Hosanna és un conte autobiogràfic d’Anna Murià que explica la primera nit que va passar amb Agustí Bartra a Roissy-en-Brie, a l’exili.
Tot i ser escrit el 1939, es va publicar per primer cop a Via de l’est (Mèxic, 1946) i fou reeditat el 2000 per l’Ajuntament de Terrasa en una edició a cura de Jaume Aulet.
Anna Murià i Agustí Bartra. Dos contes autobiogràfics recull els relats i la visió que tant Murià com Bartra van escriure sobre aquella nit que marcaria el futur de la parella d’escriptors.
////Una nit de vent d’Agustí Bartra
Dins la fosca esclatà, al teu costat, el so dels sanglots.
—Per què plores? —vas dir-me en la sorpresa. Era inesperat, per a tu, aquell plor. —Per què plores?
—Per mi…
Llàgrimes silencioses. Sorpresa silenciosa.
La nit de vent! La nit de vent!… Jo esperava, seguint-te per la fosca, per la terra molla, fins a les portes del bosc negre. El vent ens assotava, ens fuetejava com si fóssim cavalls.
Cavalls! És el que hem estat després, cavalls.
Aquella nit tu volies ésser home, i com a home pensar, calcular, menysprear, vivissecar. No sabies que era una euga. Jo tampoc no ho sabia. Tu et creies que era una dona de pensaments ensucrats i moral ingràvida, disfressada de superhumanitat. Jo estava convençuda que era una vida amb un gran buit que havia intentat omplir amb moltes coses insuficients; i que potser tu, si et pogués tenir dins la meva vida, no series insuficient. Si hagués sabut que era una euga que vibraria submisament sota el teu pes, no hauria plorat —vaig plorar com un infant!—, t’hauria seguit al peu de l’arbre sacsejat pel vent, m’hauria ajagut sobre l’herba molla amb els braços estesos, estremida, humil a la teva força de cavall que bategaria al damunt meu amb puixança de forja.
Perderes el teu rictus d’estilet quan em veieres plorar com un infant. Ja no saberes què fer de mi, que et seguia i esperava. Només saberes dir, com si parlessis sol:
—Aquella frase de Malraux… “Quan en algú descobrim l’infant nous sommes foutus“.
Et seguia i t’esperava.
Què esperava? Tot el que tu poguessis dur-me. No ho sabia. Si hagués sabut el que t’esperava!
Esperava el que ha vingut després. Les hores de turment i les d’èxtasi, les de confiança il·lusa, les de tràgica desesperació.
La nit estranya sota els estels, amb el primer bes congriador de tempestes al marge d’una carretera fosca, amb un polsim de pluja a l’aire i un polsim d’inquietud al cor.
El bes sota les pomeres. La teva veu, sota els arbres de pomes verdes, pel camí de fondes roderes: “també hi ha tendresa en mi”.
Una llarga, dolorosa, difícil confessió al ritme d’un caminar apressat. La primera paraula em fou arrencada en travessar el pas a nivell, com un sotrac de tren al canvi d’agulles. I després foren arrencades totes, una a una, fadigosament, dolorosament, panteixant pels carrers de petites villas amb les seves dàlies brillants, les glicines enfilades a chien méchant. El carter geperut passava en bicicleta. Jo seguia el teu pas fort, parlava, sagnava. El teu pas fort anava amollant-se, amollant-se… Un cafè de poble, acollidor, amb bona estufa, billar immòbil i soroll de botes pesades d’un bevedor xiroi, peus enfangats, boina de gairell, discursejant al mig de l’establiment. La teva suavitat barrejant-se amb la cervesa. Reconfort!
Després d’haver-te dit la veritat, quina satisfacció plena de temences!
Vindria…
Dins l’empenta fosca i freda del vent, esperava que sabessis que tot en mi depenia de tu.
Esperava que el meu insomni damunt del coixí et sentís en la penombra dient: “deixa’m només acariciar-te els cabells…”
I que l’amor novell em donés el desig d’ésser tota cabells.
Totes les esperances i totes les temences de la nit de vent es feren plàstiques. Es realitzà allò esperat i allò temut en un acte sol que feia possible la tragèdia.
Incertitud. Alternatives de goig i tortura.
Quan tu havies retornat dels camps trobava flors damunt del llit. Flors per al lloc d’amor, flors per al meu cos.
És que allà prop la plana floria.
Però hi passaven trens, per la plana dolça. Trens negres, amb un sotrac de monstruós rellotge d’agonia, embolcallats de fum que els feia fantàstics, tallant el paisatge com una arma inexorable.
Les teves mans, que escampaven flors, disparaven a voltes trens negres de tràgic compàs, afuats.
I fou ja una obsessió. L’obsessió del pas dels trens, desfilant pels meus ulls en una llarga silueta fumosa, pel meu cervell en un tro sincopat, fregant-me pel rostre concret de desesperació l’alè d’aquell nom: Anna Karenin.
Això era, ignorat, dins la meva por de la nit de vent.
Però la possibilitat de la tragèdia anà diluint-se. Perquè allò mateix que la feia possible, també la feia impossible.
Jo ja era una mística de tu. M’havia prosternat davant teu, havia fet professió de la meva nova fe: tu, ets Déu. Que ningú no intenti fer-me perdre la fe!
Passant els dies, l’evocació d’Anna Karenin fou ja com el buf d’un ridícul melodrama.
Els teus ulls… Canvien com el cel. A vegades són d’una transparència pura i a vegades ennuvolats, o amb un brill de força i de puixança com el del cel ventejat. I a vegades són intensos, intensos, semblen un llamp perllongat, són masculins, són sexe, i em penetren pels meus ulls vençuts i me’ls sento a les entranyes, furgant, furgant, posseint-me el cos i d’ànima, dominant-me, estremint-me en totes les fibres al ritme de la teva voluntat, al ritme imposat pels teus ulls.
Això no ho sabia jo, aquella nit. No sabia que això era entre les coses esperades!
Tampoc no sabia que podria sentir el teu pas sense soroll, en la nit, en la casa tèbia, ni el teu alè a través de la paret.
Ni que la teva abraçada seria tan bona en el misteri, en la foscor i el silenci, en el secret de la cambra violada, en la temença càlida de la clandestinitat sota flonjors de ploma i seda. Bona en les noces exhauridores i joioses de la ciutat dels nuvis i dels artistes. Bona en el gronxar de les ones, esquitxada de sal, damunt les fustes de la nau. Bona al camp, entre les canyes, entre les fulles, a terra com els insectes, de cara als estels i coronada de lluernes. Bona, exaltadorament bona, bona, bona, meravellosa, miraculosa, en el llit propi, en la cambra pròpia de la bella finestra i l’amorós interior, prop dels llibres, prop de la taula, dins de tot el que és nostre i de tot el que ens és amable, dins de la nostra unió, dins de la nostra comunitat de nom, de béns, de pensament, d’actes, de voluntat, de vida, de futur.
I la vaig guanyar amb aquelles inexplicables llàgrimes d’infant!
Tot això, tan perfecte, tan complert, altura suprema, cim dels cims de les il·lusions, llum de les llums, plenitud, principi i fi, més enllà del somni, tot això és el que esperava sense comprendre-ho aquella nit, quan et seguia tremolant, dins dels xiulents del vent, els peus xipollejant en el fang, a les portes del bosc negre, vora els marges d’herba blanca i els arbres de dosser remorejant.
Sota aquell arbre sacsejat pel vent la sang hauria pogut unir-nos. Però no. Jo vaig plorar.
Després tot ens ha unit.
© hereus d’Anna Murià