Discurs de Jaume Bofill i Mates fet al debat consistorial del 22 de febrer de 1916 a l’Ajuntament de Barcelona en defensa de l’ús de la llengua catalana.
Fou la resposta del poeta i polític a les invectives anticatalanes dels lerrouxistes al Congrés dels Diputats espanyol.
////La poesia de Guerau de Liost (el Bofill i Mates poeta) a Stroligut: Sàtires, Ofrena rural, Ciutat d’ivori i La muntanya d’ametistes
La llengua catalana
a l’Ajuntament de Barcelona
Discurs
Senyors Regidors:
Parlo per endavant, sense esperar que s’impugni aquesta proposició, perquè no desitjo polèmica sobre aquest tema. No la defujo, és clar, però em fora més grat —i vull tenir-ne l’esperança— estalviar-la i tenir la sort d’aconseguir que us hi repenséssiu i que, renovant el bell espectacle del passat bienni, retéssim, amb acord unànime, acatament a la gloriosa Llengua Catalana.
És, però, amb un cert rubor que en parlo, perquè això que en ple Ajuntament de Barcelona, en aquest casal que en altre temps ho fou del gloriós Consell de Cent, hàgim de defensar una proposició semblant —defensa que haurà de consistir en una modesta apologia de la llengua catalana i que haurà de ser modesta perquè la vostra atenció està ja prou fadigada aquesta tarda i perquè sóc jo qui tinc l’honor de fer-la— em causa un cert rubor i una mena de tristesa; però em mou encara aquella esperança. I ara, preneu-ne, de les paraules que diré, la bona voluntat.
Antiguitat, modernitat i eficàcia de la llengua catalana
Es tracta, Sr. Giner1Diputat lerrouxista per Barcelona i Srs. Regidors, no d’interessos econòmics i materials, que podrien semblar incompatibles amb els ideals democràtics, no; sinó de coses espirituals com és la llengua, que ve a ser la flor del nostre esperit. Parlem d’una llengua que, sense exagerar, constitueix un patrimoni estimable i respectable en totes les seves manifestacions; d’una llengua —no us ho haig pas de recordar— que dintre de la península Ibèrica és, sinó la primacia, un origen tan antic com el de les seves germanes neollatines; d’una llengua de la qual, des del segle IX, se’n troben resquícies en els documents vulgars, i, des del segle XII en els documents literaris; d’una llengua que arriba un moment, en els temps medievals, que fou la més esponerosa d’Espanya, que així com la cultura, avui dia, ens ve a través de la llengua francesa, aleshores, en tot el terrer peninsular s’escampava a través de la llengua catalana; d’una llengua de la per a fer-ne l’elogi complit, cal només dir que amb un sol dels seus polígrafs, amb dos si voleu —Ramon Llull i Eiximenis— tingué una literatura més abundosa que tota la que podien aportar en aquell lapse de temps medieval altres literatures, la mateixa literatura castellana, amb les obres de tots els seus escriptors juntes. I no faig un argument de quantitat perquè en els escrits d’aquells polígrafs hi bateguen tota la ciència, totes les inquietuds del món en aquella època. Era aleshores que la nostra llengua arribà a ser mitjà de comunicació del comerç marítim universal.
S’esdevenia, per un mal fat de la història, que aquella gloriosa via s’estroncà i com és aquest, per a nosaltres, el moment de nostra més gran emoció, no vull referir-lo amb paraules meves sinó que prefereixo llegir un fragment d’un dels millors historiaires de la vostra literatura, de l’anglès Ticknor, traduït pel senyor Miquel del Sants Oliver. Ticknor, a la seva Història de la literatura espanyola, parlant d’aquest eclipsi de la literatura catalana, diu: «…figurásenos que una parte de la inteligencia del mundo ha sido extinguida y que nosotros mismos hemos sido privados repentinamente de nuestra herencia intelectual, a la que teníamos tanto derecho como aquellos que la destruyeron y en quienes residía la obligación de transmitírnosla intacta…» De manera que no es tracta d’un patrimoni català sinó que sempre que es tracta de la nostra llengua, d’un passat gloriós, es tracta d’un patrimoni col·lectiu.
Mancats d’ella com a mitjà literari, és veritat que hi hagué catalans que reeixiren en la llengua castellana, únic vehicle de cultura que posseïen, però la llengua castellana, tan formosa i rica en els llavis i en les plomes dels oradors i escriptors de Castella, usada per literats catalans, resultava una llengua sense esperit, i produïa una literatura desanimada, incolora, provinciana. Hi ha testimonis que, amb més competència que la meva, fan el control d’aquella misèrrima literatura regional; i així tenim, per exemple, que en Menéndez Pelayo deia del gran Boscà, innovador de la mètrica castellana, que era «ingenio mediano, prosista excelente cuando traduce, poeta de vuelo desigual y corto»; d’en Capmany deia l’Alcalà Galiano que el seu estil «no podía blasonar de natural y fluído, vicio éste de un hombre cuyo verdadero idioma era el catalán y en cuyas obras aparecía el castellano como traído con violencia»; l’Hermosilla critica, així mateix, el castellà d’en Cabanyes, el poeta exquisit i massa ignorat, i en Valera, el gran D. Juan Valera, un dels esperits superiors de les lletres castellanes contemporànies, deia, amb la seva fina ironia, que solia llegir el Balmes en francès. En aquest lapse de temps, tal vegada la nota més corprenedora era l’esperit que bategava en el nostre poble, la fe consirosa dels nostres escriptors en una revifalla de la nostra llengua, les recances de deixar-la i les temptatives de precipitar-ne el retorn, l’esperança nostàlgica —quasi messiànica— d’una renovació…
I aquelles aspiracions i aquella fe i aquelles esperances, s’han vist acomplides i vingué el ressorgiment del nostre esperit i de la nostra llengua, que ha brollat renovellada dels nostres llavis, produint una esplèndida floració literària. I s’és fet el miracle que, amb tants setges d’usar i de conreuar estèrilment la llengua castellana aquells homes de doble literatura, no s’esmorteís l’esperit, la manera de pensar i de sentir el nostre poble. I en aquesta revinguda de la nostra llengua, tantost començada, ja tenim poetes com en Maragall, del qual deia l’Unamuno que era el poeta essencial dels nostres temps a Espanya; com en Verdaguer, les obres del qual s’han vist traduïdes a tots els idiomes europeus; com en Guimerà, triomfant en l’escena universal, i al qual contribuíreu com a partit polític a glorificar en les festes del seu homenatge. I hem vist com aquesta llengua era apta per a totes les disciplines —literària, científica, econòmica.
I hem vist, també, en la nostra llengua, una valor que no tenen les seves germanes, les altres llengües neollatines. No fa gaire que en una solemnitat acadèmica ho retreia: la nostra llengua és tal vegada l’única de les neollatines que té per als filòlegs l’interès singularíssim de conservar encara fresc el regust original de la Mare Roma i, si durant un llarg interregne és estada adormida, era com la princesa de la llegenda que, mentre dormia, no s’envellia i que es desvetllava jove, amb els somnis de la infantesa, amb la vaga recordança de les cançons de bressol. Això és el que té la llengua catalana que no tenen les altres llengües neollatines que constitueixen, per llei d’herència, el nucli filològic central. Fins per a l’estudi de les altres llengües, per a l’estudi del llatí i de les seves derivades, ens és preciós el testimoni d’una llengua que essent antiga no ha envellit, que, amb tota la frescor i amb tota l’actualitat d’una llengua moderna, serva encara un caràcter d’inèdita que la fa ser més cobejada dels qui a semblants estudis es dediquen.
