl·lida li donava una gràcia delicada, quasi femenina; i pel seu natural cerimoniós, per la manera paternal amb què tractava les fembres i la confidencial amb què les escrutava, i pels llatins que sabia, s’hauria dit un cardenal del Renaixement. Se deia Ramon vives i era poeta. Enamorat de tot el que brilla, de tot el que esclata en sons i perfums, de tot el que té moviment i vida, ningú més allunyat que ell d’aquest nou esperit melancòlic i romàntic que, des del mil nou-cents, havia esdevingut una malura literària. Malgrat això, ningú més corprès de les coses secretes, misterioses i monstruoses i mortals. Així, les seves estrofes, que tenien, sovint, el gluglueig de les algues, la brillantor del metall, l’ardència de la sang i la tortura d’un deliqui lúbric, eren nades més de la percepció sensorial que de la inspiració lírica.
Aquella tarda, en Ramon vives, també callava. Somreia delitosament amb els jocs de paraules dels altres quatre companys: escoltava, sense objectar res, les crítiques i les narracions; i, si algú de nosaltres l’interpel·lava, responia amb un moviment de cap. No sé a propòsit de què, l’Hermen Pi, les estances d’amor del qual feien escola, va glossar un sonet de Pietro Bombo que nosaltres desconeixíem. I afegí:
—Se deia, en aquell temps, si el cardenal estava enamorat de Giulia Farnese, la favorita del papa Bòrgia. Aquest sonet se’l repetien els cortesans, entre maledicències i galanies.
I en Marcel Mata, el dandi de la colla:
—Ja ningú diu què ha esdevingut aquell monomaniàtic, també enamorat de la bella Farnese. Recordeu?
—Recordo perfectament —féu en Jaume dels Domenys: —enamorat d’una estàtua jacent que reposa sobre una tomba papal en la basílica de Sant Pere, a Roma. Jo l’he vista i l’he admirada. Les formes nues de la incomparable cortesana són verament torturadores.
—Jo no comprenc aquest amor —afegí en Marcel Mata.
Amb tot i creure comprendre, jo no gosava dir res. En Ramon Vives i l’Hermen Pi restaven silenciosos. Els dos poetes, l’un al costat de l’altre, tenien els ulls perduts en la porpra sagnant del crepuscle, pàl·lida ací, brodada de nacrors divines; intensa, allà, rutilant com una fornal, vomitant polsines d’or que morien en una penombra violeta.
En Jaume dels Domenys parlà:—Per què meravellar-se si un esteta amorós, foll d’erotisme, s’enfila un dia sobre un sarcòfag i besa i estreny contra els seus braços una estàtua de dona nua? Això entra en lo humà. Hi ha un fons de luxúria, és cert, en aquest fet; mes hi ha una gran part d’idolatria. Els cristians que besen les medalles i les Verges i els Cristos dolorosos són tan insensats com aquest iconoclasta. Però no són tan refinats.
—Refinat, l’enamorat de Giulia Farnese? Potser sí, si el refinament és una perversió —va concloure en Marcel Mata.—Indubtablement, un refinat —assentí amb un gest rígid l’Hermen Pi.
En Ramon Vives somreia, els peus estirats, les sabates escotades, els mitjons morats d’un morat episcopal; la barba rala contra el pit, els cabells sobre el front, les mans, tofudes i blanes, plegades com les d’un prevere. Sense moure’s ni gesticular, el poeta va descloure els llavis. I tots nosaltres restàrem atents, isolats, sota els grans plàtans, de la intermitent remor del passeig.
—No cal ésser un refinat, per a aquesta mena d’amors, penso jo —començà dient en Ramon Vives. —Ara em ve a la memòria el record d’un altre iconoclasta, com has dit tu, car Dels Domenys, a qui tant plauen els mots rars i durs. Jo l’he conegut, i la seva imatge grotesca m’apar, a mesura que passa el temps, llegendària i monstruosa, sublim i tot, si lo sublim pot cabre dintre l’estultícia la ignomínia. M’explicaré.
