Recull de poemes eròtics del poeta noucentista Guerau de Liost. Ofrena rural es va publicar per primer cop el 1926 a Edicions La Mirada.
////La poesia i l’assaig de Guerau de Liost: Sàtires, Ciutat d’ivori i La muntanya d’ametistes i La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona
Ofrena rural
Ofrena rural
Dona Maria d’Arimells,
única aimia
del Cavaller Guerau, sense castells
fora d’un casolà castell de poesia :
més fort que tres segells,
vostre llavi em segellaria.
De l’era estant de Liost,
s’albiren dotze carenes.
Al capdavall d’un llargarut congost,
una cala s’adorm, jaç de sirenes.
Nosaltres tenim al rost
perdius que d’un rosari de fusta passen denes.
Entre gatoses un camí s’esmuny,
arrecerat del sol a mitja tarda.
Mena al serrat on us trobí pel juny,
entre fonolls parada i olivarda.
Un ginebre llampat no gaire lluny
senglar felló feia basarda.
La vostra casa presideix la vall.
Com d’una griva l’aterrada tofa,
de la teulada minva l’esquenall,
i, plomissall dispers, cada paller s’aclofa.
L’arc de l’eixida fa el darrer badall
i té la pollancreda el ritme d’una estrofa.
El casal de Liost és un castell-roquer
escamarlat sobre un penyal que s’esllavissa.
Cingla el penyal, com si fos un corser,
un azlinar, dura malla ferrissa.
Al front llueix com una divisa un esparver
que roquerols esplomissa.
La casa d’Arimells diu que s’esbalaí,
flairosa de les herbes de la prada.
A l’ombra eixuta d’un pi
prospera la llocada.
La casa d’Arimells té la vida al molí,
que li manté l’anomenada.
Si el casal nostre és el castell del sol,
de vostra casa en dic el palau de la lluna.
L’un és la llum, el vent, l’estol
d’un alzinar sense vedruna.
L’altra és farina a casa i boira al corriol
i fullatge caduc a la llacuna.
Llebres pasturen pel vostre quintar,
llebres d’esquerpa tirada.
Si les aborda el ca
i les erreu de bursada,
no trigaran a collar
pels rasos de Liost on l’herba és arranada.
Liost amunt la fageda subtil
vibra del vent de l’altura.
S’entortolliga d’espàrbols el fil
que una argentina moixera tortura.
Passa el tudó viril
que en un pollancre d’Arimells s’atura.
Com seguiria, l’esguard,
d’aquell tudó la volada tan neta!
La meva amor, si pogués, celaria covard,
en el seu pit, decorada naveta.
I li diria : —Cap al tard
vés a a l’ampit d’aquella finestreta.
Vós sou, Dona Maria d’Arimells,
de mon castell poètic sobirana.
Per Vós no té cantells
la graciosa parla catalana.
Els mots en vostre llavi són joiells
i cada gemma grana.
Ací teniu, mal fet,
un enfilall de rústegues pedretes.
El vostre Cavaller, retret,
no gosa a barrejar-se amb els poetes.
Ells tiren flors, amb un aire discret,
i, el Cavaller, sagetes.
Sonet crucífer
Ermita, si pots,
caldrà que t’agencis.
Ratllen falziots
el gruix dels silencis.
S’eleva el repic
d’una campaneta.
Travessa un amic
xiscle d’oreneta.
Es troben en llur
matinal delícia
una mica rústica.
I fan en l’atzur,
com una carícia,
una creu acústica.
Moments de carrer
I
Cirerer florit:
¿quina fada t’empolsina
de tantes pàl·lides flors
que arreu clivellen ta fusta?
La boirina?
Miques de blanc al brancatge polit,
desfeta en plors,
incrusta.
Ai ta púdica garlanda
si el vent, a punta de dia,
pausat el ritme inicia
d’una creixent sarabanda!
II
Ara que el verd verdeja,
cirerer fullat,
i es vincla el forcat
i la goma vital hi perleja,
cada fulla juga amb tu
com una maragda prima.
Al pit de l’atzur ben nu
l’or del matí regalima.
Una cirereta hi lluu,
una cirereta sola.
La merla que es banya al rec
com una sageta hi vola…
O cirereta, robí
il·lusori!
O merla groga de bec,
negra merla de setí,
estoig amb tanca de vori!
cirerer fullat,
i es vincla el forçat
i la goma vital hi perleja, cada fulla juga amb tu
III
Quan la tardor les vides pondera,
quan la fageda sembla mortal,
cirerer de cansada esponera,
t’arbores com un coral.