Vindicació dels dialectes
Jo no sé ni vull saber si estic fent l’apologia d’una llengua o d’un dialecte. Tant me fa, perquè és igual, però com que s’ha dit que el català no era una llengua —i parlo pels que són aquí pels que són fora d’aquí—, he de dir que les florides dels idiomes han pres, de costum, la forma dialectal, que és la forma més planera, més a flor de terra podríem dir, que serva la ingenuïtat i la vigoria de l’ànima popular de la qual es nodreixen totes les literatures. La literatura grega, aquella literatura clàssica per excel·lència, és un feix de dialectes. Ells, els grecs, tenien el sentit de l’harmonia i per compte de produir un idioma únic el produïren irisat, desfet en una infinitat de dialectes particulars en cada un dels quals produïren obres memorables. El Dant sobrevingué en un temps que s’escrivia encara en llatí, que si alguna moda s’estilava era la d’escriure en francès o en provençal i així ho feia, però va repensar-s’hi i escrigué les seves obres, i escrigué la Divina Commedia en un dialecte, en dialecte toscà, i aquesta influència dialectal en res no ha perjudicada la magnitud de la seva obra literària. Cal només, també, retreure l’exemple del gran Mistral, qui, no per escriure en una llengua més postergada que la nostra, ha deixat de conquerir, per a la seva obra, les honors de la immortalitat.
L’argument utilitari
Senyors, pledegem interessos espirituals.
No es tracta d’una cosa d’utilitarisme, i per això no fan pes en el meu esperit els arguments que s’han fet, àdhuc respectant la nostra llengua, per aquells que, amb rumbejant magnanimitat, ens tenen per laboriosos i fins, compadits de nosaltres, ens donen consells com els que podrien trobar-se en certes obres importades dels Estats Units amb l’epítet de literatura estimulant —consells al poble català que podrien aplegar-se en algun opuscle amb el títol Los medios de hacer fortuna o un altre per l’estil—; i ens han vingut a dir que podria usar-se el català en les coses familiars, però no en les relacions universals de l’enteniment. En un respecte restringit, i heu de reconèixer que semblant argument no té gaire força, que les conveniències d’ordre comercial o de negoci es resolen ben fàcilment amb un meritori, que molts se’n troben i amb pocs diners; i heu de reconèixer, també, que si aquest argument té alguna força, és materialista, és d’un caràcter purament i exclusivament utilitari —com aquell que blasmen tan sovint en els catalans—; és d’un caient plutocràtic que no s’adiu gaire amb la vostra significació nominal. I jo he de dir que en aquest món, fins en aquesta consideració purament utilitària, no es cotitzen les llengües per l’àrea i el nombre de persones que les parlen, sinó que les llengües es cotitzen avui dia per la seva valor de cultura, per la seva valor de creació. És un error fonamental considerar que la llengua sigui només un mitjà d’expressió: un idioma és la flor, és el fill del nostre esperit, representa i condensa la totalitat del nostre compost humà, perquè es compon de cos i d’esperit, i tots els pobles han calculat el seu amor a la llengua per aquesta valor espiritual, pel seu regust d’humanitat.
El prestigi del castellà
I per això, quan han vingut moments que aquesta valor s’és vista menyspreada en la llengua de Vostra Senyoria, nosaltres, els qui com nosaltres estimen la llengua castellana, ens hem sentit de la punyida; i quan hem vist no fa gaire que el president d’una república centreamericana on es parla el castellà, feia saber la mort d’un poeta espanyol, d’un poeta universal de parla castellana, en una llengua forastera en terres espanyoles, el ministre d’Estat d’Espanya ha d’haver sentit, com l’hem sentida tots nosaltres, la «capitis diminutio» de la llengua castellana; i quan dugues grans potències, de les més fortes i progressives d’Europa, entrebanquen la circulació de telegrames en castellà, entre dos estats espanyols com són el nostre i la República Cubana, això ens ha afectat, també, pregonament a nosaltres.
Enfront d’aquests testimonis jo voldria que comencés l’esmena d’aquells que, pel seu caràcter d’acadèmics o per la seva situació de governants, tenen el deure de vetllar pels prestigis de la llengua castellana; que es preocupessin a cercar en el prestigi cultural d’aquesta llengua, que amb ella assolissin el foment de les ciències, fent que aquesta llengua es veiés admesa i honorada, i no, com ara passa tan sovint, exclosa, en els congressos internacionals.
Aquest ha de ser el veritable imperialisme dels qui estimin la llengua castellana, fins el d’aquells que voldrien expandir-la entre nosaltres; i no la dèria o la ridícula vanitat que la llengua catalana es parli en vint petites repúbliques americanes que, quan volen aixecar el to de la veu, parlen en francès. I si creieu en la reconstitució de la pàtria Ibèrica, en el retorn de Portugal, hauríeu de tenir ben presents les paraules d’un diari de Madrid que diu: «¿Cómo ha de consentir Portugal en unirse con un estado que tan pocos respetos guarda a lo que más venera y ama una nación —su lengua— y tan tiránicamente la coacciona?»
El prestigi de l’Estat espanyol
Al capdavall, no pel prestigi de la llengua catalana —que si lluita hi ha d’haver, aspira a lluita nobel, a una competència de generositats— sinó pel prestigi de l’Estat que ens governa i ens persegueix, ha d’acabar aquest sentit de prevenció i d’hostilitat que hi ha en contra de la nostra llengua, perquè semblant estat que actua d’omniscient, de poliglota, que té una oficina d’interpretació de llengües, que les entén totes, fins el turc i el xinesc, semblant Estat, quan li parlen en llengua catalana, o en l’euskara o galaica, perd l’omniscència, li fuig el do de llengües i declara que no les entén ni les vol entendre, com si aquelles llengües d’Espanya fossin la Ventafocs de la casa.
Els separats i els separatistes
És veritat: hi ha a Espanya diversitat de llengües. Els uns ho consideren un mal; nosaltres ho considerem un bé. La llengua ens separa, l’idioma és un motiu de diferenciació entre els pobles de la península. La diferència consisteix en això: que els uns en protesten o simplement es resignen, com d’una desgràcia, i nosaltres ho celebrem com un avantatge. Nosaltres entenem que la força d’Espanya rau i ha de cercar-se en l’harmonia d’aquestes diferents tendències. Nosaltres mai no serem dels que volen que aquestes coses que per naturalesa ens separen, ens distanciïn per conveniència política, i als qui no ho entenguin així, com nosaltres, a n’aquests sí que podríem dir-los que van a cercar en l’idioma, més que una font de progrés, una font de desavinences i de lluites fratricides, a n’aquests podríem aplicar-los un epítet que, com que resultaria vidrioso, prefereixo no esmentar.
Pecat contra natura: el dret dels ciutadans
I amb tot i això, no es tracta d’un problema de caràcter col·lectiu i prou. En ço que es refereix a l’ús de l’idioma, es tracta —invocant-ho com a màxim argument per a vosaltres— d’un problema de dret individual.
La Revolució Francesa definí els drets de l’home i es consignaren, com a unes taules de pedra, a la Constitució. Però aquesta llei, si alguna força ha de tenir, si algun ideal representa per a vosaltres, ha de ser una cosa viva, progressiva, que ha evolucionat i que ha de seguir evolucionant, afegint indefinidament articles a aquelles taules, mentre la humanitat progressi. Aquells drets de l’home s’han convertit modernament en drets del ciutadà, i ja sabeu que no es pot fer distinció entre la llibertat d’un poble i la de cada un dels seus individus. I si a l’individu se li nega l’ús de la llengua pròpia, es comet un crim, un veritable crim contra natura, i, si més no, s’executaria contra nostre aquest delicte en atemptar al dret de cada un dels ciutadans que integren la nacionalitat catalana, d’usar el seu propi idioma.
