Maruja Reyes sóc jo és l’únic recull de narracions de la poeta Dolors Miquel, i també el conte que el clou. N’aplegava onze i va ser publicat el 1992.
Tant aquest llibre com El vent i la casa tancada són un parèntesi estrany (del qual sovint renega) de la seva producció literària. Ara a Stroligut podeu retrobar-vos amb la Maruja Reyes.
////Més contes, més literatura catalana i El bard de Maysville, el poeta en impotència de Ring Lardner
Maruja Reyes sóc jo
Tot va començar el dia que a la Maruja se li va ficar al cap que volia ser escriptora. Fins aquell moment la nostra vida havia transcorregut plàcidament dins d’un ordre, però la literatura ens el va desballestar i el que era a dalt va anar a parar a baix, i a l’inrevés. Un gran cataclisme.
Al principi no en vaig fer gaire cas: des que em vaig casar que pel cap de la Maruja havien anat desfilant diferents dèries, com la que li agafà per la pintura, que ens omplí la casa de quadres; o la que més endavant li féu veure que ella per al que servia era per cantar, fins que un favor de Déu li envià uns quants pòlips a les cordes vocals que la varen deixar ronca i impossibilitada. També féu la seva fugissera aparició la ceràmica, que omplí les prestatgeries del menjador d’atuells informes i que espatllà per sempre el forn elèctric en què em preparava uns deliciosos pastissos… Més tard ho intentà amb el disseny. Gràcies a Déu tot eren tempestes en un got d’aigua.
Fins que arribà la literatura. I això que un servidor n’havia estat molt, de la Maruja. La Maruja era, de llarg, la noia més maca de les que acudien a Lo Mico Nu. En aquell temps Lo Mico Nu era un dels pubs amb més concurrència de la ciutat: s’omplia a primera hora de la tarda i no hi deixava d’entrar i sortir-ne gent fins que tancaven a les tres passades. Jo hi anava amb el meu grup d’amics, i tots n’estàvem, de colats, per la Maruja, amb aquell bé de déu de malucs que movia en caminar i aquella boca! El dia que ens vam casar vaig creure que havia fet la meva sort. Em sortí una dona neta, endreçada i a més una gran cuinera! Fins i tot li perdonava els airets de grandesa que adoptava tot ensenyant-me les seves «creacions», que així anomenava els seus bibelots horribles.
Però la literatura la va trastocar. I jo que al principi fins i tot n’estava content, perquè em deia: «Ara ja no es gastarà dinerals, ni embrutarà la casa, ni espatllarà els forns… el paper és barat, a més no s’exposa a la vista de tothom, de manera que m’estalviaré els comentaris irònics de les visites…». Que lluny que estaven els meus feliços auguris de la realitat que m’esperava! Amb quina ingenuïtat vaig titllar el perillós camí que ella emprenia! He de dir a favor seu que potser sí que aquesta vegada anava de debò, però ella en feia un gra massa. Veureu: jo treballava en aquell temps com a venedor d’assegurances de vida i m’havia de passar el dia amunt i avall per la ciutat, trescant pels carrers amb la maleteta i el vestit barat d’executiu que a l’estiu em feia suar la gota grossa i a l’hivern em produïa una suor gelada. Acostumava, així i tot, d’anar cada migdia a dinar a casa, per veure-la i per estar-m’hi, que no se sentís massa sola. Ja en arribar me la trobava tancada en una habitació que fins al moment li havia servit de quarto de la costura i que acabà improvisant en una mena de despatx que s’entestà a anomenar «habitació pròpia» i on m’impedia d’entrar.
—Maruja! —li cridava—. Que sóc jo! El teu carinyet…
De seguida sentia un reguitzell d’obscenitats que haurien deixat bocabadat l’estibador més vell del port.
—No et posis així, reina… —intentava assuaujar-la des de l’altre costat de la porta—. Però ja saps que només tinc mitja horeta…
Les mencions a ma mare acabaven convencent-me que el millor era deixar-ho córrer. Enfundat en el meu vestit barat em dirigia a la cuina, on els plats i les olles, els vasos, els coberts, i tot l’aparell de cuina, sobre els fogons i dins de l’aigüera, s’enfilaven en un intent malabarístic de tocar el sostre, tot abocant una olor nauseabunda que em llevava les ganes de menjar. Em decidia per estar-me al saló, entretenint-me amb algun informatiu mentre esperava que ella sortís. Me n’anava amb la panxa plegada a l’esquena a menjar quatre tapes mal cuinades al barot de sota de casa abans de tornar a trepitjar carrers amb les meves assegurances de vida.
