Diari de bord: els poemes mariners de Ferran Agulló

Recull de poemes mariners que narren, a manera de Diari de bord, els dies de navegació d’un vaixell pesquer. Va ser publicat al Llibre de versos, aplec de tota la poesia de Ferran Agulló fins al 1905.

Eduard Girbal Jaume en va dir: «Ferran Agulló era un excel·lent marinista. Alguna de les seves visions, és realment embadalidora.»¹

////Més poesia catalana a Stroligut

Diari de bord

I

La nau ha eixit del port brandant majestuosa;
davant de l’alt bauprès la mar es va eixamplant;
s’esfuma la ciutat en boira calitjosa
i a cada brandament la terra es va enfonsant.

Se pon el sol tenyint de porpra l’alta serra;
cap a orient, la nit encén el primer estel:
i els llums d’ací i d’allà esclaten en la terra
i els astres argentats esclaten en el cel.

La terra es va perdent, no veig ni les muntanyes:
la fosca va voltant les ones i el vaixell
i em sembla sentir un buit a dintre les entranyes
i un clau que es va endinsant pels polsos al cervell.

Per tota la nit i l’ombra, l’abim de la tristesa,
debades obre els ulls la fosca escorcollant!
La nau que se m’endú, com un bressol, me bressa;
la mar que pres me té, me va cantant, cantant…

II

He baixat al camarot
quan la nit ja n’era entrada,
semblava que el sol fugís
mentre baixava l’escala!

A l’entrar dintre el salí
a un costat i altre topava
mentre sentia a mos peus
el sotrac de l’embolada.

A l’obrir el camarot
ha semblat que em rebutjava;
al ser a dins m’ha llençat
a la porta una brandada.

He fugit escala amunt
en cerca d’espai i d’aire
i allavores m’ha semblat
que els peus al se’m clavaven.

III

El camarot sembla un nínxol,
la llum del sostre un llantió;
la mar frega part de fora
gemegant en la foscor.

Trontolla la nau, a empentes
del monstre de ferro i foc
i un sent el fred de la tomba
al trobar-s’hi sol, tot sol!

IV

Que és trista una nit passada
sense poder trencar el son:
el coixí sembla de pedra,
semblen de foc els llençols.

La primera llum de l’alba
m’ha trobat a dalt del pont:
el far del cap d’Oropesa
brillava encara, tremolós.

Calaven xarxa i llevaven
ací i allà els pescadors
i al seu voltant les gavines
rendien en l’aigua el vol.

Ha eixit el sol entre núvols,
l’estel del dia s’ha post,
he mirat al lluny la terra…
i he arrencat en un gran plor!

V

Abocat a la roda de popa
seguia l’estela que anava allunyant-se,
seguia l’estela d’estrelles d’argent;
i per ella mon ànima trista
tornava a tos braços
desfent-ne la via que fa el bastiment.

En la fosca del mar s’endinsava
perdent-se entre els astres que es fonen en l’ona
al lluny, a on se besen el cel i la mar
i abocat a la popa sentia
el fred d’un cadavre,
el buit d’una vida que veia marxar!

VI

Dalt del pont del timoner
mira el mar i la bitàcola
i la roda va girant
ara a un cantó i ara a l’altre.

La nau creu com un corser
i a la via sempre marxa
i va allunyant-me de tu
i va acostant-me a altres platges…!

Si jo fos el timoner,
amor meu, quina virada!

VII

Ha passat volant
l’oreneta blanca;
ha passat l’alció
de les llargues ales;
sota del vaixell
passen les onades
i el sol va voltant
un dia i un altre.

La terra és molt lluny
la mar mai s’acaba…
Si en passen d’aucells,
de sols i d’onades!
Si en van de sospirs
volant a la platja!

VIII

S’ha esparracat la boira a l’apuntar el dia
i enmig la boira ha eixit la solitària nau:
semblava una visió que alcés la fantasia
dins d’un cercle tot blanc, sobre d’un mar tot blau.

El timoner a popa s’hi mig encondormia
tot sol, somniant potser amb el nadiu afrau;
i a cada brandament tot el vaixell cruixia
empès per la ratjada de l’oratjol suau.