Si en això hi ha quelcom de pecaminós, no és nostre; el que hi hagi de pecaminós radica en la violència. Si hi ha quelcom pecaminós, podríem dir que és la materialitat de la nostra llengua, podríem dir que són les nostres entranyes que, si per cas volguéssim fer-les callar, es rebel·larien contra nosaltres perquè és la nostra naturalesa la que és indòmita.
Pecat contra natura: el dret dels pobles
Com a poble, ni cal dir-ho. Estem en un moment de daltabaix mundial que podríem anomenar lluita de les nacionalitats per un principi que s’havia debatut ja la centúria passada i que ara torna a posar-se en pugna, que fa que les grans potències, els grans estats més uniformistes hagin emprès entre ells com una cura de nacionalisme i cada un vol presentar-se en competència enfront dels altres respecte del reconeixement d’aqueixes nacionalitats i, entre altres dels seus drets, de l’ús de la llengua de cada nacionalitat.
Aquest dret ens l’ha reconegut en aquests moments, en un periòdic de Madrid, un literat castellà, l’Azorín, que ha dit que tenim el dret d’usar la llengua catalana perquè és una llengua nacional i que ha fet una comparació: que si abans, en la Cort d’Espanya, es podia dir dels qui no professaven la religió de l’Estat que eren uns mals patriotes, avui qui això digués faria riure a tothom, perquè no es pot dir, malgrat aquestes diferències de religió que són les més essencials en l’ordre de l’esperit, que hi hagi escissions d’ordre nacional; i, també, afegeix l’Azorín, que, no perquè dintre d’Espanya hi hagi una ciutat o un poble que parlin una altra llengua, es pot dir que no tingui patriotisme i que sigui un traïdor envers el conjunt.
El sentit modern. Apel·lació davant d’Europa
És precisament el sentit més modern i el criteri més progressiu el que ens fa parlar en defensa de la nostra causa. És un senyal del temps el ressorgiment de les llengües. Fa poc temps que a Anglaterra es vol ressuscitar l’antic idioma gaèlic, havent-se creat la Biblioteca Nacional de Gal·les. Ara mateix, en plena guerra, el govern de França crea, a Tolosa, una càtedra de llengua catalana, com suara s’admetien tesis en català a la Sorbona de París. Arreu d’Europa es dibuixa aquesta orientació i aquesta orientació vosaltres no la podeu refusar.
Per això, quan en aquests moments, en aquesta mena d’assemblea que en podríem dir cassació, acabada la guerra, s’haurà de debatre en un judici oral mundial la qüestió de les nacionalitats i, amb ella, la de l’ús de les llengües, digueu-me si hem de veure impassibles com es resol el plet de les altres llengües, digueu-me si no tenim dret que no es prescindeixi de tots aquests pobles que integren la península Ibèrica que tenen idioma propi. Per això deia, en ocasió memorable, un dels nostres polítics més il·lustres, que tenim dret, abans no s’acabi la guerra i es resolgui la sort dels altres pobles, de saber quina serà la sort, en esperit de justícia, de la nostra nacionalitat catalana.
He acabat. Jo, al parlar del problema de la llengua, al pensar que àdhuc homes de bona fe voldrien llevar-nos la nostra llengua i el nostre esperit, per a fer-me’n càrrec, he d’acudir a una imatge, a un grec —mestres en imatges. Em sembla recordar la figura d’Èdip, el Rei, qui sota la grapa del destí plora els seus infortunis i al veure, al sentir el mal fat que pesa sobre d’ell, s’arrenca els ulls i el veig córrer a les palpentes com un orat, regalimant-li la sang per la faç venerable i tacant-li la túnica puríssima. I en aquesta imatge veig la imatge del poble català, no sense ulls, però sense ànima, havent perdut ço que és el patrimoni més gran d’un poble: la llengua.
Per això, com a regidors de Barcelona que subscrigueren aquella proposició del bienni passat, retent homenatge a la nostra llengua, al creure que Barcelona és quelcom més que una ciutat gran i la «la segona capital dels països llatins després de París» —com en deia fa poc un polític francès—, al creure que és el cap i casal de la nostra terra, que és la capitalitat de Catalunya —i al dir capitalitat la consideràvem com un tot orgànic—, al recordar tot això, hem de demanar-vos que, no com un favor d’ordre polític, sinó com a fervorós i espontani acatament a la pròpia llengua, feu que aquesta proposició que ara hem presentat, ja que no ho va ser en comissió, sigui en consistori votada per unanimitat.
Primera rectificació
Demano per a rectificar.
Heus Aquí, Senyors Regidors, que la situació d’avantatge que tenia sobre el meu il·lustre contrincant en aquesta qüestió de la llengua en la qual jo defenso el criteri liberal i humà, l’he perduda i gairebé em trobo en una situació difícil després de les paraules de Vostra Senyoria. Nostra Senyoria, Sr. Giner de los Ríos, té singularment per a mi, a més de les altes condicions que tots li reconeixem, la del prestigi del seu nom i d’aquesta seva amabilíssima autoritat que el fa venerable, i és clar que aquestes qualitats de Vostra Senyoria em coaccionen tan gentilment que no puc queixar-me’n al començar, més que una rectificació, el discurs de resposta al que ha pronunciat amb tanta eloqüència Vostra Senyoria.
Vostra Senyoria em qualificava d’hàbil, no sé si de maquiavèl·lic i fins de revolucionari perillós. Aviat trobaria que sóc, per aquest camí, digne deixeble de l’home honorable que ens presideix accidentalment, del Sr. Duran i Ventosa. S’equivoca la vostra Senyoria.
El que hi ha, Sr. Giner i Senyors Regidors, que nosaltres, sense abdicar del nostre criteri, hem entès que havíem de sacrificar-lo en aquests moments, no per un efecte partidista, sinó tenint en compte la realitat de les coses, temperant-nos a ço que era de sentit pràctic; nosaltres hem entès que en una cosa tan sagrada com és aquesta no havíem de cercar un èxit de partit sinó que teníem l’obligació de demanar, fent-lo possible, el vot unànime del Consistori.
Defugint el compromís
Sou vosaltres, si de cas, Sr. Giner i Senyors Regidors de la Minoría Radical, els qui, fent polític semblant debat, heu plantejat la qüestió prèvia de si l’Ajuntament podía homenatjar la Llengua Catalana i veure d’usar-la en totes les coses, on fos legalment possible, de la seva vida interior. Perquè això és el que es diu en la nostra proposició, perfectament governamental, que vosaltres podíeu acceptar sense cap escrúpol. Si jo m’he expressat amb una certa vehemència, és per a fer-vos més evidents el mèrit i la força de la nostra moderació. Jo he fet una petita apologia de la Llengua Catalana perquè sentíssiu el foc que alena i circula en aquesta proposició, tal com la sentim els regidors de la Minoria de la Lliga. Jo volia —retraient la imatge d’un nostre literat— que notéssiu com és més formidable que no els radicalismes inútils, una proposició així, senzilla, serena, pausada com aquells magnífics vehicles de gran potència que, al lliscar suaument per les amples vies ciutadanes, donen amb la seva trepidació frenada una més intensa sensació de força que no corrent a plena marxa.
