llibre de versos ferran agulló poesia poema costa brava cuina catalana jocs florals englantina catalunya

Llibre de versos – Ferran Agulló

Llibre de versos és un recull del gastrònom i mestre en gai saber Ferran Agulló que en recull l’obra poètica de la primera etapa. Va ser publicat el 1905.

Dins aquest mateix recull de poesia, hi podeu llegir Diari de bord, també publicat a Stroligut. Agulló va ser el creador del nom de la Costa Brava i l’autor del Llibre de la cuina catalana, primer receptari de cuina tradicional en clau nacional.

llibre de versos ferran agulló poesia poema costa brava cuina catalana jocs florals englantina catalunya lletra

Llibre de versos

Lletra

Als de sempre (Premi de l’Englantina d’or del 1889)

Deveu estar satisfets: ¿què us manca?
Ja no som res els catalans del dia:
primer un brot, d’un brot una branca;
ara, la soca; destralers, feu via.

Feu via, sí, de pressa; que no reste
del roure hermós ni un branquilló per senya:
tothom qui el poble català deteste
que vinga prest; l’arbre és caigut: feu llenya.

Primer un sant, després un rei, i, ara,
un odi d’impotència ens cau a sobre;
som morts, estem perduts, i sort encara
si un —Deu vos faça bé— doneu al pobre.

Com deu gosar allà en l’infern on crema
el Rei Felip de trista recordança!
—Ja ha arribat —deu pensar— ma hora suprema,
ja no hi ha catalans, ja he hagut venjança.

«Jo els vaig lligar, poruc, la ganiveta,
jo els vaig llevar els furs amb traidoria;
jo a l’arbre li vaig fer la corretgeta.»
L’arbre ha caigut; beneita l’hora en sia!

L’arbre ha caigut, oh sí!, mes las ventades
no l’han tombat, que fort per ella era,
que, mai, ni els llamps ni els vents de les gropades
han fet somoure son fullam sisquera.

L’heura amorosa que arrapant-s’hi un dia
germà va dir-li, l’ha tombat traïdora;
li ha xuclat mica en mica sa ufania,
s’ha nodrit de sa saba benfactora.

Mes, ai d’ella! Si dava bo de veure
en la soca potenta embranquellada,
mort l’arbre, com viurà la pobra heura
si en terra amb ell, haurà caigut juntada?

Mes, què li fa! Alegreu-vos, sort ditxosa!
Ja s’ha enfonsat la nau en la nit bruna;
per les roques i platges, alevosa,
l’ha esbandit l’ona engruna per engruna.

Ja Catalunya ha mort! sSon fred cadavre
estès i enterc podeu mirar joiosos:
la tomba oberta, i al costat el marbre
on recorda a sos fills sos fets gloriosos.

Mes encara no n’hi ha prou; en son front porta
joiells d’un temps que vàreu respectar-la,
preneu-los doncs i no temau, que és morta,
despullau-la de tot ans d’enterrar-la.

Tot, tot nos ho haveu pres: poder, riquesa
i avui el Dret nos roba vostra fúria;
record del benestar en la pobresa,
il·lusions del jovent en la vellúria.

En el cor putrefacte de Castella
l’heu sorprès de traïdor en l’emboscada;
ja el teniu en grillons dins la capella,
ja en la plaça teniu la forca alçada.

Morirà com el Just el dret dels avis
en la Creu del despit les mans clavades;
fel i vinagre li dareu als llavis
espines en el front i al cor llançades.

Què hi fa que torne en nit la llum del dia,
pel crim horroritzada, la natura!
Mentre sentiu el ronc de sa agonia
als daus vos jugareu sa vestidura.

Mes vindrà el jorn ditxós per tots nosaltres
que ressuscite amb ell la pàtria aimada.
Ai llavors dels botxins! Ai de vosaltres!
La víctima innocent serà venjada.

El jorn prou pot trigar, mes la guspira
ja és al paller i calarà en sent hora;
feu vent, feu vent, mig cegos per la ira,
ja brillarà la flama destructora.

I a son brill, malastrucs, veureu potenta
alçar-se de ses cendres Catalunya:
l’odi, en els cors, set de venjança alenta,
el dol, dels bons la compassió n’allunya.

I el dol i la venjança ja es congrien
i la tempesta esclatarà furiosa.
Ai dels que en nostre humil repòs confien:
som com l’aigua del riu en la resclosa!

Guarde-us del jorn que esbandirem la riba:
malgrat de tot ha de surar eixa terra.
Voleu la pau? Lliureu a la captiva.
Voleu la guerra? Doncs tindreu la guerra!

Mentre callem, goseu i trepitgeu-nos,
com a feres cercades perseguiu-nos.
No en teniu prou encar? Foragiteu-nos!
Aixequem massa el cap? Doncs destruïu-nos.

Sia com vulla, l’hora venturosa
amb plaer el català sent acostar-se.
Com més l’empresoneu en la resclosa
més força tindrà el riu en desbordar-se.

© de l’edició, Stroligut