Aigoforts és un recull de narracions realistes de l’escriptor i empresari Gabriel Maura, germà dels Maura polítics.
Aquestes proses ciutadanes, publicades el 1892, són un retrat costumista i maliciós de la societat mallorquina del segle XIX. A Stroligut en podeu llegir Ses peparrines, el millor conte.
////Més contes i romanços de Mallorca
Aigoforts
Ses peparrines
I
Apunta, Pepita: un ebanico, tant; una piesa de pecho de oro…, tant; un reloj de tres capsas…, tant.
Això dictava, ajupida damunt una tauleta il·luminada amb un quinqueret setmesó, la senyora Josepa a sa seua nora Na Pepita. Aquesta escrivia ses notes, casi taquigràfiques, a un llibret de comptes cerolós i escantellat, que per espai de vint anys va esser es confident econòmic manetjat pel senyor Pepe, un ex-sergent andalús amansat per la senyora Josepa i refredat a Mallorca fins a quedar-se baldat a una cadira de repòs, més de vuit o deu anys seguits.
Antes de passar endavant, serà lo millor establir sa personalidat, més o menos civil, d’es que han de figurar, de present o per referència, en aquesta pobra historieta.
La senyora Josepa, de qual jovintut no convé parlar-ne molt, va posar ses mans damunt un sergent, estirat i fiero i andalús, que va prendre sa llecència poc després d’acabada sa guerra d’Àfrica. Va deixar de servir el rei per venir a esser esclau de la senyora Josepa.
Penjà el senyor Pepe, com a recordança d’es centenars de moros escabetxats, es sabre, es ros, es poncho i es demés trastos de matar; però regalà es calçons, com a regalo de casament, a sa novia.
A molts d’aquests homos forts, per andalusos i per guerreros que sien, los ne pren com an es vi de fogoneu: quant està dins es cup, en es ple d’es bull, mata sa gent que sols s’hi arramba; però una vegada trascolat…, no res: brou de llàntia!
Així n’hi prengué an el senyor Pepe: encara que estava a la flor del món, passà molt poc temps de trascolat des d’es cup de sa milícia i d’es bull d’es fadrinatge adins es tonell d’es matrimoni, i ja no tenia força, no solament per matar una mosca, sinó que sempre tenia por de que el matassen a ell. A ell que deia molt sèrio que tots es peixos i taques de ranxo d’es seu uniforme eren esquits de cervell de moro i de sang de bidui!…
La senyora Josepa se posà es calçons i no el deixava piular. Fins i tot li donà ordre de parlar en mallorquí, si volia que l’entengués, i que deixàs anar ses forasterades, que només servien per dar-se to.
D’aquesta exigència resultà un mestai d’andalús i pollencí (ella nasqué a Pollença) que era cosa de llogar-hi cadiretes.
A pesar de s’apocament i d’haver-se esbraveït tan aviat el senyor Pepe, el cel envià an es matrimoni un infant que era com un moixet escorxat que surà gràcies an es viveró i a sa cabra, que manetjava i pasturava es papai nou, convertit de Marte lletós en didot sec.
La senyora Josepa tenia altres feines; com ja havia consentit a no tenir successió, perque era granadera, li va caure tort que vengués aquell rebordai, i solia dir, quan el mirava:
—Ja se coneix que ho ets, fet de llepadures!
Tal vegada en s’única cosa que el senyor Pepe tragué sa llarga va esser en so lograr que an es nin li posassen per nom Leopoldo. No hi valgueren raons i rabietes, ni tampoc que la senyora Josepa digués que era un sant raro i que no el tenia tractat. Més que tot això, pesava damunt sa voluntat i sa memòria d’es veterano d’Àfrica es record i sa veneració p’es general O’Donnell.
Cresqué magre i anyívol s’infantó, i perque començà a pintar amb carbó ninots i cases i abres i valzies i vapors amb so fum enrevoltillat damunt ses parets que trobava, sos pares determinaren que fos artista. Arribà a fer d’escultor a ca un tallista, i, sempre dèbil i malaltís, sa mare el va casar amb Na Pepita, que ella li trià de cama a cama i que era sana com un gra d’ai.
Com en aquella casa no hi havia més voluntat que sa de la senyora Josepa, digué un dia:
—Leopoldo, case’t.