Quan tornava de nit cansat, rebentat dels peus i amb ganes d’una mica de pau, me la trobava tota despentinada i bruta, asseguda al saló amb gest exaltat i un plec de fulls que m’esperaven per ser escoltats síl·laba a síl·laba. El primer dia vaig posar-hi interès, però en passar els dies, vaig substituir l’interès per la cortesia i finalment la cortesia per una cara de quatre pams que la feia sortir de polleguera.
—Per què no tornes a pintar quadres? —li vaig proposar—. Aquest ofici no fa gaire per a tu…
Mai li ho hagués dit! Va estar-se una setmana sense parlar-me i quan ho tornà a fer fou amb l’inevitable plec sota el braç.
—Maruja —li vaig dir el dia que havia decidit que m’hi havia de posar dur perquè el meu aspecte desmillorava tant que ja el meu cap havia començat a mirar-me amb aquell ull crític que fou indici del meu acomiadament—. Això no pot continuar així: em passo el dia treballant, anant amunt i avall a convèncer la gent que un dia es moriran, perquè ho deixin tot disposat per als altres, parlant i parlant; i quan arribo a casa no em trobo ni un maleït plat a taula. Dormo en uns llençols que fa ja dos mesos que no es canvien. Se m’han acabat els calçotets i les camises. Vaig sempre arrugat i brut! Em fotran fora! Vols dir-me de què viurem llavors? ¿Vols dir-m’ho, Maruja?
—De la meva escriptura! —va dir.
En aquell moment vaig comprendre que no hi era tota. Em vaig encendre.
—Tots aquests somnis! Cagon ja! Tanta televisió, tanta sèrie de dona triomfadora! Maruja, toca de peus a terra, sisplau, que ens enfonsem. Mira al teu entorn. ¿Quantes dones coneixes que triomfin aquí al barri? —I em vaig posar a repassar de memòria les nostres veïnes que, les pobres, prou feina tenien a pujar els fills i guanyar quatre xavos per pensar a triomfar.
Ni es va immutar.
—He llegit biografies —va dir—. L’únic que he de fer és canviar de vida. —I em començà a explicar les faules que havia malpaït sobre quatre sonats, depravats i tocats de l’ala, fets que quedaven molt bé per escrit, però que no eren més que vides miserables de viure.
—M’has de contar històries! —vaig escopir-li abans d’agafar l’americana i marxar donant un cop de porta. Històries de vides! Que n’estava fart, jo, de sentir-ne! Dia a dia venent les meves assegurances, havia de fer de confessor de desgràcies i calamitats, escoltar-les amb cara de circumstàncies tot dient: «Oh! De debò? Veu com la vida és imprevisible?» i quatre frases més que vaig aprendre en el curset de vídeo per a venedors d’assegurances on s’examinaven les desgràcies més cruentes i impensades.
Vaig embotir-me al bar de baix i vaig demanar unes quantes copetes d’anís. Vaig arribar cap a les onze tot entonat. La Maruja era al llit llegint una biografia de no sé qui. Sense preàmbuls me li vaig tirar a sobre. I ella es deixà fer. «Bé! —vaig pensar per a mi—. Si és boja, què hi farem! Almenys no em rebutja!» I just que estava enmig d’aquest pensament, vaig obrir els ulls i em vaig topar amb els seus, que em miraven i no em miraven. Em va desconcertar.
—Ho sento —va dir desacoblant-se’m i corrent a agafar el batí. M’ha vingut la inspiració.
