Garba de contes és un recull de narracions per a nens de Carme Karr, periodista i escriptora pionera del feminisme català. Publicat el 1935.
El primer que en podeu llegir és L’arbre de Nadal, que s’afegeix a la La fe de Mariona i El petit avet, dos dels Contes de l’àvia. Penseu que la primera erra d’«a(r)bre» no es diu, i bon Nadal!
////Més Carme Karr: els quadrets costumistes de Volves i la novel·la breu De la vida d’en Joan Franch
Garba de contes
L’arbre de Nadal
D’uns quants anys ençà, ha esdevingut «moda» entre nosaltres el bell costum nòrdic de l’Arbre de Nadal. Bell costum, arribat sens dubte a les nostres terres de sol i d’aromes, en ales de rondalles, de llibres nadalencs i de narracions de viatgers als països de la neu, dels avets i de les boires.
Allí, grans i xics la coneixen, la llegenda de l’arbre de les altes muntanyes, arbre que, cada any, en commemoració del naixement diví, porta a les llars, per als infants, la generosa collita de joguines, de llums, de flors i de llamins.
Plau-me avui dir-vos ací, aqueixa bella llegenda, infants que llegiu aquestes planes escrites amb tant d’amor per a vosaltres. Així us assabentareu de per què, entre tants altres arbres, fou triat l’avet per a tan amable i santa missió.
La llegenda diu que quan Jesús vingué al món en l’establia humil de Betlem, un goig inusitat commogué sobre la terra les coses inanimades. Arbres, flors, plantes, aigües, roques… sentiren llurs entranyes estremir-se d’una alegria inefable en veure com cada dia la gent poderosa, tant com la gent humil, s’atansava al Portal sagrat portant al diví Nadó presents de tota llei, ungits d’un infinit amor a Déu.
Allí, molt a prop de l’enrunada establia on el Redemptor havia obert els ulls a la vida mortal, creixien tres arbres, propers l’un de l’altre: una palmera, un avet i una olivera.
I com que veieren que no parava la processó de presentalles al nen Jesús, heus aquí que als tres arbres els entrà un gran desig de fer-li també llur ofrena.
—Jo —digué la palmera— despenjaré la més perfecta de les meves palmes, perquè, gronxant-la damunt de l’Infant, els insectes no puguin arribar al rostre diví, gentil com una rosa.
—Jo —afegí l’olivera— espremeré damunt dels bonics peuets de nacre les més madures i sucoses de les meves olives perquè, en refregar-se, no s’enceti la pell fina com els pètals del llessamí.
L’avet exclamà, aleshores, tot entristit: —I jo, pobret de mi, què podré oferir al Nadó més bell que una aubada de maig?
—Tu? —respongueren despectivament els altres dos arbres—. Pobre avet! Si tu no tens res que valgui. Les teves fulles punxen igual que agulles, i fins les teves llàgrimes són resinoses.
L’avet va sentir-se tan dissortat, que, amb profunda pena, inclinant el brancatge, respongué:
—Teniu raó, companys, sóc un pobre malaurat, car no posseeixo res que sigui digne d’ésser ofert a l’Infant diví. Que Ell em perdoni.
Entorn de l’Establia vetllava un estol d’àngels amb les ales plegades. Un d’ells havia sentit la conversa dels tres arbres, i, compadit de l’avet, tan humil com resignat, resolgué d’ajudar-lo.
Tal pensat, tal fet. Eixamplant les ales, emprengué el vol devers les altures on brillaven els estels. N’escollí els més lluminosos, els més perfectes, i aplegant-los en un plec de la blanca túnica, reprengué el vol fins al peu de l’Establia.
En aquell llenguatge que els humans no entenen, explicà el cas als seus companys. I, tot seguit, els àngels es posaren a la tasca de sembrar les estrelles entre el fosc brancatge de l’avet, tot corprès i admirat de veure’s, de cop, tan lluminós i radiant.
Tan viva, tan bella era la claror que de l’arbre es desprenia, que tots els voltants en foren il·luminats. I el Jesuset, aclofat en la tèbia falda de la seva divina mare, se’n sorprengué. Alçà la testa rullada de petits encenalls d’or, i les seves manetes de flor bateren d’alegria, mostrant a Maria i a Josep embadalits el devessall de gemmes que constel·lava l’avet, el pobre avet humil, tot tremolós d’inefable emoció.
D’aleshores ençà, les gents prengueren per costum, la nit de Nadal, de guarnir de llums de tots colors, de llamins i de joguines, les branques d’un avet, i de celebrar al seu voltant la festa tradicional dita de l’Arbre de Nadal.
Així fou recompensada la humilitat i la resignació.
I tots sabeu, infants estimats, que a través dels temps, l’avet és l’arbre que ha aplegat entorn seu la més pura de les alegries: l’alegria dels petits, inefable present del Cel.
© de l’edició, Stroligut