Què s’ha fet el caliu de cirera?
Què s’ha fet aquell pètal carnal?
Pura llum de la teva esponera,
translúcid vas ideal.
Abans no et caigui la fulla que era
de l’ocellada cèntric hostal,
damunt la cendra del bosc austera
trenques la llei cineral.
Natura morta
Núvol, trepada senalla,
sol que rajava pel flanc…
Miques de boira de palla,
closca vermella de cranc.
Orba
Sota un capell de pàmpols (voleiadís capell)
o vinya lassa, mires amb grans de moscatell.
Un dia la captaire, que a gratcient es torba,
te’ls furtarà, goluda. I tu restaràs orba.
Contrallum
Translúcida muntanya d’alzines i de quars:
com submarina cova, l’obaga s’endormisca.
D’alades passa el núvol assolellat, espars,
com la medusa ingràvida que, per nedar, rellisca.
Brot de sàlvia
Em plau d’un brot de sàlvia, litúrgic, el perfum,
conjur suau dels morts.
Després al fogà el poso. I vaig seguint el fum
d’incinerar els records.
Mangra humil
O mangra humil de les vinyes retretes,
dida escaridia que els sarments alletes:
la teva sina reposa madura;
cada marge et fa de mugró,
i cada serment és un àgil nodrissó
que regalima llet si algú el tortura.
Mort de becada
Quiti de rogall,
assajà un badall
(llarg compàs obert.)
I la resta es perd
—ossos i plomall—
xaragall avall.
Falziots
Falziots, puntes de llança
d’invisible estol amic,
que porteu l’esgarrifança
de l’amor i del tràfic
de les roses de Sant Jordi,
del somriure que somric,
de la joia de l’exordi
que repica amb el repic
d’«ho dic», «ho dic», «ho dic», «ho dic»…
Arreuveure solar
Amb una boira, cremallot de posta,
tramet el sol un arreveure franc.
Fem voleiar, per única resposta,
les barretines de color de sang.
I quan, ja cluc, no ens ho pugui retreure,
els llavis de l’esposa confident
besarà cadascú, brevíssim lleure,
com una revifalla de ponent.
Obaga de castanyers
L’obaga creix a poc a poc, vencent
d’eixut i de pugó els perills.
El pare meu ja deia, fet confident el llavi,
al més gran dels meus fills:
—Para-hi esment:
aquesta obaga l’ha plantada l’avi
i tu la tallaràs.—
I jo que dic: —Ai, las!
Quin serà mon esmerç?
No us tinc enveja:
sóc l’inútil senyor que s’hi passeja
i li dedica un vers.—
Titànica amor
Pujol arrodonit, testa de nena
(d’una nena de Pare Gegantàs):
per clenxa tens un corriol escàs
i una collada et ferma a la carena.
La collada florida és com un llaç,
la carena opulent, com una trena,
i com una flor al pols, la lluna plena,
que, amb el frec dels cabells, arrufa el nas.
La teva amor titànica em plauria.
De goig versàtil i de baf d’estable
que un altre jegui, si li plau, voltat.
Jo en el teu flanc seria, nit i dia,
com un àgil i ferm pont del diable.
La teva amor no muda com el fat.
Futur atleta
Oronell de joia poruga,
ja la vella no et peix.
T’has de cercar la mica d’eruga
tu mateix.
Fas sota el ràfec gracioses tintines
d’una finestra a l’ampit.
Fregues el bec a les clavellines
i mesures elbuitinfinit.
I t’hi deixes anar, la cua
crispada amb esglai de mort.
El pes t’afua,
petit roc que t’aplomes de tort.
Tens sort de les mongeteres!
Una aspra t’aculi.
S’hi gronxen fulles balderes,
teules de frèvol casull.
Oronell que te’n vas i tornes encara,
l’any que ve faràs niu.
Ara una mosca t’esvara
i granota se’n riu.
L’any que ve faràs colla
per esbroncar l’esparver.
Ell envesteix amb les urpes de molla.
Cal,per jugar-hi, volar bé.
Font de Sant Marçal
Déu te guard, vianant! Que t’imposi el Montseny
una mica d’amor i una mica de seny.
Ací tens un pedrís clapissat de falzia.
Ací tens una font que parlar-te podria.
La virtut del Montseny és aquest rajolí
que d’avets i de faigs la fullaca esbandí.