Vostra Senyoria planteja una qüestió prèvia i ens deia que la qüestió de la llengua és en altres bandes i no a l’Ajuntament on ha de ser tractada. Fins ens deia que era una qüestió acadèmica, gairebé un objecte de vitrina, i ens aconsellava que la portéssim a la Universitat, que sap —i ens ho estava dient en el seu discurs— la Vostra Senyoría que la nostra Llengua no hi troba, oficialment, accés. No, Senyors Regidors; no es tracta d’una qüestió social, ni d’una qüestió literària, ni d’una qüestió històrica, ni de cap d’aquestes qüestions que enumerava el Sr. Giner de los Ríos; es tracta de totes aquestes juntes, es tracta d’una cosa primordial que les comprèn totes i les sosté totes, d’una cosa que és la nostra vida i la raó de la nostra existència i que ho penetra tot i que té dret a regnar pertot arreu de Catalunya i de la qual no en podeu sostreure aquest Consistori si no voleu que aquest hemicicle es converteixi en una asfixiant campana pneumàtica.
No és una proposició política la nostra. I enc que ho fos, veiem cada dia com l’Ajuntament de Barcelona, gairebé sempre per iniciativa de vosaltres, s’ocupa de qüestions, polítiques o no, que fugen del clos estricte de la legislació municipal. L’un dia —com a la sessió passada— s’ocupa de temes socials tractant del problema de les subsistències; altres hores, commemorant les vides de catalans il·lustres, es dona als esports històrics i literaris; per la Setmana Tràgica arribarem a preparar en aquesta mateixa Casa la proclamació de la República —i no em direu que aquest tema no sigui polític i una mica extern a la missió administrativa dels municipis— no arribant-hi per haver tingut la sort que, a petició d’algun dels regidors presents a l’acte, poguéssiu aixecar la sessió per manca de nombre i estalviar-vos de prendre aquell acord un si és no és perillós.
No es tracta d’una qüestió política sinó catalana, si voleu, nacionalista. Aquest és el caràcter que amb més clarividència o amb més sinceritat que vosaltres li ha reconegut el Govern de Madrid quan, per a contestar els innombrables telegrames de protesta que ha rebut de Catalunya contra les grolleries i amenaces llançades contra la nostra Llengua, s’ha remès a la resposta donada per ell al telegrama de la Mancomunitat Catalana, com si en ella veiés el Govern la personificació de la unitat de Catalunya, com si retés acatament —potser sense adonar-se’n— a aquesta unitat nacional de la nostra terra.
Qui som i què us demanem
S’estranya Vostra Senyora que arribéssim a pensar-nos que podríem arribar a un acord amb vosaltres respecte d’aquesta proposició. No sé per què. Els meus companys i jo crèiem sincerament que vosaltres, els Regidors de la Minoria Radical, hauríeu acceptat aquesta proposició que representa un programa mínim, és clar que coincidint amb nosaltres en la votació, però no votant per les mateixes raons que nosaltres. Perquè nosaltres —i ara parlo concretament de la Minoria de la Lliga— tenim i representem una tendència que sobreïx dels límits d’aquesta proposició. Nosaltres aspirem a la màxima integralitat de la nostra causa i té raó la Vostra Senyoría quan, referint-se a aquest punt concret, ens deia que en el fons som una mateixa cosa amb les altres fraccions nacionalistes.
Crec massa en la nobilitat de Vostra Senyoria per a creure que en el seu discurs m’invitava a traspassar la legalitat per a veure’m fent equilibris ridículs o relliscant a la franja perillosa. No, la Vostra Senyoria, que admira i celebra, amb cor jove i ple d’entusiasmes, la joventut, àdhuc quan és irrespectuosa, el que volia segurament de mi, era una nota vibrant de sinceritat. Ja l’he donada. No em fa gens de por repetir-la. Nosaltres, els Regidors de la Minoria de la Lliga, aspirem a aconseguir la plenitud de la personalitat catalana en tots els ordres i celebraríem que aquest nostre deler ens ajudéssiu a harmonitzar-lo, fent-lo compatible, amb una coincidència perfecta, amb Espanya. Nosaltres cerquem per a la nostra terra i per a la nostra Llengua la màxima plenitud que sigui possible en l’actualitat de cada moment polític.
La nova Europa
Aquest deler, aquesta concepció d’una nova Europa que ens retreia Vostra Senyoria, són realment una solució de justícia i de progrés. La grandesa d’Espanya és en la reconstrucció d’una Gran Ibèria amb absoluta autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren, que hem de cercar-la. Ens ensenya la història que quasi sempre han estat petits fogars de cultura els qui han assolit l’hegemonia perdurable dels esperits: un dia la ciutat d’Atenes, més tard les petites repúbliques italianes. Els grans Emperadors, massa aqueferats en les coses de govern, no solen resultar els més purs Mecenes. És a una petita cort d’Alemanya que hi troba acolliment un Goethe, com el Segle d’Or del Renaixement es troba vinculat en el nom de Lleó X.
Les dugues Espanyes
Sou vosaltres —els d’allà dalt com deia Vostra Senyoria— els que empetitiu Espanya concebent-la com una sola nació monòtona i migrada; obstinant-vos a mantenir-la en desacord amb Europa. Som nosaltres els qui voldríem enriquir-la i enfortir-la restaurant la gamma de les seves varietats i fent-ne un gran imperi, una veritable confederació de nacions que no cabria en els motlles on l’han deixada els vostres tòpics i les vostres intransigències.
Justícia estricta
Altrament, no us demanem pas que s’aprovi, amb els vostres vots, el programa nacionalista. L’única cosa que us demanem amb la nostra proposició és una mica de respecte i d’amor a la Llengua Catalana i que no segueixin arraconant-la en situació subalterna.
I això no ens ho podeu negar, si és de justícia. A vosaltres que tantes frases accepteu i poseu en circulació del Sr. Antoni Maura, us recordaré una frase d’aquest polític de la moralitat rebeca, quan es discutia a Congrés el projecte de llei d’Administració Local. Contra els que li feien argument dels perills i de les conseqüències extremes on podia menar l’autonomia de Catalunya continguda en aquell projecte descentralitzador, declarà amb veritable elevació de governant el Sr. Maura, que la justícia és un deute que els governs no poden negar als pobles; que si el que demanen, en moment i en unes circumstàncies donats, és just, cal accedir-hi, malgrat aquells perills.
I així és: cal accedir-hi tenint en compte la justícia objectiva de la petició, prescindint, a l’efecte d’accedir-hi, de les segones intencions, de l’ús o de l’abús que d’aquella concessió justa pensin fer-ne els concessionaris. Aquell criteri del governant, simplement ètic, heu d’acceptar-lo vosaltres si sou en veritat un partit democràtic; l’heu d’acceptar encara que no us plagués el nostre programa, encara que us fossin odiosos els nostres ideals; hauries de retre —si el creieu just— aquest acatament a la nostra Llengua, si no de grat, per força, com un imperatiu de la vostra consciència.
La dèria uniformista
No val de voler-nos imposar una sola llengua a tot Espanya. Mentre en l’ordre polític vosaltres practiqueu aquest sistema uniformista, seria una irrisió que ens diguéssiu que defensar la Llengua Catalana és missió purament acadèmica. Vosaltres que tolereu que es neguin les pàtries, vosaltres que simpatitzeu a estones amb els nihilistes de l’ordre internacional, no podeu declarar fora de la legalitat els que estimen, enc que fos massa, la seva terra i la seva llengua, aquesta terra i aquesta Llengua catalanes que són, sense culpa, un motiu i un objecte de persecució.