Lluïa la coberta humida per l’aigatge;
les veles s’esllanguien, dolia’s el cordatge
i dintre de la boira s’ha anat perdent… perdent…

Oh solitària nau, desconeguda amiga!
Que sola al mig del mar te deixo amb fatiga!
Que sol me deixes tu amb mon enyorament!

IX

Sola la nau en la mar,
entremig de cel i aigua,
ni una vela es veu enlloc,
ni un aucell vola per l’aire!

Pensament, mon pensament
Déu te do bona volada,
passa onades lla d’enllà
i arriba a terres d’Espanya.

Passa lleu com un sospir
per sobre Serra Nevada,
busca el Montseny alterós,
Montserrat enmig la plana,

I Montjuïc cap al mar
ajagut vora l’onada,
com un tauró gegantí
aterrat per la ressaca.

Vola-hi, vola-hi, pensament,
mon niu és calent encara;
hi sentiràs el ressò
dels darrers petons de l’ànima;

Hi trobaràs a mon bé
desfeta en un mar de llàgrimes,
i a mon amor li daràs
tot el foc de la meva ànima.

Si no la trobes plorant
no tornis mai de l’Espanya,
perde’t pel món, pensament,
o enfonsant mort en l’onada.

Que aixís viuré, si és que visc,
sense seny i sense entranyes,
i aniré perdut pel món
com si portés morta l’ànima!

X

Ha passat un alè de la gropada
i a l’entorn de la nau l’ona escumeja,
retruny el tro feréstec i rastreja
el llamp esblaimador la nuvolada.

Cruix el vaixell, joguina de l’onada,
xiula el vent que les cordes fueteja
i la mar per coberta se rabeja,
amb fressa i escumalls de rierada.

Homes i dones resen o sospiren;
ningú gosa mirar, ningú enraona,
com esperant tothom el colp darrer;

I a dalt del pont, encaputxats, s’obiren
evocació fantàstica de l’ona,
lligats, el capità i el timoner.

XI

Van els mariners
com ombres que passen;
ni miren la mar,
ni miren les cares.

Van indiferents
d’una banda a l’altra,
sense fer soroll,
com van les fantasmes.

Ni saben qui som
ni a on fem la volada;
ni saben qui riu
ni qui plora saben.

Per ells és igual
l’anada o la tornada
van indiferents
d’una platja a l’altra.

Tant pesa a la nau
la pena que mata
com li pesa el goig
que fa viure l’ànima…

Van indiferents
d’una banda a l’altra,
com enterramorts
que van fent sa tasca!

XII

Besat per núvols color de rosa
s’aixeca el sol,
l’onada s’infla, l’aire es desvetlla,
la boira es fon.

Ni els aucells canten ni els arbres bressen
nius i cançons,
s’aixeca el dia sense lloances
d’aucells i flors.

És la tristesa de l’enyorança
que s’obre al sol
com una immensa parpella oberta
sense re al fons!

XIII

Al venir la nit
tots els sorolls paren;
s’entristeix la nau,
s’entristeix l’onada.

Surten els estels
l’un darrere l’altre,
i arreu l’horitzó
petit va tornant-se.

El món de la nit
s’esquifeix bé massa.
El món és la nau
que trèmula avança!

El món és el cor
que plora enyorant-se
tancant en sos plecs
records i esperances!

XIV

Estant-me recolzat a la filera
he vist un aucellet.
Ha cantat, ha passat, s’ha fos en l’aire
i ja no l’he vist més.

Els dofins que saltaven per la prora
han fugit des d’ahir;
i l’estrella del nord que els vaixells guia,
ens ha deixat fa nits.

Cel i mar, mar i cel: sols, a la popa,
com un record, segueix
l’estela fosforent que encara lliga
la terra amb el vaixell!

XV

Primer s’ha vist el fum: semblava un núvol
que s’anava estenent;
després els pals, després la xemeneia,
després tot el vaixell.

Aquesta mar immensa, solitària,
s’ha animat un moment
i ha semblat com si el sol per a guaitar-la
son camí deturés.