La virtut del Montseny es congria a l’altura.
Per ço té aquesta font una ullada tan pura
i la seva canal dóna l’eco planyent
de la fusta del bosc torturada pel vent.
Font de l’oreneta
Voldria ser enterrat al peu
d’aquesta font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d’aquelles que plaïen la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l’espill
d’aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi feiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L’ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la «Font de l’Oreneta».
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.
Revetlla
Lluna, barraca barroca;
palp policíac del vent;
grills, musiqueta que toca;
taxi, pujol de forment.
Passa, nocturna boirina,
àvola fembra del xal,
xal de penombra que fina,
ombra de nit i de mal.
Obre del taxi la porta.
Fica’t a dintre llisquent.
Deixa-t’hi caure somorta.
Para el motor del torrent.
Esquitxoteig
Omple l’amiga el cantirell.
L’aplaca, gemat, a la sina,
i la testa d’ocell
acosta al broc.
L’esguarda un cupidell
barroc,
deformada en la bola cristal·lina.
Per l’altre cap de càntir bufant, com una fulla
parada al rou, la fadrineta mulla
des del llacet de la sabata
fins al rull atrevit que la nuca li grata.
La donzella poruga,
amb un escarafall l’ira deixata,
i mira al seu voltant si la marfuga
ha vist algú d’ullada malastruga.
Tria
Sobre el safareig, únic ull de l’hora,
com parpella un gruix de roser s’esbat.
Quan sedassa el vent manta rosa morta,
fugen bromerots, auri boll alat.
Cada pètal és, gronxadissa impura,
com un llavi las de besar i morir.
Cada bromerot és la provatura
d’un metall vital com metall de vi.
Vora el safareig l’una amiga canta,
febre del migjon, la cançó que sap.
L’altra amiga cus, i la torna santa
el ressol blavís que li ve del drap.
La mirada em bull de fruir la sina
que batega alf rec de la humil cançó.
La parpella em cau, mística petxina,
i la santa veig i la fembra no.
Pollancreda
Quan s’ajoca el rupit a l’obaga,
la tenebra que puja el barranc
a mig aire cenyeix, embriaga,
la cintura de cada pollanc.
Si la fosca, de baix, els apaga,
els flagella, la posta, de flanc.
Sobreneden capçanes en vaga
com espatlles viades de sang.
Una boira pel sot es propaga
com un drap tenuíssim i blanc,
i la lluna, clement i manyaga,
amb el drap els eixuga la sang.
Ja la nit endomassa l’altura
i les serres hi broda subtil
i, amb esteles arran de motllura,
precisa l’eteri perfil.
Petrifica la ufana madura
del gregari pollancre civil.
Pollancreda, solemne clausura!
Pollancreda, boscà peristil!
Com la pura vestal insegura,
hi transita la lluna senil
amb filosa de boira que sura
i una llebre que juga amb el fil.
Ja la nit ha sentit la punyida;
ja recula, poruga, de nou,
quan l’indòmit solell matricida,
la camisa de l’alba desclou.
Un pollancre de fluixa dormida
capcineja i els altres remou.
Pollancreda que et rentes polida
i les gotes escampes de rou!
Si la tórtora ve de seguida,
la puput li pregunta si plou.
La guineu, per haver-les, t’amida
com senyor que et tenia en alou.
Orfebreria estel·lar
Sobre el tapís arrugat de ponent,
sòlids, tres núvols deslliga
un raig de posta, com braç competent
rera el cristall d’una flonja botiga.
L’un és un òpal vivent
com una espatlla d’auriga.
L’altre simula un fermall
encrostissat d’ametista nostrada.
El cobricela un ventall,
ala d’ocell en atur de volada.
Oh, que en faria d’estrall
arrecerant el mirar d’una fada!
I un collaret és el terç.
Rutllen i cauen les perles,
com les paraules d’un vers
en la petxina d’orella gentil que no cura d’haver-les.
Per ginebrons les prendrien i gerds,
els oriols i les grives i merles.
Resta el solell com robí d’un punyal
d’orfebreria moresca
que un mariner, com a paga i senyal,
perdé la nit d’una mala juguesca.
¿Exornarà una tiara papal
com, una abella regina, la bresca?
I, més enllà, en el vellut de la nit,
són, els estels i la lluna,
com la vaixella d’argent a l’armari brunyit
d’un transatlàntic que prova fortuna.