I en Leopoldo allargà es coll i se’n va anar a casar, lo mateix que hauria anat a prendre una entrada p’es toros.
Al cap d’un any, una tossineta seca i ses oreies transparents com a plegamins deien ben clar a on aniria a passar s’hivern; i es dissabte dels Morts l’enterraren.
El senyor Pepe va anar ben prest a fer-li compa nyia, perque es reumàtic va prendre cartes, i apesar de tots es curanderos que en passaren, no va fer més que augmentar de cada dia es patiments. Encara no havien vengut en carro triumfal ses untures ni es licor de la Sabana, i per això li dura tant sa malaltia.
Casi és ben segur que allà, dins sa tomba, costat per costat, pare i fii, amb sa tranquilidat de sebre que la senyora Josepa no mouria escàndol, devien fer bones xerrades, contant-se moltes coses que aquí, damunt la terra, hagueren de callar per força.
(R. I. P.)
II
Ja sent ara qualque estètic rectilineo que se pregunta a ell mateix: —I bé, ¿què tenen que veure ets apuntes d’es començament, amb tota aquesta historia mal pintada?
An això anam.
Viudes, no pensaren la senyora Josepa ni Na Pepita en mudar de modo de viure, sinó en disfrutar de tots es medis de llibertat que es nou estat i es no haver de cuidar es malalts, los donaven.
Una viuda és, en certes ocasions, una barca sospitosa; i tant pot hissar gallardet de guerra, com bandera negra de pirata, com pavelló de comerç. aixi com més li convenga segons ses aigos per on navega i ses embarcacions a la vista que se propòs abordar; això, si no cassa escotes de firme per passar qualque bulto de contrabando.
En ses seues joventuts, havia estat la senyora Josepa una dona agradable, sense esser guapa; però aleshores en què la vaig conèixer viuda, no conservava res de tal agrado. Morena i fumada de boca i baixos de cara, tenia tota s’importància de fisonomia en aquell joc d’uis, que no eren fets per cara humana. Jo crec que ets angelets esburbats que ajuden per divertiment a Déu nostro Senyor a pastar gent novella, se degueren equivocar de capsa, posant a sa futura senyora Josepa uns bessons d’ui que allà dalt tenien reservats p’es tigres.
Aquella mirada seua donava calfreds quan la desparava contra es qui ella volia trastornar. Amb aquella vista felina havia acovardat, després d’etcisar-lo, an es soldat d’Àfrica, que sense pipelletjar havia vist venir es fiblons de sa cavalleria del Desert; i s’infeliç no tengué més remei que usar sempre, després d’es matrimoni, unes uieres de quatre vidres verds, perquè deia, per amagar sa veritat, que ací lo veia too máz alegre, y a zu mujé menoz clara.
Na Pepita era una altra cosa. Tenia un aire d’innocència i una cara d’àngel gòtic astorat, que, ben observada, sempre deixava es dubte de si tenia llàstima de sa gent o de si feia befa, de part de dins, del món i la bolla.
Casi és per demés dir que sa sogra vestia, feia ja molts d’anys, d’hàbit morat de la Sang, i sa nora d’hàbit del Carme, amb corretja de xarol i escutets de plata.
Poques vegades s’havia vista una unió mes perfecta entre sogra i nora, com aquella que en feia de ses dues Pepas, si no una sola personalidat, a lo menos una sola idea, un sol fi i una voluntat única.
Qualsevol pensament, per pervers que fos, nascut dins es front d’una d’elles, trobava, tot d’una que brollava en forma de paraules per una boca, sa fonformidat amb sa mitja riaia de s’altra boca. De caràcter oposat, d’edat diferent, de gusts contraris, jamai havien tengut una disputa; perquè Na Pepita se doblegava com una canya, i ses fúries de la senyora Josepa, no tenguent a on fer destrossa, arribaven a sortir de dins sa gàbia d’ossos des seu pit.
III
Ningú en aquesta terra mallorquina, a on tothom sap quina sopa menja cada dia tothom i de quants de punts se calcen es veinats i es que no ho són, conegué jamai cap finca ni cap renda a la senyora Josepa. Sempre havia viscut amb s’orgull girat a s’enrevés, que consisteix en aparentar pobresa, però en realidat no privar-se de res; menjant molt i bo, estil de sauvatgina: a dins es cau i amagant els ossos.
