La víctima és un conte de l’etapa decadentista d’Alfons Maseras de tabús familars i violència pròpia del naturalisme rural.
Es va publicar el 1911 al recull Contes fatídics, que també inclou els relats A l’hora baixa i Fra Perot.
////Més contes a Stroligut
La víctima
Un dels divertiments que havien tingut els dos orfes era el de contemplar, de bon matí, com les falues de la penitenciaria militar creuaven el port de Maó per a cercar les provisions del dia. Les veien sortir de la Mola, i atracar, més tard, al moll de Villa-Carles. Però, les que anaven a la capital de l’illa, les oviraven passar un moment, lentes i llunyanes, per a desaparèixer tot seguit rere una de les puntes de terra que s’internen en el port. I en Blai, que s’ho mirava des d’un penyal on les ones batien lliurement, forassenyades, terribles, quan la barca era a mig camí, corria per les roques, entrava al recinte del port, vorejava cales, i se n’anava a trobar-la al moll i a fer-se amic amb els penitenciaris. Alguna vegada la Sió havia anat amb ell, i també havia contret amistat amb els soldats punits. Però a en Blai no li plaïa la confiança que els seus companyons es prenien amb la seva germana, i més d’una volta, si la Sió anava al moll a esperar la falua, ho feia sola i d’amagat del seu germà.
Els dos orfes vivien en la cala de Sant Felip, la boca de la qual s’obre fora del port, davant per davant de la Mola. Del castell que en aquella cala s’havia aixecat, antiga fortalesa que recorda als menorquins la dominació francesa, no en queden sinó ruïnes. Les torres, els ponts, les atalaies, es converteixen en pols; i les pedres, corcades, desprenent-se dels murs, van a caure al fons de la cala, on aviat les algues marines els teixeixen un sudari d’amor. Per a davallar de les ruïnes a la mar és necessari lliscar a lo llarg d’una rampa que, com un canal, s’aboca al vèrtex de la cala. Allí, l’aigua, mansa i cristal·lina, s’irisa en matisos infinits. Un camí fonedís, i sols conegut antigament dels pirates, circueix la costa. I tots els de l’illa van a fondre’s en aquest imperceptible camí, que esborren moltes vegades les onades.
Els dos germans, sense llar, s’havien guarit en el castell ruïnós, i bastiren llur cabana entre els murs de la fortalesa. Vivien de la capta i del furt i del que bonament treien de la pesca. La llur vida, abjecta, passava en una mena d’inconsciència estrafolària. El caràcter violent d’en Blai i l’abnegat idiotisme de la seva germana s’avenien perfectament. No s’adonaven de l’embrutiment que els dominava; i, allunyats de tot i de tothom, espellifats i bruts, quasi salvatges, sense el sentiment del pudor ni la noció del respecte, sense amor veritable ni tendresa afectiva, vivien sobre un jaç humit, en aquell antre ruïnós, com les bèsties dintre les cavernes.
Alguna vegada, com despertant d’un somni, com pressentint que la vida és alguna cosa més digna i humana, presa d’una sobtada clarividència, la Sió reconvenia al seu germà aquella existència que es veien obligats a dur; i en Blai arronsava les espatlles si la reconvenció era lleu, o, violentant-se, li pegava si havia degenerat en disputa. Després, satisfet del càstig, se n’anava a poblat a fer el gandul amb els seus companys. La Sió es quedava a Sant Felip, i, com cada dia, passava les hores contemplant bestialment com l’aigua, tranquil·la, s’adormia als seus peus. I quan la tempesta roncava i la cala era com un corn, de ressonant, s’enfilava dalt de les penyes, avançava vers una de les puntes que s’internen a la mar, i allí es plaïa en sentir els batiments del monstre, brillants els ulls per la fulguració fosfòrica de les ones revoltes.
Des d’allí dominava la Mola i la punta de l’Esperó, amb la nova fortalesa bastida pels espanyols. La Mola és una immensa roca grisa, esponjosa, d’escassa vegetació. La pressió militar i una caserna s’eleven sobre les penyes. Mirant el mar, com una gran mandíbula amenaçadora, les artillades dents de les bateries esperen el fantàstic enemic. I els penitenciaris, en aquella presó a l’aire lliure, arrosseguen la llur tristesa sota el cel impàvid i al davant de la remorosa mar, que és, per a ells, terrible i desesperadora.