Quan hi serà xocolata servit,
excel·liria el tassó de la dona més bruna.
Nuvolet
Petit núvol, polsina d’estel,
que et fragmentes al clar de la lluna
i cavalques el vent qui t’enruna;
petit núvol de bresques i mel,
llepolia d’angèlic esbart;
vana flor, sense tija ni arrel,
que s’esfulla colpint-la l’esguard;
petit núvol, nadó, cap al tard,
que es repenja al vestit de la posta
i s’entaula amb el sol com un hoste;
petit núvol, vistent cofadura
de regina, en palau que no dura;
o petjada d’isard matinal
qui el zodíac travessa d’un salt;
petit núvol: quan sóc en finestra,
m’enganyava l’esment i la destra
l’espessor d’un atzur massa pur.
Però tu, del migjorn en l’atur,
ets per mi, que profeta no só,
el cistell d’una sana minestra
(cistellet, cantirell, tovalló.)
I aleshores, seguit i dispers,
raja el fil ben trenat de mon vers.
Aleshores, doctíssim i alat,
ton espill, graciosa joguina
de la Musa que l’ha entregirat,
d’altes coses em dóna trasllat:
d’un braç nu, d’una espatlla opalina,
d’un esguard que penetra i domina…
Petit núvol, oracle fidel,
qui et congries, com verb, en el cel.
De dia
Plau-me el cel historiat.
Hi conviuen sol i lluna,
i un meteor imprevist
hi passa com la fortuna.
Aleshores no està trist
el sol, ni ho està la lluna.
El cel, atent ens repara,
una mica empallegat
amb els dos ulls a la cara,
l’un aurífic, l’altre argentí,
com si
el cel ens fos pare i mare.
Als rasos, com pedruscall,
les ovelles no es mouen.
Oh, quina oloreta d’all!
Són els pilers, que la minestra couen.
De sobte comença el ball
del pedruscall que s’esberla:
maniobra el gos d’atura,
escaina, fugint, la merla,
una veuarra escridassa,
i cada ovella pastura
estúpida i lassa.
Una serp és al comarc:
glopeja bavor i no frissa.
És com un tros d’arrel
que s’esllavissa.
D’un esquei raja mel.
O mel de sucre amarg!
Ai del cretí que en llepa!
Diumenge no serà a Missa.
L’eixam, irat, s’acarnissa
a la nafra de la gepa.
Al canyer vidriós
un llangardaix fa de fulla.
Per l’aiguamoll passa un gos
i el mulla.
El llangardaix no es mou.
D’aquí a una estona trobarà que plou.
El gorg ensenya les dents
més apacible que tràgic,
i transfigura els moments
amb l’oval d’un mirall màgic.
Barreja clàssica i nova!
Com una invertida cova,
hi mostra el fons, la riera.
La conca del cel, benigna,
immòbil s’hi reverbera
com un estany subterrani.
Un núvol hi fa de cigne.
Futisqueja el cranc pedani.
Els rierencs i bombolles
s’irisen com les clofolles
que infanten l’aquàtic follet.
Qualque peix estrafolari
hi penja com l’amulet
d’un magatzem d’antiquari.
L’ampla feixa de les cols
dissimula una talpera.
Ningú no en sap els revolts.
Hom nota sols la lleugera
traça que taules enruna,
pels símptomes d’una duna
que minúscula prospera
i que s’esberla un moment
com l’esternut del lluent
morro de la bestiola.
Bestiola intel·ligent
xica d’ulls, curta de cama!
para esment i no et refermis
en l’oblit de la cassola:
per menja ningú t’aclama,
però amb ta rara epidermis
fabriquen els guants de dama.
Puja pel rost la guineu
esmunyida.
Pensa que ningú la veu
i es prepara una mentida
per si troba el llop garneu.
És un terròs amb vida,
que alguna bruixa plasmà
i el mal instint de la terra,
maligna, hi entaforà.
No és lasciva com la verra
ni brutal com el senglar.
L’escandalitza la guerra.
La seva sornegueria
hipòcritament civil
practica l’ofici vil
com si fos una obra pia.
Fa un airet displicent
que teranyines embulla.
Es gronxa un pensament
la sucosa mil-i-fulla.
L’espiral d’un bufarut
arrabassa bestioles.
Només l’escarbat traçut
impertèrrit fa boles.
O paisatge d’almanac,
farcit d’imatgeries!
El cel hi és com un llac;
la terra hi banya ses cries.
O felicitat caduca!