Ho va dir així com qui diu: «M’ha vingut la regla». No vaig tenir ni temps de reaccionar que ja s’havia tancat a la seva habitació i la sentia picant a l’Olivetti Venera que anys enrere em vaig comprar per fer unes oposicions a banca, a les quals mai no em vaig presentar. Em vaig adormir amb el tacatac furibund, i quan em vaig despertar l’endemà al matí vaig comprovar que encara no s’havia allitat. Mig ressacós vaig anar a buscar-la a la seva habitació i tampoc no hi era. De primer em vaig espantar. ¿Podia ser que la Maruja s’hagués fos mentre dormia? La vaig buscar amunt i avall per tota la casa, tement de trobar-la estirada per qualsevol racó. No era enlloc. I es feia tard. Neguitós, vaig anar al lavabo. Allí tirats per terra hi havia el batí, el camisó i un parell de tovalloles molles. Així que havia sortit! I on devia haver anat? Aquell dia vaig arribar tard a la feina.
—A veure, Jordi, aquesta puntualitat! —em va dir el quefe.
—Sí, senyor. Perdoni. És que ahir se’m va posar malament el sopar —vaig disculpar-me.
—Sí, ja fa dies que li veig mala cara… —deixà anar. I després m’engegà un discurs que acabà amb un conciliador «que no es repeteixi», tot desitjant-me que em millorés.
Aquell «ja fa dies que li veig mala cara» em va rondar tot el matí pel cap. Vaig perdre un parell de vendes perquè constantment perdia el fil. Abans d’anar cap a casa vaig passar per l’oficina.
—Senyor Mercader —vaig dir-li al meu cap-. Voldria parlar amb vostè.
El quefe em mirà tot estranyat.
—Passi, Jordi, passi —va dir indicant-me el seient de davant del seu escriptori, mentre acabava una conversa per telèfon. Penjà l’aparell i digué—: Vostè dirà.
No sabia per què el volia veure. Una entrada de la secretària em va donar temps per pensar.
—I bé?
Les paraules em van sortir soles. Vaig dir-li que volia fer una assegurança de vida per a la meva Maruja i una altra per a mi, per si mai ens passava res que no ens quedéssim amb una mà al davant i l’altra al darrere. El quefe me les va vendre immediatament. Quan vaig sortir del despatx no entenia res. ¿Per què havia anat a fer assegurances de vida, si amb el que cobrava tot just podíem viure? Com pensava pagar-les? ¿És que inconscientment temia que passés alguna desgràcia? ¿La intuïa?
Quan vaig arribar a casa, la Maruja ja havia tornat. Anava tota arreglada i havia netejat la casa. Ni m’ho podia creure!
—Avui he anat a portar els meus escrits a un editor —m’informà abans que pogués dir paraula—. I per a aquesta nit he muntat una petita festa, he convidat tots els teus amics, que ja fa dies que no ens vèiem! I a tu el que et fa falta, carinyo, és una mica de distracció. Que et tinc tot abandonadet! —i dit això em féu una carantoina a la galta.
Em vaig sentir afalagat i entendrit. Mentre em menjava el plat calent de verdura que ella em serví, vaig renyar-me pel meu egoisme i pels meus mals pensaments. No hi havia ningú com la Maruja quan caminava portant els plats i anant-los a buscar, o omplint els vasos, amb aquell cadenciós onejar dels seus pesats malucs. Semblava que el malson hagués acabat.
—A sobre del llit t’he deixat la roba per a la festa —em digué quan vaig arribar de treballar al vespre.
Vaig respirar tot cofoi. Allò sí que era vida: la casa feia una agradable olor de rostit; tot era net, immaculat; la meva roba, planxada, m’esperava ben col·locada sobre el nostre llit; les sabates, de tan enllustrades, feien mal als ulls.
Mentre em canviava va sonar el timbre del contestador.
—Arriben l’Ignasi i la Carmina! —m’informà.
Sense apressar-me vaig acabar de cordar-me les sabates i encara vaig trobar temps per posar-me una mica de loció i contemplar-me a l’espill del bany: era la viva imatge d’un home ben casat. Vaig dir-me que si tot continuava així arribaria lluny. «Arribaràs lluny, Jordi.» Ple d’autoestima vaig sortir a rebre els convidats.
Aviat, però, vaig poder comprovar quines eren les seves intencions, ja que en pic es va acabar el sopar, un cop ens tingué a tots encabits al saló, ben beguts i ben tips, amb aquella alegria tova que donen el vi i el xampany, va anunciar-nos que ens havia preparat una sorpresa. Exactament digué: «Una primícia per als bons amics de sempre i per al meu estimat». I després d’enviar-me un petó aeri i de fer-me una guerxinadeta sensual, tragué de sota el braç i com per art de màgia un d’aquells plecs de fulls que tant odiava i, davant del meu astorament, el començà a llegir als nostres convidats.