Aplicant el vostre criteri no ens hauríem de limitar a l’ús de la Llengua Catalana a casa nostra sinó que hauríem de demanar i d’exigir la seva cooficialitat en tots els organismes generals, cosa, d’altra banda, d’absoluta justícia. Encara més: aplicant la vostra teoria que a la unidad nacional li pertoca unitat de llengua, hauríem d’establir a Catalunya l’ús exclusiu i obligatori de la Llengua Catalana, prohibint, per tant, entre nosaltres, l’ús del castellà.
El Sr. Giner ens citava paraules d’en Pi i Margall. Jo també podria recordar-li que en Pi i Margall ha escrit que el bon govern aconsella l’ús oficial de les llengües regionals i que tant en l’ordre oficial com en el privat cal emprar la llengua que s’usi a la regió on visquem.
¿Privilegi de dret diví?
El Sr. Giner, insistint en l’argument utilitarista, ens deia que és convenient que Espanya tingui un sol idioma. I afegia que aquest idioma ha de ser el castellà. Àdhuc admetent aquella conveniència, per què ha de ser precisament el castellà l’idioma afavorit? ¡Ah, Senyors!, per cap altra raó que la del fabulista llatí, per la raó del més fort, «quia nominor leo». I encara fos aquesta! Encara triéssiu el castellà per creure que de totes les llengües ibèriques és la d’una major eficiència, la d’una més alta fortitud creadora. Però la Vostra Senyoria, en l’obsessió de la força, confon aquesta amb la magnitud balba, gairebé amorfa, amb la quantitat dels qui el parlen, amb l’extensió de la seva àrea, i tria el castellà veient-lo simbolitzat en quelcom més corpulent i no tan noble com el lleó que, al capdavall, tenia el dret i la reialesa de la força.
El Sr. Giner ens parlava d’en Milà i Fontanals. Jo li recordaré que el venerable Mestre, al restablir-se la festa dels Jocs Florals, ell, l’home prudent, s’oposà amb tota energia que fossin bilingües. Entenia i deia que en una festa de poesia en la qual ha de parlar l’ànima del poble, només pot haver-hi una llengua, la del mateix poble.
Vostra Senyoria evocava records de la seva joventut i ens explicava que s’havia educat amb edicions catalanes de les obres dels grans pensadors espanyols i estrangers escrites en castellà. Vostra Senyoria ens parlava d’uns temps que ja han passat. S’iniciava tot just la revinguda nacionalista que cloïa l’interregne misèrrim i secular. D’altra banda, saben el Sr. Giner i els Srs. Regidors que les cases editorials són una empresa econòmica. Els editors catalans que tant excel·leixen pels seus mèrits, han donat, cada un a la seva casa, una fesomia especial, però no podien oblidar, fins en interès d’aquest principi superior que els guiava, les condicions econòmiques que els eren necessàries per a viure i per a prosperar. I és per això que els nostres editors, com altres editors de l’estranger, publiquen llibres en castellà —tenint en compte més que el mercat d’Espanya, els mercats d’Amèrica— però ningú podrà dir que publicar a Barcelona, per exemple, edicions castellanes de petites novel·les sensacionals, signifiqui una abdicació de la nostra Llengua. Aquests mateixos editors, benemèrits de la nostra causa pel sol fet de ser bons comerciants, ho són també per la seva abnegada catalanitat. Totes les nostres cases editorials s’imposen el deure, gairebé el delme patriòtic, de publicar sèries i biblioteques d’obres catalanes, en condicions superiors, que solen reportar-los despeses de les quals sovint no es rescabalen. I així, també, els nostres autors, I són precisament aquestes petites obres en català, aquestes obres de mercat reduït i amb les quals els editors i els autors perden diners, les que traspassen les fronteres i assoleixen de vegades la immortalitat.
També ens parlava Vostra Senyoria d’en Maragall i ens deia que la fama li ve d’aquells «Artículos» en castellà que tenen com a mèrit literari ser pensats en català i escrits en una llengua artificial, en un castellà personalíssim. No era aquest Maragall, sinó el Maragall Poeta, el que lloava en la cita que he fet abans el Sr. Miquel de Unamuno.
Ens deia el Sr. Giner de los Ríos que vosaltres també sou una força catalana, que vosaltres representeu els forasters que viuen a Barcelona i que contribueixen al seu engrandiment. Sien benvinguts tots aquests forasters i els seus representants si de cas vénen a col·laborar en aquesta empresa d’engrandiment de Catalunya, i no a imposar-nos amb violència el seu encuny.
¿Que teniu o teníeu molts correligionaris catalans, multituds obreres catalanes, que volen la unidad nacional, inconsútil uniformisme d’Espanya que vosaltres prediqueu? Pot ser que sí, però això res no significa davant del fet d’aquestes mateixes masses de correligionaris vostres que pensen en català i canten en català i reneguen en català.
Perquè ara, Senyors, discutim una qüestió biològica, un fet viu que entra pels ulls i per les orelles i que no es pot negar; no una política, ni una definició. Per això no m’interessava escatir si el nostre idioma català mereix el nom de llengua o el de dialecte.
Vosaltres —els que no sou catalans— tot això que passa i tot això que dic us ho preneu com una gran tragèdia. No sé per què. L’Estat, un Estat intel·ligent i egoista, no ja per esperit de Justícia, sinó per afinada amor de les realitats, per ambició i tot, haurà de respectar i de tutelar i fins d’estimular les diverses llengües i literatures d’Espanya, com una deu de complexitats i de riqueses que revertirien al capdavall al conjunt i a l’Estat mateix.
Ens deia la Vostra Senyoria —com si parlés de l’Esperanto— que l’ús literari actual de la nostra Llengua és una moda que fa pocs anys encara no s’estilava. La moda, si de cas, Sr. Giner i Srs. Regidors, era no parlar o no escriure en català, era i és no usar la pròpia llengua. La moda, si de cas, serà prescindir de la pròpia cultura per a manllevar la dels altres. La moda, si de cas, és l’enlluernament causat pel miratge de civilitzacions forasteres en un moment d’apogeu, era l’ús literari del castellà, era aquella tongada d’artifici i d’esterilitat, era aquella fal·lera de la qual, en recobrar el seny, un hom se’n dona vergonya i la deixa, i veu que ha perdut el temps i li cal desfer la marrada i reprendre de nou la veritable via. La moda no és seguir les lleis de la naturalesa sinó deixar-les. No em dirà pas Vostra Senyoria que els negres o els grocs ho siguin per esnobisme.
Si de cas, aconselli’ns Vostra Senyoria que ressuscitem una moda que ja no ho és, o, si no voleu donar-la per perduda, que seguim una moda antiquada. Aleshores escaurà allò tan singular que ens explicava per a induir-nos a acceptar la llengua castellana com a llengua oficial i cultura d’Espanya: ço és, que el castellà l’hem fet entre tots, que el castellà, més que l’idioma originari de Castella, és una síntesi de tots els idiomes i dialectes espanyols, que en el castellà hi hem col·laborat tots els provincianos, fins els catalans que passen una temporada a Madrid. Per a confirmar-ho ens citava unes paraules del Sr. Menéndez Pidal, gran autoritat filològica però massa tarada de xovinisme per a ser-ho en aquesta qüestió. Digueu-me, Srs. Regidors, si aquest argument pot ser pres en consideració.
El castellà de Barcelona
Digueu-me si els que l’usen fredament mereixen el nom d’amics de l’idioma castellà i de les seves glòries.