No li faltaren comodidats, ja que li faltava respecte i consideracions, en aquell pobre senyor Pepe, que, assegut a sa cadira de sa paciència, sèrio, acartonat, color d’oliva sabatera i amb ses vidrieres verdes davant la vista i en es costat d’es polsos, no tenia més entreteniment que pitjar-se ses bolletes de cotó que li tapaven ses oreies i que no deixava mai de dur, segons ell deia, por un zuzurro cogido allá baix amb ses homitatz d’ez campaments, però en realitat, per fer-se un poc sord, així com se feia un poc cego amb ses uieres, tot en obsequi de sa seua zeñora.
Aquestes obres de defensa, i sa famosa de N’Alarcón, Diario de un testigo de la guerra de África, eren ses úniques distraccions que solien alternar amb so fuietjar es llibret de comptes i anotar-hi ses partides que ella li dictava i que ell escrivia, amb sa lletra clara, llampant, espanyola i molt rasgueada, pròpia de ses plomes de sergents.
Però, ¿d’on sortien ses misses?
IV
Poques eren ses cases de senyor a on no tengués entrada i fos ben rebuda la senyora Josepa. Era una espècie de Providència inevitable, perquè no hi havia matrimoni, naixement, malaltia, mort o altre fet o circumstància extraordinària (sense comptar-ne d’altres de què parlarem) en que no se trobàs, casi per art d’encantament.
Si un ninet d’aquelles cases de qui fa fer se feia un trenc, encara no l’havien aixecat i ja la trobaven a ella, amb un paper d’estrassa empapat en vi i sucre; i no hi havia cap senyora que ho fos per tenir un flato o cosa d’es nirvis sense trobar-se sa ratjola de sal, calenta, enrevoltada amb franel·la, o sa tassa de camamil·la o til·lo amb flor de tarongí, o s’ampolleta d’èter, en mans de sa Peparrina.
Aquest mal nom le hi havien posat ses dones de qualque casa, i és ben segur que ve derivat i dret en candela, de paparra.
Però ses seues especialidats visibles eren ses de matrimonis, naixements o morts. Se passava de sol a sol trescant botigues i botiguetes, maretjant, cercant mostres, regatetjant, desplegant peces i fent tornar locos argenters i modistes i brodadores.
Encara no s’havia tret N’Adela sa manta, i ja se trobava sa Peparrina que li feia senyes i escolts; encara es capellà més acostat a la casa no començava a dir coses a un malalt més o menos agonisant, i ella ja ho esquitava tot d’aigo beneita, encenia sa candela, s’ajonoiava, sortia, comanava veta negra per sa coixinera d’es baül, medicina per mal de cor (de ses dones), corria per tendes i convents per comanar roba per s’hàbit, o perquè començassen es ramellet de plata, o sa corona de roses blanques, o es vestidet de Bon-Jesús, si se tractava d’un aubatet.
Coneixia tots es recons de deu o dotze cases de senyor; i encara que sempre sol haver-hi en tals cases una dona veia, que és es factòtum, i que se sol posar gelosa fins i tot de qualsevol iniciativa de sa senyora, no tenia cap d’elles res que dir de ses culetjadorades de sa Peparrina, perquè elles eren ses primeres en aprofitar-se de sa gran influència que damunt es senyors tenia.
Perquè això sí: no és possible trobar res més dolç, més complacent, més amable i més amerengat que es caràcter que la senyora Josepa gastava a fora-casa. És clar: com havia tirat tant de veri i fel i vinagre dins a ca-seua, ja no li quedava dins el cos, quan posava peu a carrer, més que es baixos de melassa d’on havia sortit abans s’esperit de contra dicció i es geni repropi de mula ressabiada.
Es seu manto protector i es seus servicis davallaven des de dalt es cap d’es senyors fins a ses sabates de sa darrera mossa de cuina de ses cases a on tenia lado i vara alta.
Aixi se comprèn es vot universal, s’aclamació continua, que l’arribaren a fer necessària per tals cases, i que duien es senyors de ses mateixes a no poder moure un peu sense la senyora Josepa.
Si una dona patia de mal de cap, li posava es dos pegadets en es polsos; si hi havia enamorat de cuinera, ella passava recados i no se feia dolenta perquè se vessen un instant a part o banda: si sa senyoreta jove tenia qualque oficialet que no agradàs a sa senyora veia, ses cartes anaven i venien entre ses seues mans, i dins s’estudiet de ca-seua sa Peparrina los donava a ells noticies, conseis, esperances i seguridats, que eren sempre agraïts a preu d’or.