Més d’una vegada en Blai havia retornat ebri, fent una forta olor d’aiguardent i de tabac. Els companys l’havien convidat, aquell dia. I recontava a la Sió les heroïcitats d’uns i altres, sense oblidar les seves; i els seus recontes eren plens de paraules obscenes i d’actituds violentes. Closos els punys, vinclant el jove cos i allargant els braços cap enrere, distendia els membres entumits, en un gran gest de peresa. I mirava la seva germana atentament, sense vergonya, de cua d’ull i mossegant-se els llavis, descobrint sota les robes estripades la carn temptadora, que s’oferia als seus instints brutals com una presa fàcil, més fàcil i més a mà que les rameres de poblat, les quals fugien d’ell perquè no duia mai a la butxaca una miserable moneda d’argent. I l’instint luxuriós s’esvania a cada instant per una mena de repulsió estranya que li enrogia el rostre. Però es manifestava de nou, cada vegada amb més força. I en Blai fugia del costat de la seva germana, l’assetjava de lluny, l’espiava com un assassí que espera el moment de ferir la víctima, i, amb l’obsessió de la carn desitjada, s’abandonava brutalment a les més lascives tortures.
Com que la Sió temia els càstigs i les violències del seu germà, les escapades que feia al moll de Villa-Carles eren escasses. Mes això no fou obstacle perquè en Roc, un dels penitenciaris, pretengués l’amor de la Sió, i perquè ella li donés esperances. Ningú li havia dit mai res, i les paraules suplicants del confinat arribaren a desvetllar momentàniament els sentiments de la germana d’en Blai. En Roc era un soldat ferreny, que sofria condemna per homicidi. Havia mort un company en defensa pròpia. Havia sigut agredit, i s’havia deslliurat de l’agressor donant-li la mort. En Roc sofrí una ferida al rostre, i la cicatriu, jaspiada de roig i blanc, li creuava tot un pòmul. El condemnat, per sa bona conducta, fou destinat al servei de les falues. I això li permetia fruir d’unes hores de llibertat lluny de la Mola, durant les quals procurava anar sol, perquè la majoria dels seus companys eren aficionats al vi i a les bromes violentes. Els tres anys de condemna que li mancaven complir, esperava passar-los en aquell penal, on li semblava haver trobat una ànima pietosa que d’ell s’havia condolgut. En Roc baixava cada matí a Villa-Carles, i era el seu únic anhel trobar en el moll la Sió, qui reia d’una manera estúpida a les fervoroses súpliques del soldat.
En Blai pressentí, de primer, aquests amors. Se’n sentí fortament contrariat, i va saber guardar silenci. Però fou tanta l’ira que sentí més tard, quan va tenir-la certesa, que, en una baralla violenta que sostingué amb sa germana, l’amenaçà de mort si corresponia al confinat. La Sió callà, i amb un gest de displicència demostrà que no estimava en Roc, que no estimava ningú; que ella sols faria el que el seu germà li manés. Mes, aquestes confessions tàcites, tan aviat li fugien de la voluntat com de la memòria; i, sense saber per què, paorosa d’en Blai i fins sentint repulsió per en Roc, les proves d’amor del qual la cansaven i la feien riure, davallava alguna volta al moll quan el faluer desembarcava.
I, en tant, en Roc, des de la Mola, des de la soledat del seu presidi, recordant les incoherents promeses de la Sió, ovirava, com si haguessin d’ésser més tard el seu refugi, les grisenques ruïnes del castell de Sant Felip, on tenien el cau els dos germans. I quan, esforçant l’atenció, veia a l’altra banda de la mar la silueta diminuta de la Sió que saltironava sobre les roques, aixecava els braços i feia voleiar el mocador per a fer senyal que allí estava ell, que sempre pensava en ella. I eren, els seus senyals, perduts en la immensitat, com la torxa dels amants que brillà inútilment tota una nit sobre les aigües de l’Helespont.