Figureu-vos, Srs. Regidors, una parella o un escamot de turistes estrangers, potser savis, que vagin a Madrid, atrets, entre altres llepolies, per l’esquer de l’oratòria espanyola, amb el prejudici de la llegenda universal de l’eloqüència castellana i que, de bella arribada, se’n vagin a les tribunes del Congrés per a fruir una diada parlamentària. I figureu-vos, Srs. Regidors, que aquest estol de curiosos, tenen la sort, una mica sarcàstica, d’ensopegar aquella tarda un discurs d’algun digníssim diputat català. Figureu-vos això i jo us pregunto què restaria, en el parer d’aquells estrangers, de tots aquells prestigis de l’oratòria espanyola, de tota aquella llegenda de l’eloqüència castellana. No vulgueu tant mal a la vostra llengua d’inflar-la a la nostra bona voluntat. El castellà no l’hem fet entre tots, però és innegable que entre tots podríem liquidar-lo.
Vaticinis interessats
Per respecte i per admiració envers la vostra llengua, que no voldríem tocar-la per a no malmetre-la, per suavíssima devoció a la nostra Llengua Catalana, preferim, per petit que sigui, conrear el nostre patrimoni. No podeu dir que us fem nosa. Països tan avançats com la Bèlgica tenen resolt el problema de la coexistència i de la convivència fraternal de dugues llengües, amb la cooficialitat.
Potser us farem llàstima, potser repetireu que som aquells cuatro locos, inveterats iniciadors de totes les causes que reïxen.
Ja en el segle XIII, quan el rei de França Felip I l’Ardit preparava la invasió de Catalunya, un poeta, Bernat d’Auriac, vaticinava en un sirventès la imminent desaparició de la nostra Llengua. Ho vaticinava quan era encara càustic el record de la desfeta de Muret… Senyors Regidors, passava aquell mal averany i la nostra Llengua assolia l’hegemonia, l’esplèndida ufana del cicle medieval que fa poc us retreia. I és que ben sovint aquestes profecies, més que un pronòstic, resulten l’expressió mal dissimulada d’un deler d’extermini. És el desmentiment que ara esdevindrà als profetes que auguren o desitgen la mort de la nostra Llengua.
Vitalitat de la Llengua Catalana
A la nostra Llengua, Sr. Giner de los Ríos, no li cal ser aglutinant per a superar la categoria de dialecte. La nostra Llengua flexible torna, després d’un somni secular, a les lluites de la civilització, perfectament armada. El seu pervenir —ja us ho deia abans— és d’una perspectiva magnífica. I en son fermança aquelles condicions singularíssimes que també assenyalava.
La nostra Llengua excel·leix, per aquestes condicions, àdhuc en l’oratòria. Contra el parer vulgar, és una llengua d’excepcionals qualitats oratòries. Com que és una llengua vella, té la majestat i el prestigi de la llengua materna; com que és una llengua nova, té l’encís de les coses inèdites, té la frescor, té el rou de les eclosions prometedores. La Llengua Catalana té el gran avantatge de no haver produït encara un repertori de tòpics. I això dignifica l’oratòria perquè la fa difícil, quasi impossible als oradors mediocres, i als que resten d’aquesta selecció els dona una energia personalíssima. La nostra Llengua, encara indòmita, s’encabrita sota la voluntat de l’orador i, a l’espectacle de l’oratòria, ajunta l’espectacle d’aquesta lluita amorosa, fent lluir encara més la clàssica elegància del genet.
Defensant els d’allà dalt
Vostra Senyoria, Sr. Giner de los Ríos, era injust amb la gent «d’allà dalt». No seré jo qui els defensi, però haig de dir que si ens tenen por, que si pequen a causa de la por, no és exclusivament una por d’ordre polític, no és exclusivament la por d’una comunió política, enc que sigui tan forta com la Lliga, la que els fa errar. És, més aviat, una por misteriosa; és, més aviat, el «quid divinum» de la nostra causa ço que els desconcerta, és aquesta espasa de la nostra Llengua l’arma meravellosa que, sense caldre sortilegis, els enlluerna i els ret, de vegades sense lluita, als peus del cavaller de l’ideal.
La seva por és també la consciència de la seva feblesa. Paren l’orella als mals consells de qualsevol Ortruda i ve un moment que no es recorden que tota la seva autoritat i tota la seva força els vénen d’un engranatge burocràtic, que tota la seva idealitat és el pressupost, que la mateixa Espanya que vindiquen és la seva víctima, l’espoli sagnant que de vegades es mercadeja per un grapat de monedes.
Cantant de por
Procuri Nostra Senyoria, enc que es mogui en un pla més digne, no encomanar-se aquesta por tan encomanadissa. Perquè certament és exagerada, D’una banda, amb explícita simpatia, tremola Vostra Senyoria per nosaltres. De tan bé que ens vol ens aconsella que no vulguem córrer massa i ens diu que al Congrés no hem de demanar-ho tot de cop i volta.
Assossegui’s Vostra Senyoria. Nosaltres no caminem massa a poc a poc ni massa de pressa. Seguim una evolució natural i és la naturalesa la qui ens marca els passos i la que ens avisa quan ens convé un atur i la que ens ensenya fins on cal arribar. Nosaltres seguirem aquesta veu onsevulla que ens porti, per arriscat que sigui. És una guiadora que no pot fallar.
Vostra Senyoria veu misteris i perills a tot arreu. Tot li és suspecte. Vostra Senyoria s’esgarrifa de la visita catalana a Perpinyà i de la barreja contaminadora de bisbes i republicans, de poetes i clergues i burgesos i demòcrates. I certament no hi ha motiu d’estranyesa: era una cerimònia de dolor, era una festivitat nacionalista.
Vostra Senyoria, posat a veure perills imaginaris, arriba a malfiar-se de la Sra. Doctoressa Montessori i del curs que dona actualment a Barcelona. Gairebé se la figura mal embossada amb la capa dels conspiradors com una mena de Mazzini que ens vingués a ensenyar el secret de fer una altra jove Itàlia. No, no tingui por de nosaltres; no tingui por per nosaltres el Sr. Giner de los Ríos. No ens en pot tenir un home generós i batallador com la Vostra Senyoria. Més encara; per l’hora del perill, pels moments de persecució, per si torna el cas que les oligarquies centralistes vulguin abusar de la seva força, nosaltres ens refiem del Sr. Giner, nosaltres ens refiem de vosaltres que sou un partit català i que no podreu desertar del lloc d’honor.
Comentant la proposició
Però, Senyors Regidors, tornem a la realitat present. Calia dir tot el que hem dit, per a desfogar-nos —com deia el Sr. Giner— uns i altres, però ara no es tracta de prendre cap acord transcendental.
Ara es tracta simplement d’una mòdica proposició que sembla que l’hàgim oblidada. Podríem repassar-la per a esvair la temença i les prevencions del Sr. Giner de los Ríos. En el seu primer extrem diu: «Que l’Ajuntament de Barcelona etc.» Ço és: es limita a repetir el que es deia en la proposició firmada i votada per nosaltres a les darreries del bienni passat.
Continua el segon extrem: «Que és desig de l’Ajuntament de Barcelona, etc.» Pretensió modesta —i això que és la més atrevida d’aquesta proposició—, ja que, a dreta llei, hauríem de demanar la cooficialitat del català en tots aquells organismes que contribuïm a sostenir amb els nostres representants i amb els nostres cabals.
El tercer extrem, imposat per la més elemental cortesia, diu: «Que se signifiqui a la Comissió Executiva, etc.» Cap novetat per tant, sinó continuar honorant i usant la Llengua Catalana en la vida municipal en tot allò que les lleis no ho vedin expressament —i és clar que hem de procurar que les lleis prohibitives d’aquest us siguin derogades—. Això no és més que continuar el costum, l’evolució d’aquesta Casa a la qual heu contribuït vosaltres mateixos usant molts de vosaltres el català en les discussions del Consistori.
