llibre de versos ferran agulló poesia poema costa brava cuina catalana jocs florals englantina catalunya

Llibre de versos – Ferran Agulló

Llibre de versos és un recull del gastrònom i mestre en gai saber Ferran Agulló que en recull l’obra poètica de la primera etapa. Va ser publicat el 1905.

Agulló va ser el creador del nom de la Costa Brava i l’autor del Llibre de la cuina catalana, primer receptari de cuina tradicional en clau nacional.

llibre de versos ferran agulló poesia poema costa brava cuina catalana jocs florals englantina catalunya

Lletra

Premi de l’Englantina d’or del 1889

Als de sempre

Debeu estar satisfets: ¿què us manca?
ja no som res els catalans del dia:
primer un brot, d’un brot una branca;
are, la soca; destralers, feu via.

Feu via, sí, depressa; que no reste
del roure hermós ni un branquilló per senya:
tothom qui al poble catalá deteste
que vinga prest; l’arbre es caygut: feu llenya.

Primer un sant, després un rey, y, ara,
un odi d’impotencia’ns cau á sobre;
som morts, estem perduts, y sort encare
si un —Deu vos fassa bé— doneu al pobre.

Com deu gosar allá en l’infern hont crema
el Rey Feliph de trista recordansa!
—Ja ha arribat —deu pensar— ma hora suprema,
ja no hi ha catalans, ja he hagut venjansa.

«Jo’ls vaig lligar, poruch, la ganiveta
»jo’ls vaig llevar els furs ab traydoria;
»jo al arbre l’hi vaig fer la corretjeta.»
L’arbre ha caygut; beneyta l’hora’n sia!

L’arbre ha caigut, oh sí!, mes las ventadas
no l’han tombat, que fort per ella era,
que, may, ni’ls llamps ni’ls vents de les gropadas
han fet sotmoure son fullám sisquera.

L’heura amorosa que arrapantshi un dia
germà va dir-li, l’ha tombat traydora;
li ha xuclat mica en mica sa ufanía
s’ha nodrit de sa sava benfactora.

Mes, ay d’ella! Si dava bó de veure
en la soca potenta embraquellada,
mort l’arbre, com viurá la pobra heura
si en terra ab ell, haurá caygut juntada?

Mes, que li fá! Alegreuvos, sort ditxosa!
Ja s’ha enfonzat la nau en la nit bruna;
per las rocas y platjas, alevosa,
l’ha esbandit l’ona engruna per engruna.

Ja Catalunya ha mort! son fret cadavre
extés y enterch podeu mirar joyosos:
la tomba oberta, y al costat el marbre
ahont recorda á sos fills sos fets gloriosos.

Mes encara no n’hi ha prou; en son front porta
joyells d’un temps que vareu respectarla,
prenéulos donchs y no temáu, qu’es morta,
despulláula de tot ans d’enterrarla.

Tot, tot nos ho haveu pres: poder, riquesa
y avuy el Dret nos rova vostre fúria;
recort del benestar en la pobresa,
ilusións del jovent en la velluria.

En el cor putrefacte de Castella
l’heu sorprés de traydor en l’emboscada;
ja’l teniu en grillóns dins la capella,
ja en la plassa teníu la forca alsada.

Morirá com el Just el dret dels avis
en la Creu del despit las mans clavadas;
fel y vinagre li daréu als llavis
espinas en el front y al cor llansadas.

Qué hi fá que torne en nit la llum del dia,
pel crim horroritsada, la natura!
Mentres sentíu el ronch de s’agonia
als daus vos jugareu sa vestidura.

Mes vindrá’l jorn ditxós per tots nosaltres
que ressussite ab ell la pátria aymada.
Ay llavors dels butxins! Ay de vosaltres!
La víctima ignoscent será venjada.

El jorn prou pot trigar, mes la guspira
ja es al paller y calará en sent hora;
feu vent, feu vent, mitj cegos per la ira,
ja brillará la flama destructora.

Y á son brill, malastruchs, veureu potenta
alsarse de sas cendras Catalunya:
l’odi, en els cors, set de venjasa alenta,
el dol, dels bons la compassió n’allunya.

Y’l dol y la venjansa ja’s congrian
y la tempesta esclatará furiosa
Ay dels qu’en nostre humil repós confían:
som com l’aygua del riu enla resclosa!

Guardeus del jorn qu’esbandirém la riva:
malgrat de tot ha de surá eixa terra.
Voleu la pau? Lliureu á la captiva.
Voleu la guerra? Doncs tindréu la guerra!

Mentres callém, goséu y trepitjéunos,
com á feras cercadas perseguíunos.
No’n teniu prou encar? Foragiteunos!
Aixequem massa’l cap? Doncs destruhíunos.

Sia com vulla, l’hora venturosa
ab pler el catalá sent acostarse.
Com més l’empresonéu en la resclosa
més forsa tindrá’l riu al desbordarse.

© de l’edició, Stroligut

Aviat més poemes de Ferran Agulló…