En aquell capaltard de primavera, els raigs morens del sol estenien sobre les ones l’esmeril fulgurant de llurs facetes incomptables. La Sió s’havia assegut en un replà entapissat d’herbes, al peu d’una muralla destruïda, absorts els sentits en la palpitació de la mar. De sobte una mà feixuga caigué sobre la seva espatlla. Aixecà els ulls, i esclataren dues rialles bestials. Era el seu germà. S’assegué al seu costat. Aquell dia els negocis no havien anat gens bé, però estava content. I començà a manifestar la seva alegria. Brillant de loquacitat, enginyós en les ocurrències, els seus relats robaren l’admiració de la seva germana. Les frases crues i grolleres, evocadores de desitjos brutals, s’anaren fent persistents, en la boca d’en Blai, a mesura que la loquacitat minvava.
Les darreres clarors del crepuscle lliscaren sobre el mar. I una nit clara, transparent i perfumada, començà a estendre’s sobre la terra. Promptament, com dominats per l’efluvi de somnolència que saturava l’ambient, els dos orfes callaren. I, en el silenci culpable, se desvetllaren en les venes d’en Blai tots els seus instints de bèstia assedegada. La inconsciència més enervadora els dominà. Ella no pressentia l’encís monstruós de què era pres en Blai. Ella no coneixia aquests moments trastornadors en què tota resistència és vençuda, en què la carn s’abandona. En els dos rostres, seriosos, estupefactes, hi havia una ansietat brutal. I l’abraçada incestuosa es produí sense que la Sió en protestés, sense que ella sapigués a quins deliquis era transportada. Però en Blai satisfeu tota la seva set libidinosa, amb la fúria dels seus anys joves i amb la inesgotable voracitat d’un monstre.
…..
En desvetllar-se, l’endemà, en Blai tenia ja el pla fet, meditat, calculat a sang freda. Era necessari que els amors d’en Roc acabessin d’una vegada. Sol, content, amb l’alegria de la bèstia que ha satisfet un desig i prepara la satisfacció d’un altre, saltà àgilment per les roques, vorejà les cales i esperà en Roc al moll de Villa-Carles. Astut, amb aquesta astúcia madurament calculada dels rústecs, fingint una amista que mai havia estat demostrada, sapigué endur-se’n en Roc vers la cala de Sant Felip. Primer el convida a fer beguda en una taverna propera al moll. En Roc acceptà, i ambdós emprengueren el camí. En Blai tenia els ulls brillants d’alegria. El miserable digué al penitenciari que ja era temps de formalitzar les seves pretensions, i que allí, en la llur cabana, l’esperava la Sió per a tractar tots tres de l’assumpte. La Sió no hi era, a la cabana. Era en una de les roques avançades a la mar, ajaçada, somnolent encara, no donant-se compte cert de tot el que li havia esdevingut. La seva ànima obtusa s’hi havia conformat tot seguit, trobant-ho la cosa més natural. I allí deixava en repòs la seva bestialitat, rendida per la commoció de nit passada.
—Sió! Sió! —cridà en Blai.
—Sió! —repetien en Roc amb la veu emocionada.
I arribaren a la rampa que davalla a la cala, fits els ulls en la roca on romania la Sió, la qual no havia oït els crits i restava ajaçada.
Ningú transitava per aquells llocs. Ni un alè d’aire donava moviment a les coses, com si la naturalesa dormís. Fins la mar semblava voler reposar de la seva agitació contínua. Els dos homes escalaren el rocós camí. Cap dels dos havia tornat a cridar la Sió. En Roc, les passes lentes, parques, per a no caure, no veia sinó les escumoses ones que anaven a morir en la fondària que tenia als peus.
Traïdorament, en Blai deixà avançar el soldat, i, quan el tingué al marge de la rampa, a una alçària de dotze braces sobre la mar, l’empenyé vers l’abim. En Roc caigué: ni un crit d’esglai ressonà per la tranquil·la diafanitat del cel. I, el crani esberlat, estirats els braços, el cos de través sobre una gran pedra polida encara, despresa de la fortalesa, el penitenciari era cadàver.
Quan al vespre es tornaren a veure, els dos captaires se miraren alegrement. La Sió, durant el dia, havia enyorat en Blai. En Blai havia fet bon recapte. Se prengueren les mans i jugaren com dos infants innocents. Però abraçats, més tard, pel camí de la cabana, encisats per la calma de la nit i desvetllat el desig d’una abraçada més forta encara, les dues boques s’uniren, sota el cel estrellat, en un gran deliqui incestuós.
© de l’edició, Stroligut