Un no-res ve que t’esbuca
Perquè la lluna s’acluca,
el paisatge fa un sotrac,
el sol es desola sol
i cel, inhumà, ciclopi,
esdevé com un perol
balder.
Farà de mà de morter
el mànec d’un telescopi.
Oda principesca
Pau Teta, macip herculi,
humil com si fossis bord:
la mare et guarda el peculi;
ets pacífic i sord.
No perilla que t’aculi
el més enfurit senglar;
la guineu t’enganyaria
si la senties parlar.
¿De què et ve aquesta alegria
que et guspireja pels ulls?
Demà tornes a muntanya
i ja t’escalfa l’entranya
l’afalac dels abriülls!
I ja et mires la destral
com si fos la teva dona:
el mànec és ben igual
i té balançada bona.
I què et diré de la fulla?
Posada a la teva mà
és com la mà d’una fada:
d’una estella en fa una agulla,
broda caires en la gla,
torna un pinyol arracada…
Deixa la feina acabada
que més no es pot demanar.
¿Per què et mires la destral
com si fos la teva llança?
El mànec és ben igual
i manejar-lo no et cansa.
No pot jugar-hi qui es vulla.
I què et diré de la fulla,
ala d’acer en el fust?
O príncep dels llenyataires!
Fer-la xiular pels aires
és un olímpic gust.
Sa falconada segura
aterra el més ample faig:
en té l’àguila paüra
i el galàpat diu: — ¿Què faig?—
Branda la tossa més grossa
com sit rontollés el puig;
una pluja cau de brossa,
i l’estol dels llenyataires
(no són gaires)
cames ajudeu-me, fuig.
Com ho diré? La calma
de l’atzur fa un esgarip
com si en el cor d’una balma
un drac udolés maltip.
I la soca flinganteja
l’atzur amb udol creixent.
Cau la còsmica barreja
d’un món que morir-se sent.
Cau a terra en un moment,
però
l’esgarrifança d’un tro
resseguirà cada greny
cap a cap del Montseny.
De nit
Sutja de cel cau a parracs.
Cada parrac, una ratapinyada.
Oreneta de nit, patina a sotracs,
amb una ala que sembla trencada.
Veus de fadrina ja ningú sent.
Cap músic imprudent
gatzara esbomba.
La fressa del torrent
puja, humida, amb ressò de tomba.
No bufa cap tonada el flabiol,
ni repica una esquella de primala;
no dringa de l’haqueta el picarol,
ni un monòleg xerraqueja de cigala.
L’udol còmic del gamarús
és lai d’amor patètic.
De l’himeneu el nus,
prepara el serení com un cosmètic.
O lai que vibres a la cort
i fas plorar les bèsties mudes!
L’eròtic castanyer bord
la flaire escampa de ses flors peludes.
El grill toca els ferrets;
el tòtil, la flauta.
Als errívols follets
d’epitalàmic ball marquen la pauta.
El gebre cou
dels junts del campanar l’herba devota.
Una òliba hi cova un ou
i d’altres li’n fan riota.
La serp a casa d’un veí s’esmuny
i puja l’escala
i la partera muny
i traboca una graiala.
Fugen de l’estrèpit tretze ratolins.
Del cau tornaran a l’oci.
Demà la partera contarà als veïns
que els ratolins trabucaren el cossi.
Espoliari de ponent!
El sol, esbocinat, moria.
La lluna vídua té esment
de la nit carnal i pia.
La nit, al capçal del llit,
atia les besades i el pesombre.
Del bosc estant, de fit a fit,
esguarda amb taques d’ombra.
Com una saba, lletós,
l’atzur ens envolta.
De la boirina un mos
s’hi estova, màgica mòlta.
Les carenes són, d’atzur,
l’eteri pòsit.
Al nupcial conjur,
cada ombra té un propòsit.
I els astres, focs follets
del cementiri de les animetes,
ens encomanen calfreds
i fugen de puntetes…
O calfred, fregadís subtil
que ànimes delates!
Cada animeta una gota d’abril
que em refrigera del cor les mates.
Gotes i gotes i gotes… O cast
murmuri de pluja que intima!
Sóc pluja també. No dono l’abast
i em cremen, els plors, la parpella tan prima.
La nova amor
Nòdul saborós de cada setmana:
dissabte vespre, diumenge matí;
dissabte, lluna casolana;
diumenge, solell diví!
Dissabte urgent,
vigília de festa!
Ànima i casa neteja la vívida gent.