Es féu un gran silenci. Els migs somriures dels rostres aviat es van esborrar. Les cames anaven encreuant-se i desencreuant-se metòdiques, i les molles dels sofàs no deixaven de xerricar. Es miraven els uns als altres amb cara de «naltres què hem fet», mentre encenien cigarrets i escuraven les copes de licor, fastiguejats. Esperaven que acabés la lectura, però com que això no succeïa, un a un i adduint mil excuses, van trobar arribat el moment de marxar.
—No sabia que la mare de la Carmina patís del cor —digué la Maruja, quan marxaren els últims convidats—. Però digue’m: què t’ha semblat? És bo, oi?
Vaig cridar-li com un condemnat que no només acabaria perdent la feina, sinó també els meus amics i probablement el cap. Vaig donar cops de porta i fins i tot vaig trencar un parell de copes de l’aixovar. Sentia unes increïbles ganes d’escanyar-la quan es posà a plorar. Sanglotava tant i tan fort que em va commoure i la vaig abraçar. Vaig estar consolant-la fins que sortí el sol. L’endemà tornava a fer tard.
Però el drama de debò esclatà unes setmanes després, quan per correu i amb franqueig a destinació, vam rebre el plec de l’editor amb una nota que deia: «Sentim no poder publicar el seu llibre. Atentament». La Maruja es va quedar anorreada i volia suïcidar-se. Em trucà a la feina feta un mar de llàgrimes, desesperada. Vaig demanar permís i vaig córrer a tranquil·litzar-la, tot i que cor dedins em deia que aquella resposta era, sens dubte, la millor, i que, amb una mica de sort, potser la faria desistir dels seus propòsits.
Però passada la primera impressió va dir que a molts autors els havia passat, de trobar-se amb editors ineptes, comercials que no entenien en art i que ocupaven aquells seients perquè la societat estava faltada de veritables entenedors. Ella era un d’aquells autors incompresos que un cop morts assolien el respecte i fins i tot la fama que els havien estat negats en vida. El que havia de fer era no exasperar-se i continuar endavant. Ara veia clar que hauria de relacionar-se amb el món de la literatura, amb l’ambient, que ella en deia.
L’ambient! Aquí va començar el suplici de les presentacions de llibres i de les conferències. Mudada com si anés a una desfilada, hi acudia cada vespre. I també m’hi feia anar a mi. Era horrorós! Sempre hi havia les mateixes persones, que es presentaven les unes a les altres, lloant-se per torns i fent uns discursos llarguíssims que m’avorrien mortalment. Així asseguts i amb l’horitzó d’uns canapès acompanyats de xampany —únic al·licient d’aquestes llargues hores de tortura—, passàvem els vespres familiars. Vaig començar a beure. Esperava amb delit sentir els aplaudiments finals, i amb el pensament, molt agradable, per cert, que sopava gratis, corria a col·locar-me en un racó de la taula on hi havia el menjar i la beguda, mentre la Maruja gastava diners en llibres immunds que es feia signar per l’escriptor de torn, tot fent anar molt les seves pestanyes, coquetejant sense cap mena de decència, deixant anar citacions a tort i a dret, que semblava que, en lloc de mestressa de casa, fos una bibliotecària erudita. I jo! De tant veure’m córrer per llibreries i sales de conferències, la gent s’acabà interessant per mi, i em venien a preguntar que què feia.
—Avui hi som i demà ja no hi som! Vet aquí la fugacitat del tot! Faig assegurances de vida —els contestava, i de seguida els tenia a l’altra banda, ben allunyats de mi.
—Per què ho havies de dir això? És que vols avergonyir-me! És que vols que ningú no em parli… Podies haver dit que et dedicaves als business.
—Què business ni què cony! Jo venc assegurances i bé que no t’importa gastar els diners que hi guanyo en aquesta merda de llibres! —li contestava—. Ni comprar-te aquests vestits cars! Para el carro, Maruja! Que ens n’anem de cap al garito!