A dues hores de Berga hi ha un poble oblidat de tothom, que ni té batlle, ni notari, ni metge, ni manescal, però té església, una església del segle XIII, petita i ombrívola, amb una nau romànica i un campanar mutilat. La gent hi viu, com en tots els pobles, miserablement. Jo hi só anat més d’una volta quan, allunyant-me de Berga, m’esgarriava pels voltants amb Ovidi o Marcial sota l’aixella. Un dia, entrant al poble, vaig veure la plaça negra de gent. Les dones cridaven, els homes reien, i els vailets, descalços i bruts, corrien de l’un cantó a l’altre per a fer-se pas entre el tumult. Jo vaig apropar-me. Al mig de la plaça, un malastruc idiot, palpissot i tartamut, proferia paraules incomprensibles. Les úniques que tothom comprenia bé eren els renecs i les obscenitats, i per això la gent reia, cridava i s’esvalotava. No cal pas que us diga que el cretí era la xacota i el divertiment del poble, ni que l’espectacle aquell era quasi quotidià. Posant imbècils al món, Déu s’esforça a recordar als homes llur ignomínia; més això no els crida cap a la virtut, ans els degenera encara més. L’exemple el teniu vivent a cada pas, ja que no hi ha poble que no tinga el seu orat i que no en sia content. Més aquell no honorava solament el petit vilatge, sinó que podia ser l’orgull de tota l’encontrada berguedana.Li deien Nasot i tindria vint anys. Era llarg, esprimatxat i de color trencada com un Crist del Greco. Caminava a salts, i es refregava sempre per les parets. A voltes, d’esquena a un mur, els braços penjant, es passava hores senceres immòbil. Els ulls esgarriats, amb un xic d’estrabisme; les orelles grans i fent pantalla; el front obtús, xafat, simiesc; les mandíbules desmesurades; les dents i les genives superiors li sortien de la boca. La seva veu no era una veu humana: tenia no sé què del bel de les ovelles i del gargareig de les cacatues. Anava espellifat, brut, llefiscós.
De vegades desapareixia del poble durant dies sencers i se’l veia saltar per les muntanyes i rodolar per les fondalades. Pels camins, la boca oberta i bavejant, els ulls congestionats, abordava totes les dones que passaven, joves i velles. I si la dona era gràcil, allí mateix, als seus propis ulls, s’abandonava al vici d’Onan, violent i lúbric com un mico.
Tothom se burlava d’en Nasot, però ningú el tocava. Malgrat la seva magror, l’orat se feia respectar per la força que feia prova: era una força momentània, nirviosa si voleu, mes no per això menys temible. Una vegada que desaparegué del poble, no hi tornà fins al cap de tres dies; però duia a l’espatlla les despulles d’un llop. Després d’estabornir-lo d’un cop de pedra, en Nasot l’havia mort a garrotades. Així l’idiot gaudia d’una llibertat a la qual ningú no gosava atemptar. Ningú no s’atrevia a punir ses malifetes ni els mals exemples que donava. Només les dones se senyaven quan el trobaven sol per un camí, perquè ja sabien l’espectacle que els calia presenciar. Mes de cop i volta semblà que en Nasot havia posat seny. Les comares ne parlaven al fons de les cuines sòrdides. Els homes se’n dolien i els vells pregaven a Déu perquè fos veritat. En Nasot se passava hores i hores a l’església, reclòs en un angle obscur, els ulls com hipnotitzats per una visió llunyana. —I ara vaig dret al que us volia contar.
Jo entrava sovint en aquella església. Era fosca, silenciosa, i sempre l’havia trobada deserta. Un altar barroc, al fons, amb un Sant Roc mutilat i una llàntia lleganyosa; mes pels costats, abandonades, hi havia veritables meravelles. Recordo una fantasia macabra de l’escola d’Avinyó, pintada sobre fusta, que era exquisida d’ingenuïtat i profunda de misticisme; un Pare Etern sorrut i malhumorat, assegut entre un Crist pàl·lid, els estigmes rosats i les carns blanques i acartonades, i un Esperit Sant nimbat de raigs de sol; una Verge delicada, aureolada de flames d’or i d’àngels en adoració com en un quadre del Verrocchio, i una Magdalena provocativa i sensual, que s’hauria dit de Guido Reni. Però en un racó d’altar, a quatre pams de terra, hi havia una altra pintura més captivadora: una Santa Tecla somrient, humana i pagana com una verge del Giorgione: fins tenia la color bruna i el tipus agitanat de les dones del pintor venecià.