En arribar els marits de Barcelona,
troben la feina llesta
i les mullers que fan rodona
al voltant de l’autòmnibus que esbufega xacrós
i patriarcal s’esbatana
per despenjar marits de dos en dos
de la portella i la finestra i la barana.
Cada muller rep el marit
(de Barcelona ve pansit)
amb la mirada humida
del record temperat de la lluna de mel.
I no crida.
I és pacífic el cel
i convida
a l’amor casolana.
I l’estol dels encontres apar una sardana.
I el marit besa el front de la casta muller.
I jo sé
que al refrec de la sina endevina l’espurna
que l’incendi promet de la joia nocturna.
Jo també fui marit.
De la plaça del poble fugia, esmunyit,
cap a casa, a muntanya.
I darrera el turó convingut
la meva amor acut,
la petita muller de fèrtil entranya.
Ara sóc al turó.
No veig senyal de mà ni mocador;
l’estelada només i la carena,
i l’alzina de vora el camí
ferrenya i pura,
i una alba de lluna plena.
I m’estreny la natura,
odorant de ginesta i romaní,
amor de nova mena
humida piament de serení.
I no se’n falta gaire
de si caic dolçament,
com si la rústica flaire
m’enterbolís el pensament.
O càustic aire,
beat alè de Margarida absent!
Comiat
El fred comença.
EI jorn és breu.
Però em saps greu,
partença.
S’acosta l’hora
del comiat.
El cel morat,
no plora?
Com una lira
el fontinyol
del trepig
sol sospira.
Cada muntanya
és una llum
que li consum
l’entranya.
I la natura
coneix el mal
de ma vital
fretura.
Ple de recança,
dolç i ferreny
pare Montseny
s’atança.
La testa acota
com un canic.
I jo li dic,
amb tota
l’ànima als llavis:
—Roman en pau!
L’hivern escau
als savis.
Per la congesta
que estova el greny,
tindrà l’areny
ginesta.
Per les novenes
de bufarut
tindrà l’eixut
mullenes.
Per les gelades
que fan enyor,
tindrà l’amor
cantades.
Si per la pena
d’aquest adéu
el record teu
no em mena,
per la follia
de la Ciutat
escarmentat,
vindria.—
A Felip Graugés
Poeta i ferrer
de Santa Maria de l’Estany
Tu que del ferro la virtut provares
perpetuant-la en rígides cardines
on el rovell dels anys es torna pol·len :
tampoc no deixes d’estimar la terra
i tot ço que en prové, vivificant-la.
Tu cantes la masia, bell compendi
de les coses terrals entorn de l’home:
diu que el nadó bressoles amb el ritme
de la teva cançó, follet benèvol;
a la fadrina massa endiumenjada
el borrissol esbulles de la nuca
d’un vers amb l’aromàtica palleta;
a la padrina corba i elusiva
ofrenes pietat dins una copa
de boix, compacte, vegetal de vori;
i de l’home ja fet, vivent muntanya,
signes el front amb un senyal angèlic.
Traçut ferrer de la paraula viva:
quan la fornal, esperitada, acluca
son ull de foc i esbufegant xacrosa
deixa plegar les defallides ales,
plau-te el repòs sota la volta guerxa
del claustre llargarut, on cada llosa,
còncava del refrec de tant passar-hi,
serva la sacrapols de Catalunya.
Crist forestal
Tràgica alzina retorta, bon Jesús crucificat!
S’esbadien mans i braços com les branques d’un forçat.
Peus i cames s’estintolen com arrels en descobert.
Marcit el brotó dels llavis, la saba que hi puja es perd.
La barba es pren, llargaruda estalactita de sang.
El nus de l’ull s’esmicola, albeca d’un esvoranc.
Com pura llenca de gebre la tovallola us he vist.
(Ni l’heura ni la ridorta s’apiadaren de Crist.)
De teranyines solatge el vostre cabell apar.
Cada ungla se us enguerxina com fulla canicular.
Com vella soca balmada el vostre costat retruny.
Pigot primerenc, hi sotja la llança que ardida el puny.
No perilla que el Maligne la brancada percudís,
com senglar nocturn que solla glans i faja en el pendís.
En trobar que el socarrima de la vostra sang el most,
s’eriçona i es capbussa com toixó mesell pel rost.
I si ve que s’entregira, capolat del pedregam,
l’esdernega a riallades l’exhumat crani d’Adam.
© de l’edició, Stroligut