—L’art i la cultura no tenen preu! Ets un maleït babau! No sé com em vaig poder casar amb tu! —i dit això em mirava amb menyspreu, tot adoptant un aire de sublimitat que feia olor de claveguera intel·lectual.
Un dia d’aquells el senyor Mercader em va cridar al seu despatx.
—Jordi, Jordi… —digué com en una cantarella. I, de seguida, tot amoixat com si de debò li sabés greu, em féu saber que el meu pa de cada dia (que per més que no li agradés a la Maruja, era també el seu) s’havia acabat—. Em sap molt de greu, però el senyor Miquel —el senyor Miquel era el gran cap— ha dit que això ja no pot continuar més així…
A mi l’únic que se’m va ocórrer fou pensar que a la Maruja se li havia acabat la bicoca de la cultureta. L’acudit em va fer riure.
—La veritat. En la seva situació actual no em creia que això li fes gaire gràcia —digué mirant-me com si no hi fos tot.
Aquell vespre, quan vaig arribar a casa vaig trobar la Maruja completament exaltada.
—Jordi, carinyo! Hem d’anar a Venècia! Hi hem d’anar! —digué mostrant-me un llibre de no sé qui que s’havia estat empassant—. Saps què?, em sembla que ja sé què em fa falta: he llegit que tots els escriptors viatgen fora del seu país. Això és molt necessari per fer una bona literatura. Tots els que en fan han anat a Venècia, a París, a Roma i a Grècia.
«I a la merda», vaig pensar, però li vaig dir que tenia raó. Que havíem d’anar a Venècia. Va estar contenta com una criatura i se’m va tirar a sobre besant-me i afalagant-me.
—Avui, precisament, el senyor Mercader m’ha dit que podia agafar-me vacances el mes vinent.
—Però, si això és d’aquí a una setmana! —cridà fora de si.
—Sí, carinyo, d’aquí a una setmana.
Es va posar a fer plans. Les maletes, la farmaciola, un quadern de viatge, roba interior de qualitat; gastava com si ens hagués tocat la grossa, però a mi ja tot m’era igual.
Nou dies després arribàvem a Venècia. La Maruja anava d’aquí a allà, com si la vida li fos un somni. Trobava meravellós el tuf d’aquella ciutat, la humitat de les cases, la brutícia dels carrers. Ni s’adonava que allò era un teatret que funcionava de vuit a dotze, una fireta per a turistes aprensius. El menjar solia ésser car i molt dolent, els preus, abusius pertot.
—Aquí hi ha la inspiració! —s’exclamava ella.
Tant sí com no vàrem haver de pujar en una góndola. No podia ser anar a Venècia sense pujar en una góndola: tots els artistes ho feien. Vam trobar un gondoliero que se la sabia llarga i que, amb l’excusa que potser ens duria a l’illa de Murano, ens va ben enredar amb el preu.
—Que romàntic! —s’exclamà la Maruja estrenyent-se contra meu.
El gondoliero, que ens sortí un setciències, quan no ens cantava alguna tonada italiana amb veu de tenor pitof, ens explicava part del recorregut. Que si aquí hi havia viscut aquest i allí aquell altre. Pobres!, pensava jo mentre la Maruja s’anava exclamant: oh! i ah!, i la barqueta lliscava per les aigües pestilents dels canals venecians. Quanta badoqueria!, vaig pensar per a mi. Quina poca imaginació, la pobra! Com que no pot crear res de nou s’ha de refugiar en les visions dels altres, em deia quan va aparèixer per una cantonada una llanxa motora que en un tres i no res ens va caure a sobre i ens va fer bolcar.
Mentre queia a l’aigua, el pensament que la Maruja no sabia nedar se’m repetia una vegada i una altra. Amb nerviosisme creixent vaig aconseguir sortir a la superfície. Xipollejant i ajudant-me de braços i cames vaig voltar fins a veure les seves mans, que tot just aconseguien sortir a la superfície de l’aigua ja es tornaven a enfonsar. Eren unes mans que demanaven ajuda, les mateixes que m’havien acaronat, les mateixes que s’enfonsaven sense pietat sobre les tecles de l’Olivetti Venera. Fou llavors quan gairebé tot el seu tors aconseguí, en el que jo suposo un dels últims grans esforços per sobreviure, surar majestuós uns preciosos segons que em van immobilitzar. L’aigua, encara fredíssima, dels canals, em produí una rampa a la cama esquerra que féu que, malgrat que sentia els crits ben reals que la Maruja, a uns metres escassos, em dirigia, tot fent anar els braços com un molí quixotesc enrere i avant, em decidís a abandonar-la a la seva sort. Vaig arribar a la vorera i mentre m’enfilava a l’asfalt un sentiment nou de coratge i alegria em va sadollar. De seguida un nodrit grup on es barrejaven italians i turistes ociosos, va fer rotllana al meu voltant.