Han roncat, saludant-se, les sirenes,
amb un sentit «adeu»
i vistoses banderes saludant-se
han onejat al vent.

Els vaixells s’han creuat i l’alegria
s’ha fet acatament:
els vaixells s’han deixat i la tristesa
ha tornat als vaixells.

Les naus es trobaran una altra volta
i vint voltes i cent
els que ens hem saludat sense conèixe’ns
potser no ens veurem més.

En el mar i en les roques i en les boires
¿què espera a n’els vaixells?
En la terra, més falsa que les ones,
¿que espera als passatgers?

XVI

La nit és fosca
la fosca és trista,
la nau deserta,
la mar dormida;
el fum s’enlaira
l’hèlice gira,
els arbres cruixen,
les cordes vibren
dalt del messana
el fanal brilla
com una estrella
que guarda i guia;
al tall de prora
l’ona s’esquinça
queixant-se a voltes
de l’envestida;
com un fantasma
la nau camina…
La nit és fosca,
la fosca és trista!

XVII

Mentre brilla el sol
en la volta blava
i jugant la mar,
s’estén a mes plantes.

Mentre l’aire és dolç
i la llum alenta
i van els companys
voltant per coberta,

No penso en el port
que cerca la prora…
Si és llarg el camí,
la mar, que és hermosa!

Mes quan la nit ve
i els llums s’apaguen,
s’entristeix la mar
i l’ombra s’eixampla.

Quan tot és foscor,
silenci i tristesa
i avança la nau
per les ones negres.

Com ansio el port
amb sa fressa i vida!
Que és llarg el camí!
La mar, i que és trista!

XVIII

Al davant un mariner
va brandant una llanterna;
al costat hi va el segon
i el Capità va al darrere.

Escala amunt han pujat
(a) poc a poc i sense fressa;
En les ombres de la nit,
el llençol, com hi blanqueja!

El timoner s’ha senyat
i la gorra se n’és treta;
l’oficial, dalt del pont,
s’ha posat genolls en terra.

Ahir moria cridant:
«Mare meva, mare meva!»
Moria sol entre gent
que ni el sabien entendre!

Ja arriben al portaló,
ja deixen el cos en terra,
ja en els peus li han ben lligat
una barra que negreja…

L’un pel cap, l’altre pels peus,
a frec de l’orla brandegen;
a un signe del capità
la nau vira i fan endarrere.

Al repetir la senyal
el cos a l’onada llencen
i la nau virant, virant,
s’allunya d’allí per sempre.

Fa creu el capità,
el segon sembla que resa,
la catxutxa el timoner
girant el cap s’encasqueta.

I el mariner es va allunyant
pengim-penjam la llanterna
que ratlla amb cercles de llum
la solitària coberta.

XIX

Quants estels hi ha en l’estelada?
Quantes gotes hi ha en la mar?
La nau camina perduda
entre dos immensitats…

Jo els estels els comptaria
i les gotes de la mar,
si sabés que al trobar el compte
jo t’hi havia de trobar…

La nau m’allunya, m’allunya
entre dos immensitats…
I he de cloure els ulls per veure’t
dintre el cor on t’he tancat.

XX

Si n’hi he passat d’estones
mirant rodar les ones
que va solcant la nau,
la immensitat que espanta,
la immensitat que canta
amb l’infinit que atrau!

Què té la mar immensa
que fixa cor i pensa
amb son constant va i ve?
Que amb sa color fascina,
que amb son olor domina,
que amb son cantar reté?

És sempre igual i és sempre diferenta;
és com enamorada que ens encanta,
és com abim que xucla
és com encís que lliga amb sa basarda.

És sempre igual i sempre diferenta:
és pena i és consol, és mort i és vida,
és quelcom admirable
que respon al desig com una lira.

Si n’hi he passades d’hores
que han fugit volejadores
mirant-me-la encisat!
Si n’hi he passat de dies
que han fugit com alegries
per son encís lligat!

Sirena, ondina o fada
tu ets l’enamorada
del cor i el pensament;
adorm-me, canta’m, bressa’m;
encar que em matis, besa’m
cantant-me eternament!