Adavall sa mateixa manta on amagava una beguda per una cambrera capet, se’n duia, de part de sa senyora, un ciri de mitja lliura a Sant Ramon de la Mercè; i a penes una novia començava a avo rrir sa sopa de carn, i ja a la senyora Josepa li faltaven cames per escampar sa notícia per llevant i per ponent, i no se torbava molts de dies a comparèixer amb un ciriet escrit, un paper ple de defensiuets i evangelis brodats d’or i plataions, i a anunciar sa llista de rellíquies que, a convents i cases conegudes, tenia compromeses per quan fos hora.
Per aquest camí no acabaríem mai sa relació de servicis que abans he anomenats visibles, en comparació amb altres que eren absolutament secrets, i en realidat es principals, es grossos i es productius, ademés d’esser aquells en què Na Pepita feia més paper.
V
Cada vegada que un barco de guerra, d’aspecte formidable i més net i cuidat que una copeta d’or, dóna fondo a sa nostra badia, no puc deixar de pensar en quants de recons mal adesats, rovei per sa cala, i rates i altres misèries deuen estar amagats a bordo, a pesar d’es gran esment i disciplina mai descuidada. Idò bé: hi ha cases de ses que pareixen més ben muntades i conservades, que tenen es seus recons misteriosos, necessidats no sospitades, misèries morals i materials, o vicis i debilidats, que costen menos d’amagar que de combatre i desterrar per sempre.
Circumstàncies hi ha també, nascudes de vicis que duen coa i que qualque dia vénen a no tenir espera ni consideració ni respecte a noms, a classes i a categoria.
Per aquests glops amargs o verinosos, eren salseres de mel ses Peparrines.
Fins aquí ha fet poca vasa Na Pepita: però ara veurem si amb aquella cara d’esperitada era es braç dret de sa seua sogreta i de qualcú més.
A Na Pepita no la veien p’es carrer, de dia. Era com ses òlibes, que no surten més que amb sa fosca, i no podien mirar-la sense pensar que tenia cosa d’ave nocturna, per mor d’aquells uis redons i esglaiats.
Mentre sa sogra corria i feia sa rata traginera per cuines, cambres, alcoves, sacristies, convents i botiguetes, ella guardava la casa. La casa estava a un carreró arreconat, i ademés d’una botigueta adesada i petita, que estava a la vista de tothom, tenia uns estudiets fondos que travessaven a un piset amb sortida a un altre carrer bastant enfora.
A s’enfront de sa botiga hi havia una mènsula de fusta aguantant un llantó que cremava nit i dia davant una estampa de Sant Caietano; i ademés d’es retrato d’es general O’Donnell a cavall, fet en litografia, es d’es morts de la casa, pintats a l’oli per un aficionat.
És per demés dir que el senyor Pepe estava mapat d’uniforme i damunt un fondo de moros destrossats, per entre figueres de moro.
Sa mateixa cadira de repòs damunt sa que tantes vegades va tremolar de por aquell león de las batallas, estava allà mateix; sols que aleshores l’ocupava, enrevoltillada i mig adormida, una cusseta d’aigo, amb so nas lluent i humit i amb un regalim de xocolate a cada ui, i amb ses llanes d’es davants deixades a modo de lleó amb manguitos i borleta a sa coa.
Res havia canviat en aquella casa des de trenta anys enrera, i tenia tot s’aspecte de donar cobro a una família de menestrals honrats, retirats de sa feina.
Les servia a ses Peparrines una veia de tota confiança, muda de naixement i parenta de sa sogra; i encara que cuinàs, cuinava per ella casi sempre; perque ses dues senyores, encara que pobres, se menjaven lo milloret, que d’amagat los duien d’una fonda.
A hora d’encendre es llums, no faltava mai la senyora Josepa a ca-seua. Fos allà on fos, feia una escapada, si no podia deixar del tot, i amb sa nora donava compte de tot lo que havia fet i deixat de fer, passant-se ses faldes de dur per dins la casa i ses sabatilles de canyamàs, si no havia de tornar sortir, com casi mai sortia.