En Nasot, qui potser era un refinat d’una mena que nosaltres ignorem, sapigué distingir entre totes aquestes imatges; i, si passava tantes hores dintre l’església, no era pas per a fer penitència. En la mitja lluna misteriosa, els ulls de Santa Tecla tenien una penetració estranya, i el llavi provocador, carnal, semblava a punt de fer esclatar la rojor d’una boca encesa. L’idiot havia sentit la fascinació d’aquells ulls i la provocació d’aquells llavis, i, quan se trobava sol dintre del temple, refregava la seva boca immunda sobre la tela centenària. Mes no finia aquí el deliqui insensat: ara s’agenollava als peus de l’efígie, delirant de voluptat, repetint gestos d’adoració i paraules inacabades; ara, els ulls fits en l’esguard de la santa, la ignomínia del seu vici esclatava de nou en la solitud de l’altar.
El pòstum amant de Giulia Farnese no estimava pas altrament la favorita papal. El pòstum amant de Giulia Farnese s’ha acontentat en ésser un iconoclasta: en Nasot féu més. L’orat duia més lluny la seva passió. Ell sentia que el seu goig, que no obeïa certament a cap desviació de l’instint perquè l’instint mateix, ple, brutal, animal; ell sentia, dic, que el seu goig era incomplet i estèril. Ell s’havia refugiat en l’adoració d’aquella imatge, davant de la qual delirava i es torturava, perquè cap dona mortal l’havia estimat, perquè cap volia de la seva passió ni de la seva sang. I ell sentia la sang que li batia en els polsos i el desig incontinent que li fiblava les entranyes. Mes no tot era innoble en el fons d’aquella ànima obscura.
Així un jorn arrencà el quadre i l’estrenyé contra el seu pit, i va plorar llargament. Els plors i les baves inundaren la imatge. L’home es donava a conèixer per aquells plors com la bèstia s’havia revelat en els espasmes. L’home també es va revoltar. Des del fons de les seves negrors, aixecà un clam a l’infinit i mesurà l’abisme existent entre el desig i la realitat. I l’home féu el gest de sempre. Amb els punys, amb les dents, a cops, a rebregades, a estiregassades, Santa Tecla queda feta a trossos. La dolça faç no somriuria més, els llavis provocadors no temptarien més les ànimes devotes. Mes en Nasot se va esglaiar del que havia fet. La imatge amada, desitjada, era per a ell la dona, la dona veritable, la que és un tros de nosaltres mateixos perquè la sentim tan propera de l’esperit com de les entranyes. I l’idiot comprengué la immensitat del seu crim, i sentí que, des d’aquell moment, la vida li era impossible.
Sol encara en el temple, esfereït, foragitat, la seva gorja llançà un udol dolorós, i en els seus ulls s’hi féu una llum estranya. I el moment terrible arribà. Les cordes de les campanes penjaven allí mateix, sobre els grans del púlpit: l’idiot en va fer un nus. Tot seguit les campanes sonaren lamentablement. Al cap de poc una colla de vailets entrà a l’església. Quan veren el malastruc, penjat de les cordes, els braços erts i la llengua fora, una rialla unànime esclatà. I, ara l’un, ara l’altre, els vailets empenyeren el cos d’en Nasot per a fer brandar les campanes. I tota la vall era ressonanta.
Quan el poeta hagué callat, la visió grotesca i tràgica semblava immobilitzar-nos. El fullatge invasor esdevenia ombrívol i llord; el cel ja no era d’or ni d’ambre. Els fanals eren encesos, i en l’atmosfera tranquil·la hi havia un bleix somnolent. A la llunyania, una veu cridava, fins a escanyar-se, els diaris de la nit. De sobte en Marcel Mata saludà cerimoniosament una discretíssima dama i una gentilíssima damisel·la. Tots nosaltres, menys en Ramon Vives, ens vàrem incorporar.
—Us hi heu fixat? —féu en Jaume dels Domenys. —La Carme duu les mitges blaves.
—Les muses de París les han posades de moda —afirmà l’Hermen Pi.
I jo, movent la testa:
—No és pas veritat.
© de l’edició, Stroligut