—No sap nedar! No sap nedar! —els cridava amb una joia incontenible que ells prenien per la desesperació més radical—. No sap nedar! —insistia, i unes llagrimetes de gratitud em queien galtes avall, tot imaginant els meravellosos malucs de la meva Maruja, que l’ajudaven com ploms a enfonsar-se dins del canal. Els concurrents demanaven un metge, i els de llanxa bussejaven en un intent desesperat de salvar-la.
De no sé on va aparèixer un italià madur amb una til·la amb conyac.
—Imagina’t, Maruja —deia tot empassant-me el beuratge que em feia retornar—. Morir a Venècia! Això sí que és cultural! Això sí que és digne d’una biografia literària!
I allí es va acabar el viatge. El de la Maruja, per sempre. El meu tot just començava, gràcies a l’assegurança que la Maruja, en un gest de bona fe i sense saber-ho, m’havia proporcionat.
—Jordi, Jordi… —digué el meu exquefe, que de seguida acudí a casa meva—. Ja sap els tràmits… És que, no puc amagar-li que tot això resulta molt, molt estrany…
Van remenar cel i terra sense trobar res de res. Em van amenaçar de portar-me a judici, però la falta de proves els va fer desistir del seu propòsit: em convertia en un dels pocs casos que cobraven una assegurança en vida. Encara recordo la cara de disgust del meu exquefe el dia que vaig cobrar. Però no es va acabar aquí, la meva sort, ja que unes setmanes més tard arribava a casa una carta d’una editorial de novel·les rosa que s’interessava pels escrits de la Maruja. Quines ironies! Jo ja havia sentit que els escriptors se’ls reconeixia un cop morts, però allò superava de bon tros totes les meves expectatives.
Anava a estripar-la i llençar-la al cubell de la brossa, però m’hi vaig repensar. Estava sense feina i un dia o altre se m’acabaria l’assegurança; de manera que vaig rebuscar per l’antiga habitació de costura tots els manuscrits i els vaig començar a llegir. El que ella havia enviat es titulava: Amor sense límits. N’hi havia tres més i un de començat. La novícia, Seré sempre teva i Camèlia. Més o menys totes eren iguals: un amor apassionat, un home que es casava amb una altra i una mare soltera, que ho passava molt malament. La Maruja els canviava els oficis i la procedència social, i ja teníem melodrama! Era una escriptora dolentíssima, sens dubte, però vaig pensar que si hagués estat bona, o una mica bona, mai no hauria cobrat ni un duro. En canvi, amb aquella gasòfia em podia arribar a forrar: les novel·les rosa es venien com rosquilles. Per què no, doncs, tirar endavant?
El dia de la cita em vaig prendre un parell de copetes de conyac i em vaig mudar amb la meva millor roba de carrer. Amb la nota de l’editorial a la butxaca, vaig baixar i vaig agafar un taxi que m’hi va deixar al davant.
Mentre m’esperava per ser atès, vaig pensar que l’editorial no era cap cosa de l’altre món. «No et preocupis, Jordi, que ja en trobaràs de millors», em vaig dir. Vaig repassar mentalment els arguments, que havia preparat. De fet, l’antiga feina em proporcionava magnífiques i tràgiques històries. De seguida una secretària jove i bonica em digué que l’editora m’esperava.
—Ja pot passar —afegí aguantant la porta perquè hi entrés.
Dins, rere un escriptori ple de papers, s’hi estava una dona madura amb un bolígraf a la mà, que em preguntà:
—I bé, senyor Estrassa, vostè dirà?
Vaig prendre aire i mentre m’asseia, després d’estrènyer-li la mà, vaig dir:
—Maruja Reyes sóc jo.
© del conte, Dolors Miquel