Tancava sa botiga, tornava a pujar dalt s’estudiet i dictava a Na Pepita aquelles notes per ses que hem començat, o altres consemblants, que deien: —Apunta, Pepita: dose cubiertos de plata, tant; una piqueta antiga, tant; una miniatura en diamantes, tant.
VI
Tot d’una que quedaven fets ets assientos, Na Pepita se vestia amb gran esment, i mentres se passava s’aclaridor i se donava quatre cops de borla i amb unes quantes guyes de cap negre a sa boca se posava sa manta i s’arreglava es flequillo davant es mirai d’es tocadoret, sa sogra li dava ses notícies precises, que eren instruccions per lo que importava fer, aclarir, averiguar o impedir aquell mateix vespre.
Cap general ha donat mai ordes més clares amb més poques paraules, ni cap jefe d’Estat Major les ha enteses tampoc més aviat i amb més intel·ligència.
Partia s’estiu tota sola, i s’hivern, acompanyada de sa tia (sa criada).
A on anava? Si l’haguéssem de seguir passa per passa podríem omplir un llibre sols descriguent ses visites d’una sola vetlada.
Solia entrar a ca una mestressa veia, encarregada d’anar per ses cases de préstamos a treure o empenyorar alhaques; a ca una pagesa alta i grossa com una torre de molí, amb sa cara de formatge de Gruyère, que tenia comissió de dides que criaven a la vila. Pocs vespres deixava d’anar a ca una senyora que l’apreciava molt i li feia berbes, i allà hi trobava senyors de certa edat, estat i posició, i dels quals necessitava notícies i ells alguna informació, i ademés, qualque alhaca que, per evitar vertaders conflictes, havien de rescatar d’entre mans foradades.
Aquells personatges que en es sigle pareixien la capseta del bon seny, li comanaven untures i begudes, que eren especialidats de sa sogra.
Qualque vespre partia amb un carril i se n’anava devés Son Rapinya a veure si en es casull que allà tenia per deixar-lo a ses amigues i fer un favor en cas d’extrema necessidat, hi havia res de nou; i deixava menjar per alguns dies an es mussol i an es moix negre, o feia sa prova de ses candeles verdes… en combinació amb altres experiments transcendentals que preparava la senyora Josepa a ca-seua.
Tenia entrevistes llargues, a una algorfeta de devés es Puig, amb un patró que feia es tràfec a Alger; i mentre algunes vegades ella li duia bultos que pesaven molt, se’n duia altres vegades, quan aquell havia tornat de viatge, qualque rodill de papers francesos.
Pujava una escaleta que no tenia fi, a un carreró no molt lluny de sa Ferreria; i allà dalt, a un porxo fosc i arreconat, dins un rebost interior hi trobava, després d’haver fet moltes senyes i contrasenyes perquè li obrissen, un jove magre, bisco i escabeiat, de pèl color d’aram, que tenia vista d’àguila peixetera per conèixer s’or fi i unes ungles d’acer per desmuntar pedres fines i muntar-ne de falses a qualsevol peça, i que era capaç a retòrcer i a forjar un grilló de ferro de presidari i fer-lo passar per pectoral històric d’un arquebisbe.
Tenia claus de tres o quatre pisets buits…
Però això no tendria acabament, i me pareix que lo apuntat ja basta.
VII
Sempre entrava a ca-seua per sa botiga. Si no hi havia llum a s’estudiet, era senyal de que sa sogra tenia visita: i això era lo acostumat.
Sense fer renou, perquè tenia darrera sa porta unes sabates de goma, se’n pujava, i per un foradet obert a darrera un quadro, penjat en es quarto d’es piset veinat, a on tenia la senyora Josepa es seu xibiu, ella veia o escoltava lo que li convenia; i poc després se presentava, diguent sempre que venia de fer ses seues devocions.
Se fa impossible detallar ses entrevistes que allà dalt hi tenien persones respectables, i ses escenes que s’hi desplegaven. Lo que més ressaltava era s’importància principal que Na Pepita allà representava, fins an es punt que antes d’arribar ella, sa sogra jamai se comprometia ni determinava res.
No queda més remei que parlar de tals escenes i entrevistes en forma de sumari.
Hi anava una mare honradíssima, de família principal, per demanar-los un remei segur per rompre s’etcís d’una polissona que havia servit a ca-seua i que duia es seny begut an es seu fii major.
