Exaltacions i paisatges és un recull de poemes elegíacs i bucòlics del periodista (i poeta) empordànès Enric Bosch i Viola. Publicat el 1926 amb pròleg de Gabriel Alomar.
Bosch i Viola va ser el director de L’Avi Muné, revista humorística de Sant Feliu de Guíxols que comptà amb la col·laboració d’escriptors com Ruyra, Víctor Català o Ferran Agulló. A Stroligut podeu llegiu les poesies dedicades a la Mila de Solitud de Víctor Català i a Juli Garreta.
////Entre Blanes i Cadaqués: Diari de bord de Ferran Agulló
—Pròleg, de Gabriel Alomar
La poesia és sempre un consol, un refugi, fins i tot quan no és una glòria. Però també pot arribar a ésser una consciència. Els catalans allunyats dels centres on bull la vida amb tot el seu esclat, senten el deure d’ajuntar-se a l’obra comunal per a la construcció de Catalunya. La consciència col·lectiva se’ls desperta com una impulsió de nova vitalitat. I quan el do de la poesia se’ls ha infós com una llengua de foc des de la naixença, es posen a cantar amb una doble delícia de creadors, d’acord amb la valor primària del mot poeta. Creadors de les formes que la inspiració directa els ofereix; però creadors també de valors que ells mateixos no comprenen tal volta amb llur transcendència total; perquè per ells operen les forces invisibles de la Catalunya futura, qui vol ésser, com diríem usant la coneguda imatge de Schopenhauer.
Aquest és el cas de N’Enric Bosch i Viola. Bé és veritat que la terra des d’on aqueix poeta s’abandona al seu noble deport és un dels indrets més admirables de Catalunya. En les meves memòries d’excursionista, el Baix Empordà es destria com una desfilada d’imatges lluminoses, bell consorci d’un cel propici amb una terra ufanosa i maternal. El goig de viure us penetra amb un suprem oblit i una consolació inefable. La vostra contemplació s’embauma de delectança; sembleu sostrets a la pesantor de la matèria, volant al grat de les vostres ànsies, del vostre esperit. Una ona de gràcia us acull com un somriure de salutació. La mar, rimant amb les arbredes de la costa, amb la blavor del cel, amb la blanca dispersió de les viles, us aporta el sentit de la bellesa clàssica amb una naturalitat que us rescabala de tots els prejudicis apresos en l’enfarfec de la vostra erudició llibresca.
Tot llegint les composicions d’En Bosch i Viola, no sé estar-me de veure-les sorgir com a productes naturals d’aqueixa contrada empordanesa que recordo com una imatge familiar protectora i benèfica. Veig a través elles, el camí de Palamós a Sant Feliu, la cala de Guíxols entre els dos promontoris guardians, columnes de son escut; l’amable passeig vora mar, estadi ideal per a diàlegs amarats de serena penetració. I veig també les serralades de Santa Cristina i Castell d’Aro, i els llunyedars de costa vers migjorn, fins a la punta de Tossa, i, sobretot, l’altra costa, la de tramuntana, que compensa amb creixent grandesa la dolçor de les platges benèvoles. Veig el Cap de Sant Sebastià, i la sagrada ruïna d’Empúries, i el golf de Roses; tota la Costa Brava fins a Cadaqués i el Cap de Creus, ple de recordances vives dels penyalars marins de Mallorca.
La vostra poetització, amic Bosch, és una enginyosa harmonia de temes; una fusió airosament trobada de l’emoció personal amb la impressió natural. Tal volta la distinció més profunda entre les idees de clàssic i romàntic sigui la faisó diversa d’enfrontar-se l’home i la natura, el contemplador i el paisatge; i per als romàntics hi hagi sempre un sentit de dissonància entre les valors humanes, inconsolables de la mort, i les valors naturals, que eternament romanen, mentre el clàssic resol en harmònica fusió la natura i la humanitat.
Veig també en la vostra poesia aquella cordialitat, aquella amplíssima obertura de braços amb què la gent guixolenca acull el visitant. Sant Feliu és com un gran pòrtic de benvinguda, estès sobre els camins de la vida. I vós, ajuntant-vos a la nissaga espiritual dels poetes empordanesos, us heu complagut a adornar de llorers tot just collits les columnes d’aqueixa portalada.