Finalment el quart i darrer extrem és un prec —fórmula suau— al Govern de Madrid. Diu així: «Que pel Sr. Alcalde en nom de tot l’Ajuntament es remeti, etcètera.» Tampoc us podeu negar —donada la vostra significació democràtica— a l’acceptació d’aquest extrem que s’inspira en un criteri d’ampla llibertat.
Aquesta proposició subscrita per les minories dinàstiques, també la podeu admetre els radicals. Vull creure, fins a darrera hora, que l’acceptareu de grat, ara que us podeu haver capacitat del que es demana. Espero, Srs. Regidors de la Minoria Radical, que voldreu estalviar al poble de Barcelona, en interès de tot el Consistori i especialment en interès vostre, l’espectacle una mica depriment que resulta, si votéssiu en contra d’aquesta proposició, de la sessió d’avui. El poble de Barcelona podria, si arribés semblant cas, qualificar de sessió funeral la sessió en curs, podria dir que en aquesta sessió, després d’haver promogut i sostingut vosaltres un picant i llarguíssim debat entorn del negoci, servei o Empresa de pompas Fúnebres, heu convertit o heu intentat convertir un altre debat —aquest debat de la Llengua— en un enterro. No crec, no puc creure que us vulgueu exposar que es digui de vosaltres que amb la vostra oposició preteníeu que es fes l’enterro —en l’esfera oficial— de la Llengua Catalana. Si això arribés a dir-se, de res no us valdrà al·legar que heu procurat enterrar-la —segons la frase d’un vostre clàssic— «con muchísimo respeto». No ho crec.
Segona rectificació
Demano per a parlar.
Poques paraules, Senyors regidors, per a agrair als Srs. Vila Marieges i Vega i March la seva intervenció en aquest debat i per a recollir algunes de les seves manifestacions.
(Contestant al Sr. Giner)
Mes abans, en un breu incís, voldria pregar al Sr. Giner de los Ríos que no veiés motiu de molèstia en la meva anterior rectificació. Jo, que entre la sinceritat i els convencionalismes que la civilitat imposa, solc decantar-me cap a la primera, no tenia ni tinc mai l’intent de posar en les meves paraules una causticitat ofensiva.
(El protectorat i l’autonomia)
Jo soc el primer de reconèixer els mereixements de Vostra Senyoria i de restar-li agraït per la seva actuació parlamentària en favor de la cultura catalana i de les seves institucions. Però jo haig de dir a Vostra Senyoria que a nosaltres ens plauria més una càtedra, enc que fos d’Egiptologia, en català, que no tots els cursos de Lengua y literatura catalanas en castellà que pugui, amb lloable zel, demanar i aconseguir Vostra Senyoria. Per allò que us deia abans, perquè el nostre problema no el plantegen els hòmens sinó la naturalesa.
Tant és així, que moltes vegades, Srs. Regidors no-catalans, us molesteu per paraules nostres —com suara el Sr. Giner de los Ríos— en les quals nosaltres no hi paràvem esment. Algunes vegades perquè no les acabeu d’entendre, altres vegades perquè realment us fereixen. I es dona el cas paradoxal que quan us volem atacar o invectivar, que quan tenim la voluntat, no de molestar-vos, però si de combatre-us o de recriminar-vos, soleu no sentir-vos-en tant com en altres ocasions que paraules brollen dels nostres llavis, no diré amb inconsciència, però sí ben innocentment. I és per allò mateix: és la nostra naturalesa, no les nostres intencions, la subversiva, la que us puny. Són les nostres ingenuïtats les que no tolereu, és això que hi ha de més espontani, de menys polític en nosaltres.
Si és més útil el castellà o l’esperanto
El Sr. Giner de los Ríos insistia en predicar la utilitat del castellà com a única llengua oficial per a tot Espanya i fins assenyalava el perill que el Parlament de Madrid pogués degenerar, amb la cooficialitat de les diverses llengües espanyoles, en una torre de Babel. No n’hi ha per tant. Altres Parlaments admeten l’ús de diferents idiomes. Deixant-nos dur de la prudència exagerada de Vostra Senyoria, generalitzant l’argument, convertint en universal aquesta moda que patrocina, potser hauríem de demanar l’abdicació de la llengua castellana, i l’ús oficial d’un idioma, tal vegada convencional com l’Esperanto, per a l’intercanvi mundial.
No em parli el Sr. Giner dels nostres oradors parlamentaris. Podran tenir nirvi psicològic, una terrible dialèctica, un sentit polític admirable, però domeny de la llengua, sintaxi, fonètica castellanes, oratòria en una paraula… Serien uns grans actors —encara no uns oradors castellans perfectes— els que hi arribessin.
Deixi Vostra Senyoria el Congrés de Madrid, únic exemplar i única terra de promissió dels polítics centralistes, i recordi que ara tractem d’una cosa més modesta, que ara debatem una qüestió de regiment interior de la nostra vida municipal, si tant vol, una qüestió d’autonomia espiritual per al nostre Ajuntament de Barcelona.
(Contestant als Srs. Vila i Vega)
Jo no sé com els Srs. Vila i Vega han pogut coincidir en qualificar de política la nostra proposició. És un qualificatiu que em sobta, és un judici que m’estranya, perquè la present qüestió de la Llengua, de la qual aquesta proposició no és més que una incidència obligada, no l’hem promoguda nosaltres, els Regidors de la Minoria de la Lliga, sinó que l’ha motivada amb les seves escomeses i atacs certa gent de Madrid i l’han plantejada, per a protestar-ne, totes o quasi totes les entitats, polítiques i no polítiques, de Catalunya en els solemnes actes de Cap d’Any i, més concretament, pel que afecta a tots nosaltres, amb la instància que adreçaren a l’Ajuntament. Nosaltres no hem triat el moment, ni el tema, ni les seves modalitats. Nosaltres no fem més que recollir aquest sentiment general i procurar d’obtenir per a ell la simpatia —sempre eficaç— del Consistori.
(Contestant especialment al Sr Vila Marieges)
Al Sr. Vila Marieges poques paraules podré dir-li, després que ha retirada la seva esmena, perquè no tindrien finalitat pràctica.
Responsabilitats de la Minoria Nacionalista Republicana
Poques paraules puc dir-li si no és per a manifestar-li que ha estat precisament Vostra Senyoria el que ha donada la nota més política —per no dir més partidista— d’aquest debat. Vostra Senyoría ens imputava mires electorals per una cosa que ens ve plantejada de fora de l’Ajuntament.
Vostra Senyoria podia haver fet que la defensa de la nostra Llengua hagués vingut al Consistori amb totes les honors, en forma de dictamen, formulant, dintre mateix de la Comissió de Cultura, una esmena addicional o modificativa de tots aquells detalls de la nostra proposició que no meresquessin la seva absoluta conformitat.
Vostra Senyoria, per compte de fer això, incorrent, no diré en defecció, però sí en equivocació, ha formulat en Consistori una esmena que volia ser radical —no dic més radical que la nostra perquè el radicalisme, ben diferent de la plenitud, no és més que un procediment i encara estèril, signe de feblesa que nosaltres no volem posar en els nostres actes— i ara, prudentment, la retira. Però l’esmena l’han publicada els diaris i resulta que l’únic extrem positiu que conté, que l’única nota nacionalista que s’hi dona és exactament la mateixa que figura en un dels extrems de la nostra proposició, ço és: l’oficialitat de la Llengua Catalana dintre de Catalunya.
Fora d’això, l’esmena del Sr. Vila Marieges és no més que un testimoni de l’esperit de contradicció, d’un sentit pessimista que es confessa fracassat i que s’adiu poc amb la significació de joventut de Vostra Senyoria.