Hi anava una fadrina veiarda, tan rica de béns com desposseïda de gràcies, que volia que li fesses ses cartes, costàs lo que costàs, per veure si era cert lo que li deia es cap i havia somiat tres vespres seguits, respecte d’una persona que tenia interès per ella.
No hi faltava qualque viuda, cap de casa, que li duia, perque ho venés per sotamà, una dotzena de coberts amb sa cifra mig llimada i un medalló o ventai o retrato de miniatura i de gran mèrit, que deixaven anar, quan los treien d’es papers descolorits i d’ets estuches picats, s’aroma d’antiguedat que no es pot falsificar.
Alguna xorca orgullosa, però lletja, los demanava uns polvos per fer parlar, d’adormit i somiant, es seu espòs, perquè ella tenia algunes sospites… i volia sortir de dubtes… per estar tranquil·la.
Una viuda, jove i plantosa, hi anava, feta un mar de llàgrimes, i los contava pedres menudes sa traïció d’un subjecte mal’ànima que l’havia enganada per massa bona i per massa bon cor; i ja que ell no li volia tornar s’honor, volia que le hi proporcionassen, però prest, ses Peparrines.
Una criada veia, de s’absoluta confiança d’es seus senyors, hi anava perquè aquests tenien necessidat d’una dobla de vint per fer callar per ara sa botiguera, es fariner, es sabater i demés genteta, que ja los perdien es respecte i tenien sa desvergonya (perquè avui en dia no hi ha criança) d’entregar-s’hi a demanar es comptes…
Una mare, que no tenia bé a la memòria si es dia abans li havien dit elles si per assegurar s’enamorat de sa fia (un bon partit de Porto-Rico) havia de fer mar davall sa cadira d’es novio un dragó per sa coa, o p’es coll, o per ses cames… amb un cabei d’ella.
Una senyora, que flastomava, i era tota una senyora (segons deia), hi anava per dur-los un saquet de nit ple d’alhaques, perquè les fessen córrer, ja que es duenyos que les daven per perdudes, perquè la jostici hi havia posat mà, tanmateix no en tendrien profit, i no volia que la comprometessen a ella… perquè eren de vàries pressones… (que les havien robades).
VIII
Quedaven totes soles ses Peparrines.
Antes d’anar an es llit, i en poques paraules, tenien resolta sa manera més profitosa (per elles) d’arreglar cada un d’ets assuntos que aquell vespre havien caiguts en ses seues mans. Tantes eren ses seues bones relacions, sa seua pràctica i es seus medis!
Compresa sa naturalesa de tals assuntos i ses poques manies i escrúpols de ses dues viudes, és cosa fàcil endevinar que després de fer-se d’or, tenien assegurada, per sa complicidat cada dia més estesa amb moltes famílies, sa bona correspondència i s’estimació (a lo menos, externa) de tots es qui s’havien de servir d’elles o se podien veure en es cas d’haver-se’n de servir…
Sortia es sol… i altra vegada, a encesa de llums, tornava a ajupir-se damunt sa tauleta il·luminada p’es quinqueret nanell, i dictava:
—Apunta, Pepita: un ebanico…, tant; una piesa de pecho de oro, tant; un reloj de tres capsas…, tant.
IX
Fa pocs dies que la vaig veure, a la senyora Josepa. Està feta una jaia, i apart d’algunes taques negres que li han sortit des de sa consciència a sa cara, i de lo ruat d’es polsos i galtes, té s’aspecte respectable, perquè a força d’haver duit per espai de tants d’anys ben fermada sa màscara de s’hipocresia, ha arribat a soldar amb sa pell viva; i ara aquell caramull d’infàmies passetja una cara de santa de cartó…, encara que tacada.
Però aquells uis de tigre tenen més brillo que mai, no és possible mirar-los sense calfreds.
Anava amb una crosseta i es rosari; sa manta molt endavant, i acompanyada de dues jovenetes de bona casa.
M’agafà de part i me va dir que Na Pepita havia fuita amb un senyor, cap a Barcelona, i que li havien fet casa-santa (?). I fent sabonereta p’es recons de sa boca, morada i humida, i espiretjant ets uis felinos, me deia:
—No sé què hauria fet aquella descarada, si jo no li hagués dat bons exemples!… Hi ha faltat poc per desacreditar-me davant es senyorio…
© de l’edició, Stroligut