Palma, juliol del 1926
Exaltacions i paisatges
Solitud
De la muntanya al cor foragitada,
entre boires d’hivern i flors d’estiu,
la vostra Mila és la incompresa fada
que ens embelleix la vida quan somriu.
Rodejada de prosa enervadora
la veig de la capella en la buidor,
sentint-se a dins la falma que l’arbora,
sense consol en son immens amor.
Me la figuro en clares nits de lluna
abocada a l’ampit del finestral,
com si busqués al fons de la nit bruna
remei segur per a son cor malalt.
La veig esplendorosa i riallera
dormida a l’obra de l’ametllerar,
imatge d’una nova primavera
que ens emplena de flaire en esclatar.
Els ulls clucats, la forma incitadora,
la veig dormir sota el dosser florit;
i el somni bell els llavis li desflora,
fa panteixar-li amb ritme l’ample pit.
El somni enganyador li diu que és mare,
que bressa el fill cantant-li mil cançons…
De son present d’amor sentint-se avara,
perquè ell s’adormi ajusta els finestrons.
I va trenant el cant acompanyant-se
al vaivé del bressol abaltidor;
i l’infant s’ha adormit, i ella, parant-se…
es desperta del somni enganyador.
Infecunda sentint-se essent tan jove,
amb llàgrimes de fel vol apagar
aquelles tristes il·lusions que cova,
i que el somni ha vingut a recordar.
Una fredor de mort deix-la glaçada
abismant-la al més fort abatiment;
d’un sarcasme li apar la riallada
l’intern foc que l’abrusa inútilment.
La vostra Mila, per dissort estranya,
marcir-se veu sa flor sense granar.
Que gran la trob quan fuig de la muntanya,
amb el negut intens que l’acompanya:
amb febre d’estimar!
Elegia
En la mort de Garreta
Dolces, ben acordades del vent;
arpegis de la selva rumorosa;
bramul del mar, qui mor com un lament
de la costa estrellant-se en la rocosa
indiferència del penyal altiu.
Clares, ben estelades nits d’estiu,
que abrandeu l’esperit dels somnis bells,
purs i blanquíssims com manyacs anyells.
Furient, descordada tramuntana
que abats els camps i vinyes de la plana,
i que, gran i magnífica, en ta fúria
fas estralls udolant per la boscúria.
Parrupeig dels aucells enamorats;
vivent idil·li de l’abril florit,
quan el gai rossinyol enamorat
diu sos amors extasiat
en el silenci de l’obscura nit.
Muntanyes que dormiu en dolça pau,
sots la màgica arcada del cel blau
i que el secret sabeu de manta estrella
que titil·la en l’atzur plàcida i bella.
Xaragall que t’escorres coma avall,
rebotent i saltant com un brivall.
Sol de Juny, pira encesa,
que converteixes en immens mirall
nostra estimada afrau empordanesa.
Estrídules cançons de la tenora,
que glosseu els amors de la pastora
i del pastor senzill, que allà a la plana
es diuen tothora,
bo i dansant nostra, sens parió, sardana,
orgull d’aquesta terra catalana.
El mestre és mort. El mestre que us junyia
i, sàviament, a tots vos emmenava
per al reialme excels de l’harmonia,
ha emmudit per jamai.
Qui a tots vos dava
lloc escaient, i, paternal, glossava
en la seva estroncada simfonia,
sentirs i anhels, que endevinava
on el misteri, avar, els abscondia;
per sempre ens ha deixat.
Qui, gosat, ara
serà per emmenar-vos com ell feia?
Qui tindrà fort el pit i la veu clara
per dir-nos com ell deia
el vostre bell encís, vostra taleia?…
El mestre és mort, mes jo vull creure
que constantment l’hauré de veure
pertot i arreu. Si la despulla
humanal se desfulla,
l’esperit s’esbandeix amb geste gai
per l’infinit espai…
Quan xiuli el vent per l’odorant pineda,
quan, juganer, s’aturi per l’arbreda;
quan udoli furient la tramuntana;
quan el sol roenteixi nostra plana
o brami el mar, o el cel ben pur llueixi;
quan la dolor mon esperit fereixi,
quan brandi a morts planyívola campana;
bon amic traspassat, quan em colpeixi
la inquietud que a voltes ens aplana,
pensaré en tu, i el teu record vivent
em dirà, per consol, que no ets absent…
© de l’edició, Stroligut