Equilibri difícil
Aquesta segona nota de l’esmena posa en contradicció Vostra Senyoria i els seus companys de Nacionalisme Republicà amb ells mateixos, perquè, mentre d’una banda veuen amb gust que s’entaulin i segueixin amb Madrid gestions d’ordre econòmic i fins procuren i aconsegueixen i celebren que en la Comissió magna que aquí s’estableix per a dur aquestes gestions, hi entri, gairebé per dret propi, en qualitat de secretari, per no dir de tècnic, un company polític i de joventut de Vostra Senyoria, de l’altra, sostenint un equilibri impossible, es consideren fracassats i creuen que, en tractar-se de les coses d’ordre espiritual, com és ara la Llengua, no hi ha necessitat de formular noves peticions o exigències.
I això que no planyeu vosaltres quan es tracta de aconseguir avantatges d’ordre econòmic, no és blincar l’esquena, Sr. Vila Marieges com amb evident injustícia deia despectivament la Vostra Senyoria referint-se a alguns companys meus de Lliga.
El nostre governamentalisme
Si això de blincar l’esquena no passa del que prescriuen les regles de bona cortesia, certament no ho han planyut, sempre que convenia a Catalunya, els meus companys. Ells no s’han adreçat tan solament al Rei i al Sr. Maura, ells s’han adreçat també a l’home més eminent de la democràcia espanyola d’aquests dies, el malaguanyat Sr. Canalejas, i no se’n donen vergonya. No se’n donen vergonya perquè, al doblegar l’esquena segons marca l’etiqueta, parlaren en català o aconseguien èxits per a Catalunya.
Aquí mateix, al costat meu, veig un prohom genuí, una personalitat d’història dintre la Lliga, el meu respectable amic Sr. Puig i Alfonso, que també va blincar l’esquena davant del Rei i del Sr. Maura, president aleshores del Consell de Ministres, i el Sr. Puig i Alfonso, que actuava en aquelles circumstàncies d’alcalde accidental de Barcelona, va parlar oficialment al Rei, a la Suprema Representació de l’Estat Espanyol, en català, i va tenir la joia, que tots nosaltres compartírem, d’escoltar de llavis reials que al Rei li era agradable la Llengua Catalana perquè li eren agradables totes les llengües nacionals d’Espanya.
Aquesta és, Sr. Vila Marieges, la manera deferent de blincar l’esquena o de fer acatament que tenen els nostres amics.
(Contestant especialment al Sr. Vega i March)
Respecte del parlament del Sr. Vega haig de confessar que m’havia equivocat: és una confessió que vaig a fer al Consistori i que m’haurà d’agrair especial ment Vostra Senyoria.
Vostra Senyoria, que és molt hàbil, ha començat per discutir el procediment que podíem haver donat a la nostra proposició i escatia facilitats i inconvenients d’ordre purament formal o reglamentari, arguments que a mi no em semblen tan segurs com a Vostra Senyoria i que no cal dir que en aquests moments reputava decididament secundaris, quasi insignificants.
Jo m’he arribat a témer, en sentir Vostra Senyoria, no precisament que volgués empetitir la qüestió, cosa difícil de creure en un regidor tan qualificat com el senyor Vega, però sí que volgués desviar-la portant-nos a una discussió de detalls més jurídica que no de principis i de sentiments. Me’n temia; i amb veritable satisfacció declaro que em fallaren les previsions. El senyor Vega mateix, adonant-se d’aquell perill que deia abans, ha deixat de banda aquest marge legalista de la discussió i amb tota noblesa, com escau a les altes condicions de Vostra Senyoria, ha combatuda la proposició amb arguments d’un ordre més transcendental. El felicito i me’n felicito.
El Sr. Vega que diu que està d’acord amb quelcom fonamental de la nostra proposició, no sembla disposat a votar-la. El Sr. Vega estaria d’acord respecte d’algun extrem, però no respecte de tots. Troba que és innecessària, troba que amb una vegada d’haver expressat la nostra adhesió a la Llengua Catalana ja n’hi ha ben bé prou. Troba que ara volem fer política aquesta qüestió que abans no ho era, i per aquest motiu d’ordre extern no hi pot donar la seva conformitat.
Ah, Sr. Vega i Srs. regidors! Jo us haig de recordar que la proposició que firmàreu i votàreu el bienni passat no era una declaració immotivada i platònica. Aquell acord tenia una significació —que ara qualifica de política en la present Vostra Senyoria—; la significació que li donaven els fets. Aquella proposició, encara que no s’hi fes constar, tenia un aire de protesta perquè va ser presentada i aprovada amb un motiu anàleg al d’ara, amb motiu d’una agressió perpetrada per gent de Madrid contra la nostra Llengua. Si aleshores, malgrat aquella significació, no tinguéreu inconvenient de votar-la, tampoc podeu, en bona lògica, refusar els vostres vots a la present.
No em digueu que és innecessària. Jo us diré que cada vegada que un atac foraster, cada vegada que les circumstàncies ens imposin l’obligació d’eixir en defensa de Catalunya i de reiterar els sentiments expressats en aquella proposició, cada vegada aquesta Minoria de la Lliga proposarà un acord, un homenatge consemblant. La insistència, en aquests casos, és la suprema virtut.
No em digui el Sr. Vega que ara fem política i que no ens vol seguir per aquests viaranys. Aquesta proposició i aquella i les futures, no són un enginy maquiavèl·lic, són un clam de la nostra naturalesa que no pot emmudir, són un rosari espiritual que assenyala les tongades de persecució i els replans de victòria. No, no us parem cap parany d’ordre polític ni d’altre mena.
La política de la Lliga
Que el nostre partit, que la nostra escola són oportunistes i evolutius, és cosa certa. Per això progressen; per això són polítics, perquè, amb la plenitud mai traïda dels ideals, saben temperar-se a les possibilitats racionals de cada lloc i de cada moment. Però la Lliga que té l’alta honor de ser capdavantera en les lluites del nacionalisme, no és Catalunya, ni pretén abassegar-ne la representació exclusiva. I ara no és la Lliga qui parla, ni qui us demana els vots, ara és Catalunya,
El nostre partit que és oportunista i evolutiu i que no s’amaga de dir-ho, no és, però, sibil·lític com ve a suposar la Vostra Senyoria. La Lliga és clar que no ha caigut en la ridiculesa de redactar i de recitar un programa extens, detallat i definitiu, però té consignats en l’article primer dels seus estatuts els principis fonamentals que informen la seva actuació. I aquests estatuts no són una mena de càbala misteriosa; fa molts anys que es publicaren i que foren presentats i registrats al Govern Civil. I en l’article primer d’aquests estatuts es consigna ben categòricament el programa de la Lliga, programa que és només una llavor que, assaonada, anirà desenrotllant-se i complicant-se, programa que està sintetitzat en aquell article que ens parla de l’amor a Catalunya i a la seva autonomia i de l’afecte a les altres nacionalitats o regions germanes de la península.
Petició final
No sé si amb tot això s’hauran esvaït els recels del Sr. Vega. De totes maneres, perquè no es perdi per part nostra, perquè no es digui que no hem procurat llevar tot aire polític a la proposició, acabo demanant a la Presidència i al Consistori que es voti per extrems. D’aquesta manera el Sr. Vega i els seus dignes companys de Minoria Radical, podran votar aquells que no reputin polítics, evidentment inofensius, i podran abstenir-se o votar en contra respecte d’aquells altres que els semblin políticament tendenciosos i, per tant, suspectes.
© de l’edició, Stroligut
- 1Diputat lerrouxista per Barcelona